LA BONA SORT D'ARA MATEIX. Matthew Quick

La bona sort d'ara mateix
Matthew Quick
Edicions del periscopi ed.
2014
281 pàg.
Traducció d'Ernest Riera




Matthew Quick, que també és l'autor de "El lado bueno de las cosas" i la seva celebrada adaptació al cinema, es caracteritza, de moment, pel que coneixem dels seus treballs, per tenir uns protagonistes disfuncionals o bastant inestables emocionalment. Per exemple, a "La bona sort d'ara mateix" hi ha un noi, en Bartholomew, de 38 anys, que sempre ha viscut amb la seva mare, com si ella i la casa on viuen fos el seu únic món; però que de cop i volta la mort d'aquesta mare fa que ell es quedi sol.
Descobreix una carta d'en Richard Gere a la seva mare, i així comença la novel·la amb una missiva que el protagonista li escriu al famós actor (i de fet, cada capítol és una carta al protagonista de "Pretty Woman".)

Molt encertadament a la portada (curiós i molt atrevit el disseny gràfic de Periscopi ed., que posa les notes i l'argument a la portada...) hi ha una cita que diu "Bartholomew Neil és una barreja entre Forrest Gump i Ignatius J. Reilly" (tot i que qui això escriu opinaria que està més a prop de Forrest Gump, amb tot el què això significa...); però si que és veritat que aquest protagonista és un descendent més de la llarga saga d'adolescents o personatges inadaptats, distòpics... Col·locats contra la seva voluntat enmig d'un món incòmode i antipàtic; que poblen i protagonitzen molta de la última literatura contemporània...

I aquí tenim al personatge principal acompanyat per una galeria de personatges gens standards ni més normals que ell: un capellà que beu massa, un home exageradament necessitat del contacte amb el seu gat i la seva germana, guapíssima, bibliotecària atormentada...

"-Mira, si no hi hagués gent rara, estranya i diferent que fes coses rares o que no fes res de res, no hi podria haver gent normal que fes coses normals (...)
La paraula normal perdria tot el seu significat si no tingués un contrari. I si no hi hagués gent normal, el món segurament cauria a trossos... Perquè és la gent normal la que s'encarrega de les coses normals com ara assegurar-se que hi ha menjar a la botiga de comestibles i repartir el correu i instal·lar semàfors i fer que els vàters funcionin com cal i cultivar menjar a les granjes i pilotar avions  i assegurar-se que el president dels Estats Units té roba neta per posar-se..."

Passen coses i llavors el relat es desplaça cap a un viatge que ha de ser decisiu i de descobriment (Perquè, què és la vida, i de rebot, també la literatura, que un llarg viatge d'iniciació?)

Un, té la sensació que el relat és ideal, i potser pensat originàriament per funcionar com a futur guió cinematogràfic millor que en la novel·la que n'ha resultat perquè a estones sembla que li falti força per la ingenuïtat de la narració en primera persona del protagonista que ho va relatant a en Richard Gere...
Però, al mateix temps, per la frescura que té la narració (que també aporta aquest diàleg imaginari amb el famós actor) i la innocència despreocupada del protagonista orfe fa que es llegeixi bé i faci passar al lector una bona estona.