Elena Poniatowska
Querido Diego, te abraza Quiela
Impedimenta, 2014
Fitxa del llibre i primeres planes.
Llegir cartes com les que aquesta dona enamorada i abandonada dirigeix al seu company fugitiu després de deu anys i un fill mort té un vessant una miqueta agre. Resulta quasi morbós, i sona, o ressona, a tafaneria de perruqueria o de programa "d'alta televisió". Que hagin passat noranta-cinc anys des que es van escriure no li lleva la pudor a aquesta desvergonya de ficar-se en la vida d'uns altres.
Excepte una, sembla ser, són cartes escrites per una altra persona que no és la protagonista, sinó una reconeguda escriptora culpable de proporcionar estones memorables de lectura.
Afegint a la meva memòria de peix el fet de llegir aquest llibre en sessions d'autobús (dos o tres, tan sols, però amb diversos dies de distància entre elles), l'efecte del llibre és desassossegador: el relat de l'abandó és cruent, l'absència i el menyspreu són realment ben transmesos, el dolor s'enganxa a la gola.
En acabar el llibre he pensat que ocupava anys el relat. Però es limita només a uns mesos: nou. Encara que les cartes van de la meitat d'octubre al dos de febrer, hi ha una última, de finals de juliol, que allarga el termini i que sembla ser, diuen, l'única escrita efectivament per Quiela. És un dol raonable, per tant. Injust, dolorós i amarg, com tots els del voler.
Aquesta noia sap escriure, la Poniatowska, i Impedimenta ha tornat a fer una edició preciosa.
Jo em quedo amb la peripècia de tornar Quiela a pintar després de ser anegada en el corrent del "geni" del Rivera, amb la supervivència, amb el refer-se. I amb les ganes que els mites de l'amor romàntic, dels perversos efectes de la dominació dels forts i les llàgrimes dels penediments a posteriori vagin sent reemplaçats... Però ja!
"Intenta viure la vida sent tu mateixa, jo em moro sense haver sigut res més que l'ombra d'un líder". Aquestes paraules me les va dir, un dia abans de morir, la dona d'un personatge conegut de qui no diré el nom, però si que puc assegurar que era d'esquerres: lluitador per la igualtat de tots els éssers humans, etc. etc. És dur llegir les cartes de l'Angelina Beloff. El dolor, efectivament, s'enganxa a la gola, i alguna cosa més, creix dins el pit una opressió que no és altra cosa que ràbia, una immensa ràbia en memòria de totes les angelines, que en són moltes més de les que voldríem i ens diuen. Genial l'Elena Poniatowska en el paper de la Beloff, li ha sabut donar la força precisa per fer-me sortir aquesta ràbia que penso que és absolutament justa i necessària. Sembla que va rebre no poques crítiques per haver-se carregat un mite. Els mites són per fer-los caure. No cal negar el paper dels riveras a la història, però no els podré perdonar mai la mentida de les seves conviccions, el cinisme d'anular impunement aquelles que els adoraven. Cal que les veritats siguin dites i les paraules ens facin mal per poder enderrocar els mites de l'amor romàntic i reemplaçar-los per relacions serenes basades en el respecte i la igualtat. A partir d'aquestes premisses posem-li tota la passió que vulguem, ja sigui en amors com en revolucions.
ResponEliminaHe llegit LA NOCHE DEL TETALOLCO de la mateixa autora i periodista Elena Poniatowska (París, 1932-)
ResponEliminaUna investigació històrica d´un moviment estudiantil l´any 1968 a Mèxic...Colpidor!
Imma C.