III

............

La senyora Khan va agafar aleshores un quadern de pintar de criatura, que havia deixat en un cantó de la butaca per a aquell precís moment, i el va posar al davant de la Shireen. Tenia uns colors molt vius, devia correspondre aproximadament a un infant de tres anys. La Shireen se'l va mirar amb un aire disposat i distret. La senyora Khan anava girant aquelles grans pàgines, arrufant les celles i dirigint cops de cap estimulants a la Shireen. Després va forçar un somiure.

El nen somreia com aquell qui res. La Shireen es veia feliç, somreia.

- Escolti- va dir l'Stephen, somrient però desesperat-, no li estic pas dient que la Shireen aprendrà a llegir bé ni res d'aixó però...

En dir això, la senyora Khan va tancar de cop el llibre i se li encarà. Cap somriure. Una dona orgullosa, freda, tossuda, d'ulls espurnejants, el va enfonsar en urdu.

En Hassan va traduir la llarga lletania:

- La meva mare diu que la Shireen ha d'anar a l'escola gran amb tots nosaltres.

- Però senyora Khan, no hi pot pas anar, a l'escola gran, ¿com vol que hi vagi?- Com que la senyora Khan semblava que no ho agafava, va tornar a fer la pregunta a en Hassan- : ¿Com pot anar a l'escola gran? ! És impossible!.

El somriure d'en Hassan era trist, i l'Stephen hauria jurat que tenia llàgrimes als ulls. Però va mirar a un altre lloc.

De nou, un devessall de paraules aïrades de la senyora Khan, que en Hassan no va interpretar. Seia allí en silenci, mirant amb pessimisme la petita, que feia ganyotes i estava ben contenta, disposant les engrunes de galeta al voltant del plat amb un dit. La senyora Khan es va aixecar, presa d'una imparable ira, va estirar la Shireen de la butaca i va sortir d'una revolada de la sala estirant la nena al seu darrera.

L'Stephen sentia com s'exclamava, sospirava, anava amunt i avall per l'habitació del costat, bo i alternant comentaris amonestadors i carinyosos a la criatura.

Després va plorar sorollosament.

- Dispensi, però jo me n'haig d'anar a l'escola- va dir en Hassan-. He demanat permís per venir aquí, el meu professor m'ha dit que sí, però hi haig de tornar de seguida.

- ¿T'ho ha dit el teu pare que fossis aquí?

En Hassan va dubtar.

- No senyor. La meva mare ha dit que havia de ser aquí.

Per primer cop en Hassan se'l mirava de debò. Fins semblava que havia de dir alguna cosa, explicar-se....

Els seus ulls eren tot súplica. ¿Demanava comprensió?. Hi havia orgull, ressentiment.

- Gràcies per fer d'intèrpret, Hassan- va dir l'assistent social-. M'agradaria poder parlar amb el teu pare....

- Perdoni, perdoni - va dir en Hassan, i va sortir corrent. L'Stephen va cridar: "Pasi-ho bé, senyora Khan", no va tenir resposta i va seguir el nen. Al llarg d'aquells passadissos depriments, bruts i pudents. Cap a l'escala de ciment gris. Cap al passatge. Bufava un vent fred i intens. Va mirar cap avall i va veure en Hassan quatre pisos per dessota: una petita silueta apressada que corria al damunt del ciment, saltant els bassals, clavant cops de peu als papers. Va arribar al carrer i es va esfumar. Fugia d'una situació que no podia suportar: tot el seu cos ho proclamava. ¿Què carai....què era tot allò?.

Aleshores l'Stephen ho va entendre. tot d'una. Així. Però no s'ho acabava de creure. Sí, sí, s'ho havia de creure. No, no era possible...

No era impossible. Era cert.

...............