Punt de creu (del llibre Com s'esbrava la mala llet d'Antònia Carré-Pons)

PUNT DE CREU

-¿T'has tornat filòsof, papa?
- S'hi ha de passar: si no ho has estat de jove, t'hi tornes després.
GIANI STUPARICH, L'illa
(traduït per Anna Casassas)

El dibux el va copiar d'una revista de moda que havia trobat a la calaixera de la mare quan ajudava el pare a buscar la roba per amortallar-ne el cadàver. Era una casa amb dues plantes i una mica de jardí. Li havia costat molt de trobar els fils que s'adeqüessin al cromatisme del dibuix, perquè ella sempre havia sigut molt exigent amb la tria. La línia que dibuixava la paret de la dreta era subtil, com una besada feta d'esquitllentes.
S'hi havia fixat per atzar, en aquella caseta i en els dos xiprers que s'alçaven a un costat del jardinet. Havia pensat de fer-los d'un verd esplendorós i fluctuant, però sabia que aquell color que ella imaginava no el trobaria a cap de les merceries del barri.Havia rebuscat a la capsa de costura de la mare, plena de fils i agulles de grandàries diverses. En va. Havia preguntat a les veïnes, però totes les nenes que li havien ensenyat els seus colors havien desistit de convèncer-la. Cap no s'havia assemblat mai al verd que ella havia vist.
Recordava el dia que la tieta Eulàlia li havia portat de l'estranger aquella col·lecció de fils de colors, perquè ella sempre havia viatjat molt, i allí, en aquella capseta màgica, havia trobat el matís de verd que buscava. Un verd fluorescent però d'una certa pal·lidesa, difícil de descriure, que quan el miraves et quedava a la retina. La delicada lividesa del color era el que més li agradava, el que el feia inconfusible, el que feia que els seus xiprers fossin diferents dels del món.
Dels xiprers havia passat al marró de la teulada. Aquí havia volgut un color ben vulgar, un color d'aquells de sabata d'home amb un tel de pols al damunt. I l'havia trobat també a la capseta de la tieta Eulàlia. Ara, quan es mirava la labor, pensava que els colors no s'assemblaven gens als del model, perquè les pàgines de la revista s'havien esgrogueït. Però tant se valia, a ella no li havia agradat mai de seguir els models de manera estricta. No s'havia casat mai i per descomptat que no havia tingut fills.
Al dibuix no hi havia fet cap persona, no li agradava de copiar els que tenien gent. Uns nens jugant, un vaixell amb mariners, una família que passeja, la casa amb els dos xiprers... Aquest, s'havia decidit ben bé per aquest. Era el més impersonal i el més auster. Ara resseguia amb el polze el quadradet gris platejat que feia de porta. Havia triat exactament el mateix color que hi havia pintat a la revista, aquesta vegada la decisió havia sigut fàcil: era un color semblant al de la porta d'entrada de la casa on havia viscut quan la mare vivia. I era un color senzill, tranquil i evocador de placideses, de solituds plenes de pau, de l'alegria esmorteïda que devia agombolar els morts dins del taüt.
El fum que sortia de la ximeneia, d'un gris més traslúcid, arribava fins al marge superior dret del dibuix. Hi faltaven un parell de punts. Els seus dits tupers van arrossegar l'agulla per la tela groguenca fins a acabar de puntejar l'espiral que s'enlairava cel amunt. De petita li costava perfilar aquelles mitges circumferències, però ara ho havia fet amb habilitat. La tija era d'un verd bru, prima i lleugera. Els pètals, cinc, d'un vermell intens, l'única taca de color viu a la tela. El dibuix de la revista de la mare tenia un parterre ple de flors, però ella, quan l'havia començat de petita, ja havia intuït que no el podia fer pas així. A casa no n'havien tingut mai tantes, de flors, i ara, al balcó, hi vivia només un ciclamen blanc i vanitós que s'avorria. El regava cada tres dies perquè li havien dit que necessitava beure molt. La planta li oferia flors i més flors que ella acceptava amb compassió. Sabia que aleshores havia fet bé, que la determinació de trair el model era encertada, perquè aquella flor única donava personalitat al dibuix. Quan se'l mirava, sempre trobava que sí.
Potser hauria hagut d'anar-se'n a l'estranger amb la tieta Eulàlia, que la va convidar a acompanyar-la a viure a Venècia quan tenia disset anys. La tieta Eulàlia. El pare mai no s'hi havia entès, sempre deia que era una excèntrica, que imposava les seves rareses perquè era pintora i els artistes ja se sap que tenen altres costums. Recordava aquell estiu que la va convidar a passar uns dies a casa seva i que per convèncer al pare li va haver de prometre que no sortiria de nits amb la tieta Eulàlia i ho va complir, perquè tenia quinze anys i era responsable i obedient. Fumava purets amb broquet llarg, la tieta Eulàlia, i voltava despullada per casa amb sabates de taló i un collaret de perles. Això sí, el seu cos de nacre era preciós, perfecte com una escultura. Quan veia Venècia en una revista o a la tele, se li emboiraven els ulls i pensava que hauria hagut de ser més valenta.
Un caminet tortuós conduïa a la porta d'entrada de casa. Dues ratlles negres el perfilaven, i de tant en tant s'hi veia algun roc blavós. Un... dos... tres... quatre... Anava comptant els obstacles mentre els acaronava amb la punta dels dits. L'única certesa era aquell caminet que la conduïa cap a casa.
Estava tota voltada de tanques, la casa. Unes tanques que havia fet altes i primes, del mateix torrat de la teulada, i que arribaven fins al cel. El color del cel l'havia decidit pel nom que el fil duia escrit a l'etiqueta, ceruli, li evocava un país exòtic. Recordava perfectament el dia que l'havia començat, un capvespre d'hivern en què el cel semblava que tocaria la terra. No es trobava bé, la grip la rondava. Cansada d'estar-se al llit i a les fosques sense fer res, va decidir que continuaria la tela i que ho faria precisament pel cel. Podria dibuixar-hi un cometa amb la cua brillant de llum blanca, podria omplir-lo d'estrelles, saltant-se un altre cop l'ordre del model. Però el fil encara no havia tingut temps d'acostumar-se al tacte dels dits i a la fredor lluent del didal que ella ja s'havia cansat de puntejar i ho va deixar córrer.
Com un gatet que es refrega a la mà que l'amoixa, sentia el mareig dintre del pit. Mirava el dibuix que es perfilava en la tela envellida, agafava l'agulla i l'acostava a la finestra de casa, que quedava encara per concretar. Ara s'adonava que era aquest ínfim detall el que li havia permès de continuar el dibuix durant tants anys. Si l'hagués acabat, hauria anat a parar al fons de la calaixera de la mare, que és on meticulosament havia anat endreçant totes les altres labors. Però aquesta tenia alguna cosa d'especial. La casa havia quedat incompleta perquè mai no va trobar el color exacte per retallar la finestra contra la tela. El seu afany de perfecció li feia buscar un color inexistent, un color lluminós i transparent com només ho havia de ser la visió de la mort.
Sentia una estranya opressió just a l'indret del cor. Sabia que havia de decidir-se pel color i enquadrar la finestra. Amb calma, pessigada pel dolor, va buscar dintre la capsa i en va treure el fil blanc. A penes va aconseguir travessar el forat de l'agulla, només uns mil·límetres de fil van quedar a l'altre cantó. El va estirar amb dos dits, fins a fer-ne passar un bon tros. Va resseguir la casa amb la vista i, quan estava a punt de començar el quadrat de la finestra blanca, va fer una pausa. Es va acostar al pit la mà amb l'agulla enfilada, va enlairar una mica els ulls i va clavar-la al mig del que hauria sigut la finestra. Va traspassar la tela i va fer sortir el cap de l'agulla una mica més amunt. La va deixar així, foradant la roba i amb el fil penjant, damunt de la taula, a la vora de la capsa de la tieta Eulàlia. Va veure tots els canals de Venècia i el cos de nacre de la tieta Eulàlia, immòbil al mig del Pont de Rialto. Es va aixecar amb parsimònia i arrossegant els peus es va dirigir cap a la seva habitació. El dolor era morat. Es va estirar al llit amb lentitud i va tancar els ulls, esperant de veure per fi aquell color que sabia que no hauria pogut trobar ni a la capsa més ben assortida del món.

Antònia Carré-Pons
Com s'esbrava la mala llet
Club Editor, 2018



(He triat aquest conte per la seva extensió i pel seu cromatisme, exclusivament. Els contes que acompanyen a aquest són durs, potents i una mica desestabilitzadors, si t'acostes a l'edat madura pels teus propis mitjans o pels dels qui t'envolten. Però crec que és una autora que cal tenir en compte perquè la seva forma d'escriure és d'aquelles que estrenyen la gola del lector, una miqueta tan sols.)