dilluns, 20 de juliol de 2015

NUEVO DESTINO. Phil Klay

Nuevo destino
Phil Klay
Literatura Random House ed.
2015
275 pàg.
Traducció de Inga Pellisa



Phil Klay, és un veterà del cos de marines dels USA. Graduat, amb un master en arts, i va tenir professors com Colum McCann i Peter Carey.
Va formar part d'una antologia, el 2013, de la revista GRANTA de relats sobre la guerra d'Irak...
Ha escrit pel New York Times, Wall Street Journal, Newsweek...

En tot cas Phil Klay és un marine amb cervell i que sap escriure, almenys. I ho demostra sobradament amb aquest recull de relats de marines a la guerra d'Irak.
Klay ens presenta uns personatges trastornats per la violència (la tornada a casa és la batalla més dura que han d'afrontar), les patrulles diaries que han de fer i la violència que han d'exercir, moltes vegades de manera injusta, arbitrària, sempre inhumana i cruel, amb tots els transtorns que els hi suposa...

Però de totes aquestes patrulles quasi no se'ns explica perquè això ja ho hem vist a les notícies masses vegades i al cinema filmat des de tots els punts de vista i perversament enbellit. Però Klay, que ha estat a l'Irak i ha vist (i viscut) la guerra real, sap que des del punt de vista dels soldats d'infanteria; la guerra diària la porten dintre seu aquests soldats cada cop que finalitzaven les seves patrulles.
Soldats de tornada a casa amb estrés postraumàtic, soldats traumatitzats, oficials inhumans, ferits, amputats, soldats buròcrates amb remordiments, soldats novells que necessiten veure els cossos de les seves víctimes per creure-s'ho... Els dilemes d'un capellà soldat; les nòvies que han de deixar a casa els joves voluntaris que es fan soldats...

"Aterrizamos, desfilamos en procesión y contemplé cómo los marines abrazaban a sus padres, besaban a su esposa o novia y cogían en brazos a sus hijos. Me pregunté que les contarían. Cuánto sería contado y cuanto jamás podría contarse..."

Cada gran guerra ha tingut els seus relats i aquí Phil Klay es posa al costat de Norman Mailer o Tim O'Brien i ens actualitza el relat humà (i parcial) de soldats en aquesta gran guerra d'última generació. Realista. Fred. Dur. Minimalista i exacte en les descripcions, sense ser pornogràfic amb la violència...
Escenes i personatges que permeten veure alguns matisos de la naturalesa humana.
Tots els relats són excel·lents i turbadors.

"En Wilmington no tienes escuadrón, ni compañero de combate, ni siquiera tienes un fusil. Te sobresaltas diez veces y te pones a buscarlo y no está ahí. Estás a salvo, así que tendrías que estar en alerta blanca, pero no.
   Lo que estás es atrapado en una tienda de American Eagle Outfitters. Tu mujer te da algunas prendas de ropa para ver cómo te quedan y entras en un probador diminuto. Cierras la puerta y no quieres volver a abrirla.
   Fuera, hay gente paseando y mirando escaparates como si nada. Gente que no tiene ni idea de dónde está Faluya, la ciudad en la que murieron tres miembros de tu pelotón. Gente que ha vivido toda su vida en alerta blanca..." 

Dur dur, però molt molt bo i molt inolvidable.

dilluns, 13 de juliol de 2015

DIES DE FRONTERA. Vicenç Pagès Jordà

Dies de frontera
Vicenç Pagès Jordà
Labutxaca ed.
2015
320 pàg.





Vicenç Pagès Jordà, després del seu aplaudit "Els jugadors de whist", ens presenta una altra història de relacions de parella, situat en una Figueres, que ja és la Figueres de Pagès Jordà.

A "Dies de frontera" hi ha una separació fulgurant en una parella que potser no tenien una vida molt brillant però que estaven bé amb una felicitat nomalitzada; dos protagonistes construïts i deconstruïts, mirats des de tots els punts de vista, com si fos un quadre cubista ple de matissos.

Aquesta parella (potser massa innocent) que es conegueren ja adults, i es van fent grans en parella fins que de cop i volta arriba la relliscada i després el trencament.

Pagès Jordà es torna a demostrar impecable amb aquesta escriptura precisa però fresca, atent als detalls però també a l'entorn, d'estructura fragmentada per explicar els sentiments i punts de vista dels dos protagonistes i dels secundaris de luxe -a l'escola, els familiars, les amigues...- que poblen aquestes pàgines (va guanyar el Premi Sant Jordi 2013) que es llegeixen en un sospir...

dijous, 9 de juliol de 2015

10:04. Ben Lerner

10:04
Ben Lerner
Reservoir Books ed.
2015
284 pàg.
Traducció al castellà de Cruz Rodríguez Juiz

Ben Lerner, un jove autor americà, que havia publicat anteriorment la molt aclamada "Saliendo de la estación de Atocha" que passava a Madrid ens presenta ara aquesta "10:04" pel mig de Nova York.

Ben Lerner escriu en primera persona, com si fos un jove autor que està escrivint una segona novel·la, amb una nòvia artista, però que alhora té una amiga a qui li ha de fer de donant d'esperma; i a més li han diagnosticat una delicada malaltia...

Funciona bé aquesta primera persona per explicar els pensaments i els punts de vista del personatge; a estones és màgic i senzill com si Lerner vingués de la poesia, en molts moments divertit i com que hi ha bastant diàleg també és una novel·la feta amb moltes històries petites.

Màgica, moderna i senzilla. Plena de moments memorables. Amb el nen al museu, la passejada per la ciutat mig apagada, el capítol de la beca a Texes i la festa, la cooperativa d'aliments...
Literatura dins de literatura amb el fragment en primera persona que està escrivint el protagonista escriptor de "10:04" i les agudes reflexions que fa sobre art contemporani i el projecte de la seva novia artista.

Sembla que no passi res. Però està plena de vida. Ben Lerner és un autor a descobrir (i seguir a partir d'ara).

"Mientras lo leía experimenté una sensación que comenzaba a resultarme familiar: el mundo se reordenaba a mi alrededor mientras yo procesaba palabras de una pantalla de cristal líquido. Tantas de las noticias personales más importantes que había recibido en los últimos años me habían llegado a través de un smartphone..."

dissabte, 4 de juliol de 2015

Los sueños de Helena.- Eduardo Galeano i Isidro Ferrer




Eduardo Galeano
Los sueños de Helena
Isidro Ferrer (ilustraciones)
Libros del Zorro Rojo, 2011




El puerto

La abuela Raquel estaba ciega cuando murió. Pero tiempo después, en el sueño de Helena la abuela veía.

En el sueño, la abuela no tenía un montón de años, ni era un puñado de cansados huesitos: ella era nueva, era una niña de cuatro años que estaba culminando la travesía de la mar desde la remota Bearabia, una emigrante entre muchos emigrantes. En la cubierta del barco, la abuela pedía a Helena que la alzara, porque el barco estaba llegando y ella quería ver el puerto de Buenos Aires.


Y así, en el sueño, alzada en brazos de su nieta, la abuela veía el puerto del país desconocido donde iba a vivir toda su vida.








Llamada internacional

Soñó que hablaba por teléfono con Pilar y Antonio, y eran tantas las ganas de darles un abrazo que conseguía traerlos desde Cataluña por el tubo. Pilar y Antonio se deslizaban por el teléfono, como por un tobogán, y se dejaban caer en nuestra casa de Montevideo.







Pepa

Pepa Lumpen estaba muy averiada por los años. Ya no ladraba; y se caía al caminar. El gato Martinho se acercó y le lamió la cara. Pepa siempre lo ponía en su lugar, gruñendo y mostrándole los dientes; pero ese último día se dejó besar.

Callada quedó la casa, vacía de ella.

En las noches siguientes, Helena soñó que cocinaba en una olla que tenía el fondo roto, y también soñó que Pepa la llamaba por teléfono, furiosa porque la teníamos bajo tierra.





Recopilació dels somnis de la parella de Galeano al llarg de la seva escriptura.
Fotos d'escultures precioses d'Isidro Ferrer.
Petites joies poètiques, petits alès del cel, espurnes de seny.

dijous, 2 de juliol de 2015

Invasión - David Monteagudo

David Monteagudo
Invasión
Ed. Candaya, 2015


Una nova intriga de David Monteagudo,  un protagonista més aviat gris, en Garcia, comença a veure coses estranyes, un increment inusual de reformes interiors a les cases, la conversió d’algunes persones en gegants, la seva vida de parella se’n va en orris... tot plegat passa en una vila mitjana, els penedesencs identifiquem els espais, però podria passar a qualsevol lloc, a qualsevol persona, tots som susceptibles de creuar la barrera de l’equilibri psíquic.

Monteagudo en explica la quotidianitat d’en Garcia  fins al detall més mínim i en canvi va desfullant a petites dosis l’abast de les seves al·lucinacions. Com si volgués transmetre que per molt que els pensaments ens centrifuguin dins del cap, l’exterior o sigui la descripció detallada que ens fa l’autor de les taules del bar, de l’ampolla de la que veu, dels contenidors, del lloc de treball... sigui l’element certificador, el que dóna certesa de què tot és real, l’àncora que ens lliga a la realitat enfront de l’inabastable imaginació que ens podria portar a un viure inventat.

I és tanta la inseguretat que pateix en Garcia que decideix anar uns dies a veure la seva tia, a Galícia, un lloc on el món s’atura, on el cervell para, tot és pau, plaer i amor amb gust maternal, un parèntesi que el ressitua i li recorda qui és, que el connecta amb la terra, que li permet fer front  a la resta de la novel·la, com si l’escriptor hagués necessitat oxigenar al seu personatge, oxigenar-se ell.

El fenomen que observa en Garcia, de gegantisme creixent al seu entorn, d’invasió de gegants, podria ser objecte de moltes anàlisis, més o menys metafísiques o sociològiques,  des de que no som res com a individus, que ens deixem portar de manera indefectible per les masses, fins a anàlisis més paranoiques de què som controlats i podem ser modificats per algun ens/ser superior (ahir vaig veure Blade Runner), fins al pensar que senzillament tot passa només dins del cap del protagonista, tot és possible, caldrà que llegiu el llibre per esbrinar-ho o potser és inesbrinable, la interpretació  romandrà al lliure criteri de cada lector. Segurament som envaïts cada dia.

No m’agradaria donar més pistes del què passa perquè crec que bona part de la gràcia és precisament aquest joc de descoberta que, com en la resta de novel·les de l’autor, capta la total atenció dels lectors i és que si en una cosa destaca especialment el David Monteagudo és en la capacitat d’enganxar-nos des del principi fins al final en totes les seves obres.

Enllaç a l'Editorial

dilluns, 29 de juny de 2015

LOS LIBROS REPENTINOS. Pablo Gutiérrez

Los libros repentinos
Pablo Gutiérrez
Seix Barral ed.
2015
264 pàg.

Una senyora gran i vídua un dia, inesperadament i per error, li arriba una caixa plena títols de la col·lecció de butxaca de l'editorial Austral.
Anava dirigida al veí del replà, però la dona no els torna. Se'ls queda i comença a llegir.
Ella, que no havia sigut mai lectora, aquest descobriment li obre la porta a un món nou de coneixements però també de records d'un passat més aviat gris...

Les lectures d'aquests clàssics castellans; de Baroja, sobretot; l'acompanyen en els llargs dies de vida solitària en un pis petit, en un barri de cases barates, d'una ciutat qualsevol...

Aquests títols trobats li donen una nova vida, uns coneixements i un punt de vista nou per entendre el seu present però també, el seu passat.

"Leía muy despacio, siguiendo las líneas con el dedo, repetía con frustración las páginas más difíciles y deletreaba las palabras que no sabía pronunciar, no abandonaba ningún libro ni se saltaba un párrafo, y se inventaba o recomponía a su modo cuanto no alcanzaba a entender."

Aquestes lectures li aporten la força i la visió per empendre una petita revolució de gestos mínims, que després d'ella s'anirà estenent a tot el seu barri.
A partir d'aquest fet s'articula tot el relat, van entrant altres personatges amb capítols sencers, que travessen i s'afegeixen al desenvolupament de la història.
L'autor és molt sever amb aquestes personatges igual que la vida és dura per quasi tothom...

Pablo Gutiérrez, que fa uns anys va ser escollit per la revista anglesa Granta, com un dels millors escriptors castellans joves, es confirma ara (després de la, també seva, indispensable "Democracia") com un dels millors representants, junt amb Isaac Rosa, d'una narrativa realista i social, adient per cartografiar els temps de crisi que ens ha tocat viure.

La novel·la és molt molt recomenable, funciona perfectament i m'atreviria a dir que és excel·lent si no fos perquè té un però i és a l'última pàgina, crec.
(No vull explicar gaire per no espatllar cap futura lectura) però després d'aixecar i mantenir un artefacte literari de més de 200 pàgines l'autor que ha fet que els lectors el segueixin en el seu viatge, sap greu que no els hi doni un final digne, no ja argumental perquè és lliure de fer el que vulgui (només faltaria, perquè és l'autor!) si no d'enginyeria literària, en plan fake...
Una llàstima perquè fins llavors excel·lent... I fa ràbia...
(Com si arribessis a la final del Campionat del món, vas guanyant tot el partit, fas canvis, i llavors t'empaten...)
Una sensació que he tingut llegint-lo, amb aquest "si però no" final...

"-¡Qué disparate! Y entonces, ¿para qué vivir?
-Para leer, para enterarse..."

divendres, 26 de juny de 2015

La revolta que viurem - Ivan Miró

IVAN MIRÓ
La revolta que viurem
Ed, Tigre de Paper, 2015
pròleg de David Caño
Epíleg de David Fernández


Un dia reps un missatge on et pregunten si t’agradaria presentar un llibre, no coneixes l’autor ni el títol i encara no has llegit res d’aquesta editorial,  però ets curiosa de mena i malgrat el temps no juga al teu favor decideixes demanar el llibre per fullejar-lo i prendre una decisió en funció de les primeres planes.

Et deixen el llibre, la portada és magnífica, il·lustracions i grafisme, d’un vermell revolucionari (de Joan Fernández), i t’hi llences, llegeixes vint pàgines i fas un missatge confirmant que et ve molt de gust presentar-lo.

I t’hi llences, de cap, intentant fer un puzle amb les quatre veus que l’autor ofereix per construir la història, un relat de lluites, de supervivència, de revoltes íntimes, de revoltes externes, un relat que permet veure’s reflectit a qui l’ha viscut, i que permet entendre’l una mica millor als que només el coneixem indirectament, esbiaixadament.

Una novel·la exigent literàriament, que requereix una lectura atenta, una novel·la ambiciosa de contingut, dues-centes pàgines on es desgranen múltiples temàtiques i se n’apunten moltes més.

Quatre personatges, un home en Jonàs més a la vora de la quarantena que de la trentena, que necessita buscar els propis rastres, fer zooms històrics per saber d’on ve, per entendre on és, per decidir cap on va. Que posa en valor cada rajola de la ciutat, rescatant aquella part del passat que configura el present però que s’ha obviat  en el relat transmès. En Jonàs, fill, amic, parella... que ha d’encaixar una manera de pensar amb la manera de sentir, amb la manera d’estimar. Que rep l’herència i el testimoni d’una lluita per continuar.

I tres dones que fan de la vida reivindicació, tres lluites des de tres angles diferents, i que posa novament de manifest la qualitat de l’autor, parlar en veu de dona, de tres dones i fer-ho bé. L’Amèlia, lluitadora sindical dels setanta, desencisada, mare que ha de tirar el seu fill endavant sola, que li ofereix al seu fill l’entusiasme i les eines per fer valer la seva veu, i que gràcies a ell gaudeix d’un renaixement polític i social. Una mare que es fa estimar.

La Djamila, nascuda a la Cabilia, de petita emigra a París, viu a la Banlieu, i allà s’ha defensar  i revelar d’una doble marginació, la racial i la de gènere. Acaba fondejant, instal·lant-se a Barcelona i formant part de l’òrbita sentimental d’en Jonàs. Una dona forta, valenta, admirable, molt ben retratada.

I la Judit una artista plàstica, inquieta a qui els lligams la condicionen i l’avorreixen que decideix anar a descobrir la realitat més dura dels pobles de Mèxic i altres països iberoamericans, per acabar tornant a Barcelona, renovada professionalment i madura emocionalment.

Quatre personatges, que ens són explicats utilitzant fórmules diferents, amb els que empatitzes i enyores des del mateix moment que acabes el llibre.

El llibre es divideix en tres parts, diferents estructuralment, amb un ritme molt marcat que va variant, entre la primera i la segona la diferència és força subtil i en canvi la tercera és radicalment diferent. A les  dues primeres es percep un batec molt accentuat, que va marcant el ritme, que s’accelera i es calma i que s’acaba de cop quan es trenca el cordó umbilical que lliga  a dos personatges.

L’Ivan Miró, ha de ser forçosament un gran lector de poesia, de fet tota la novel·la està impregnada d’un alè poètic, que reforça i remarca constantment i de manera més explicita al final d’alguns paràgrafs i capítols, amb picades d’ullet a grans poetes del nostre país. Fa que la lectura tingui una cadència pròpia, que et pot traslladar en pocs segons de la fredor del pamflet a la suavitat del poema.

En cert moment, en Jonàs ve a dir que ja és  prou gran per començar a fer balanç de la seva vida, com si fes una declaració d’intencions del què és el propi llibre, un balanç, descriptiu, reivindicatiu, emocional, crític dels seus darrers anys, dels darrers anys de mobilitzacions... Normalment els balanços es fan en moments de crisi,  i en la novel·la es descriuen crisi de valors, crisi econòmica, crisi d’identitat, crisi afectiva, crisi institucional... sense fer servir la paraula CRISI, fins que a la tercera part, sembla que l’autor es posi del costat del lector, i comença a fer brollar el mot.

Com també fa brollar de manera més o menys indirecta la precarietat de tota una generació, la professional, la de la vivenda, la manca de referents quan no estàs disposat a encaixar-te dins el model que se t’ofereix, la temptació de la vida “fàcil”, l’oblit conscient del passat inconvenient, la voluntat de mostrar només una realitat, quan la ciutat està configurada per realitats diverses i plurals. En definitiva la balena on en Jonàs no vol entrar.

I com que no hi ha història sense amor, perquè l’amor sempre és vida, La Revolta que viurem n’està farcida, d’amor, de passió, d’amistat... els llaços afectius són una constant al llarg de tota la història, el què s’explica i el que s’intueix. En algun moment s’exposa un rebuig i una basarda per la dependència que suposen les relacions afectives i per altra banda tot el llibre és un clam a l’abraçada permanent, al sentir-se estimat... a l’amor, entès en sentit ampli, com a cohesionador de la societat.

L’Ivan Miró defensa la literatura com a una eina més de reivindicació política i a mi m’agradaria afegir que amb la qualitat d’aquesta novel·la el què podria quedar exclusivament com anàlisi o memòria política, pot esdevenir una eina de reivindicació de la necessitat de poesia i literatura a les nostres vides. Estic segura que aconseguirà el doble objectiu, generar passió política i passió literària, perquè al cap i a la fi som un cúmul d’herències pròpies i alienes, amb el que teixim la pròpia realitat per vestir el nostre futur... i la diversitat i la capacitat de conèixer i reconèixer l’altre per ser capaç de posar-se al seu lloc,  sempre el fa molt més ric.


I com, sàviament, diu l’autor, “la literatura, quan és bona, també és revolució” 

Enllaç a l'editorial 

Tastets:

"En Jonàs intueix secretes connexions entre el passat tortuós, amb les seves angoixes irresoltes, i un present aparentment immaculat, sovint inexplicable amb les seves disfuncions.

Sospita que els ànims fracturats contemporanis comporten dificultats per comunicar-se, per hibridar-se, per crear trajectes comuns. Sospita que l'esberlament té, potser, alguna remota vinculació amb la construcció històrica d'una determinada arquitectura de la relació social"

" Crec que ens heu vacunat amb el vostre desencís cap a les grans transformacions, amb el vostre nihilisme cap a polítics i dirigents, cap a les ideologies amb majúscules. Una sana indiferència cap a les coses, que potser, han de ser raonablement menyspreades. En canvi ens heu encomanat un amor que ja havíem oblidat pels petits espais i les petites abraçades, i els petits mons, que aquests valen la pena no perdre mai."

"Alguns dies posàvem en pràctica aquella tècnica literària de citar-nos vagament en un barri a certa hora, desafiant l'atzar, assaborint el perill de no retrobar-nos.

Ens resseguíem intuïtivament.

Recordes el què ens dèiem?

Li estem fabricant una caseta a la casualitat.

Deambulàvem dibuixant els nostres personals arabescos en la nit, actituds independents, artesanies pròpies, tu i jo érem en tot cas discrets rastrejadors de les ombres de l'altre." 

dimecres, 17 de juny de 2015

MAD MEN. Varis autors

Mad Men. O la frágil belleza de los sueños en Madison Avenue
Varis autors coordinats per Raquel Crisóstomo i Enric Ros.
Errata Naturae ed.
2015
302 pàg.

"Mad Men" és la sèrie de televisió que ja porta 7 temporades causant furor arreu on s'emet.
Creada per Matthew Weiner (que abans havia sigut guionista a "Los Soprano") explica la vida (bastant esbojerrades) de diferents publicistes...
Segurament el millor de la sèrie és que inserten coses, situacions i problemàtiques actuals en el context dels anys 60, que és quan passa la sèrie, enmig dels successos reals que es barregen i que són part de l'argument de cada episodi.

En aquest llibre s'analitza la sèrie des de diferents angles.
Des de la mateixa idea i creació de la sèrie amb una entrevista llarga al mateix Matthew Weiner; un artícle de l'Enrique Vila-Matas on parla de la Peggy, la publicista femenina; el què representa el guapo i misteriós protagonista Don Drapper; el context històric de la sèrie; la representació de la llar en la sèrie i el que suposava en aquells anys; la mirada masculina i la dona moderna en un artícle de Jordi Carrión (el mateix autor del "Teleshakespeare" i "Librerías"; les dones dels anys 60; les relacions home-dona en la sèrie; l'amor i els afectes entre els personatges; el somni americà en el paisatge mediàtic dels 60 i de la sèrie... I així fins a 12 capítols diferents dels seus respectius autors.

En aquest llibre s'afronta "Mad Men" des de la filosofia, la política, la història, l'economia, els sentiments, el feminisme, la moda, l'interiosme, la psicologia, la sociologia...

"Nunca en una serie habían ocurrido tantas cosas a un ritmo tan lento y pausado. Son transformaciones interiores de largo recorrido sugeridas en ocasiones por una mirada, un gesto o un movimiento. No se puede decir más con menos..."
Al capítol de Fernando de Felipe i Iván Gómez.

Per fanàtics d'una sèrie que es tant acullonantment bona que no t'ho creuràs si no l'has vista mai!
I el llibre? Un dels millors llibres sobre sèries que s'ha escrit mai.
(I si el llegeixes sensa haver vist mai la sèrie, pitjor per tu perquè encara et farà venir més ganes de veure-la d'una vegada!!)

dimarts, 16 de juny de 2015

Patas arriba. La escuela del mundo al revés | Eduardo Galeano



Patas arriba. La escuela del mundo al revés
Eduardo Galeano
Siglo XXI editores
Primera edició, 1998
Setzena, 2010


Un llibre escrit al final del mil·lenni, impressionant (imagine que ho serà només per aquells que encara tenim la capacitat d'impressionar-nos i no estem anestesiats del tot).

Però, malgrat que el trobe imprescindible per a aquells que encara tenen somnis, no aconsellaré llegir-lo... Mai de la vida! La seua lectura no us farà passar una agradable estona: us trastocarà i trastornarà encara més.

Eduardo Galeano, amb una capacitat crítica feroç, ens deixa clar de forma ben palesa que ens hem deixat pel camí tots els valors ètics. I no només ho han fet les potències mundials, els mercats, l'economia mundial, els polítics ignorants i depredadors, els mitjans de comunicació (sobretot la tv)...; no, nosaltres també en som culpables.

Aquest llibre, que és com una guia de les barbaritats que el gènere humà és capaç de perpetrar, és totalment nociu per a les ments que encara s'atreveixen a pensar. S'ho passaran molt malament: Els recordarà tragèdies que tenien oblidades; plors, injustícies, que ja ni recordaven; pors i poders els quals ja hem assumit que ens governen... El llibre és una guia i un vademècum per a aprendre a mantenir les coses com estan (i van a pitjor des del canvi del mil·lenni), és a dir el món a l'inrevés.


"En el mundo tal cual es, mundo al revés, los países que custodian la paz universal son los que más armas fabrican y los que más armas venden a los demás países; los bancos más prestigiosos son los que más narcodólares lavan y los que más dinero robado guardan; las industrias más exitosas son las que más envenenan el planeta; y la salvación del medio ambiente es el más brillante negocio de las empresas que lo aniquilan..."


Moltes coses ja las sabem, les donem per inevitables, ens hi estem acostumant, d'altres simplement són així... Per a què incidir-hi. Així és que millor deixar-ho tot com està, si no es pot fer res. Això p'a què?

Només al final del llibre fa alguna reflexió per a aquells que no poden suportar tanta i tanta injustícia:


"El mundo al revés nos enseña a padecer la realidad en lugar de cambiarla; a olvidar el pasado en lugar de escucharlo y a aceptar el futuro en lugar de imaginarlo: así practica el crimen, y así lo recomienda. En su escuela, escuela del crimen, son obligatorias las clases de impotencia, amnesia y resignación. Pero está visto que no hay desgracia sin gracia, ni cara que no tenga su contracara, ni desaliento que no busque su aliento. Ni tampoco hay escuela que no encuentre su contraescuela."


Esteu advertits: si teniu la sort de no haver-lo llegit, per favor, no ho feu. Oblideu aquesta entrada, per la vostra salut mental.

Grafit en una paret de Bogotà: Dejemos el pesimismo para tiempos mejores.


Les autoritats adverteixen que aquest producte és perjudicial per a la salut.



diumenge, 14 de juny de 2015

Símbol 47.- Anna Gual




Anna Gual
Símbol 47
LaBreu Edicions, 2015



Un daurat llibre d'argent

El color ivori dels fulls,
enquadrat per les guardes
fetes amb or vell...

[...]

Fils daurats
per cosir els traus dels sacs de dormir.

Fils d'espart
per relligar el llibre dels vicis.

[pàg. 33, del poema Tàctil]

Moltes estones no puc evitar buscar entre els versos la dona que crec que batega en ells: crec entendre desitjos i esperances... Segurament no estan més que en el meu cap. Nens buscats, nens no nascuts, aquestes mitges taronges per fer sucs...

**               Bromera

Buscant a tota hora
allò que encara no és
o allò que ja ha estat creat i destruït.

Habitant dels dos estats invisibles.

Sentir-me la millor mare del buit,
la germana més atenta de l’espera.

Reencarnar-me
en la filla fantasma
del jo anterior
i inundar un abdomen
per obligar-me a renéixer.

[pàg. 43]

" Els títols han de tindre res a veure amb el contingut?
" són senyals per construir/trobar el significat/sentit?
" són, com en química, homenatge als descobridors/padrins/mecenes?

[...]

Al cim de la set,
omplir-se d’aigua la boca.

I escopir-la.

[pàg. 52, del poema Esclaus amb tendències amoroses]


**            PARPELLA I CRANI

Creuré en mi
i estimaré la condició estèril
del futur
encara que les llavors no s’apiadin
i em germini a dins
una llodriguera d’amor
ansiosa de cartílags.

Estranya apologia la de fer encaixar
dues gravetats.


Perquè has vingut
tot ha existit.

[pàg. 54]


**            PÍXEL A L’ESPERA

Ha aterrat un colibrí al pensament.
Dins seu hi jeu un niu de constel·lacions.

Jo voldria ser fusta d’altar
o cera calenta.

Però seré ocell, seré cerimònia.

Sabies que els cabells respiren?
Nota els porus com canten per les fissures.
Mira el bou com arrossega la fam.


Si existeixo
és per fer-te homenatge.

[pàg. 56]

" Ara, aquesta Anna no és la Botella, la pretesa gran dona al darrere d’un altre pretès gran home,
és “ocell” i és “cerimònia”,
és voluntat i és estil,
és matèria que marca la natura de l’homenatge...

Mira el bou com arrossega la fam.

**   Jo trobo a dins una dona enamorada i feliç

Seguirem llepant la melmelada del ganivet.
I ningú no ens ho prohibirà.

[pàg. 41, del poema RISCS]

Dies abans de llegir aquest llibre vaig anar a la presentació d’un altre on l’autor va presumir d’haver fet un llibre sense metàfores. Símbol 47 és metàfora tot ell: 
- el títol, anagrama d’Anna Gual
- els títols, a vegades ben difícils de copsar
- els poemes, quasi cada vers, semblen una col·lecció de “cromos” (Crom, número atòmic 24)


Aquest full/post ha fet que les ratlles de la meva escriptura siguin optimistes, cap a dalt, estranyament i molt verdes...