El Hambre.- Martín Caparrós

Martín Caparrós
El Hambre
Anagrama, 2015



Més d'un any resistint-me a llegirlo.
Em feia por.
Confirmat: quina por!

"El hambre fue muchas veces el punto de partida de revoluciones: demostraban más allá de toda duda que el estado de cosas no servía, no cumplía con las necesidades mínimas. Y, además, ponía la vida en un valor muy relativo: ya que no tengo comida y me voy a morir, que sea peleando, que sea con alguna esperanza. Por eso el hambre mete miedo, por eso mandan las bolsas de granos." (Pàg. 613)

Conec la capacitat de Caparrós per portar-te de viatge. Per fer-te conèixer móns, persones, històries... Per dur-te a passejar per indrets ben diferents. En aquesta ocasió és per llocs ja coneguts, a la tele, sobretot (més a prop, ja no tant). Ens durà a Níger, a Índia, a Bangladesh, als Estats Units (caram, quin pais més estrany per a parlar de fam, no?), anirem cap a l'Argentina, al Sudà del Sur (l'últim país creat, de moment, em penso), a Madagascar...
De la Xina parlarà moltes vegades, encara que diu d'ella que no pot asegurar la veritat d'allò que li han contat i oposa dades a les "veritats" que l'occident en conta.
Llegirem moltes vegades el nom d'Aisha i les seues dues vaques. Davant l'oferta d'acomplir-li qualsevol desitg seu, Aisha demana una vaca que li done molta llet, per a vendre una part i poder comprar allò que cal per fer bunyols, i vendre'ls, i així poder menjar alguna cosa més enllà de les boles de mill. Insisteixo, qualsevol desig. Aisha demana: ¿dues vaques?

"[...]nada me impresionó más que entender que la pobreza más cruel, la más extrema, es la que te roba también la posibilidad de pensarte distinto. La que te deja sin horizontes, sin siquiera deseos: condenado a lo mismo inevitable." (Pàg. 11)

Tornarà Aisha a mostrar el nas al llibre. Entre dades i xifres d'"economia global", del "negoci de la fam", dels "sobrers demogràfics", dels recursos i el seu repartiment, dels primers mons i els "OtroMundos", del capital i els mercats.

"El 11 de septiembre de 2001, en Nueva York, casi 3.000 presonas -2.973, dicen los archivos, aunque nunca se sabrá preciso, murieron a causa de dos ataques aéreos de nuevo tipo. Ese mismo día, en el resto del mundo, unas 25.000 personas murieron por causas relacionadas con el hambre. Y al otro día otras tantas, y al otro, y al otro. " (Pàg. 366)

Però aquest és un blog de llibres i aquest és un llibre de viatges. És una crónica que ens acompanya per països acabats de crear, per muntanyes de fem convertides en llar i lloc de treball de molts, per barris que arrepleguen a tots els exclosos del camp i l'agricultura tecnificada, a continents repartits entre colons per treure'n profit...
Una crònica contada amb bon ofici: sis-centes pàgines de la millor prosa argentina, amb paraules i expressions espurnejants, certeres, diguem-ne quirúrgiques.
També és una anàlisi socio-económica brutal d'estructures supra-nacionals i mega-capitalistes. Un repàs completíssim de països tradicionalment "pobres" i àrees emergents de pobresa als nostres pobles i ciutats del primer món.
La crònica de la fam i el menjar que es llança, de la fam i el menjar amb el que s'especula.
Cada capítol conté algunes pàgines encpaçalades pel títol (Palabras de la tribu): veus dels "famolencs", reflexions desl implicats -afectats i causants- , del mateix autor... seguint un guió semblant:

¿Cómo carajo conseguimos vivir sabiendo que pasan estas cosas?

Cadascun dels capítols, després de la descripció i el relat detallat, s'acompanya d'una reflexió dels rostres de la fam: L'origen de les espècies, La mà de l'home, Una altra vegada brou, La desigualtat, La caritat ben entesa, Una metàfora.

"Una metáfora, la más brutal, más inmediatamente comprensible del desprecio que algunos tienen por los otros, del desdén por su suerte, de la desgracia y la injusticia de no poder hacer lo más primario. Para nosotros, lectores, occidentales saciaditos, el hambre es una metáfora de los demás me importan tres carajos. O dos carajos con cuarenta y ocho carajitos porque no se vayan a creer, yo aporto para esos que van y los ayudan. Lo cual es una posición válida con apoyos técnicos de los más sólidos; sólo hay que atreverse a pronunciarla. Y, asimismo, es una metáfora brutal para algunos de los que sufren: no les importa una ierda, si me muero les da igual, no existo para ellos. Ojalá no existieran para mí." (Pàg. 521)

Caparrós arredoneix el llibre amb un capítol dedicat a les "noves colònies": el rol que pensàvem superat del "blanquito" que ve a salvar-nos i a dur-nos de la mà cap al progrés...
I aquest capítol el completa amb una mena d'epíleg que recapitula les agressions, les deseperances i les angoixes.
No em resisteixo a copiar el final:

"Entonces pensar cómo sería un mundo que no nos diera vergüenza o culpa o desaliento -y empezar a imaginar cómo buscarlo.
Es una frase de dos líneas: pueden ser años, décadas, errores y desastres y quién sabe.
Es una frase de dos líneas, una historia de vidas y más vidas.
La vuelta de la historia."
(Pàg. 617)

És un llibre amarg. Amb final obert.
Llegit sentint de fons la Cançò de la Terra de Mahler (és l'únic llibre que he pogut llegir sentint Mahler, per cert) i amb el Rèquiem de Mozart, és, sense dubte, una experiència forta, punyent. Recomanable, o no.
Algú hauria de regalar aquest llibre als que sembla que continuaran repartint-se poder i deixalles als nostres governs.