divendres, 29 de novembre del 2013

Un mal nombre (Storia del nuovo cognome, 2012). Elena Ferrante. Comentari i fragment

Elena Ferrante
Un mal nombre (Storia del nuovo cognome, 2012)
Traducció al castellà de Celia Filipetto
Editorial Lumen. Barcelona. 2013

Segona part del tríptic napolità escrit per la gran escriptora italiana Elena Ferrante. Em remeto a tot el que ja us vaig comentar anteriorment de la primera part, “La amiga estupenda” (http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2013/08/la-amiga-estupenda-lamica-geniale-2010.html);  i afegeixo que encara m´ha agradat més aquest segon llibre. La historia d´amistat de les dues noies, Lenù i Lila, continua i experimenta noves sotragades. Malgrat tot, una necessita de l´altre i el lector sent com a cada nova situació o acció que viu una acaba per força afectant a l´altre.
Cadascuna seguirà camins diferents, en aquesta segona part. Lenù segueix estudiant i Lila comença una tortuosa vida matrimonial i familiar al seu barri napolità. La violència, la cobdícia, la misèria i pobresa confrontades a la riquesa fosca i submergida a l´Itàlia dels anys 60, esdevé el tema central de l´obra. La Ferrante coneix molt bé la vida social napolitana i el seu tríptic es també una lliçó moral i antropològica.

Sens dubte amb aquest tríptic estem davant de la Gran Novel·la Italiana del segle XXI. Al 2014 es publicarà a Espanya la darrera part de la historia. No us perdeu aquesta obra per res del món.
Llegir a Elena Ferrante resulta una de les experiències més maques del món. 


Valgui aquest fragment com exemple de la bellesa de la prosa de la Ferrante: 

“Bajé toda la pendiente oscura. La luna asomaba ahora entre las nubes ralas de bordes claros y la noche olía a gloria, se oía el hipnótico rumor de las olas. En la playa me quité los zapatos, la arena estaba fría, una luz azul grisácea se prolongaba hasta el mar y luego se extendía por todo su tembloroso manto. Pensé: Sí, Lila tiene razón, la belleza de las cosas es un truco, el cielo es el trono del miedo; estoy viva ahora, aquí a diez pasos del agua, y esto de bello no tiene nada, es aterrador; formo parte de esta playa, del mar, del hormigueo de todas las formas animales, del terror universal; en este momento soy la partícula infinitesimal a través de la cual el temor de todo toma conciencia de sí mismo; yo; yo, que escucho el ruido del mar, que siento la humedad y la arena fría.(...) Ah, es cierto, tengo demasiado miedo y por eso confío en que todo acabe pronto, que las imágenes de las pesadillas me coman el alma. Deseo que de esta oscuridad broten manadas de perros rabiosos, víboras, escorpiones, enormes serpientes marinas. Deseo que mientras estoy aquí sentada, a la orilla del mar, de la noche lleguen asesinos que desgarren mi cuerpo. Sí, sí, que se me castigue por mi inutilidad, que me ocurra lo peor, algo tan devastador que me impida enfrentarme a esta noche, a mañana, a las horas y a los días que vendrán para confirmarme con pruebas cada vez más concluyentes mi constitución inadecuada.”
  

2 comentaris:

  1. Gràcies, Eduard, per abocar al cistell...

    ResponElimina
  2. Eduard, espero amb interès la pròxima ressenya de la darrera part d'aquest gran tríptic de la literatura italiana del XXI. Pel que ens n'has explicat fins ara (fragment inclòs) em sembla una història fascinant.

    ResponElimina