Las CorreccionesJonathan Franzen.
Seix Barral Ed.
734 pàgines.
Trad. de Ramón Buenaventura.
És un totxaco de primera divisió i boníssim!!!
Feia molt temps que el volia llegir però l'anava deixant, suposo que per la seva magnitud... Una mica de mandra també... I ara després d'haver-lo acabat disfrutant-lo tant, m'he arrepentit de no haver-ho fet abans. (L'edició és de l'any 2002...)
[La vaig comprar per dos eurillos de res a una parada de vell fa uns mesos... Que de fet el llibre era d'una biblioteca i encara porta els tampons i llavors n'hi ha un a la primera pàgina que diu "Donat de baixa"... Una mica estrany que una biblioteca es vengui els llibres, no?]
L'autor és un bèstia que fa patir i maltracta a tots els personatges protagonistes de la familia d'aquesta novel·la...
La mare, que és una mica el nexe amb tots els altres personatges... Els seus tres fills que vol reunir a casa seva per nadal, uns dies que seran els últims segurament tots junts amb el marit (molt malalt de Parkinson, amb pèrdues de memòria, demència...) i pare de tots tres per fer una despedida.
Els fills són com tres novel·les (suposo que per això les 700 pàgines) i cadascú amb els seus torments..:
El fill gran és el triomfador: ric, casat amb una dona perfecte, però aquesta no vol anar a casa la seva sogra...(Hi ha un moment boníssim quan ell li diu a ella: "Me rindo... Ya no puedo más..."
El germà mitjà és un desastre... Havia sigut professor en una universitat de tercera i el van expulsar per liar-se amb una alumna i després acaba de programador informàtic per un oligarca de Lituània...
(Té una escena brutal, que és d'antologia, en un sopar quan era petit amb el seu pare; amb molta molta tensió... Suposo que per això la novel·la té aquest portada...)
La germana, que es una cuinera d'èxit en un restaurant tipus "bulli"... Es lia primer amb el seu soci capitalista i després amb l'esposa d'aquest...
(També té una escena molt béstia, però molt sutil, amb un comentari que li diu el seu pare sobre un fet de molts anys abans...)
Però el personatge que s'eleva per sobre de tots, la unió de tots, és la mare... Que té tans matisos de desesperació, i tant atormentada i desquiciada que quasi és còmica...
L'autor la fa patir tant tant tant que això quasi hauria de ser delicte...
És com un conte dels bons d'en Cheever, però en el present...
I un retrat, quasi, del dia abans de l'11-S... Com vivia la classe mitjana acomodada dels USA als barris suburbials durant l'època del boom econòmic... I la seva infelicitat...
Molt ben escrita, i plena d'escenes i grans moments on no saps si riure o plorar...
La mare, que és una mica el nexe amb tots els altres personatges... Els seus tres fills que vol reunir a casa seva per nadal, uns dies que seran els últims segurament tots junts amb el marit (molt malalt de Parkinson, amb pèrdues de memòria, demència...) i pare de tots tres per fer una despedida.
Els fills són com tres novel·les (suposo que per això les 700 pàgines) i cadascú amb els seus torments..:
El fill gran és el triomfador: ric, casat amb una dona perfecte, però aquesta no vol anar a casa la seva sogra...(Hi ha un moment boníssim quan ell li diu a ella: "Me rindo... Ya no puedo más..."
El germà mitjà és un desastre... Havia sigut professor en una universitat de tercera i el van expulsar per liar-se amb una alumna i després acaba de programador informàtic per un oligarca de Lituània...
(Té una escena brutal, que és d'antologia, en un sopar quan era petit amb el seu pare; amb molta molta tensió... Suposo que per això la novel·la té aquest portada...)
La germana, que es una cuinera d'èxit en un restaurant tipus "bulli"... Es lia primer amb el seu soci capitalista i després amb l'esposa d'aquest...
(També té una escena molt béstia, però molt sutil, amb un comentari que li diu el seu pare sobre un fet de molts anys abans...)
Però el personatge que s'eleva per sobre de tots, la unió de tots, és la mare... Que té tans matisos de desesperació, i tant atormentada i desquiciada que quasi és còmica...
L'autor la fa patir tant tant tant que això quasi hauria de ser delicte...
És com un conte dels bons d'en Cheever, però en el present...
I un retrat, quasi, del dia abans de l'11-S... Com vivia la classe mitjana acomodada dels USA als barris suburbials durant l'època del boom econòmic... I la seva infelicitat...
Molt ben escrita, i plena d'escenes i grans moments on no saps si riure o plorar...
És una gran novel·la!
ResponEliminaVés que no fos una còpia de la biblioteca del meu poble!
Ara estic llegint Llibertat, la darrera que ha escrit l'autor, la recomano.
Gràcies Toni, el teu entusiasme encomana!!
ResponEliminai sí, les biblios també es treuen els llibres de sobre!!
Núria, et farem cas!
M'agrada quan dius: ...com vivia la classe mitjana acomodada dels USA durant l'època del boom econòmic i la seva infelicitat....
ResponEliminaParles del passat i fa només quatre díes...10 anys.
A mi em va captivar des de l'inici:
ResponElimina"Locura de un frente frío de la pradera otoñal, mientras va pasando. Se palpaba: algo terrible iba a ocurrir. El sol bajo, en el cielo: luminaria menor, estrella enfriándose. Ráfagas de desorden, sucesivas. Árboles inquietos, temperaturas en descenso, toda la religión nórdica de las cosas llegando a su fin..."
Tens raó, Toni, amb això que dius que no saps si riure o plorar (quasi més plorar), hi ha molts moments tragicòmics. Sí, molt nord-americana i molt bona.
Gràcies, núria, per la recomanació: no sabia jo de la seua publicació.
si que es treuen els llibres de sobre, les biblioteques, però normalment al costat de " aquesta llibre ha estat donat de baixa el,....." hi ha un altre tampó (gegant) on hi diu " AQUEST LLIBRE É SUN DONATIU. PROHIBIDA LA SEVA VENDA"... d'aquests a casa en tinc una pila, de tant en tant em passo per el raco de la BCT i sovint hi arreplego coses bones , ja sigui de la bibblioteca, ja sigui d'altres usuaris que fan neteja de llibres de casa
ResponEliminaEl "Freedom" ja ha sortit en català?
ResponEliminaPac,
jo amb vaig quedar pillat amb una frase de la penúltima ratlla de la primera pàgina:"Resonaba por toda la casa un timbre de alarma que sólo Alfred y Enid eran capaces de oír directamente. Era el timbre de alarma de la ansiedad. Era como una de esas enormes campanas de hierro fundido, con percutor eléctrico, que hechan a los colegiales a la calle en los simulacros de incendio..."
És com literatura convertida en música clàsica...
És com d'una època que ja sembla molt llunyana i que potser ja no viurem mai més...
La de l'opulència...
Amb el vostre entusiasme em fareu anar amb el "caló de la compla" a per llibres...
ResponEliminano teniu caritat!
Al país d'avui:
ResponEliminaLa libertad según Jonathan Franzen