Ivan Miró
La revolta que viurem
Pròleg: David Caño
Epíleg: David Fernàndez
Tigre de paper, 2015
La revolta que viurem conta les peripècies del Jonàs i tres dones del seu voltant.
Gradualment, ens va presentant els protas i les seves com-plicacions/im-plicacions/ex-plicacions.
La novel·la funciona perfectament com a un interessant relat, però també com a un assaig de sociologia dels darrers anys del segle XX i els primers del XXI. Ambdós relats no són exhaustius cap d’ells. Ni excloents tampoc.
La revolta que viurem, com no pot ser d’una altra manera, és una aventura múltiple: intergeneracional, interpersonal, intercultural, interna... interminable (no confondre amb que es torni llarga, no és el cas).
L’encontre de cadascú amb la revolta és diferent: la del Jonàs, la de la Judit abans d’anar-se'n (i tornar) a les lluites sud-americanes, la de l’Amèlia (que és un retrobament amb la seva revolta, ja començada abans de néixer el Jonàs), la de la Djamila, una dona algeriana de París...
Si un llibre m'agrada, sovint en llegir-lo afegeixo “fites” a alguns paràgrafs: unes banderetes adhesives que després llevo i, molt freqüentment, transcric a papers o quaderns o postals. En intentar-ho amb La revolta m’he adonat que havia anat fent una tria d’una altra novel·la a dins de la de l’Ivan Miró, una protagonitzada per una de les veus del llibre (encara que les últimes banderetes han deixat parlar també altres veus del llibre, també de dones).
La meva tria de paràgrafs ha estat fonamentalment centrada en paraules de la Djamila:
Aquí em tens avui, tota serena, fins i tot bonica, feta miraculosament de pols d’estrelles. (pàg. 35)Aquesta dona, sortida (pervocada, diu ella) de la Cabília algeriana, pujada (feta malbé també) a París i crescuda a Marsella, es troba a Barcelona el Jonàs i la seva gent. Les pàgines en que conta la seva vida, la seva experiència de l’exili (des de la Cabília, però també des del París de les banlieues) em semblen magistrals.
La resta de revoltes no són accessòries. Ni ho és el seu tractament. La revolta del Jonàs és brutal. La de la Judit és “mundial” (perdoneu-me aquest infantil joc de paraules: se’n va a Mèxic). La de l’Amèlia és la més llarga (i el final és dolcíssim...).
El relat juga, fins i tot, amb la “crònica policial”, minut a minut, de moments crítics de la revolta a Barcelona. Presenta postures diverses front a les “ratlles roges” que no s’han de trepitjar...
El llibre ens conta el que ha passat, però com allò que haurem de continuar fent, allò que mai no acaba, la construcció de mons nous des de nosaltres.
Per seguir degustant la possibilitat compartida del goig cal atacar la realitat i també cal, sobretot, inventar-ne un altre. (pàg. 133)Trobo que La revolta és un llibre clau per trencar el masclisme imperant a les teories socials dels contertulians habituals de la tele. Crec que la seva (tal volta és només meva) aposta per un món digne, compartit, sense por... paga la pena.
La revolta que viurem no necessita el pròleg i l’epíleg, però aquests l’arredoneixen. És una novel·la brillant, àgil, interessant com a aventura, fa treballar al lector sense donar-l'hi tot fet.
Trobo que és un bon llibre: dóna pistes, fa pensar, desmunta prejudicis, recompon esperances, explica perquès i en crea de nous, trenca estructures i demana recomençar. Perdoneu: política i literatura unides. A les mil meravelles (Miel sobre hojuelas!).
Una ressenya meravellosa!! Com m'agrada estar-hi tant d'acord!
ResponEliminaLi haurem de fer un cop d'ull a aquesta Revolta que viurem.
ResponElimina