dilluns, 19 de gener de 2015

TAMBÉ AIXO PASSARÀ. Milena Busquets

També això passarà
Milena Busquets
Amsterdam ed.
2014
168 pàg.
Traducció de Lurdes Serramià



"Tots veiem coses diferents, tots veiem sempre el mateix, i el que veiem ens defineix absolutament. I estimem instintivament els que veuen el mateix que nosaltres, i els reconeixem a l'instant. Col·loca un home enmig d'un carrer i pregunta-li "Què veus?". I en la seva resposta hi serà tot, com en un conte de fades. El que pensem no és tant important, és el que veiem el que compta..."

La indústria musical té una paraula anglesa: hype, per definir l'excitació mediàtica que es produeix davant la sortida d'un nou àlbum, grup, cantant, etcètera...
Pot ser per qualsevol cosa. Perquè l'artista és guapo, perquè és molt prometedor, perquè està ben apadrinat o, fins i tot, perquè és o un bon producte, que té qualitats i hauria de ser, després, un gran èxit...
És el que passa quan la sortida o publicació d'un nou producte es converteix en notícia...
Dic això perquè sembla que aquest títol de la Milena Busquets podria ser el hype literari d'aquests  últims mesos.
Tothom en parla meravelles i mediàticament ha tingut molt ressò la seva publicació a partir de l'èxit que va tenir a la última Fira del llibre de Frankfurt i del "pedigrí" familiar de l'autora.

Oblidem-nos de tota la publicitat i centrem-nos en la novel·la, que és el que ens interessa quan estàs sol i cara a cara amb el llibre a les mans.
Tenim a la protagonista, separada i mare de dos fills de pares diferents; que recentment ha perdut la seva mare.
És la història, la seva, de l'autora, que l'escriu en primera persona com si li expliqués a la mare, que ja no hi és.

Doncs bé, el què podria haver sigut una novel·leta plorenera i pastelosa, sorteja bé aquest perill amb un to fresc que va alternant els remordiments de la narradora cap a la mare que a estones li retreu comportaments o actituds però també li reconeix coses bones.
Escapa bé de la "literatura del dol" (que moltes vegades seria excessivament íntima) i ho fa barrejant-ho segurament amb la altra cara de la moneda: La protagonista es refugia en els desitjos de sexe (i amor) que té per oblidar la tristor i soledat que l'embarga a estones. Però també aconsegueix no acabar sent una "novel·la dolenta i aburrida de polvos ràpids"...
Que és com si l'ofici i la trajectòria de Milena Busquets (fa anys ja va publicar una primera novel·la amb l'editorial Bruguera) li hagués permés sortejar tots aquests perills literaris i portar la història cap a Cadaqués, on la protagonista i té la casa de la seva mare i que es converteix en el refugi estival i font de moments que va explicant.
Allà hi va amb els dos fills, la criada-cangur i la filla d'aquesta, amigues, maletes, els dos ex-marits, un amant casat, el gos de la mare... Però sobretot carregada de records i amb la resignació de la pèrdua.

Per moments aquesta barreja d'estils, acaba sent el millor de "També això ens passarà", que té moments bastant divertits però alhora és tristona i amb el morbo de poder veure la particular relació que tenien mare i filla, que queda mot ben explicada en aquest fragment: "Recordo la teva estupefacció el dia que em vas dir que, potser, si no em venia la regla, aviat hauríem d'anar al metge, i que et vaig contestar, tan tranquil·la, que feia dos anys que tenia la regla i que no t'ho havia dit perquè no era el teu problema. Anàvem amb cotxe, vas frenar de cop, em vas mirar amb la boca oberta uns segons, vas accelerar a l'escoltar les botzines frenètiques dels altres cotxes, i ja no vam tornar a parlar del tema mai més."
Perquè la història també té una segona dimensió (i que potser seria una possible part d'explicació del hype), que és la relació que van tenir aquests joves, fills de casa bona, de l'assentada burgesia barcelonina que va viure el final del franquisme amb alegria; van desenvolupar les seves carreres al mateix temps que creixien i tenien fills però ara són aquests fills els que estan escrivint els relats d'aquells anys...
Aquest passar comptes emocional i material amb la seva generació familiar anterior...

I tot el què ens explica funciona perquè l'autora ho punteja amb frases que literàriament són com cops de puny. Tota la novel·la està banyada de bones frases i sentències, que quasi funcionen com slogans emocionals.
"Ara crec que ja sabies que l'època dels punts suspensius, que tant detestaves, havia arribat a la fi. Començaven els punts finals, com punyals, com bombones d'oxigen."


El què diré segurament és contradictori, però crec que si t'oblides del hype mediàtic i de tot el què ens han explicat, "També això ens passarà", encara és més bona (i s'acaba fent curta) abans d'hora i en voldries més...
(Com l'amor...)

7 comentaris:

  1. Caram, Toni, quina entradota més guapa! Gràcies!

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. N'he llegit crítiques de tots colors. Suposo que és d'aquelles obres que o agraden molt o no agraden gens, sense gaire opció al terme mig. L'altre dia, em sembla que era a Jotdown, en parlaven molt bé. Si trobo l'article, poso l'enllaç.

    ResponElimina
  5. Llegida...

    En la meva opinió, és una novel·la irregular, en el sentit que té alguna reflexió molt bona, la prosa és molt correcta, és molt generacional, jo m'hi he sentit molt propera... però hi ha alguna cosa que et deixa a la superfície... i no crec que sigui la frivolitat amb que ho embolica tot plegat, de filla de la gauche divine, al cap i a la fi, les novel·les de la Nancy Mitford estan totes ambientades en l'alta societat i no per això són menys bones. És alguna altra cosa...
    L'Eduard ha eliminat el comentari, però recordo que deia que no era alta literatura, evidentment que no, llibres d'alta literatura se'n publiquen molt pocs, poquíssims... És un llibre fàcil de llegir, fàcil de recomanar a qui no busca molta complicació lectora, entretingut, i amb algun punt i alguna reflexió, sobretot sobre la soledat, molt bona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola anna,

      Vaig eliminar els meus comentaris perquè en puritat encara no havia acabat de llegir la novel·la de la Milena Busquets, i em semblava una mica injust jutjar-la sense haver-la llegit del tot.
      Estic totalment d´acord amb tot el que dius.

      Elimina