Una mica més de prosa...

L'ANIVERSARI

Aquell matí, en llevar-se, el senyor M. rocordà que feia exactament deu anys que s'havia casat. Deu anys! El senyor M. tenia molt bona momòria, però en matèria d'aniversaris sovint s'enduia sorpreses. Contemplà uns moments la seva dona que dormia, sortí al corredor i es ficà a la cambra de bany, procurant de no fer soroll per no despertar les criatures.

Davant el mirall repetí la xifra amb estupor: deu anys! I aleshores, d'una manera gairebé maliciosa, saltà la pregunta. Què havia fet durant aquell temps? L'estupor del senyor M. augmentà. Què havia fet? A una velocitat de llampec féu memòria dels esdeveniments que havia viscut: el casament, un viatge a l'estranger, la naixença dels dos fills, la compra del televisor... tot plegat no-res, i encara immers en la rutina diària de la feina. L'esglai s'apoderà del senyor M. Tot allò no tenia cap mena de significació: no era res; almenys, de què pogués sentir-se orgullós. Havia complert les seves obligacions i s'havia deixat portar pel corrent, ni més ni menys que la majoria. ¿Es podia considerar satisfet amb tan poc?

El senyor M. se n'anà a treballar capficat i tot el matí donà voltes a l'assumpte. A l'hora de dinar menjà poc, i dues o tres vegades la seva dona li hagué de cridar l'atenció perquè s'havia quedat amb la forquilla quieta davant la boca i els ulls fits en el buit. La tercera vegada, la seva filla es posà a plorar, la sogra el recriminà i el senyor M., escorregut, demanà perdó, engolí la vianda, s'acomiadà afectuosament de la dona i de les criatures i, sense ni rentar-se la boca, se'n tornà a la fàbrica.

Si haguéssim de jutjar la feina que el senyor M. va fer aquell dia, no podríem pas dedicar-li elogis. A mitja tarda estava desesperat, les mans li tremolaven i s'hagué de prendre una aspirina. Al punt de les sis endreçà els papers, tancà la taula, digué bones tardes i sortí al carrer.

Plovisquejava. El senyor M. se n'alegrà: així no trobaria coneguts. Estava desolat. Una anàlisi rigorosa d'aquells deu anys l'havia convençut de la total inanitat dels seus actes. Més valia acceptar la realitat: era un no ningú. Caminà absort fins al peu de l'escala que, des del safareig públic, pujava fins a casa seva. Allí reposà un moment. S'havia fet fosc. El senyor M. se sentia esgotat i pujà els primers graons amb penes i treballs. Ja res no comptava, o, almenys, ja res no comptava tant com aquell buit de si mateix que sentia. I heus aquí que, a mitja escala, descobrí el barret. El senyor M. es deturà. Hi ha moments en els quals hom se sent amo absolut del seu destí; i aquell n'era un. El senyor M. s'adonà, gairebé espantat, que aquell barret representava la gran oportunitat de la seva vida. S'ajupí a collir-lo. No era ni poc ni gens moll. Allò l'acabà de convèncer. S'alçà solemnement i, mentre se'l posava, formulà un vot: mai més no se'l trauria. Aquell gest l'havia convertit en un altre home. El tros de camí que li faltava per arribar a casa seva el féu quasi corrent.

La seva dona l'esperava al portal i s'avançà a rebre'l a la vorera.

-No et coneixia... et volíem dur un paraigua, però... -Es va interrompre-. Què portes al cap?

-Un barret.

-Ja ho veig; però, per què?

-Perquè he deixat de ser qui era i el barret és el símbol de la meva nova personalitat.

La dona, que se li havia repenjat al braç, se'n separà i se'l mirà uns moments en silenci. Després, sense dir res, esclatà en plors i es ficà corrent a casa seva.

¿Es sorprendrà algú si diem que allò fou el començament del calvari del senyor M.? Durant uns quants dies se succeïren tot de situacions d'una tensió inusitada. Les reaccions de les tres dones que vivien amb el (el fill petit no comptava) foren diverses i contradictòries. La muller, després d'uns dies de lluita desesperada (contra què? es preguntava el senyor M.), adoptà l'aire de qui ha estat profundament ofès, però perdona, si bé no deixa de manifestar constantment l'amarguesa de la seva situació. La filla, que de bones a primeres s'ho agafà rient, acabà per no fer-ne cas. Qui no acceptà el fet de cap manera fou la sogra. Entre plors i crits deia a tothom qui la volia escoltar que el senyor M. s'havia tornat boig, que ella ja es temia que n'era i que bona part de la culpa de tot la tenia la seva filla. Un parell de vegades intentà d'apoderar-se del barret per cremar-lo. El senyor M., que havia suportat estoicament les altres situacions, reaccionà aleshores amb una certa violència, de la qual després es penedí perquè el posava al mateix nivell dels seus detractors.

I passaren els dies. Tal vegada el gest del senyor M. hauria perdut, a poc a poc, importància, si ell n'hagués reduït l'àmbit a casa seva. La seva dona li ho demanà, per tal, deia, d'evitar el "què diran". Però el senyor M. estava massa convençut de la necessitat de manifestar-se tal com era i no va voler donar el braç a tòrcer. Al carrer, a la fàbrica, pertot arreu passejà el seu barret, i no es feia pregar gaire per explicar els motius que l'impel.lien a portar-lo.

De mica en mica a R. es creà un ambient desvavorable a la seva actitud. Els amics se n'apartaren, la gent deixà de saludar-lo i les criatures es reien d'ell pel carrer. Al capdavall els seus superiors de la fàbrica el cridaren a comptes. Allò s'havia d'acabar. El senyor M. no se'n sabia avenir. ¿No treballava tan o més eficaçment que abans? ¿Per ventura havia obligat algú a posar-se un barret com el seu? Els arguments del senyor M. no serviren de res. Calia que es decidís a prescindir del barret o bé que es busqués feina. El senyor M. ho escoltà somrient. En aquells moments sabia que podia prescindir del barret sense deixar de ser qui era. Seria dur i difícil, és clar, però ho podia fer. Demanà una treva que li fou negada: l'endemà mateix s'havia d'haver "normalitzat" la situació.

El senyor M. sortí de la fàbrica meditant sobre certs aspectes de la injustícia dels homes envers els homes. Per això, segurament, no s'adonà dels dos personatges que hi havia a l'escala fins que els tingué al costat. Eren dos agents de l'autoritat. Immediatament comprengué què passava i no hi oposà resistència. Els agents li arrabassaren el barret, el trossejaren i el cremaren davant seu; després, fugiren corrent. Plovisquejava també aquell vespre, i el senyor M., en arribar a casa seva, s'assegué en una butaca i plorà en silenci una llarga estona.

Miquel Martí i Pol. Contes de la vila de R. Edicions 62.