dijous, 25 d’agost de 2016

Les petites virtuts - Natalia Ginzburg

Les petites virtuts
Natalia Ginzburg
Ático de los libros, 2015
Traducció d'Elena Rodríguez

“Les petites virtuts” són un caramelet dels dolços, onze textos on l’autora va desgranant moments de la seva vida, podríem dir que són autobiogràfics, però són alhora pura literatura, pura observació del món que l’envolta, relat de la vida que viu i de les persones que l’habiten.


Dividit en dues parts,  la primera reuneix els escrits en els que l’autora explica els hiverns que va passar amb el seu primer marit als Abruços, desterrat per en Mussolini, pocs mesos després el seu marit, Leone Ginzburg, cofundador de l’Editorial Enaudi, moria torturat en una presó. En un altre dels textos, explica a través d’unes sabates trencades, la fragilitat de la vida i alhora les meravelles que ens ofereix.  Ens retrata, en un altre, el seu amic Cesare Pavese, és un “fotografia” d’amiga, sincera, humil, preciosa. Dedica dos textos a Anglaterra, que l’acull durant un temps, el país de la melancolia l’anomena, i en fa un retrat amb ulls mediterranis,  posant de manifest, com en tots els seus escrits, les contradiccions que configuren la humanitat. I tanca aquesta primera part un text deliciós sobre la relació que té amb el seu home.


La segona part s’inicia amb un text breu en el que escriu sobre l’angoixa permanent amb què conviu qualsevol persona que ha viscut una guerra, l’angoixa i la por que transforma la manera de veure el món, i ho torna a fer amb una senzillesa i humilitat que emocionen. Continua amb un text sobre l’ofici d’escriure, el seu ofici d’escriure, els seus inicis, la consolidació, com li va afectar la maternitat al fet d’escriure, com la fa sentir ser una escriptora... meravellós. Dedica un text a condemnar el silenci entre les persones, és tan cert el què explica, i potser sí que hem millorat una mica i som capaços de parlar més i amb més profunditat, però encara són massa les coses que es callen i que sovint porten a l’autocondemna. Un altre text és sobre la complexitat de les relacions humanes, ho explica, com qui no vol la cosa perquè tots els seus escrits són així, amb una aparent innocència que deixa entreveure una gran profunditat. I finalment el text de les petites virtuts, que és una lliçó fabulosa d’educació als fills, als alumnes, als menors... una lliçó donada des de l’experiència vital d’una gran dona, d’una dona que va patir, que no es va enfonsar, que va lluitar, que mai no va parar de créixer, una lliçó des de la humilitat, la senzillesa i l’elegància.

Fins ara no havia llegit la Ginzburg, “Les petites virtuts” m’han obert una porta immensa. Em resultaria difícil dir quin dels textos m’ha agradat més perquè tots ajuden a entendre el món una mica millor.


“Miraré el rellotge i tindré en compte el temps, vigilant i atenta a tot, i m’encarregaré que els meus fills tinguin sempre els peus eixuts i calents, perquè sé que així ha de ser si ens és possible, almenys durant la infància. Potser per aprendre després a caminar mb les sabates trencades, és bo tenir els peus eixuts i calents quan s’és un nen.”



“Amb meravella, ens adonem que d’adults no hem perdut la nostra antiga timidesa davant del proïsme; la vida no ens ha ajudat en absolut a alliberar-nos de la timidesa. Encara som tímids. Però no ens importa, ens sembla que ens hem guanyat el dret a ser tímids; som tímids sense timidesa, tímids amb valentia. Tímidament busquem les paraules correctes en nosaltres mateixos.”


“El secret de l’educació consisteix en endevinar els temps”

A la revista cultural Catorze van publicar el text "El meu ofici" el podeu trobar en aquest enllaç:
 http://www.catorze.cat/generapdf.php?id=3511

5 comentaris:

  1. Le Piccole Virtù (1962)
    Ahir vaig sentir-ne un bon comentari a Catràdio a L´ofici de viure, em va agradar tant el que en deien que me´l vaig apuntar, i mira per on avui me´l trobo als Orfes.
    Fins ara no he llegit res de GINZBURG, qui en parla sovint és la Tina Vallès. Le Piccole Virtù m´interessa per la relació d´educació i vida.
    Gràcies per compartir la lectura i més.

    Et recomano LILA de Marilynne Robinson, edicions 1984

    Interessant l´entrevista que li va fer Jordi Nopca a l´autora al diari Ara.

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lila el tinc pendent perquè tothom en diu meravelles!!

      Gràcies Imma!!!

      Elimina
  2. A mi, m'has convençut del tot. Només he d'estar a la civilització i anar a la meua llibreria per capbussar-m'hi. Gràcies, Anna.

    ResponElimina
  3. Tenies raó, Anna, m'han agradat molt aquestes "Petites virtuts". Sobretot aquells articles que tracten del seu ofici d'escriptora, però per damunt de tot "Ell i jo", on el final (recordant els passejos que fein quan es van conèixer i que tot estava per davant, per descobrir), com dius tu, és d'una nostàlgia i carinyo enormes, deliciós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja sé que la paraula "carinyo" no figura en el diccionari català, però a mi m'agrada tant que advoque per la seua inclusió! Per a mi, no té les mateixes connotacions que "estima".

      Elimina