dimarts, 19 de novembre del 2013

Dones barbudes i gegants



Tant en català com en castellà és molt escassa la literatura i l’assaig que tractin l’origen i l’evolució dels espectacles de fenòmens de la natura. El coneixement popular d’aquelles atraccions de fira que mostraven individus amb malformacions, reals o fictícies, en circs i d’altres espectacles itinerants no va més enllà del cinema: L’home elefant (1980), dirigida per David Lynch, que explica la història real de Joseph Merrick, un home amb la síndrome de Proteus, que va viure a Anglaterra el segle XIX i que conegut popularment com "l'home elefant", va ser exhibit en un circ Freaks (1932; La parada de los monstruos), que el director Tod Browning va rodar fent servir actor de circ reals. La dona barbuda, siamesos, gegants i nans, hermafrodites, l’esquelet humà, amputats, la dona ocell... Fenòmens com aquells que va viure el Paral·lel d’entre segles.

La realitat, però, anava molt més enllà d’aquestes impactants històries. Durant el segle XIX i principis dels XX l’exhibició de rareses, fenòmens i zoos humans que mostraven indígenes portats de les colònies europees van formar part de l’oci. L’antecedent de l’espectacle públic (que va començar en l’àmbit aristocràtic de la cort abans d’esdevenir burgès i acabar com atracció popular) són les cambres de meravelles, col·leccions particulars de membres de la noblesa i de la burgesia, que sorgeixen a partir dels segles XVI i XVII, impulsades per la curiositat que desperten les novetats naturals, biològiques i artístiques, i els objectes rars i exòtics de les regions de les grans exploracions i descobriments, i que en ocasions podien anar acompanyades d’exhibicions humanes amb individus dissecats o vius.

Aquests gabinets privats aniran desapareixent durant el segle XIX i nodriran els nous museus nacionals naturals i d’art que comencen a aparèixer a les grans ciutats d’Europa i Amèrica. Alhora, mentre creixen les masses obreres i populars de les grans ciutat pel creixement de la indústria, creix també la necessitat de noves formes d’oci del qual hi participa el circ, les fires ambulants amb els fenòmens humans, i que acabarà trobant en el cinema la més gran expressió de diversió popular. Avui, segurament, ja no queda ningú que hagués viscut aquell món tan excèntric. Només queden les velles pel·lícules i els papers grocs de les hemeroteques

De tots aquest fenòmens, la dona barbuda és el personatge amb més interès des del punt de vista antropològic. Primer perquè és dona i segon perquè el pèl és un element de l’anatomia humana que té un llarg recorregut dins la història de la percepció del gènere. No se li escapa a ningú que el cabell, el pèl corporal i el púbic formen part de modes i tendències socials i religioses que distorsionen la percepció de la realitat.

En el seu moment ja vam parlar del pèl púbic a De pops i pubis: la representació del plaer, i ara ens acostarem a la construcció i la reconstrucció de la feminitat a través de la pilositat de la mà de Pilar Pedraza i de l’assaig Venus barbuda y el eslabón perdido (1).


Viejo san Pedro, he apostado 50 francos a que no hay
una barba tan hermosa como la mía en tu paraíso.
Para este último viaje, ¿me vestiré de hombre o de mujer?
Se dice que las mujeres no entran fácilmente
en ese lugar bienaventurado
Clementine Delait, mujer barbuda

Els integrismes religiosos tendeixen a fer desaparèixer el cabell de les dones sota vels i mantellines, ben el contrari dels pentinats i els barrets profans. Un rostre de dona sense el cabell que l’emmarqui és un rostre asexuat. Però el pèl ha d'estar al seu lloc: un rostre femení pelut recorda el d’un animal, valor que socialment només s’accepta en l’home. Aquesta imatge salvatge no és, però, ni una constant universal ni abasta totes les cultures. Hi ha, fins i tot, comportaments subjectes a les modes i a la indústria que les promou, fins al punt que avui la bellesa masculina, sota la dictadura d’un hedonisme que prové de la pràctica esportiva, ven cossos depilats com estàtues gregues.

Pilar Pedraza ens porta a fer un recorregut històric sobre l’acceptació, el rebuig i l’ús interessat que s’ha fet de la imatge de la dona barbuda. Deesses, reines i santes lluint barbes fàl·liques associades al poder o mostrant una aparença dissuasòria davant de pretendents no desitjats.

A les corts europees dels segles XVI i XVII destaquen diverses figures de salvatges, dones barbudes, éssers anòmals, bojos, “bestioles i musaranyes de l'arca de Noè”, com se les anomenava, molt abundants a l'Espanya dels Àustria, que van decaure quan els Borbons es van fer amb la Corona (potser perquè amb els de casa ja en tenien prou), i durant la Il·lustració. Eren un divertiment palatí, personal del servei domèstic. Els prínceps es regalaven i intercanviaven tant els “monstres” reals com els seus retrats, amb un gust manierista i una sensibilitat diferent del sentimentalisme humanitari i hipòcrita de la burgesia del segle XIX (actitud que no només no hem abandonat, sinó que s’ha estès), que no contenta amb l'exhibició de peculiaritats i anomalies en els museus de cera i anatòmics, va practicar el tràfic de comunitats senceres en els anomenats zoos humans (2), i van fomentar el col·leccionisme de targeta postals fotogràfiques de freaks, més assequibles que els quadres de segles enrere, part integrant del material publicitari dels freaks shows i objecte d'un col·leccionisme popular més amic de les rareses que de l’art, com es mostra a la col·lecció fotogràfica d’Akimitsu Naruyama (3) o a la pàgina web The Human Marbels (4).

Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama
(Ressenya a  En la lista negra)

A partir del segle XVIII, les dones barbudes desapareixen de la cort i conquereixen, de la mà d’empresaris oportunistes, la plaça pública barrejades amb d’altres anomalies, aquelles que no havien tingut lloc a les cases nobles. Els seus propietaris (eren una mercaderia) van coquetejar en més d’un cas amb la ciència afavorits per un segle que feia servir els avenços tècnics que mostraven les exposicions universals com a part dels espectacles d’entreteniment de masses: fotografia, llum elèctrica, cinematògraf, raigs X...

En el cas de la dona barbuda, els circs i les fires itinerants la mostraven en qualitat de fals híbrid d'animal i humà o de representant de la baula perduda del darwinisme, en relació amb la pretesa major proximitat de les dones amb la natura, consagrada pels filòsofs de la Il·lustració i combatuda per les primeres feministes com Mary Wollstonecraft. Al final del llibre, aquesta relació de la dona i la natura ens l’explica Pedraza en la relació que literatura i cinema han establert amb alguns personatges de la cultura popular, sobretot la gata i la lloba, en el capítol “Zoología perversa y fantasía misógina, la bella es la bestia”.


Sense abandonar el món dels fenòmens de fira, s’acaba de publicar El hombre que compraba gigantes, de Luis C. Folgado de Torres (4). A mig camí entre la ficció i la biografia novel·lada, narra la vida d’Agustín Luengo Capilla (Puebla de Alcocer, 1849-Madrid, 1875), personatge real que patia acromegàlia i que amb 2’35 metres d’alçada va ser un dels homes més alts del món. Agustín va ser comprat als seus pares pel propietari del Circo Luso i va ser passejat per tota Espanya com a atracció de fira. La primera part de la novel·la és un recorregut per la seva vida i l’adaptació al món del circ, on es barregen tant artistes amb d’altres anomalies físiques com personatges fronterers que troben en el món tancat i íntim del circ una forma de viure una vida que seria impossible a l’Espanya de “cerrado y sacristía” del XIX.

Agustín Luengo, a Puebla de Alcocer,
amb la seva mare i un veí

Agustín Luengo viu, amb mancances i desitjos, una vida més o menys feliç fora de l’Extremadura natal. Un dia actua a palau davant del rei Alfons XII, i serà allà on coneixerà el personatge central d’aquesta història: el doctor Pedro González de Velasco (1815-1892), fundador, l’any 1875, del Museo Nacional de Antropología, de Madrid. L’edifici del museu va ser prèviament casa seva i el material exposat prové de la seva pròpia col·lecció anatòmica.

La relació entre Agustín Luengo i González de Velasco va ser contractual. Velasco vivia la seva relació amb la medicina patològica amb el mateix entusiasme que un meteoròleg viu l’arribada d’un huracà. Una de les especialitats de Velasco era l’embalsamament, tècnica que feia servir per preservar qualsevol meravella mèdica. Sense voler desvetllar una història que de fet no és cap misteri ni cap enigma, el doctor s’interessa en les peculiaritats físiques d’Agustín i signa un contracte amb ell.

Però si per alguna cosa va ser conegut González de Velasco és pel trasbals que li va representar la mort de la seva filla, Concha, a l'edat de 15 anys, fet que també surt relatat a la novel·la. La nena patia un cas greu de tifus que va ser tractat pel doctor Benavente, pare de l’escriptor Jacinto Benavente. Veient que el tractament dispensat no donava cap resultat, va decidir actuar pel seu compte i li subministrà un purgant que va acabar causant la mort de la seva filla.

Esquela mortuòria de la filla de González de Velasco
Diario Oficial de Avisos de Madrid, 14 de maig de 1864

Desesperat per la pèrdua, de la qual no es recuperà mai més, Velasco va embalsamar la nena abans d’enterrar-la. Però un cop instal·lat a la casa-museu va decidir portar les restes mortals de Concha al seu domicili, exhumant-les del cementiri de San Isidro gairebé en perfecte estat. El cos va ser instal·lat en una de les estances de la casa amb un vestit de núvia, succés que va donar lloc a nombroses llegendes com les que es relaten a la novel·la, entre elles que el doctor i el seu ajudant i promès de la filla asseien el cadàver a la taula i la tractaven com si fos viva. L'escriptor aragonès Ramón J. Sender va escriure el conte La hija del doctor Velasco (5), sobre la seva vida. Què se’n va fer de la mòmia forma part de la llegenda de González de Velasco. Hi ha qui diu que és al Museo Nacional de Antropología; hi ha qui diu que és enterrada en el cementiri de San Isidro (6).

Amb un material com aquest i en un context tan ric com el dels circ i les fires ambulants, en una Espanya enterrada en l’obscurantisme i la negror de Goya i Gutiérrez Solana, i en el Madrid decimonònic, les possibilitats de la novel·la eren immenses, però ha faltat destresa narrativa i, sobretot, habilitat lingüística. No n’hi ha prou amb una bona història i un diccionari de castellà castís. Malgrat les intencions de l’autor, el relat es pla i sona fals per un excés d’artifici lèxic i per manca d’ofici. Malgrat tot, la novel·la es deixa llegir i és una bona introducció en un món que, com la sorra, se’ns escapa entre els dits. Posats a triar entre viure amb els monstres contemporanis de la cultura de masses televisiva i el lirisme trist de Freaks o del museu de González de Velasco, quedem-nos amb els horrors i les tenebres de l’imaginari secular


*


Galeria de barbudes

 Jennifer Miller (1996, Annie Leibowitz)

 Priscilla o Pescilla Bejano (ca, 1940)

 Madame Delait (1910)

 Krao (principis S. XX)

 Annie Jones (1886)

 Julia Pastrana (ca. 1850)

 Barbara Urselin (ca. 1650)

Magdalena Ventura (1631),
José de Ribera (Museo del Prado)

Antonietta Gonsalvus (1593),
Lavinia Fontana (atrib.)
Castell de Blois (França)
Brígida del Río, la Barbuda de Peñaranda (1590),
Juan Sánchez Cotán (Museo del Prado)


Fragment de diari amb la crònica de la presentació del cos
d'Agustín Luengo a l'Exposició Universal de París de 1878




Motllo del cos d'Agustín Luengo
Museo Nacional Antropológico


*

Notes i bibliografia:

(1) Pedraza, Pilar. Venus barbuda y el eslabón perdido. Madrid: Siruela, 2009.

(2) Blanchar, Pascal; Boëtsch, Gilles; Snoep, Nanette Jacomijn (eds.). Human Zoos: The Invention of the Savage. Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly, 2011.

(3) Ito Toshiharu. Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama. Modena: Logos Art, 1999.

(4) Pednaud , J. Tithonus. The Human Marbels [pàgina web].

(5) Folgado de Torres, Luis C. El hombre que compraba gigantes. Madrid: Áltera, 2013.

(6) Sender, Raúl J. La llave y otras narraciones. Madrid: Emesa, 1969.

(7) Dorado Fernández, Enrique, et al. “La momia de la hija del doctor Velasco. Disección de una leyenda” [en línia]. Revista de la Escuela de Medicina Legal. Febrero de 2010. <https://revistas.ucm.es/index.php/REML/article/download/REML1010130010A/22910>.

6 comentaris:

  1. Enric,

    Entrada monstruosa!
    (Mai millor dit!)

    Ara penso que aquest artícle es podria complementar amb fotografies de la Diane Arbus...

    Molt bona entrada!

    ResponElimina
  2. Gràcies, Toni. Us recomano a tots la lectura de la "Venus barbuda".

    Les fotos de la Diane Arbus encaixen a la perfecció. La sèrie dels anys 60 pels barris durs de NY són una meravella. No sé si ara seria possible trobar un món així, tan al marge.

    ResponElimina
  3. El llibre de la Pilar Pedraza ha de caure a les meves mans d'un moment a l'altre. El tinc en ment des de la primera lectura d'aquesta entrada al blog Bereshit. I tens tota la raó, Toni, les fotos de la Diane Arbus hi serien un complement magnífic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, el tenen a la Laie, La Central i la Casa del Llibre, i no crec que s'exhaureixi. Pots tenir un Nadal pelut :)

      Elimina
  4. Un món ocult però apassionant.
    Què t'he de dir, Enric?: Molt bona aportació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, elPac. I amés, una lectura apassionant!

      Elimina