dissabte, 31 de juliol del 2010

Cosima.- Grazia Deledda


Cosima
Grazia Deledda.
Edició, traducció i estudi preliminar
a cura de Mª Teresa Navarro.
Nòrdica

Es tracta de la novel.la pòstuma de l'escriptora sarda a qui el 1926 se li va concedir el Premi Nobel de Literatura, malgrat l'oposició d'alguns coetanis com ara el crític Benedetto Croce, que creien que l'estil literari de Deledda no estava a l'altura d'altres autors que, en la seva opinió, haurien merescut més el guardó.
Cal dir que Grazia Deledda (1871-1936) va ser una autora gairebé autodidacta, i així ens ho explica ella mateixa a Cosima, una autobiografia. De fet, només va assistir a l'escola primària, però com que des dels vuit anys ja era lectora i, a més, escrivia poemes, un dels seus germans va aconseguir que li posessin un professor particular que l'introduís en el món de la cultura i, inclús, de la llengua italiana (no oblidem que a la Sardenya de l'època només se solia parlar el dialecte logudorese). Gràcies a aquest mestre va aprofundir en l'obra de Giovanni Verga i de Gabriele d'Annunzio i va poder publicar, en plena adolescència, alguns contes a revistes romanes.
Cosima (m'estimo més escriure-ho sense accent, com en italià) ens endinsa, no només en els primers quinze anys de la vida de l'escriptora, sinó també en el món rural, tancat, masclista, tradicional i supersticiós de Nuoro, el seu racó de món, un poblet envoltat de muntanyes. Però el que ens transmet especialment és la passió per la lectura i per l'escriptura d'una nena, les referències de la qual van des de les històries tenebroses i fascinants que sent explicar als criats de casa seva, fins als llibres que troba a la biblioteca paterna, passant per la peripècia vital d'ella mateixa i de tota la seva família.
És una novel.la d'estil decimonònic, intimista i força descriptiva, escrita sense que l'autora hagués pensat mai a publicar-la. És doncs, un document de primera mà sobre la vida familiar i social d'un poble de la Sardenya de finals del segle XIX; però sobretot és una aproximació a la primera etapa de la vida d'una dona que, malgrat la incomprensió i les reticències de gairebé tothom, va voler ser escriptora i ho va aconseguir.

Pel que fa a l'edició, jo he llegit la d'Espasa Calpe (1983), comprada ja fa temps a una llibreria de vell. Em consta, però, que n'hi ha una de més actual a l'editorial Nórdica amb traducció, pròleg i notes de la mateixa filòloga que havia fet l'estudi preliminar d'Espasa (segurament, el mateix): Mª Teresa Navarro, gran especialista en la figura de Grazia Deledda. I precisament amb l'edició de Cosima que l'editorial Nórdica va publicar el 2007, us il·lustro aquesta entrada.

3 comentaris:

  1. Sícoris,

    Em sembla que va directe al primer lloc de la llista!

    si ja li'n tenia ganes, m'has acabat de convèncer!

    grazie mille!

    ResponElimina
  2. Hola, Miu.
    Què bé, tu també per aquí!

    Quan t'hagis llegit Cosima, m'agradarà saber què t'ha semblat... Ja comentarem.

    Baci.

    ResponElimina
  3. Sícoris

    com ja vas poder deduir no va anar al primer lloc de la llista, però a la fi l'he llegit!!
    M'ha agradat, és ben bé com la descrius en l'entrada, decimonònica i intimista. I tot i ser una autobiografia, està explicada amb distància emocional considerant els drames que hi explica, potser donada també per l'edat?
    Crec que la vida de la dona a la Sardenya rural del XIX no era massa diferent de la vida qualsevol dona de les nostres contrades rurals, bé sí, caldria afegir l'agreujant de la insularitat que devia aïllar encara més, però la Deledda encara va tenir sort amb el pare i el germà Andrea.

    Té un mèrit impressionant que una noia decidís escriure i enviés els seus escrits a revistes i editors i a més a més li publiquessin, per acabar essent una escriptora reconeguda fins i tot amb el Nobel.

    Gràcies Sícoris per la recomanació.

    Per cert, he llegit l'edició de Nòrdica, amb les notes del primer editor i la motivació del premi Nobel, que adjuden a situar l'obra en el seu temps.

    ResponElimina