II

.........

La senyora Khan va dir alguna cosa en veu baixa al seu fill, el qual va poder reposar del somriure el temps que li va ocupar anar a buscar una safata amb una tetera i galetes del trinxant. El devien haver observat des de les finestres i fet el te en veure'l allí baix amb la carpeta sota el braç. En Hassan va tornar a lluir el somriure a la cara quan es va asseure altre cop. La senyora Khan va servir un te fort. El nen en va passar una tassa a l'Stephen i la plata de galetes. la senyora Khan va disposar una tassa davant de la seva filla, va comptar cinc galetes i les va posar en un platet prop d'aquesta tassa. La nena, pel que semblava, somreia davant d'aquells capricis destinats a ella. La senyora Khan va fer petar la llengua, incòmoda, i li va dir alguna cosa en urdu. Però la Shireen no hi va parar esment. Estava encesa d'emoció interna, i com a resultat de la insinuació de la seva mare va intentar compartir allò amb el seu germà, estirant el braç per punxar-lo amb aire maliciós, rient. En Hassan no va poder evitar dirigir-li un somriure autèntic, tendre, càlid, ple d'encant. Va enretirar tot seguit aquell somriure per tornar a esbossar l'educat fals.
- Cinc - va dir la senyora Khan en anglès-. Sap comptar. Digues cinc Shireen. - Era un anglès deficient, i va repetir l'ordre en urdu.
La petita va somriure tota contenta i va començar a partir les galetes i menjar-se-les.
- Si el seu marit hi està d'acord, la Shireen podria anar a l'escola de la qual vam parlar, en va parlar amb vostè el meu colega en William Smith, quan va passar per aquí l'any passat. És una bona escola. Haurien de pagar alguna cosa però no gaire. Està subvencionada pel govern però aquest any hi ha una petita despesa. Per desgràcia.
La senyora Khan va dir alguna cosa tallant i el nen la va traduir. Parlava un anglès fluid.
- No és qüestió de diners. El meu pare té diners.
- Doncs m'haurà de discuplar però no ho entenc. A la Shireen li aniria bé l'escola.
Dintre d'uns límits, és clar. A la carpeta hi havia un informe mèdic, en el qual hi havia escrit: "La nena en qüestió podria assistir fins a cert punt a unes classes particulars".
La senyora Khan va dir alguna cosa en veu alta, enutjada. Aquella cara amable va quedar contorsionada per la irritació. El nerviosisme i la irritació omplien ja l'ambient d'aquella saleta més que atapaïda i excessivament neta, i en aquells moments a la nena se li veia cara d'angoixa i els llavis li tremolaven. En Hassan li va posar de seguida la mà al damunt alhora que deixava anar uns sorollets tranquil.litzadors. La senyora Khan intentava somriure a la criatura i al mateix temps mostrà un aire fred i formal al visitant intrús.
En Hassan va dir:
- La meva mare diu que la Shireen hauria d'anar a l'escola gran, a l'escola Beavertree.
- ¿És on vas tu, Hassan?
- Si, senyor.
- Em dic Stephen, Stephen Bentley.
- Si, senyor.
- El teu pare hauria de ser aquí- va dir l'Stephen, mirant de dissimular la impaciència. Si no hagués estat que hi havia dues germanes que seguien bé a l'escola, l'Stephen hauria pensat que potser la senyora Khan era de les d'aquell temps i no volia que la Shireen rebés educació. (Les dues nenes eren més grans que en Hassan, però com que eren nenes no comptaven. Era el fill gran qui havia de ser allí representant el pare.). No es plantejava cap qüestió quant a"l'educació" de la Shireen. ¿Doncs què passava?. Realment el dia abans li havia notat un aire adust per telèfon, en quedar que seria aquí avui.


..........


Isabel