Yukio MISHIMA. El mar de la fertilitat

El mar de la fertilitat. Yukio MISHIMA

“Nieve de primavera” (1968)
“Caballos desbocados”(1969)
“El templo del alba” (1970)
“La corrupción de un angel”. (1970)

La tetralogia “El mar de la fertilitat” gira entorn tres conceptes, sovint contradictoris: la innocència, el sadisme i el suïcidi.

La innocència japonesa de Mishima es incomprensible per occident pel seu estranyament i moltes vegades pel seu surrealisme.
El sadisme de Mishima és connatural a la cultura japonesa, al seu entorn i a la seva història. La bellesa japonesa és una bellesa cruel i el suïcidi acaba sent la solució natural de l'home o la dona japonesa a la seva infelicitat.
Donat que els personatges de Mishima no estan sepultats moralment pel catolicisme, aquests no temen la mort per pròpia mà.
El camí o iter vital dels personatges de Mishima (i de gran part de la literatura japonesa) és la següent: Un ésser innocent esdevé un sàdic i acaba suïcidant-se.

Les quatre novel·les a dalt citades estan superbament escrites, són d´una bellesa indescriptible i al mateix temps son profundament cruels. Un cop llegides es impossible oblidar-les.

Les quatre estan protagonitzades pel mateix personatge: Shigekuni Honda, i es constitueixen en una gran novel·la de formació. Assistim a l'educació, joventut i maduresa d´aquest personatge, des dels anys 20 o 30 fins als 70 del segle passat.

Honda, jove estudiant de lleis, quedarà marcat de per vida per la mort, pràcticament suïcida, del seu millor amic d' adolescència, Kiyoaki, un noi estranyament pur i que s´ immola per amor a una dona.
Sent ja professor de Dret, Honda, assisteix impotent i al·lucinat, com la millor part dels seus deixebles organitzen complots terroristes – fanàtics i nihilistes- contra polítics japonesos corruptes. Anys després Honda esdevindrà jutge per finalment, desenganyat de tot, convertir-se en un alt executiu d´una multinacional del seu país.
Mishima narra, de manera sàvia i amb rigor, tot el món que envolta i flueix pel Japó de principis del segle XX: festes de l´aristocràcia, judicis penals a la plebs, experiències en residències d´estudiants, actituds i relacions entre geishes i criats, etc. etc.

En tot aquest recorregut, Honda contempla una civilització malalta, incapaç d´ assumir que la modernitat comporta la fi de la tradició. Fins a tal punt la impotència de Honda queda manifestada, que aquest assumeix sense pal·liatius la que es la seva gran perversió: ser un voyeur (un “mirón”) de les parelles en els parcs públics. Aquesta característica exacerbada d´observador d'Honda queda totalment convertida en patologia en els darrers títols de la tetralogia.

Un dels temes centrals del conjunt és la creença oriental de la transmigració de l´anima.
A diferència de les grans nissagues literàries europees (Els Buddenbrook de Thomas Mann o Els Maia d'Eça de Queiros, per posar dos exemples) on el llegat moral familiar passava de pares a fills o d´avis a néts, en aquesta obra magna de Mishima, la genealogia es transmet entre éssers humans reencarnats. D´aquesta forma, Honda, al llarg del seu periple vital, intentarà desvelar les successives reencarnacions del seu amic de joventut, Kiyoaki, en el cos de successius personatges que aniran apareixent com si fossin els hereus d´un secret:

“A sus cuarenta y seis años, Honda se había vuelto muy cauteloso respecto de la más leve de las emociones; inconscientemente había incurrido en el hábito de hallar en ellas engaño y exageración. Pensaba que su última pasión había tenido como fin salvar a Isao, el muchacho al que había identificado como la reencarnación de Kiyoaki (...) De la misma manera que Kiyoaki no influyó sobre la época en que vivió, Honda tampoco influía en la suya. En lugar de la era en la que Kiyoaki pereció en el campo de batalla de las emociones románticas llegaba ahora un periodo en que los jóvenes morirían en auténticos campos de batalla. Su precursor era la muerte de Isao.”(Caballos desbocados)

Podríem afirmar que “El mar de la fertilitat” és en el fons la recerca, per part d´Honda, d'una innocència perduda, a través de la reencarnació, d´un món que va ser pur i net i ha acabat sent brut i corromput. No debades el darrer títol de la tetralogia rep el nom de “La corrupción de un ángel”. Honda assisteix al naixement del Japó modern, però amb la mirada malalta i amarga de qui sent que el seu país és un lloc estèril, buit i somort:

“La buena crianza en el Japón significa familiaridad con la manera occidental de hacer las cosas. Sólo hallamos al japonés puro en los barrios miserables y en el hampa y cabe esperar que con el paso del tiempo se torne cada vez más aislado. El veneno conocido con el nombre de japonés puro está debilitándose, transformándose en una pócima aceptable para todos” (La corrupción de un ángel)

El final vital de Mishima és per tots sabuts, i no cal, per part meva, afegir res més a aquest comentari.