dissabte, 9 de novembre del 2013

La infancia de Jesús.- J.M. Coetzee






J.M. Coetzee
La infancia de Jesús
Traducción de Miguel Temprano García.
Mondadori, 2013


Segons Muñoz Molina, en El País, “La nueva novela de Coetzee provoca tedio y la confirmación cansina de una tendencia”…
(després dirà que no sap per què jo no llegisc els seus llibres)

Els llibres del Coetzee sempre són provocadors: els seus persontages no són còmodes, ni et deixen en pau, et fan pensar i qüestionen sempre la comoditat i la burgesia. Els d'ara, també ho fan.

Planteja una situació prou habitual: un xiquet perd la seua família, algú, que no és el seu pare, l'ajuda a buscar la mama, la mare trobada no és la mare típica (el nen tampoc ho és), la societat disposa alternatives...

Vaig llegir la crítica de M-M al País: Coetzee m'agrada en general. Si a qui no m'agrada li molesta aquest llibre, ja tinc un altre motiu més per llegir-lo (a M-M no el llegeixo habitualment, però com persegueixo a Coetzee, doncs m'arrisco aquesta vegada).

Les crítiques en El Cultural apunten a un exercici de provocació: amb el títol, amb l'escriptura... Sembla que un Nobel no ha d'escriure així.

Jo crec que està escrit per fer-nos pensar, per enfrontar-nos a un món, i a una forma d'entendre'l, que ens fa perdre la seguretat i el nord, que estripa els esquemes i ofereix pistes per a la confrontació més que per al debat, que destapa els arguments per descriure la desraó del nostre món i les seves alternatives
- Aquest no és un món possible -diu-. És l'únic. (p. 50)
La infància de Jesús és arribar a un lloc i aconseguir entendre'l i assumir-lo o adaptar-lo als meus esquemes?

El títol indica el protagonisme del nen. El relat situa el protagonisme en Simón, l'adult que fa de narrador, de pare i d'alter ego del lector. Coetzee, jo crec, estableix el protagonisme en la qüestió, en la reflexió sobre el sentit i la naturalesa de l'ésser humà, a enfrontar la vida com un assumpte conscient, lliure, personal, autèntic... I ho desenvolupa donant per asseguts alguns principis que no sé qui els tingui tan clars: l'autonomia de l'ésser humà, la necessitat d'una mare, la desigual importància dels models en l'educació dels nens, l'acceptació de l'amor com a base d'algunes relacions, els papers tradicionals de pare i mare i societat que ens cuidi, l'escola i com entendre-la i que ens entengui, el treball i l'oci...

Jo crec que Coetzee posa aquí totes les coses en crisis, en qüestió i en caricatura. Res ens quedarà clar, res ens consolarà... O, tal vegada, ja portava jo en crisi totes les coses i aquest sigui un mal llibre. No ho crec.

Les cites que propose són, també, qüestions de fons per a una nova societat, una nova humanitat. O això he buscat i trobat jo al llibre. A mi no m'ha provocat tedi.
- No sé qué decir. Estamos aquí por la misma razón que todo el mundo. Nos han dado la oportunidad de vivir y la hemos aceptado. Vivir es una gran cosa. Es lo más grande. (p. 26)
- Este  no es un mundo posible diu-. Es el único. Si eso lo convierte en el mejor o no, no debemos decidirlo ni usted ni yo. (p. 50)
- Me dedico a coser. Hago esto y aquello. Tengo una pequeña ayuda de la Asistencia. Con eso me basta. Hay cosas más importantes que el dinero. (p. 61)
- Nadie debería renunciar a lo que considera importante dice. (p. 62)
- Debo decirle que esa benevolencia es lo que encontramos constantemente. Todo el mundo nos desea lo mejor y está dispuesto a ayudarnos. Nos vemos transportados literalmente por una nube de buena voluntad. Pero todo es un poco abstracto. ¿Puede la buena voluntad satisfacer por sí sola todas nuestras necesidades? ¿No es parte de nuestra naturaleza anhelar algo más tangible? (p. 63)
Y, en cualquier caso, ¿qué es lo que pretende de Elena, una mujer a la que apenas conoce, la madre del nuevo amigo del niño? ¿Tiene la esperanza de seducirla, porque en unos recuerdos que no ha olvidado del todo los hombres y las mujeres se dedican a seducirse unos a otros? ¿Está insistiendo en la primacía de lo personal (el deseo, el amor) sobre lo universal (la buena voluntad, la benevolencia)? ¿Y por qué no deja de hacerse preguntas en lugar de vivir como todo el mundo? ¿Es parte de una transición demasiado tardía de lo viejo y cómodo (lo personal) a lo nuevo y desasosegante (lo universal)? ¿Es ese cuestionamiento solo una fase en el desarrollo de todos los recién llegados, una fase que la gente como Álvaro, Ana y Elena ya ha superado con éxito? Y, en ese caso, ¿cuánto falta para que emerja convertido en un hombre nuevo y perfeccionado? (p. 64)
Esa actitud tan prosaica le habría desanimado en otro tiempo, igual que le habría humillado su falta de respuesta. Pero decide no humillarse ni desanimarse. Aceptará lo que le ofrezca tan dispuesto y agradecido como pueda. (p. 68)
“A mi entender es una manera de pensar anticuada. La gente antes siempre pensaba que le faltaba algo. El nombre que has escogido darle a eso que te falta es “pasión”. Sin embargo, apostaría a que si mañana te ofreciese toda la pasión que necesitas, pasión a carretadas, no tardarías en echar en falta alguna otra cosa. (p. 69-70)
No hace falta ningún designio elevado que justifique la vida. La vida es buena en sí misma; ayudar a que la comida circule para alimentar a tus congéneres es doblemente bueno. (p. 109)
Aquí no hay sitio para la inteligencia, solo para la cosa misma. (p. 115)
Si la historia, como el clima, fuese una realidad superior, la historia tendría manifestaciones que podríamos percibir con los sentidos. Pero ¿dónde están dichas manifestaciones? Mira a su alrededor-. ¿A quién le ha volado la gorra la historia? Se produce un silencio-. A nadie. Porque la historia no tiene manifestaciones. Porque la historia no es real. Porque la historia es un relato inventado. (p. 116)
Si van a juzgarlo, que sea por los impulsos de su corazón más que por la claridad de sus ideas. O por su lógica. (p. 139)
La verdad está bien, pero a veces basta con parte de la verdad. (p. 140)
No necesitan recuerdos. Los niños viven en el presente, no en el pasado. ¿Por qué no te fijas en ellos? En lugar de esperar una transfiguración, ¿por qué no intentas volver a ser como un niño? (p. 143)
Pregúntele qué hace dando clase a niños pequeños. Dígale que no es un trabajo para un hombre. (p. 210)
Vivir como gitanos es solo una forma de hablar dice él-. Tú y yo fuimos una especie de gitanos mientras estuvimos en el campamento de Belstar. Ser gitano quiere decir que no tienes una casa de verdad, ni un sitio donde descansar. No es muy divertido. (p. 225)

Un altre tema per discutir: segons Nuria Azancot en El Cultural, “La gente no debería creer que, vaya donde vaya, se hablará en inglés”…

I una propina: Coetzee presenta a sus maestros:
http://cultura.elpais.com/cultura/2013/11/08/actualidad/1383938426_952748.html

(He fet servir la tipografia d'Anna Vives escrivint en un word, i després copiant i enganxant)

5 comentaris:

  1. Una entrada molt completa i amb força referències i cites. Lamentablement, no puc opinar perquè no he llegit el llibre, però tot el que planteges em sembla interessantíssim.

    L'únic que no veig clar és el titular d'El Cultural sobre la qüestió de l'anglès: una cosa és el que "la gente no debería creer" i l'altra, la realitat amb la que ensopeguem més habitualment del que ens agradaria.

    ResponElimina
  2. Cava,

    Molt bona entrada!!

    (Clar que sí, als intel·lectuals i comentaristes també se'ls ha de poder qüestionar... No sempre són perfectes ni ténen raó...)

    Però tinc amics, fans del Coetzee, que diuen que aquest no és el "millor coetzee"... Tot i que "un coetzee" sempre és "un coetzee"...

    Coetzee forever!!!

    ResponElimina
  3. Cavaliere,
    A mi, que sóc fan absolut d'en Coetzee em va despistar aquesta novel·la. És cert que no deixa de ser un Coetzee, el seu estil, la seva escriptura, la seva prosa contundent i estilitzada. Però, no sé què volia explicar. Com a narració sobre mons perduts, sobre la humanitat després d'algun desastre, em va semblar pobre. Com a entreteniment, poc. I, l'actitud de nen mimat i de la mare una mica estúpida, em van posat nerviós. Abans de llegir-ho, vaig llegir les crítiques de M-M, de Güelbenzu i de Saladrigas i em va frepar la canya que li donaven. Pot ser no ho hem entès

    ResponElimina
  4. Una entrada que ens provoca perquè llegim el llibre i ens mullem...malauradament encara no he llegit res de Coetzee... molt enriquidora la diversitat d'opinions!!

    Gràcies cavaliere per l'entrada tant provocativament elaborada i rafa per la teva opinió!

    ResponElimina
  5. Segurament no és el millor Coetzee...
    Segurament només ha volgut fer-nos discutir...
    I les opcions de tots els personatges posen dels nervis al que va inventar el 'trankimazin'...
    Potser per açò el somriure de Coetzee en la seua presentació del llibre a l'estil Rajoy: sense preguntes i rient-se del respectable.

    ResponElimina