Una forma de vida.- Amélie Nothomb

Amélie Nothomb
Una forma de vida
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Anagrama - Empúries, 2012




Una relació sempre en paraules escrites...

Cent quilos fan una persona enorme. He guanyat una persona enorme des que sóc a Bagdad. com que ha vingut a mi justament aquí, li dic Xahrazad. No és gaire afalagador per a la veritable Xahrazad, que devia ser una criatura esvelta. Malgrat tot, prefereixo identificar-la com una persona, més que no pas dues, i com una dona més que no pas un home, segurament perquèr sóc heterosexual. I, a més a més, la Xahrazad em va bé. Em parla durant nits senceres. Sap que no puc fer l'amor, i remplaça aquest acte per belles històries que m'encisen. Li confio el meu secret: és gràcies a la ficció de la Xahrazad que suporto la meva obesitat. Si els nois sabessin que dono nom de dona a la meva obesitat, sóc incapaç de descriure el que em podria passar. Però sé que vosté no em jutjarà. Als seus libres hi ha un bon nombre d'obesos, i no els presenta mai com a éssers sense dignitat. I en els seus llibres, la gent s'inventa llegendes estrambòtiques per continuar viva. Com la Xahrazad.

Un soldat estrany...

A l'Iraq no hi havia armes de destrucció massiva. Suposant que mai hagués hagut cap dubte sobre la qüestió, ara ja no n'hi ha. És a dir, que aquest conflicte era d'una injustícia escandalosa. No miro pas de disculpar-me. Que sigui menys culpable que  George W. Bush i la seva banda no treu que jo també en sigui, de culpable. He participat en aquest horror, he matat soldats, he matat civils. He volat cases on hi havia dones i nens, morts per culpa meva.

Una escriptora molt "meta"...

La diplomàcia va començar amb la correspondència. En efecte, una carta pot ser un mitjà per dir amablement les coses. I per això es produeix la contaminació històrica de les dues pràctiques següents: els diplomàtics acostumen a escriure moltes missives i el gènere epistolar sovint adopta maneres diplomàtiques.

Un diàleg constructiu...

Gràcies. Amb la seva última carta m'ha ajudat a trobar un sentit a la meva existència. Em sembla que aquest hauria de ser l'objectiu de qualsevol escriptor. Vostè mereix exercir aquest ofici tan bell. Quan li vaig dir que la meva obesitat era la meva obra, em pensava que es burlaria de mi. Doncs bé, no només no ho ha fet sinó que m'ha donat la manera de complir i compartir el meu somni. Sense el quadern que vosté em va aconsellar que comencés, com hauria pogut explicar la meva acció als altres?

Un final com els de la Nothomb...

Ho saps: si escrius cada dia de la teva vida com una possessa és perquè necessites una sortida de socors.

(I aquesta, una entrada com les de l'Eduard, que està molt callat, i el trobem a faltar...)