Teoria general de l'oblit | José Eduardo Agualusa

José Eduardo Agualusa
Teoria general de l'oblit
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi, 2018

Vaig agafar el llibre de la lleixa de la Biblioteca convençuda que agafava el que havia ressenyat i recomanat Il cavaliere, és a dir, La societat dels somniadors involuntaris, del mateix autor.  Ja em passen aquestes coses, em quedo amb la idea, i quan entro a la biblioteca o a una llibreria i veig la portada d'un llibre dins meu es fa una connexió, sovint errònia. Està clar que la connexió és l’autor, però amb més oblits que somnis, he de dir que m’ha semblat una meravella.

Teoria general de l’oblit, explica la història recent d’Angola,  des de la independència fins al final de la guerra civil, explicada a través d’anècdotes o escenes que van fent una trama al voltant del personatge principal que és una senyora portuguesa que queda aïllada a Luanda.  Parla del país, de les lluites fratricides, del colonialisme i les seves seqüeles, però també de la condició humana davant la clausura, la por, la soledat,  la violència, la crueltat,  la innocència, i  de la humanitat. Ho fa amb personatges tendríssims, amb d’altres espavilats, i amb algun de molt malvat.

Un altre encert d’Edicions del Periscopi, traduït per Pere Comellas.

Un altre autor que passa a la llista dels estimats, i afegeixo La societat dels somniadors involuntaris a  la pila de les properes lectures.

“He sigut feliç en aquesta casa, certes tardes en què

el sol em venia a veure a la cuina. M’asseia a la taula.

El fantasma venia i em posava el cap a la falda.

Si encara tingués espai, carbó i parets disponibles,

podria escriure una teoria general de l’oblit.

M’adono que he transformat tot el pis en un immens

llibre. Un cop hagi cremat la biblioteca, un cop m‘hagi

mort, només hi quedarà la meva veu.

En aquesta casa totes les parets tenen la meva boca.”

Ciutat del Mal | Jaume C. Pons Alorda

Jaume C. Pons Alorda
Ciutat del Mal
Angle Editorial, 2019

Apoteòsica, bestial, sorprenent, ben lligada i recosida, combativa, angoixant, divertida, desorbitant, intrigant, que t’atrapa i no et deixa anar, et sotraga i et fa ballar, et gira i gira i quan t’atures no recordes si eres en una rondaia mallorquina o en una escena de Blade runner.  Una distopia farcida de realitat, o una realitat farcida de fantasia.  

M’agradaria entendre’n totes les referències, perquè és evident que n’hi ha un tou, però de fet no és necessari per gaudir-la. He rigut llegint, he rigut intentant explicar-la, però no és una novel·la còmica. Com a les bones peces  dramàtiques hi ha sentit de l’humor, però tampoc es tracta d’un drama. Té morts, misteri i intriga, però no és una novel·la negra. Hi ha atracció, desig i sexe, però no és una novel·la eròtica. Hi ha reflexió i crítica política, cultural, literària, existencial, etc. però evidentment no és un assaig, ni una crònica, malgrat estar plena de vida.  

Són tres històries explicades alhora, que acaben confluint, en un crescendo d’intensitat, de ritme, de formes, de colors, i d’ais, ois i uis,  formant el gran cercle jaumecponsalordísiac, envoltat, com no podia ser d'altra manera, d’un halo poètic, i d'un llenguatge riquíssim i creatiu. En definitiva, una illa màgica en un mar desencantat.

Un desig: Escoltar en Jaume C. Pons Alorda llegint-la en veu alta.

Tastets:

"Llavors va ser quan es va instaurar una literatura oficial que no era digna d'anomenar-se literatura: textos oprimits, panteixant en l'angoixa, subratllats per l'angúnia del que pogués tenir lloc, atribolats en el neguit, instaurats en l'asfíxia. Quedaven aliances rebels, però, que escrivien no amb por sinó al contrari, amb provocació, a veure qui la deia més grossa. No podien aparèixer en els circuits de poder, feien la seva guerra civil des de les editorials mínimes, fins i tot des dels pamflets fotocopiats, sense segells ni distribució, i que a poc a poc anaven passant de mà en mà entre les persones enteses, més aviat iniciades. I entremig d'aquestes dues opcions, una tercera, escriptures sense por però tampoc amb afany d'incomodar, una literatura que sí que es podia venerar com a tal pel que tenia de trascendent, d'imaginatiu, de volat i de senyoria, tant lingüística com imaginativa. Però, per evitar la neocensura, també aquests llibres es varen haver d'amagar, per si de cas."

" O el professor Nit, que explicava que el món s'extingueix per tornar a crear-se, i així en totes les coses, des de les més grans fins a les més petites, i que hi ha dins de cada persona quelcom immune, insepultable, insurrecte: la voluntat, muda i inalterable, ella és l'única capaç de transitar els anys, els cicles, els retorns innumerables, imparables."

"De fet, sempre he pensat que les ciutadanes i els ciutadans que vivim a la Ciutat som hostes rars, hostes que en realitat no han estat mai convidades ni convidats aquí, però aquí estem, i per això la nostra situació a la Ciutat, i al món, és provisional. Perquè no podem encaixar amb el que ens envolta. En realitat no pertanyem enlloc. D'aquí el trauma, la incomoditat. Com la ferida latent d'intentar entrar en un lloc on no hi ha més espai. De fet si hi penso detingudament, sols podem encaixar bé amb una cosa, i aquesta cosa és la transitorietat. Tenim un nom i aquest és Precarietat. Per això aquesta Ciutat s'omple de criatures, de personatges, de races, de desastres i d'angoixes, la Ciutat s'amara de capes i capes i capes de desesperada batalla per veure com s'aprofiten les diferents pells i les diferents textures i els diferents materials. Per veure si podem acabar justificant, tasca impossible, les nostres injustificables peripècies. "