Triste vida.- Chi Li

Triste vida

Chi Li

Traducció del mandarí:
Mª Carme Espín García 

Belacqua, 2007

L’altre dia li comentava a la miu, a propòsit del seu post sobre L’any de Saeko, que gairebé no conec la literatura japonesa (mea culpa!).
Encara sé bastant menys -és a dir, pràcticament res- de la xinesa (excepció feta dels inoblidables poemes que il cavaliere ens ha inclòs alguna vegada al bloc); però vet aquí que m’ha caigut a les mans aquest Triste vida, primera i única traducció al castellà de l'obra de Chi Li, escriptora nascuda a Wuhan el 1957, llicenciada en medicina i en filologia xinesa.

Triste vida narra en 106 pàgines un dia qualsevol en la vida d’un treballador de la metalúrgia, una vida grisa i monòtona a través de la qual l’autora aprofita  per mostrar-nos la realitat d’una ciutat industrial i la mentalitat conformista dels seus habitants –amb comportaments i raonaments, per altra part, bastant universals tot i l'evident localisme de la novel·la-.

Amb un estil senzill, sense cap concessió al recargolament formal, Chi Li  narra en tercera persona la vida d’aquest antiheroi quotidià i dels qui l’envolten; i ho fa, no només amb la narració lineal dels fets, sinó que utilitza també el recurs epistolar per fer-nos partícips del passat del personatge i, especialment, el flashback, que mai no arriba a esdevenir monòleg interior perquè el/la narrador/a es resisteix a abandonar l’omniscència del relat  (“recordó cuando empezó a trabajar en la fábrica…”, “visualizó el momento en que sus padres enfermaron”, etc.)

Recordeu pel·lícules com ara Lladre de bicicletes, Miracle a Milà o Bellíssima? Doncs aquesta novel·la, temporalment i geogràfica tan allunyada del neorealisme italià, m’ha fet pensar en aquell to de tristesa i d'abatiment (ja veieu que el títol és prou explícit). També el tractament delicat i lleugerament irònic a l’hora de retratar i donar el protagonisme a personatges aparentment anodins i vençuts per la vida, m'ha portat a la ment aquells artistes italians i les seves històries poètiques i quotidianes, tan magistralment narrades.

Un tastet:

“En medio de la oscuridad, el transbordador cargado de pasajeros adormilados remontaba el río lentamente. Estaba tan oscuro que no se podían distinguir las caras de los viajeros. Yin procuraba no dormirse e intentaba mantener los ojos abiertos, pero cada vez los tenía más enrojecidos. Empezó a bostezar y tuvo que secarse las lágrimas, y abrió tanto los ojos que parecían los de un pez muerto. Para no dormirse empezó a repasar lo que había sucedido durante aquel día…” 
(Pàgina 89).