Mare i filla - Jenn Díaz

Mare i filla
Jenn Díaz
Amsterdam, 2015
187 pàgines

La Jenn Díaz, continua portant la seva veu particular pels camins de les emocions complexes, dels silencis, de la fractura entre les tradicions i els sentiments, per les lluites internes entre el què es voldria i el què es desitja… aquesta vegada ho fa en català i amb protagonistes femenines, mare i filla, representen el paper que tota dona acaba fent a la vida, filles ho som totes, mares ho acabem sent, haguem parit o no. Aquests papers poden anar-se intercanviant al llarg de la vida. En qualsevol relació que hi intervingui una dona, és possible que aquesta acabi assumint el paper de mare enfront al de parella o al d’amiga...

Parteix d’una mare de caràcter fort,  la Glòria, que pretén dominar la vida de les seves filles, de la seva parella, de la seva cunyada. Una cunyada que sense haver parit fa de mare durant tota la vida, i a qui ja de gran se li ofereix la possibilitat de formar una família pròpia. La Dolors, acaba essent, des del meu punt de vista, el pal de paller de la novel·la, essent la soledat una de les altres protagonistes, i les diferents maneres de viure l’amor, la parella i com a vegades els papers  i els sentiments es poden confondre.

A través dels quatre personatges femenins, mare, filles i cunyada, se’ns mostra un ventall de maneres de relacionar-se, d’estar enamorat, d’estimar i deixar-se estimar, i de com els silencis es converteixen en un llenguatge tant o més important que les paraules.

Si he de ser sincera al principi em va costar el ritme, la cantarella tan característica de  l’autora em resultava forçada al principi de la novel·la, potser un pèl infantil, potser feia massa poc que havia llegit "És un decir" on la protagonista és una nena, i se’m confonien les dues veus, però hi ha un crescendo important, i diria que una intencionalitat, la veu es va interioritzant, i la relació entre la mare i la cunyada li acaba donant sentit (no vull dir res més per no fer un spoiler...)

La Jenn Díaz, atrevint-se amb el català, madura amb un ritme propi i característic, amb veu de dona, forta i clara, s’enfronta des del discurs més íntim  a temes universals d’ahir, d’avui, de sempre i se n’ensurt perfectament, aquí, a És un decir, a Belfondo... comença a consolidar-se com a veu... una de les nostres veus, i com sempre dic crec que 
serà una de les grans veus.