Ven y dime como vives | Agatha Christie Mallowan

Agatha Cristhie Mallowan
Ven y dime como vives 
Traducció al castellà d'Iris Menéndez
Ed. Tusquets, colección Andanzas, 1987

Que l'Agatha Cristhie era molt bona escriptora, d'aquelles que t'atrapa i no et deixa anar fins que has descobert a l'assassí, de les que es documentava bé, de les que s'assegurava que no hi hagués cap costura visible, de les tenia una imaginació desbordant que sorprenia sense sorprendre a cada llibre, ho vaig saber i gaudir des de nena. 

De fet, per mi, l'Agatha Cristhie era l'Agatha Cristhie,  m'era igual la seva vida, com la de tots els escriptors, esclar, fins el dia que m'expliquen que té un llibre que val molt la pena sobre les seves vicissituds com a dona d'un arqueòleg, mai m'havia plantejat que tingués un marit, ni molt menys que n'hagués tingut dos, ni que mai pogués estar prou enamorada per acompanyar al segon, Mr. Mallowan, a fer excavacions arqueològiques per l'Orient Mitjà. 

El llibre són les memòries de 5 anys d'excavacions, amb un sentit de l'humor i una elegància absolutament britànica, enfrontant tot tipus d'incomoditats i situacions més que complicades amb una actitud alegre i positiva. Està escrit a finals dels 30, tot i que no fou publicat fins passada la 2a GM, de manera que també us podeu imaginar el to paternalista i colonialista d'alguns comentaris, però cal ubicar-la al moment i la societat en la que vivien.

Sabem que l'autora fa unes descripcions de personatges i llocs fabulosos, i aquí no ho fa menys, s'acaba agafant afecte al cuiner i als seus pantalons de flors, a la gossa, al xofer, al camió, a la casa, al funcionari de correus, al xeic i a les dones kurdes cridaneres i simpàtiques, mai sotmeses als seus marits. A l'arquitecte que no parla, al que no suporta els ratpenats, a l'encarregat de fer les compres que quasi mai l'encerta, a les dificultats per harmonitzar els hàbits casolans, i laborals, entre els anglesos i els nadius. 

Ens explica les diferències culturals entre els àrabs, els armenis, els kurds i els francesos que controlen políticament la zona. Entrem a les excavacions, des del moment que s'escull el lloc, fins al moment de pagar el salari als treballadors, inclosa la classificació de les peces. Però tot plegat no ho fa amb una explicació tècnica ni expressa, sinó a través d'anècdotes, disbarats i quotidianitats, que ella diu que escriu per satisfer la curiositat dels seus amics londinencs. 

Val a dir que a part d'acompanyar el seu marit, classificava les troballes i també feia les fotografies. A part d'escriure quan podia. Tota una senyora, ella. 

En definitiva, una delícia arqueològica, i antropològica, social i literària.

No sé si es fàcil de trobar, a mi me l'han deixat, però seria un bon llibre per reeditar i publicar també en català.

"Hamoudi, bien asimilada ya la doctrina esencial de que la comodidad de las Jatuns es lo primero, ha empleado todas sus energías en dejar una habitación libre de armenios y ganado, y encalar presurosamente  las paredes. Allí instalaron dos catres de tijera, uno para Max y otro para mí. El resto de la casa sigue siendo un caos y saco la conclusión de que Hamoudi y Mac han pasado una noche de incomodidades.

Pero ahora todo irá bién, nos asegura Hamoudi con su acostumbrada sonrisa irresistible."

"De la misma época hay también Madonnas... figuras con turbante y pechos generosos, grotescas y primitivas, aunque evidentemente representan socorro y consuelo."

"El melancólico aguador vino a mi lado y me soltó una larga historia aparentemente referida a sus amargos infortunios. Cuando se acercó Max le pedí que averiguara de qué se trataba realmente.

Parece que el aguador tiene esposa y diez hijos en algún lugar cercano a Garalubus, y que su corazón no soporta su ausencia. ¿Podemos darle un anticipo para hacerlos venir?

Abogo por una respuesta favorable. Max alberga sus dudas. Una mujer e la casa, dice, planteará problemas."