"A la recerca del temps perdut" de Marcel Proust. Apunts sobre la frase proustiana

“A la recerca del temps perdut” de Marcel Proust. Apunts sobre la frase proustiana

1.- Un nen sensible en l’habitació mental:

“Durant molt temps me’n vaig anar a dormir d´hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tan de pressa que no tenia temps de dir-me: “M’estic adormint”. I, mitja hora més tard, em desvetllava la pensada que ja era l’hora de buscar el son; volia desar el llibre que creia tenir entre les mans i bufar el llum; mentre dormia no havia deixat de reflexionar sobre el que acabava de llegir, però aquestes reflexions havien agafat un tomb una mica particular; em semblava que jo mateix era allò de què parlava l’obra: una església, un quartet, la rivalitat entre Francesc I i Carles V. Aquesta creença sobrevivia uns segons al meu despertar; no sorprenia la meva raó, però pesava com escates sobre els meus ulls i els impedia adonar-se que el llum ja no era encès.”

Aquest és el primer paràgraf d' “A la recerca del temps perdut”. Podem entreveure que Proust comença la que és potser una de les majors obres literàries de la història de la literatura amb una visió de l’existència basada en una mescla de somni, vigília, paraules, literatura, art , vida, foscor i llum. Sens dubte aquest primer paràgraf condensa tota la “Recherche”. És un començament màgic i al mateix temps premonitori del que vindrà.

“Durant molt temps me’n vaig anar a dormir d’hora.”

Aquesta primera frase és una declaració de principis i la clau de tot, perquè tota la “Recherche” és el viatge interior d’un nen sensible i malaltís dins el seu dormitori, on encara que el narrador, durant tota l'obra, viatgi, camini, emmalalteixi, s'engeloseixi, parli, rigui, estimi, i es relacioni amb desenes i desenes de persones, tota aquesta gran novel·la de novel·les té el seu centre de gravetat en les reflexions interiors d’un nen sensible que mai arriba a sortir d’aquesta habitació mental.

2.- L'estil Proust:

Va escriure Vladimir Nabokov al seu assaig “Curso de Literatura Europea” (Lectures on Literature. 1980) que l’estil Proust conté tres elements característics:

A.- Gran abundància d’imatges metafòriques o comparacions que se superposen capa sobre capa. És només mitjançant aquest prisma com percebem la bellesa de l’obra de Proust.

B.- Una tendència a omplir i dilatar la frase al màxim de la seva capacitat, a posar dintre del mitjó de la frase un nombre prodigiós de clàusules, frases entre parèntesis, oracions subordinades i subordinades de subordinades.

C.- Entre els novel·listes es feia una distinció molt clara entre la part descriptiva i la dialogada. Però les conversacions i les descripcions en Proust s’amalgamen unes amb altres, creant una nova unitat en la qual la flor, la fulla i l´insecte pertanyen a un mateix arbre florit.

Harold Bloom en el seu llibre “Canon occidental” quan aborda Proust afegeix una nova característica de l’estil Proust: el gran sentit del humor que destil·la tota la “Recherche”.


3.- Dos exemples de la prosa proustiana:

Com a exemple de tot el que van escriure Nabokov i Bloom sobre aquest peculiar estil Proust, poso dos fragments, de “Combray” (primera part del primer volum “Pel cantó de Swann”. Editorial Viena. Traducció de Josep Maria Pinto) en els que es pot percebre la tendència a la metàfora, a la frase dilatada i a l’amalgama de diàleg i descripció. Concretament en el segon fragment podem apreciar en Proust un sentit del humor de filiació anglesa:

· Exemple de frase dilatada i metàfora final :

“ Ja fa molts anys de tot això. La paret de l´escala per la qual vaig veure pujar el reflex de la seva espelma ja no existeix des de fa temps. També se m´ha destruït moltes coses que creia que havien de durar per sempre, i se n´han edificat altres que han fet néixer noves penes i alegries que aleshores no hauria pogut preveure, de la mateixa manera que les antigues em són difícils de comprendre. També fa molt que el meu pare ja no pot dir a la meva mare: “Vés-te´n amb el nen”. La possibilitat d´aquestes hores mai no renaixerà per a mi. Però des de fa un cert temps torno a percebre a la perfecció, si paro l´orella, els sanglots que vaig tenir la força de contenir davant del pare i que no van esclatar fins que vaig estar sol amb la mare. En realitat mai no han cessat, i només perquè ara la vida calla cada cop més al meu voltant els torno a sentir, com aquelles campanes de convents que els sorolls de la ciutat cobreixen tan bé durant el dia que es podria creure que s´han aturat, però que tornen a sonar en el silenci de la nit.”

· Exemple de barreja de diàlegs i descripcions i del sentit de l'humor de Marcel Proust:

“Aquestes petites manies de l’avi no implicaven cap sentiment malvolent envers els meus companys. Però en Bloch havia desagradat els meus pares per altres raons. Havia començat per enutjar el meu pare, que, en veure’l tot mullat, li havia preguntat, amb tot l´interès:
- Però, senyor Bloch, quin temps fa, doncs? Que ha plogut? No ho entenc, segons el baròmetre havia de fer un temps excel·lent.I només havia obtingut aquesta resposta:
- Senyor, no puc dir-vos de cap manera si ha plogut. Visc de manera tan resolta al marge de les contingències físiques que els meus sentits ni tan sols es preocupen de notificar-me-les.
- Ai, pobre fill meu, el teu amic és idiota – m’havia dit el pare quan en Bloch se’n va haver anat-. Com pot ser? No pot dir ni tan sols el temps que fa! Però si no hi ha res de més interessant! És un imbècil.
Després, en Bloch havia disgustat la meva àvia perquè, havent dinat, quan ella deia que no es trobava gaire bé, ell havia sufocat un sanglot i s’havia eixugat unes llàgrimes.
- Com vols que sigui sincer – va dir-, si no em coneix, o sinó, és que està boig.
I, finalment, havia desagradat a tothom perquè, com que havia vingut a dinar amb una hora i mitja de retard i tot ple de fang, en comptes d’excusar-se, havia dit:
- Mai no em deixo influir per les pertorbacions de l’atmosfera ni per les divisions convencionals del temps. Amb molt de gust rehabilitaria l’ús de la pipa d’opi i del Kris malaisi, però ignoro el d’aquests instruments infinitament més perniciosos i per altra banda vulgarment burgesos que són el rellotge i el paraigua.”


4.- El consell d'André Gide:

El que va ser editor de Proust, l´escriptor André Gide, a “Cartas a Angela” (Lettres a Angèle), escriu:

“Me has dicho a menudo que la extensión de las frases de Proust te extenúa. Pero espera a que regrese y te leeré esas interminables frases en voz alta: ¡cómo, inmediatamente, todo se organiza!, ¡cómo los diferentes planos se colocan!, ¡cómo se profundiza en el paisaje del pensamiento!”