En la corte del lobo (Wolf Hall, 2009). Hilary Mantel. Comentari i fragment.

Hilary Mantel

En la corte del lobo (Wolf Hall, 2009)

Editorial Destino, Barcelona, 2011

Traductor del anglés de José Manuel Álvarez Flórez. 

Hilary Mantel es una escriptora anglesa amb una obra literària consolidada. Malgrat això, fins el 2009, era una escriptora bastant discreta i poc coneguda, tant a Anglaterra com a la resta del món.

L´any 2009 Mantel publica “En la corte del lobo” (Wolf Hall) la que, segons ella, es la primera part d´un tríptic històric dedicat a la figura de Thomas Cromwell (1485-1540) -no confondre´l  amb Oliver Cromwell-.

El llibre comença amb un jove Thomas rebent una brutal pallissa  del seu pare Walter (un cerveser que el maltracta) i finalitza amb un Thomas adult, convertit en el gran “factòtum” de la Cort anglesa dels Tudor.

El Rei Enric VIII (un monarca faldiller i cruel) vol anular el seu matrimoni catòlic amb Caterina d´Aragó i  matrimoniar-se, novament, amb Anna Bolena. El Papa s´oposa, Espanya –un potencia militar i religiosa llavors- també s´oposa,  i els bisbes catòlics anglesos també. El Rei pot ser excomunicat i arribat a aquest punt, fins i tot, deposat per la pròpia aristocràcia anglesa (els membres de la qual conspiran per aconseguir la corona). Davant aquesta conjuntura, emergeix la figura de Thomas Cromwell de forma fulgurant i absoluta. Estem davant d´un home d´Estat, gran administrador econòmic, forjat dintre l´administració eclesiàstica de la ma del Cardenal Thomas Wolsey fins arribar a ser Primer Ministre del Rei.

Mantel construeix un personatge literari impressionant. El Thomas Cromwell de Mantel es un home fet a sí mateix, un veritable animal polític, advocat temible, lector de Maquiavel, instruït com a soldat a França i Itàlia i com a banquer a Florència, poliglota i intel·ligent. Mantel s´esforça en mostrar com homes com ell van engegar la modernització d´Anglaterra, abjurant del Papisme romà i del obscurantisme catòlic i assolint la Reforma anglicana.

L´estil narratiu de Mantel es molt particular i està totalment allunyat del típic bestseller al us. Hom té la impressió de que els fets narrats per l´escriptora anglesa estan succeint actualment. Frases curtes, situacions confuses que finalitzen amb comportaments abruptes. Tota la violència del regnat dels Tudor està continguda en aquesta novel·la escrita de forma bellísima i alhora sotragant.

A vegades costa seguir a tots els personatges. Mantel ha empleat un recurs original: utilitza la paraula “él” sempre que es refereix a alguna cosa que diu o fa en Thomas Cromwell, encara que hi han moments en que no acabes de entendre realment qui parla. De totes formes això acaba sent irrellevant, ja que tot el llibre es un continu i inflexible relat del naixement d´un nou Estat, sota l´influxe d´un munt de conspiradors i assassins. No en debades, pràcticament tothom (al llarg de la sèrie narrativa de Mantel) acabarà sent decapitat.

El punt més controvertit de l´obra es com l´autora retrata la figura de Thomas Moro. L´autor d´ “Utopia” s´ens mostra com un intolerant perseguidor d´heretges, assassinats a la foguera, fanàtic i ascètic. Una mena de místic radicalitzat per un catolicisme tronat.

Per acabar una última cosa: Hilary Mantel ha guanyat el premi Booker dos cops. La primera vegada fou precisament per aquesta novel·la “En la corte del lobo” (Wolf Hall) el 2009; i la segona al 2012  per “Una reina en el estrado” (Bring up the bodies), segona part del tríptic. Sens dubte l´autora té una gran responsabilitat en la darrera entrega de la trilogia, prevista per 2014.

Us escric un fragment molt significatiu del llibre:

“Thomas Cromwell ya tiene más de cuarenta años. Es un hombre de constitución fuerte, aunque no alto. Su rostro dispone de varias expresiones, y una es legible: una expresión de alegría contenida. Tiene el pelo oscuro, tupido y ondulado, y unos ojos pequeños, de mirada muy penetrante, que se iluminan en la conversación: eso nos contará muy pronto el embajador español. Se dice de él que sabe de memoria el Nuevo Testamento en latín, y que gracias a ello tiene siempre a su disposición como sirviente del cardenal una cita oportuna cuando los abades titubean. Habla con gravedad y rapidez, sus modales indican seguridad; se siente en casa en la sala de un tribunal y en un muelle, en el palacio del obispo y en el patio de una posada. Sabe redactar un contrato, adiestrar un halcón, trazar un mapa, detener una pelea callejera, amueblar una casa y encandilar a un jurado. Sabe emplear citas alusivas de los autores de la Antigüedad, desde Platón a Plauto y viceversa. Conoce la nueva poesía y puede recitarla en italiano. Trabaja todas las horas del día, desde que se levanta hasta que se acuesta. Gana dinero y lo gasta. Acepta toda clase de apuestas. (...)

Es un hombre entregado al servicio de Inglaterra y apenas necesita dormir; cuatro horas le bastan para reponer fuerzas, y estará levantado cuando las campanas de Westminster anuncien otro día de abril de lluvia, humo y oscuridad.”