Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta Kristof. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta Kristof. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades

dimecres, 26 de juny del 2019

Claus i Lucas | Agota Kristof


Agota Kristof
CLAUS I LUCAS
Trad. de Sergi Pàmies
Amsterdam,  2019

Amsterdam ha recuperat la trilogia d’Agota Kristof traduïda per Sergi Pàmies, i per tant,  és un moment immillorable per llegir-la. 

L'any 2012, el "nostre" cavaliere va publicar la ressenya del llibre "La analfabeta" d'Agota Kristof, confesso que no vaig arribar a llegir-lo, però que el nom de l'autora, el llibre i la referència a Claus i Lucas ja no ha desaparegut mai del meu imaginari. Altres persones també me l'havien recomanat, afegint sempre: “mai he pogut oblidar aquells bessons”  i és cert, no en surts indemne de la lectura.  


Poc es pot explicar a qui no l’ha llegit, perquè precisament la sorpresa és un dels factors clau de la trilogia, la sorpresa pels personatges, per la manera com estan explicats, per la manera de descriure, poques paraules, frases curtes, que diuen molt, que expliquen molt. Una escriptura que et deixa petjada  perquè escapa del convencionalisme ètic i moral, tot i que de fet està ambientada  en un país ocupat pels nazis i, per tant, és possible que el que es critiqui indirectament, sigui precisament,  l’execrable  convencionalisme imperant en aquell moment.  Uns bessons, criatures, que formaran part, per sempre, de la memòria dels horrors, tipus les bessones de “El Resplandor”,  un algoritme de fredor, perversió, tendresa, innocència gens innòcua, supervivència i una moral més que particular.

Hi ha moltes maneres d’explicar l’horror de la segona guerra muncial, i  El gran quadern, la primera part de la trilogia, n’és una, allunyada dels caps de batalla i dels camps de concentració, l’horror de la misèria i de les dificultats de de les vides dels civils,  infants, gent gran, dones.  En aquest primer llibre s’explica la infància dels germans Claus i Lucas,  la seva vida a casa de la seva àvia en un petit poble de frontera ocupat pels nazis. Narrat en primera persona pels dos germans,  i de debò que cal virtuosisme per narrar una història a dues veus i que no grinyoli, i l’efecte és just al contrari, pràcticament imperceptible i alhora és un dels elements claus per fer el relat tant impactant.

La segona novel·la és La prova, la separació dels bessons. La vida d’un dels dos,  que es fa càrrec d’una criatura tan particular com ells, per suplir, probablement el buit deixat per l’absència del germà, i superar d’aquesta manera la prova de la separació.  Narrada en tercera persona,  ens permet veure com en Lucas es fa home i intenta encaixar ell, i el nen que cuida, en una societat que ha passat de l’ocupació nazi a l’ocupació soviètica .

I finalment La tercera mentida, on suposadament l’altre germà, torna al poble de gran, i explica la seva vida, narrat, altra volta, en primera persona.  El títol d’aquest darrer ja indica que l’autora  juga amb nosaltres, els lectors, hi juga emocional i literàriament, des del principi i fins al final.  El fil conductor, prim però ferm, dels tres llibres, són els quaderns, i les seves vicissituds,  on els bessons van deixar escrites totes les seves experiències de quan eren petits.


dissabte, 28 de desembre del 2013

Els llibres del Mil·lenni... d'entrades!

Germanes i llibre, Iman Maleki (*)


Benvolgudes i benvolguts:
Estem a punt de publicar l'entrada número mil.
Com a part dels fastos de la celebració del primer miler d'entrades al nostre bloc, hem sol·licitat de les òrfenes i els orfes una tria de llibres ressenyats o esmentats a ca nostra ("els llibres que et venen al cap quan penses en els orfes", exactament, més o menys). 
Fins avui, 28 de desembre (poca broma), ens han arribat les següents propostes, que hem ordenat alfabèticament. 
Alguns llibres, veureu, no tenen entrada pròpia, però han sigut part del bloc dels orfes des del principi, configurant la nostra memòria i el nostre bagatge lectors.
Podeu afegir-ne, i/o recolzar els ja triats, als comentaris d'aquesta entrada. 
Per favor. I gràcies (això no cal dir-ho).





la llista mil·lennària

dilluns, 9 de desembre del 2013

Gárgaras con alquitrán.- Jáchym Topol




Gárgaras con alquitrán
JÁCHYM TOPOL
Traducció al castellà de Kepa Uharte
Lengua de trapo, 2008

La fitxa del llibre al web de Lengua de trapo



He tingut en la cartera el paperet amb la ressenya d'aquest llibre des dels temps de L'Hora del Lector...
No recordo qui ho va recomanar. El títol, amb el pas del temps, ho feia suficientment desitjable.
Fa uns dies, vaig encertar a demanar-ho en la llibreria adequada i m'ho va aconseguir. Bravo per 3i4, la llibreria de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Em criden ruc. Bon començament.
Nen petit en llar que es diu Llar.
Txecoslovàquia precomunista. Orient i occident fent el millor que saber fer: portar-se malament. 
Nens i adults també al seu rotllo: fer un món maco per avorrir.
El 'gran quadern', de la Kristof, em va arribar a l'ànima. Aquest és més fort, crec.
Qui tingui sobredosi de dolços en aquestes dates que s'apropen i necessiti llevar-se el mal sabor dels torrons, pot fer gàrgares amb quitrà i apropar-se a la guerra de la mà d'un nen que cuida del seu germà perquè no està bé, que sobreviu volent-se anar a la legió, que atén els somnis d'uns altres però no perd ni la ingenuïtat ni la vida, salvat per la seva astúcia i per els qui li han ocultat la seva identitat, amb amics i enemics no sempre clarament delimitats.
És dur, encara que explicat així gairebé no dol.
És fort, encara que tanta salvatjada no et demoleix.
El llibre és una passada. Jo encara estic tremolant.
Papá me apretó contra sí, hundí mi cabeza en su barriga y flipé por haber encontrado a mi papá exactamente tal como nos lo había explicado el comandante Vyzlata. A nuestro alrededor silbaban disparos, se oían gritos todo el tiempo, pero papá me sujetó con fuerza y se me pasó por la cabeza que aunque este tipo no fuera mi viejo, sin duda era mejor estar sobre el tanque que rodar por debajo de él como un cadáver acribillado. Yo lo tenía claro. (p. 158)

dissabte, 19 de maig del 2012

La analfabeta.- Agota Kristof

De l'autora de "Trilogia de Klaus i Lucas"...



{1}
Inicios

Leo. Es como una enfermedad. Leo todo lo que me cae en las manos, bajo los ojos: diarios, libros escolares, carteles, pedazos de papel encontrados por la calle, recetas de cocina, libros infantiles. Cualquier cosa impresa.
   Tengo cuatro años. La guerra acaba de empezar. Vivimos en un pueblecito que no tiene ni estación, ni electricidad, ni agua corriente, ni teléfono.
   Mi padre es el único maestro del pueblo. Enseña en todos los cursos, desde el primero hasta el sexto. En la misma aula. La escuela está separada de nuestra casa sólo por el patio, y las ventanas del colegio dan al huerto de mi madre. Cuando me encaramo a la ventana más alta del comedor veo a toda la clase con mi padre delante, de pie, escribiendo en la pizarra negra.
   El aula de mi padre huele a tiza, a tinta, a papel, a calma, a silencio, a nieve incluso en verano.
   La gran cocina de mi madre huele a animal muerto, a carne cocida, a leche, a mermelada, a pan, a ropa húmeda, a pipí del bebé, a agitación, a ruido, al calor del verano... incluso en invierno.
   Cuando el mal tiempo no nos permite jugar fuera, cuando el bebé grita más fuerte de lo habitual, cuando mi hermano y yo hacemos demasiado ruido y demasiados destrozos en la cocina, nuestra madre nos envía a nuestro padre para que nos imponga un "castigo".
   Salimos de casa. Mi hermano se detiene delante del cobertizo en el que guardamos la leña:
   -Yo prefiero quedarme aquí. Voy a cortar un poco de leña pequeña.
   -Sí. Mamá se pondrá contenta.
   Atravieso el patio, entro en la gran sala y me detengo cerca de la puerta. Bajo los ojos. Mi padre me dice:
   -Acércate.
   Me acerco y le digo a la oreja:
   -Castigada... mamá...
   -¿Nada más?
   Me pregunta "nada más" porque a veces tengo que entregarle sin decirle nada una nota de mi madre, o debo pronunciar las palabras "médico" o "urgencia", o bien únicamente un número 38 o 40. Todo esto por culpa del bebé, que se pasa el día enfermo.
   Le digo a mi padre:
   -No. Nada más.
   Me da un libro con imágenes:
   -Ve y siéntate.
   Voy al fondo de la clase, donde siempre hay lugares vacíos detrás de los mayores.
   Fue así como, muy joven, por casualidad y sin apenas darme cuenta, contraje la incurable enfermedad de la lectura.
   Cuando vamos de visita a casa de los parientes de mi madre, que viven en una ciudad cercana, en una casa que tiene luz y agua, mi abuelo me toma de la mano y, juntos, recorremos el vecindario.
   El abuelo saca un diario del bolsillo de su levita y dice a los vecinos:
   -¡Mirad! ¡Escuchad!
   Y a mí me dice:
   -¡Lee!
   Y yo leo. Normalmente, sin errores, y tan rápido como me lo pida.
   Dejando de lado este orgullo de abuelo, mi enfermedad de la lectura me traerá sobre todo reproches y desprecio:
   "No hace nada. Se pasa el día leyendo."
   "No sabe hacer nada más."
   "Es la tarea más pasiva de todas."
   "Perezosa."
   Y, sobre todo, "Lee en vez de...".
   ¿En vez de qué?
   "Hay miles de cosas más útiles, ¿no?"
   Incluso ahora, por la mañana, cuando la casa se vacía y todos mis vecinos se van a trabajar, tengo un poco de cargo de conciencia por instalarme en la mesa de la cocina a leer los diarios durante horas en vez de... fregar los platos del día anterior, ir de compras, lavar y planchar la ropa, hacer mermeladas o pasteles...
   Y, ¡sobre todo!, en vez de escribir.


Agota Kristof
La analfabeta
Trad.: Juli Peradejordi
Ed. Obelisco, 2006

Només (¿només?) 10 capítols com aquest primer (doncs 11 en total): una petita joia, mitja horeta d'un gaudiment difícil d'oblidar. Im-prescindible (en dues paraules).