Mandíbula - Mónica Ojeda

Mónica Ojeda

MANDÍBULA

Ed. Candaya, 2018

284 pàgines

"La poesia es un intento de crear la experiencia de lo que no puede decirse"

"Un bosque es más grande por dentro que por fuera"

La  Mónica Ojeda és una escriptora immensa i profunda, així com una excel·lent observadora de la realitat. La realitat que queda amagada entre escletxes, la que passa a la darrere fila, al mig de la selva, en una casa en ruïnes.  La que queda  amagada darrere la hipocresia, darrere una estructura social que prioritza la imatge als sentiments, la que queda ofegada per la culpa, per l’obligació, per l’aparença. La que es perd a dins del bosc. 

Una professora amargada que segresta a una alumna malcarada. La relació d’aquesta alumna amb les seves amigues. La relació de totes , professora i alumnes, amb les seves mares. La mare com a monstre que et pot condicionar la vida, les filles com a monstres que condicionen les vides de les mares.  Fins a quin punt aquest fil irrompible és el causant de la bondat o de la perversió?  La maternitat com a responsable de l’origen i, per tant, del destí.

Mandíbula és una crítica envers una certa manera d’entendre la religió, d’entendre les relacions mare-filla, d’entendre la llibertat sexual, d’entendre el joc de l’aparença, les relacions de poder, de domini, de submissió. En un ambient asfixiant que gràcies a la seva saviesa literària no arriba a ofegar, en un ambient on el blanc supera la puresa per esdevenir el llenç de la crueltat. 

Si a Nefando ens feia navegar per la cruesa de la Deep Web,  a Mandíbula l’escenari és una escola femenina de l’opus dei.  Si a Nefando   el trauma invisible era l’abús sexual i continuat d’un pare envers els seus fills, aquí ho és la maternitat, el sexe, la culpa. En ambdós novel·les ens porta a situacions extremes que toquen les cordes de la part fosca que tots tenim, que ens incomoden i ens qüestionen. I com a Nefando, l’estructura de la novel·la no és lineal, ens porta d’una veu a una altra, d’un estil a un altre, d’un ambient a un altre, atrapant-te i no deixant-te anar fins que pagues el preu del segrest.

Si penseu que  una de les funcions de la literatura és la de remoure les consciències, Mandíbula us la mossegarà segur! 

"(...) ya sé que lo que hacíamos en el edificio también era peligroso. Bueno, es peligroso. I know. Pero al menos no era íntimo. Yo creo que lo íntimo es siempre mucho más amenazante."

"En la edad blanca el cuerpo nos somete, pero también nos someten los cuerpos de los otros."