Herta Müller, la seva poesia

- El guarda saca su peine En el moño mora una señora. Linteo poesía, 2010

- Los pálidos señores con las tazas de moca. e.d.a.-Norte y Sur, 2010

Vull saber alemany. Si més no, l'alemany que sap la Müller. I només vull saber alemany; perquè no vull saber l'horror que ella ha conegut. Ni l'emigració, ni la dictadura, ni la manca de mocador (podeu llegir aquí el discurs d'acceptació del Nobel 2009).

Llegir la poesia de Herta Müller és mirar:
- Mires la mida de la font de cadascuna de les paraules
- Mires les diferents mides del retall
- Mires les diferents quantitats de lletres que tenen les paraules alemanyes (algunes són en veritat llargues i amb moltíssimes connnnnnssssssssonnnannnnttts)
- Mires el color del fons retallat en un dels llibres i els diferents tons de grisos en l'altre)
- Mires la mida dels versos, de vegades forçat per la il·lustració i altres vegades perquè sí
- Mires l'alineació, de vegades exquisida i de vegades descol·locada
- Mires algunes paraules que salten del conjunt, ja per grans, ja pel seu color ...
- Mires el conjunt dels versos, la seva disposició, els buits, la seva distribució en el paper
- ...

Llegir la poesia de Herta Müller és mirar quadres.

I després llegeixes la traducció del senyor Reina Palazón, de vegades tortuosa, de vegades màgica, de vegades ràpida, de vegades musical, ...

Jo vaig emprendre la lectura dels dos llibres en l'ordre contrari al que ara dono la meva benedicció. Em va poder el color i vaig començar pel de colors, el més difícil, el més madur, el més abstracte (“los pálidos señores...”). Visualment el color li confereix als poemes un contingut més complicat que el que s'aconsegueix amb els mil tons de gris possibles: les paraules et parlen amb un llenguatge afegit. Müller crea un llenguatge múltiple: Babel de lletres, colors i significats que cada lector haurà de construir, sumar, organitzar, entendre ... Cap poema és el mateix quan el tornes a llegir.
I en l'edició en gris (no sé si l'original d'”El guarda...” i “En el moño...” serà també en colors) la cosa és més normaleta. També és menys críptica. I t’introdueix millor en el que t'imagines que són les cel·les, les sales d'interrogatori, les escenes de persecució política...
Però t'arriba igualment al fons, recol·locant-te les pors i els sentits, duent-te de la mà per conèixer el que no es pot conèixer i per a entendre el que no es pot entendre, per lliscar pels fragments del riu de la memòria i els torrents de l’oblit, del que és real i del que és re-creat.

I a mi m'ha passat que he desitjat tornar a les coloraines, perquè pareix que frivolitzen una mica la por que tens i t’ho fa més suportable. Però el contingut és més cru. La navalla més esmolada. És major el rerefons. I fa mal igualment.

Müller sembla escriure poesia amb materials de rebuig. Retalls de diari. Retalls de vida quotidiana. Tasses de porcellana per beure fam. Pentinats per ocultar hematomes i espies. Cosmètics per embellir el dolor sense amagar-lo als nostres ulls.

lo más tonto es que hace horas la hierba
corre por doquier en mi vestido nuevo y yo
estoy sentada en el banco de hormigón una de cinco ante
la peluquería la primera está loca la segunda
de grandes ojos la tercera pérfida la cuarta y la
quinta ésa soy yo pues debajo de mi hay
un charco me veo dentro y tengo que
hacer una mueca si no una de las dos
que yo soy no puede distinguir el gorro de piel
de la cabeza de la otra del pájaro
muerto en el charco


(clica en la imatge per a veure-la més gran)

(a edicions de l'ocell de foc, trobaràs una petita selecció de poemes de la Müller)