L'última trobada - Sándor Márai

Sándor Márai
L'última trobada
Traducció d'Antoni García Santiago
Publicada el 1942
en català el 1999 per Empúries




“De vegades crec que les paraules, les que un pronuncia, les que calla o les que escriu en el moment precís, tenen una importància enorme, potser fins i tot decisiva"

És un clàssic, per tant molt ja l’haureu llegit, però pels que no, com jo fins fa poc, us deixo les meves impressions, pels que ja l’heu llegit us proposo, més avall, una espècie de joc.

És un autèntic tractat sobre l’amistat, sobre l’amor, sobre l’orgull, sobre la lleialtat, sobre un món que es transforma, sobre la sensibilitat, sobre el deure... El general, ha estat esperant durant 41 anys i 43 dies a en Konrád, el convidat que té a sopar. Durant la vetllada conversaran, més aviat el general farà un monòleg, sobre l’amistat que els va unir, la infància i joventut compartides, sobre els canvis soferts en la manera d’entendre el món, sobre la dona del general. Ha viscut tots aquests anys amb incògnites que només li pot resoldre el seu amic.

El final de la novel·la són les dues preguntes que el general formula a en Konrád, la primera és clara i concreta i la resposta, no explícita, s’entén perfectament, la segona, i aquí rau part de la màgia d’aquest llibre, no només va dirigida a l’amic sinó que és llençada directament al lector, l’autor aconsegueix fer-nos penetrar en la història dels dos amics, però també ho fa en la vida de cada lector i fins i tot la pot remoure, així davant d’una pregunta que engloba més preguntes i reflexions, comproves que la resposta no és concreta i que a part d’estar en totes les pàgines de la novel·la, està en totes les pàgines de la vida de cada ú.

I aquí, el joc pels que l’heu llegit, quina és per vosaltres la resposta a la segona pregunta?

He de dir-vos que l’he llegit després d’anar a veure’n la magnífica adaptació teatral de Chirstopher Hampton, dirigida per l’Abel Folk, que a més a més també feia de general, amb el Jordi Brau fent de Konrád, i amb la immensa Rosa Novell fent el paper de Nini, personatge clau, al meu parer. Que l’obra em va portar directe al llibre per acabar d’entendre-la, tot i que no sé si només amb la lectura n’hauria tret tant de suc.

M’ha fet feliç haver-ne vist l’adaptació teatral i sobretot d’haver-la llegit, us en deixo alguns tastets:

“ El castell era un món en si mateix, com aquells mausoleus de pedra, grans i sumptuosos, on reposen els ossos de generacions senceres i es dissolen els vestits funeraris de seda grisa o de teixit negres de dones i homes que van viure temps enrere. Tancava el silenci dintre seu, com un reclús que vegeta exànime sobre la palla marcida d’un soterrani, amb la barba llarga, vestit amb parracs i cobert de verdet. També tancava la memòria, la memòria dels difunts que s’amagava als racons ocults, igual que els fongs, el verdet, els ratpenats, les rates i els insectes s’amaguen als cellers humits dels edificis vells. Els poms de les portes conservaven el tremolor d’una mà, l’emoció de l’instant en què aquesta havia dubtat a completar el seu gest. Qualsevol casa on les passions hagin escomès amb violència els homes s’omple d’aquesta substància tèrbola”

“Konrád tenia por de la música, amb la qual mantenia una relació secreta, que no només implicava la seva consciència sinó també el seu cos: com si el sentit més profund de la música consistís en una mena d’imposició fatal que podia fer que es desviés del seu camí i que alguna cosa dintre seu es trenqués”

“No oblidem que l’amistat no és només un estat d’ànim ideal, sinó una llei humana inflexible... Aquesta llei, la llei de l’amistat, viu en el cor dels homes per damunt de l’egoisme i de les passions. I és més forta que la passió amorosa, que empeny irresistiblement l’home i la dona a unir-se; l’amistat no està subjecta a fracassos, perquè no espera res de l’altre”

“El fet és que sempre estimem les persones diferents a nosaltres, i les busquem en qualsevol circumstància. I aquest és un dels misteris de la nostra vida. Quan dos éssers igual es troben, això es considera una sort, un regal de la fortuna. Però, desgraciadament, les trobades d’aquesta mena, no són habituals, com si la naturalesa fes tot el que pogués, fent servir la força i l’astúcia, per impedir que es doni aquesta mena d’harmonia; potser perquè, per recrear el món i renovar la vida, necessita la tensió que es desenvolupa entre individus que es persegueixen eternament, encara que visquin segons ritmes i tendències diferents. Una espècie de corrent elèctric altern... Es miri com es miri, sempre hi ha un intercanvi continu entre el pol negatiu i el pol positiu. Quanta desesperació, quantes esperances inútils s’amaguen rere aquesta alternança!”

I us transcriuria el final, perquè el trobo fabulós... però és preferible que l’assaboriu directament, sense intermediaris.