Austerlitz | W. G. Sebald

Austerlitz
W. G. Sebald
Anagrama


He quedat subjugat per l'escriptura tan original d'aquest autor que va morir el 2001.

M'havien parlat molt bé d'ell. Però aquesta novel·la, Austerlitz, és increïble.
Reconec que no havia llegit res d'ell, i ha estat un dels descobriments més impactants per a mi.

Una persona conta  la vida d'un personatge que va conèixer per casualitat, Austerlitz. Un home que, quan era un xiquet (només tenia quatre anys), sa mare el va enviar per salvar-lo a Anglaterra des del centre d'Europa, davant de l'auge del feixisme. Ell no recoda res d'allò i es considera un apàtrida, totalment desarrelat, no es reconeix en cap país ni en cap llengua. Però a poc a poc va retrobant els records dels seus pares (terrible el seu destí) i retrobant-se ell mateix i la seua llengua. Tot això li ho conta al narrador, el qual parla amb ell al llarg dels anys, sempre en encontres casuals, i continuant el relat per on l'havia deixat, encara que hagen passat molts anys.

La història, molt dura, pot semblar simple, però... Com està contada! És una escriptura originalíssima: en totes les 296 pàgines només hi ha tres punts i a part! El personatge és arquitecte, i inclou en el relat moltes fotografies. Aquestes fotografies són sobretot d'edificis, però també de llocs i persones reals. Una vegada hem acceptat la realitat gràcies a les fotos, l'autor comença a fabular, o no (no ho sabrem mai). Les descripcions de l'ambient i les situacions són esborronadores (com ara, el moment que la mare jueva està fent l'equipatge per a ser deportada a un camp de concentració).

Com va dir Susan Sontang, "Sebald va demostrar que la literatura pot ser, literalment, indispensable. A través d'ell, la literatura continua viva".

Agáta, com tots els jueus, ha rebut l'ordre de fer l'equipatge perquè en sis dies ha de marxar, i aquest dia es acompanyada d'una veïna:
"A primera hora de la mañana del día fijado, las dos, todavía en la oscuridad, nos fuimos, con el equipaje atado al trineo y, sin cambiar palabra, a través de la nieve que giraba a nuestro alrededor, recorrimos el largo camino bajando por la orilla izquierda del Moldava y pasando junto al Baumgarten, has llegar al Palacio de la Feria en Holesovice. Cuanto más nos acercábamos a ese lugar, con tanta mayor frecuencia aparecían saliendo de la oscuridad, pequeños grupos de personas muy cargadas que, a través de la tormenta de nieve, que se había hecho más espesa, se movían con esfuerzo hacia el mismo lugar, de forma que, poco a poco, se iba formando una larga caravana muy extendida, con la que, hacia las siete de la mañana, llegamos a la entrada, iluminada por una sola bombilla eléctrica. Allí aguardamos en la multitud de los convocados, sólo agitada de vez en cuando por un temeroso murmullo, entre los que había ancianos y niños, gente distinguida y sencilla, y todos, como se les había ordenado, llevaban al cuello su número de transporte, colgado de un bramante. Agáta me pidió pronto que la dejase. Al despedirnos me abrazó y dijo: Ahí al otro lado está el parque Stromovka. ¿Darás de cuando en cuando un paseo por mí? Me ha gustado tanto ese hermoso terreno. Quizá cuando mires al agua oscura de los estanques, quizá veas un día mi rostro (...) Se recogían datos personales, se distribuían cuestionarios y se entregaban las llamadas legitimaciones de ciudadanía con el sello EVACUADO o GUETIZADO. Los funcionarios alemanes y sus ayudantes checos y judíos se ajetreaban de un lado a otro, y había muchos gritos, maldiciones y también golpes. Los que iban a viajar tenían que quedarse en los lugares que se les habían asignado. La mayoría permanecían mudos, algunos lloraban silenciosamente, pero tampoco eran raros los arrebatos de desesperación, gritos y ataques de ira."

Coneixeu Terezin? Si no, informeu-vos-en! Hem de saber i no oblidar!