MEMÒRIES. Josep Maria de Sagarra

MEMÒRIES
Josep Maria de Sagarra
Editorial Tres i Quatre
Obra completa. València

Josep Maria de Sagarra fora, entre altres coses, un prosista excel·lent, sublim, dotat d´un gran sentit del ritme narratiu i d´una ironia – més britànica que mediterrània, em sembla a mi- que el fa particularment adient per un lector actual. Sagarra va ser fill de les anomenades “Bones famílies de Barcelona”, alumne dels jesuïtes, estudiant de Dret a la Universitat de Barcelona. Sagarra va escriure les seves memòries durant l´any 1954 (poc temps abans de morir). Jo les he llegides en tres volums de la editorial valenciana “Tres i quatre”. L´editorial de Eliseu Climent porta anys publicant l´obra completa del autor.

Les Memòries es componen dels següents capítols:

1.- Cendra i animes: L´autor fa una memorable anàlisi geneaològica de la seva família des del segle XVI (1512) a la lleidatana comarca de la Segarra (concretament a Verdú) fins el naixement del propi narrador, a finals del XIX (1894) a Barcelona. En aquest llarg camí, Sagarra ens transporta amb mà mestra per la guerra de Successió entre Austracistes i Borbons, les guerres carlines, els brots de pesta i grip que arrabassaran famílies senceres a la Barcelona del segle XIX. Aquest començament de l´obra es senzillament sobrenatural, superb, alta literatura memorialística.

2.- La matinada: En aquesta part Sagarra ens porta als seus primers quinze anys de vida en el si d´una aristocràtica i alhora burgesa família barcelonina. Assistim a la realitat d´una ciutat que ja no existeix, on el jove Sagarra, més que mai, sembla sortit dels palaus de Guermantes proustians.

3.- Entre ariel i caliban: Recreació de la seva experiència universitària a Barcelona, a la facultat de Dret, així com dels seus anys al 'Ateneu i a L´Avenç. Comencen les seves grans amistats, i el coneixement de prohoms de la cultura catalana en les diferents penyes d´intel·lectuals Noucentistes, que van portar a terme la gran tasca de regenerar i impulsar la llengua catalana (Josep Carner, Josep Maria Lopez-Picó, Guerau de Liost (Jaume Bofill), Pompeu Fabra, Eugeni D´Ors i sobretot Joan Maragall).
Aquí, en aquest tram, Sagarra ens trasllada a la gran activitat cultural i intel·lectual d´una Barcelona que mai va brillar tant com llavors. I tot amb una llengua de meravellosa lectura. Mai he estat tant feliç de llegir un escriptor com en aquestes glorioses pàgines escrites amb la potencia d'un geni.

4.- Les fèrtils aventures: L´autor narra els primers viatges adolescents, amb el seu pare i germà, per Itàlia i França. Impressiona comprovar com a principis de segle XX aquestes grans famílies de Barcelona ja practicaven un exquisit turisme cultural. Aquest tram és especialment bell per com Sagarra ens explica Europa i la seva cultura. Novament ens trobem davant un escriptor de talla proustiana.

5.- Dos anys a Madrid: I potser al final de les memòries arriba allò més sublim, més important, i per mi una de les millors coses que mai s´han escrit sobre el Madrid dels anys 16 i 17 del segle passat. Realment magistral. Sagarra arriba a la capital de l'Estat com a estudiant de l'Escuela Diplomática de Madrid. L´autor ens porta el flaire social i cultural de l '“Ateneo” i dels Cafès de Pombo i Colonial, que freqüentava. Apareixen personatges de la talla d'Unamuno, Ortega y Gasset, Juan Ramón Jiménez, Manuel Azaña, Gómez de la Serna. Fascinant i apassionant és la rememoració de les anomenades “Cases de dispesa” madrilenyes (Casa de Huéspedes). Capítol apart es la surrealista i inenarrable experiència de Sagarra com a representant de Francesc Cambó en el fallit projecte polític anomenat “Nueva España” (on els prohoms de la política catalana van intentar una operació similar a la que Miquel Roca va provar als anys 80 amb el partit reformista, fracassant estrepitosament i provocant escenes carpetovetòniques a l´Espanya de l´época).

Una obra compacta, magistral i genial. En la meva modesta opinió potser estem davant de la gran obra en prosa del segle XX en llengua catalana.

Fragments:

“Ramon Furtó és molt posible que no hagués conegut l´amor carnal ni les moroses moixaines del sentiment. Era una celibatari sense porositats afectives, una ànima casta, o escéptica, fregada amb terra d´escudelles. Va viure en una eterna soledad; la seva llodriguera, la constituïa una mena de golfa o altillo que per una suma ínfima li havia llogat la família Ponsich en la casa que tenien a la Riera de Sant Joan. Allí Ramon Furtó es feia la cuina, en un fogonet de carbó d´alzina, s´endreçava el llit i es rentava la roba”. (Cendra i animes, pàg. 132).
(...)
“En els temps feudals, els hereus de les grans cases enriquien els dominis espoliant el veí o anant a conquerir mujades de terra per procediments més o menys sanguinaris. En els nostres segles XVII i XVIII aquella forma tant poètica, però tan poc correcta, ja no s´estilava. Aleshores només i havia el remei d´augmentar la riquesa empescant-se un truc sublim que tripliqués el valor d´una hisenda; sembrant-hi llavors raríssimes, o criant-hi animals fabulosos, o bé dedicant-se a la usura o d´altres activitats que inflessin les rendes amb diner aconseguit per la intuïció genial o per la simple barra. Si no era així, el propietari rústic no tenia més remei que parar les teles i esperar que passés la pubilla. És clar que aquest procediment no és el més arriscat ni el més brillant, però és el que s´adiu amb el caràcter conservador, nyeu-nyeu i terriblement realista del pagès.” (Cendra i animes, pàg. 208)