Seda.- Alessandro Baricco

Alessandro Baricco
SEDA (a l'original: SETA)
Traducció: Xavier González Rovira i Carlos Gumpert
Anagrama


Fa temps que hauria d’haver llegit aquesta novel·la curta (o conte llarg, o narració… no ho sabria definir). El cas és que no ho havia fet i, en aquest moment, m’ha servit de descans –de bàlsam, inclús- enmig d’altres lectures més feixugues i complicades.

I què és Seda?

A banda de no saber exactament a quin gènere literari s’adscriu, m’ha semblat un exercici d’estil preciosista quallat de descripcions de caire orientalista, amb una visió tan occidental de l’Orient que fàcilment cau en el tòpic, ja una mica rebregat, de l’exotisme. Crec però, que l’autor va decidir apostar per aquest recurs amb ple coneixement de causa perquè la història que ens explica de manera tan poètica reforça un concepte de dualitat que contraposa, com a mínim, els següents aspectes:

• La idea d’origen i de destí a través del viatge.
• La realitat quotidiana (Villedieu, França) i el misteri del que és desconegut (l’aldea d’Hara Kei al Japó).
• L’amor quotidià i l’amor platònic (és a dir, allò que es té i allò que es desitja).
• La vida i la mort.
• El llenguatge (oral o escrit) i el silenci.
• La visió real i la visió onírica.
• L’empresonament i la llibertat (una antítesi representada metafòricament a través dels ocells engabiats).
• França, símbol de la raó, la modernitat i els principis de la Revolució Francesa, i el Japó, terra ignota i aïllada on encara perdura la societat feudal. 
• Allò necessari i, alhora, pedestre (els cucs o les larves), oposat a allò meravellós, subtil i evanescent (la seda).

I entre aquests extrems que formen imatges especulars on una realitat queda reflectida en l’altra, hi ha el pas del temps i una acceptació conformada del destí. Baricco insisteix a marcar la temporalitat donant dades precises sobre les estacions de l’any, l’edat del protagonista, els mesos de duració dels viatges i els llocs recorreguts una i altra vegada. 

Com en els contes tradicionals, l'estructura reiterativa compleix la funció d'un mantra. En el cas de Seda, el paràgraf repetit a l'inici de cada capítol sempre conté un mot diferent que és l'únic element que canvia i que conforma l'expressió de la subjectivitat del narrador.

Baricco farceix la narració d’elements històrics com l’obertura de les fronteres japoneses per al comerç exterior, la guerra civil al Japó, la figura de Pasteur, l’al·lusió a Lincoln i, sobretot, la menció a què el 1861 Flaubert estava escrivint Salambô… Novament, la realitat ancorada dins el relat com a marc històric es contradiu amb la imprecisió difuminada dels fets explicats i de la contenció d’uns personatges tan imaginaris com volgudament desdibuixats.

La referència a Salambô, novel·la històrica amb recreacions esteticistes i barreja de personatges reals i ficticis, no és en absolut casual: la literatura, el fet literari, també entra en aquest joc de miralls.

Cito un fragment del capítol 22:

La residencia de Hara Kei parecía sumergida en un lago de silencio. Hervé Joncour se acercó y se detuvo a pocos metros de la entrada. No había puertas, y sobre las paredes de papel aparecían y desaparecían sombras que no emitían ruido alguno. No parecía vida: si había un nombre para todo aquello, era teatro. Sin saber qué hacer, Hervé Jouncour permaneció esperando: inmóvil, de pie, a pocos metros de la casa. Durante todo el tiempo que le concedió al destino, únicamente sombras y silencio fue todo lo que se filtró de aquel singular escenario. De modo que, al final, Hervé Joncour se dio la vuelta y reemprendió su camino, veloz, hacia su casa. Con la cabeza inclinada, miraba sus propios pasos ya que eso lo ayudaba a no pensar.