Amar la herida - Carmen Juan

Carmen Juan
Amar la herida
La Bella Varsovia, 2014


Yo duermo en un lecho de flores secas. Nada
       puede
cultivarse en esta tierra. Es por la humedad. Las
raíces se confían, crecen ya podridas. esa es la
       condena, ésta en el
origen. si las semillas germinan. teme, porque
        nadie
podrá salvar este campo.

(...)

Ja sabem per qui ens deixem recomanar, perquè ens coneix i sap perfectament com ens pot afectar la lectura.  L'escoltem abans de llegir-la, és bona, molt bona, transmet la dolçor de la dona valenta. Dic dona, i és una dona molt jove, massa jove per haver de saber que les ferides no es tanquen, no s'han de tancar mai del tot, que se les ha de mimar i cuidar perquè són qui som, massa jove per tant de crit mut. Però no només ho sap, ho entén i ho explica meravellosament bé. Tan meravellosament bé que és capaç de fer trontollar, al lector i a les seves ferides, de fer cridar la infància, les arrels, la por, el creixement, el terra, les  fulles, les flors, les ungles, la boca, el cos, l'adolescència, la sang, el pare, la mare, l'amiga, la nena, l'altra, la dona, l' horror, l'amor, la follia... la vida. 

(...)

Fuimos niñas que no sabían no podían no

      querían

Jugábamos a deformarnos.

A ser el bicho. Arrastrábamos

el uniforme por las paredes recién encaladas,

las palmas, la mejillas por las paredes recién

encaladas, como lagartos, para volver a la fila

ropas blancas, manos blancas, caras blancas, 

       para

escucharlas escupir mira, el bicho, mira.

Las niñas niñas nos miraban de reojo.

Que no te roce, que no te toque.

Que no 

te contagie.

(...) 

A més a més de poeta és una activista de les lletres i la paraula, una de les ànimes de Letras de Contestania i té el seu propi blog
No la perdrem de vista!