El camí de les aigües - Carme Martí

Carme Martí
EL CAMÍ DE LES AIGÜES
Amsterdam, 2017 (Ara llibres)

Hi ha novel·les que et fan somniar, n’hi ha d’altres que t’obren portes molt conegudes, d’altres et transporten al passat familiar, algunes t’ajuden a entendre el món. Hi ha novel·les que s’oloren, n’hi ha que són colors, algunes es palpen, i d’altres s’assaboreixen. El camí de les aigües és tot això. És passat, és present, és una munió de personatges, és la història de moltes persones, de molts de nosaltres, i alhora la de dues dones, una d’abans i una d’ara. 

És un viatge, el de la Maria,  a través de la cuina, de les receptes, dels fogons, dels davantals, de les olors, del gust, fet amb l’ingredient principal, l’amor. Un viatge per tot el segle XX, el viatge de qualsevol de les àvies de la generació de la seva autora, la Carme Martí. Un viatge del camp a la ciutat, de la ciutat al camp, de la pau a la guerra, de la guerra a la pau, de la infància a la vellesa. Un viatge dolç, dolorós, dur, ple d’esperança, de pors, de dols, d’amor... una vida.

També és un viatge per l’actualitat, la Laura, una dona jove, fràgil però plena de vida, un viatge que analitza els vincles amb els pares, amb els avis i les àvies, amb els homes, un viatge, com tots, ple d’amor i de dolor, on la lluita de les dones és molt diferent a la del segle XX, o potser no tant. Els estigmes, són uns altres, però la necessitat d’avançar és la mateixa, i no es pot avançar bé sense conèixer el passat, ni sense il·lusions.

Que la Carme Martí és una escriptora excel·lent, ja ho sabíem, ens ho va demostrar sobradament a Un cel de plom, aquí la confirmació creix exponencialment, és escriptora, arquitecta d’històries, pintora de paisatges  i una cuinera excel·lent. Entrellaça les dues històries, els dos segles, cada una diferent, cada una un to, enriquint-nos la mirada cap enrere amb la present, per entendre a la Maria i a la Laura, per entendre’ns. Un homenatge a les nostres àvies, al territori, a la ciutat, a la família, a  les bones persones.

D’aquelles històries que t’atrapen des de la primera pàgina fins la darrera, que et provoquen ganes de cuinar, ganes d’estimar, ganes d’anar corrent a l’Espluga de Francolí, a Reus, al Pg. De Gràcia...  ganes de viure i de seguir llegint a aquesta magnífica escriptora. I de debò que no exagero.  

Un petit mos:

"Si tancava els ulls, sentia un garbuix de converses i podria percebre el so dels pesos de les balances, d'une stisores, de talons..., però necessitava obrir-los per copsar-ho tot, tanta vida, tants colors. Parades farcides de peix, de carn, de fruita i verdures... Cols de paperina, patates del bufet, enciams, pastanagues, cebes tendres Campeny, faves, pèsols floreta, carxofes, mandarines, pomes, peres, avellanes, pinyons... Noia, estàs bé? Sí, sí. Va caminar. La simfonia del cúmul d'olors: el peix, les bèsties, les espècies."

"Fins que se li va trencar la veu. Amb un nus a la gola continuava el discurs, i va sentir com l'emoció la commovia fins al moll de l'ànima. Una emoció que brotava en el rostre dels brigadistes, premien els llavis, empassaven saliva, no deixaven de mirar-lo. Ella s'agafava fort a la barana. Amb els ulls entelats, va mirar la Rosa: les llàgrimes li regalimaven fins al coll."