L'ILLA DE LA INFANTESA. Karl Ove Knausgård

L'illa de la infantesa
Karl Ove Knausgård
L'altra ed.
2015
499 pàg.
Traducció d'Alexandra Pujol




La Jenn Díaz, en un artícle molt bo al Jot Down, diu: "Sé por qué Karl Ove Knausgård ha tenido tanto éxito en este país. Se ha atrevido a llevar lo doméstico a la zona masculina, cómoda, universal, que todos podemos entender."
Potser sí, que és això; però la meva teoria, més esencial és:
TRAUMA + OFICI
O sigui, és dur, sobretot quan ho llegim nosaltres (i més ho devia ser per ell que ho va viure) però és això: El pare, amb tot el què li va suposar i llavors hi ha l'ofici per explicar-ho.
Això (i també el trauma, que ja es començava a llegir en l'inoblidable primer volum) l'ofici, no és nou per nosaltres els lectors, perquè ja l'havíem anat trobant en el primer i el segon volum; com aixeca tot un món, que és la seva vida i com ens la va explicant, i aquí és on hi ha l'ofici, que deia abans. L'experiència per narrar, l'estil.
No aguantes un projecte de 6 volums, a 500 pàgines cada un, sense ofici. I com ho fa!
(Acabes aquest tercer i ja tens ganes del quart, que ja està publicat... I del cinquè i del sisè!!)

[Ahir a la tele sortia en James Rhodes, i fa por pensar que sigui necessari tant dolor real, abans, perquè hi ha hagi obres tant imprensionats literàriament i contundents...]

A "L'illa de la infantesa" Knausgård ens explica la seva infància a la illa de Tromoya, al nord de Noruega. Com va créixer a l'ombra d'un pare massa recta i autoritari. La inseguretat i el terror que li provocava aquest progenitor, professor d'institut, però que a casa podia ser salvatge.

Personalment, per ser imparcial, diré que aquest tercer volum, majoritàriament, potser és el que, de moment, he trobat més fluix dels tres, però perquè està basat en molt fragments de jocs i dies passats al bosc amb l'amic veí...
És com a les biografies de personatges importants on es remarca molt la infància d'aquest personatge, però que la majoria de vegades, sembla que siguin pàgines de més...

Tot i que, enmig de les llargues pàgines de descripcions (sempre impecables, per l'ofici i estil que té) dels dies al bosc i de les tornades a casa, per exemple, veus com, de cop, s'aixeca el Knausgård escriptor, el gegant, el que tots volem i et deixa anar un fragment així:
"...però com que tot passa una primera vegada per a cada generació, i com que aquesta generació havia trencat amb l'anterior, tot això quedava al fons de les nostres consciències, si és que era enlloc, perquè en els nostres caps érem no tant sols persones modernes dels anys setanta, sinó que el nostre entorn també era un entorn modern dels anys setanta. I els nostres sentiments, que ens travessaven a cadascun dels que vivíem allà en aquelles nits de primavera, eren sentiments moderns, sense més història que la nostra."

O quan a la pàgina 292, trenca el relat i es pregunta per la mare, que sempre va ser el contrapès del pare, a nivell emocional:
"No recordo res del que em llegia, no puc recordar que em posés una tireta als genolls ni que vingués 
a cap festival de final de curs.
 ¿Com pot ser?
 Em va salvar, perquè si no hi hagués estat, hauria crescut sol amb el pare i tard o d'hora m'hauria tret la vida, d'una manera o altra. Però ella era allà, la foscor del pare s'equilibrava, estic viu, i el fet que no sigui plenament feliç no té res a veure amb l'equilibri durant la infantesa. Estic viu, tinc els meus propis fills i amb ells només he intentat aconseguir una cosa: que no tinguin por del seu pare.
 No en tenen. Això ho sé segur.
(...)"

Knausgård és el rei sempre. Quan ens vol fer tremolar ho fa. Quan ens vol fer sentir l'aire de quan està baixant la pendent amb la bici, ho fa. Quan ens vol fer riure, ho fa. Quan vol que ens enamorem amb ell de la noia que li agrada, també ho fa.
Tot ho fa.