UNA VIDA ABSOLUTAMENTE MARAVILLOSA. Enrique Vila-Matas

Una vida absolutamente maravillosa
Enrique Vila-Matas
Debolsillo ed.
2012
537 pàg.

Aquest volum és un festival!!!

"Queda muy poco de lo que soñábamos de jóvenes, pero ¡cómo pesa ese poco!"
(VM descrivint a Marse, i aquest citant a Canetti)

És un recull d' "assajos" sel·leccionats del gran Vila-Matas; on hi tenim l'oportunitat de trobar escrits seus inclosos en títols ja introbables com "El traje de los domingos" (1995), "Desde la ciudad nerviosa" (2000), "El viento ligero en Parma" (2004)... Des d'articles de l'any 1992, part d'un dietari inèdit "Segundo dietario volube", per acabar amb el "Para acabar con los números redondos" que és un llistat d'aniversaris d'alguns dels escriptors de capçalera d'aquest autor barceloní.

Si un creu que una de les grans característiques i particularitats de Vila-Matas és que des del principi de la seva carrera va saber crear-se una trajectòria (molt personal i única) en els mitjans escrits periòdicament, alhora que construïa de mica en mica, però de manera ferma i molt brillant, l'obra, llibre rera llibre, que l'ha anat convertint en un dels millors escriptors vius i propietari d'una reputació literària impecable.
Si un creu això, doncs aquest "Una vida absolutamente maravillosa" ho demostra.

A més, presenta el Vila-Matas més característic. Escriptors que es creuen constantment, erudició, intuicions, l'història de la literatura llegida de manera personal; vides i ciutats d'escriptors, lectures i molts noms, Kafka, bartlebys, futbolistes, viatges (Quantes vegades deu haver estat Vila-Matas a Sudamèrica??), Tabuchi, cites d'altres escriptors i cites inventades d'altres autors, el compromís de l'escriptura, passadissos d'hotels, Barcelona... D'aquesta llarga lectura que és la vida; i com diu Rodrigo Fresán (citat al llibre) parlant de Bolaño: "Ser escritor no era una vocación, era un modo de ser y de vivir la vida"


"De niño solía confundir los rinocerontes con los hipopótamos, lo que sacaba de quicio a mi padre, que no se cansaba de decirme que los rinocerontes eran más interesantes, aunque ya fuera porque en el siglo XVI habían tenido el honor de ser dibujados por Durero."