I

Amunt, en un passatge que connectava dos blocs de pisos, l'Stephen Bentley, assistent social, es va aturar per inspeccionar la panoràmica. Ciment arreu on mirava. Unes torres grises i tacades es dreçaven cap al cel, i a sota es veia una extensió grisenca en la qual circulava una sola persona entre bassals, llaunes de refrescos i papers molls. Era un home gran amb un bastó i una bossa d'anar a comprar. Al davant de l'Stephen, dividint de manera horitzontal el sòlid edifici de la vorera fins al núvol baix, fileres de cortines de tots els colors, darrera les quals la gent quedava fora de la vista. Probablement l'estaven observant, però ell duia les seves credencials,la carpeta sota el braç. El final d'aquell passatge era al quart pis. L'ascensor feia pudor: algú s'hi havia marejat. Va agafar l'escala grisa que feia pesta d'orina fins al vuité pis, al numero 15. En el precís instant en què va tocar el timbre, li va obrir la porta un nen moreno i somrient. Devia ser en Hassan, de dotze anys. Les dents blanques, el jersei blau elèctric, el coll blanc de la camisa, tot resplendía, i al seu darrera, la saleta atapeïda de mobles es veia massa endreçada per ser la sala d'estar d'una familia, tot al seu lloc, encerat, brillant. S'havien fet preparatius a fons per a aquella visita. Davant d'un sofà de pelfa vermell hi havia el rectangle d'una tauleta i, al damunt, tasses, platets i un bol ple de sucre fins a dalt de tot. A l'interior despuntava una brillant cullera. En Hassan es va asseure al sofà, amb un intens somriure. A part del sofà, hi havia tres butaques, carregades de coixins lluminosos. En una d'aquestes seia la senyora Khan, una dama agradable i grassoneta amb un conjunt que l'Stephen va pensar que era un pijama: pantalons i túnica de seda rosa estampada amb flors. Tenia l'aire de ser la millor roba de l'armari, i la nena de deu anys de l'altre butaca duia una túnica blava amb uns pantalons, arracades, braçalets i anells. La mare portava un fulard transparent rosa, la nena un de blau. Allò al Pakistan, sería allí a punt de fer-ho pujar modestament davant de la presència d'un home, però en aquells moments acabava d'arrodonir l'ambient festiu. L'Stephen es va asseure a la butaca buida davant del gest peremptori(l'Stephen s'hi va fixar bé) de la senyora Khan. La dona, aixó sí, somreia. En Hassan somreia i somreia.
La nena, pel que semblava, no s'havia fixat en la visita, però també somreia. Era maca com un gat petit.
¿On és el senyor Khan?- va preguntar l'Stephen a la senyora Khan, la qual va fer un gest d'autoritat cap al seu fill. En Hassan va respondre a l'acte:
- No, no pot venir, és a treballar.
- Si em va dir que hi seria. Hi vaig parlar ahir per telèfon.
Altre cop la mare va transmetre a en Hassan una ordre amb els ulls, i ell, somrient amb aquelles dents tan blanques, va dir:
No, no hi és.
A la carpeta, que duia el nom Shireen Khan a sobre, l'última nota, amb data de nou mesos abans, deia: "El pare no ha acudit a la cita. La seva presència és essencial".

...........