dimarts, 16 setembre de 2014

La casa de las bellas durmientes.- Yasunari Kawabata






Yasunari Kawabata
La casa de las bellas durmientes
Traducció al castellà de M.C.
emecé editores, 2013



Aquest senyor va ser premi Nobel en 1968.
Tres anys després es va suïcidar.

Havia estat orfe des dels tres anys. Lector voraç i solitari empedreït, diuen. Va escriure molt. També va fer cinema. 

Sembla que els seus llibres estan marcats per la solitud i l'erotisme. I aquesta novel·la curta respon perfectament a aquesta etiqueta.

Un senyor no tan vell com aquell qui li recomana una casa “especial” de senyoretes es converteix en assidu visitant d'un servei de companyia que ofereix exclusivament belles verges dormides.

Una història de ranci masclisme que "cosifica" el cinquanta per cent, o més, de l'espècie humana.
Però és un Nobel perquè n'ofereix una mica més.

El protagonista és un senyor major que no vol ser-ho i no ho reconeix. Que lluita amb la seva edat amb totes les forces. I l'autor broda aquesta caracterització del seu personatge.
El senyor acudeix sense ganes a un servei del que diu no tenir necessitat i en el transcurs d'un hivern (aquesta idea del temps de la novel·la se m'ha quedat a mi) no solament hi va molt sinó que no fa una altra cosa que freqüentar aquesta casa.

L'autor presenta i descriu unes quantes “verges dormides” amb tot detall (pell, ulls, pits, fragàncies, postures...). Cadascuna d'elles suggerirà al vell en les seves nits, tot i romandre dormides, el record de les seves núvies, de les seves tres filles, de la seva dona, de les dones casades que va seduir, etc., i cadascuna d'elles l'acompanyarà fins al somni.

En el curt espai d'aquesta breu novel·la, Kawabata dissecciona el mascle i n'exposa les seves misèries, pors i obsessions. També la seva solitud.

No hi ha judici, però. Tampoc hi ha progrés. Ni salvació ni condemna. Això és tasca del lector.

dimarts, 9 setembre de 2014

EL SR. BOIX....



Orfes, òrfenes... mireu a qui em vaig trobar dissabte....

A La Calders... (proposo que sigui el proper punt de trobada òrfena...)

dissabte, 6 setembre de 2014

dimecres, 3 setembre de 2014

Una soledad demasiado ruidosa

BOHUMIL HRABAL
UNA SOLEDAD DEMASIADO RUIDOSA
Galaxia Gutenberg, 2012
Traducció de Monika Zgustova
102 pàgines

En Hanta fa 35 anys que treballa en una trituradora de paper, la seva tasca és destrossar llibres i reproduccions artístiques i fer-ne unes grans bales que s'emportarà un camió per reciclar. Es passa pràcticament tot el dia i per tant, pràcticament tota la vida, en un soterrani i això l'ajuda a tenir un punt de vista especial. En Hanta és un home molt sensible, s'enamora dels llibres que li llencen per triturar i decideix posar a cada bala un llibre i una reproducció que al seu parer dignifiqui el bloc de paper, que li doni sentit a tot plegat.

A en Hanta li agrada la seva feina, viu envoltat de piles i piles de paper, té un ritme de feina adaptat a les seves pròpies necessitats, només viu per treballar i treballa per viure però no des d'un punt de vista materialista sino més aviat de convenciment espiritual, però la destrucció de tanta creació el tortura i s'ajuda de grans gerres de cervesa que el duen directe a un estat de perpètua comunió amb la seva feina.

L'autor ens col·loca en els pensaments d'en Hanta, així sabem gran part del què li ha succeït a la vida, feina, llibres, molts llibres que col·lecciona i amb els que té una relació ben especial, família, amors, soledat molta soledat i intuïm el què li prepara el futur. Un personatge tendre dels que es fa estimar, dels que t'agradaria endinsar-te al llibre per ajudar-lo, per parlar-hi, per aprendre, fins i tot per corregir-lo. Tot plegat amb sentit de l'humor i una ironia finíssima.

El fer-se gran, l'automatització de les feines, una nova generació de treballadors amb obligacions però també amb drets, l'amor, la soledat, la família, l'embriaguesa, les relacions personals, la passió per la literatura... són els temes de fons de la novel·la, en poques pàgines diu tantes coses...

Un bombonet!!!

Tastets:

"...Para vengarme introduje en la primera bala, bien abierto, Elogio de la locura de Erasmo de Rotterdam, en la segunda Don Carlos de Schiller y en la tercera, para que la palabra se hiciera carne sangrienta, Ecce Homo de Nietzsche. Aquella tarde me vi condenado a trabajar en medio de un enjambre de moscas grandes, terribles, repugnantes, regalo de los carniceros, que volaban zumbando furiosamente y me golpeaban la cara como una lluvia de granizo. Cuando me tomaba la cuarta jarra de cerveza, apareció a mi lado un joven inefable y yo supe inmediatamente que era Jesucristo en persona. A su lado se mantenía un anciano con la cara rugosa y también le reconocí: sólo podía ser Lao-Tse..."


"En mi trabajo la espiral y el círculo se corresponden y el progressus ad futurum se confunde con el regressus ad originem; todo esto lo vivo muy intensamente y, ya que soy infelizmente feliz y culto a pesar de mí mismo, he empezado a reflexionar sobre el hecho de que el progressus ad originem se corresponda con el regressus ad futurum"

dilluns, 1 setembre de 2014

La historia de mis dientes.- Valeria Luiselli







Valeria Luiselli
La historia de mis dientes
Sexto Piso, 2014




La fitxa de Sexto Piso
Llegiu les primeres planes
Jo anava a dir més o menys això, però ella ho diu millor...



Em va agradar molt Los ingrávidos. Aquest també és una "canya".

diumenge, 31 agost de 2014

OPEN. André Agassi

Open
André Agassi
Duomo ed.
2014
472 pàg.
Traducció al castellà de Juanjo Estrella González







Recordeu l'André Agassi?
Quan érem peques era aquell tennista que que jugava amb texans estripats (de Nike) i camiseta rosa?
Que portava els cabells llargs i semblava un rocker i no un tenista...
Que cridava molt...
Doncs aquell!

Ara ja sense cabells i retirat de l'esport, presenta la seva biografia escrita (ajudat per J. R. Moehringer), que es llegeix com una novel·la i t'enganxa fins al final com si es tractés d'una final del Gran Slam, encara que sàpigues el final per avançat.

Aquella infància esclava dels desitjos del pare que volia que fos tennista a qualsevol preu (abans ja ho havia provat amb els altres tres fills... amb resultats desastrosos...)
Un nen prodigi que va començar a despuntar en els campionats juvenils. Tot audàcia i energia, amb aquella arrogància que dóna la joventut, però sense ganes...
El pare obligava al jove Agassi a picar la pilota 3000 vegades cada dia amb una màquina llençapilota que li deien el drac en una pista que el pare va construir al jardí de casa seva...

Només va poder escapar d'aquell pare quan va anar a parar a l'acadèmia de Nick Bollitieri (on també hi havia altres nens prodigi com Michael Chang o Jim Courier...) i on només guanyava partits per no haver de marcar...

Quan comença a participar als tornejos menors acompanyat del seu germà gran i es dediquen a menjar hamburgueses...
El primer contracte amb Nike quan guanya els primers partits importants...
"Vestirse como yo, en 1988, significa llevar vaqueros cortos. Esos shorts son la marca de la casa, mi distintivo, mi sinónimo (...) Yo participaba en el Nike International Challenge y los representantes de Nike me invitaron a la suite de un hotel para mostrarme las últimas demos y muestras de ropa. Allí también estaba McEnroe, al que, por supuesto, dejaron escoger primero. El levantó unos pantalones cortos de tela vaquera y dijo: pero ¿qué coño es esto?
  Yo abrí mucho los ojos: me pasé la lengua por los labios y pensé: son geniales. Si tú no los quieres, Mac, me los pido yo..."
Els primers tornejos grans guanyats, però després arribats a un punt d'estancament, la necessitat de trobar un entrenador bo i un equip que l'envolti i l'acompanyi...
Com durant un temps va ser un segundon dins la èlit dels que quanya partits espectaculars però sempre perdia a les semifinals o a la final.
Només va guanyar el seu primer Gran Slam després d'haver-ne perdut tres finals...

Explica com és de complicat no perdre la concentració en els llargs partits de més de dues hores...

Com ja famós, es casa amb Brooke Shields (la noia del "Lago Azul"...)
Com segueix jugant partit, guanyant tornejos però segueix odiant el tennis.

Un dia comença a mirar-se una tennista alemanya que es diu Steffi Graff, que també havia tingut un estricte pare que l'havia obligat a jugar a tennis...

El seu retorn a les pistes, quan ja ningú apostaria per ell i encara va guanyar partits i tornejos...

És un relat d'aquells de pujades i baixades, de derrotes i triomfs, d'una vida d'esforç i èxits, que és més del què sembla i que converteix una vida en novel·la, que si la començes no la pots deixar fins al final...
Ben explicada, amb nervi, plena de detalls i cops d'efecte...
Molt bo!!

dijous, 28 agost de 2014

Per entre els dies.- Marin Sorescu





Marin Sorescu
Per entre els dies. Antologia poètica
Trasducció al català de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli
Leonard Muntaner, editor, 2013

(una troballa d'altres i una trobada nostra)


Una amiga i un llibreter (i vicecersa: un amic i una llibretera, encara que ella no en ven, de llibres) van confabular a finals de juliol al carrer Sant Joan de Vilafranca del P.:
- un Artaud reeditat
- els articles d'un sicilià nascut al 1920 (G. Bufalino)
- i els poemes de Sorescu, romanés aparentment divertit, a voltes corrosiu i sempre sorprenent.
Diu l'amiga-llibretera que va escoltar aquests poemes recitats en versió original, i que va gaudir de la musicalitat del romanés, tan en sintonia amb el català... Jo he de reconèixer que des del castellà "non capisco niente" el romanés quan el parlen "seguidet i depresseta".
Em va oferir un exemple, em va fer llegir el poema Shakespeare (pàgina 50):

Shakespeare va crear el món en set dies.

El primer dia va fer el cel, les muntanyes i els abismes de l'ànima.
El segon dia va fer els rius, els mars, els oceans
i els altres sentiments
i els va donar a Hamlet, a Juli Cèsar, a Antoni, a Cleopatra i a Ofèlia,
a Otel·lo i a altres,
perquè se'n fessin amos, ells i els seus descendents,
pels segles dels segles.
El tercer dia va reunir tots els homes
i els va ensenyar els gustos: 
el gust de la felicitat, de l'amor, de la desesperació,
el gust de la gelosia, de la glòria, i aixì
fins que s'acabaren tots.

Aleshores van arribar uns individus que havien fet tard,
El creador els va acaronar amb compassió
i els va dir que no els quedava més remei que fer-se
crítics literaris
per negar-li l'obra.
El quart i el cinquè dia els va reservar al riure.
Va deixar anar els pallassos
per fer tombarelles
i va deixar que reis, emperadors
i altres infeliços s'hi deivertissin.
El sisè dia va resoldre uns problemes administratius:
va plantejar una rtempesta
i li va ensenyar al rei Lear
com s'havia de dur corona de palla.
Quedaven encara alguns residus de la creació del món
i va crear Ricar III.
El setè dia va mirar si li quedava res per fer.
Els directors de teatre ja havien omplert la terra amb cartells,
i Shakespeare va pensar que després de bregar tant,
ell també es mereixeria veure un espectacle.
Però abans que res, esgotat com estava,
se'n va anar a morir una estona.

Al llibre també et trobes un Adam expulsat del paradís per "surrealista" i un Ulisses desitjós de fer-se una caseta per a no haver d'aguantar una Penélope envellida i bonegadora.
Trobem, també, un poeta "Solemne" (pàgines 89-90):

Tots els meus papers
els vaig portar en braços
a un camp gran.
Solemne, els vaig sembrar
i els vaig llaurar a fons
amb l'arada.

Vull veure què en brotarà,
d'aquests pensaments,
de les alegries, de la tristesa, de la felicitat
a l'hivern, la primavera, l'estiu i la tardor.

Passejo
pel camp negre
amb les mans a l'esquena,
cada dia més inquiet.

No pot ser
que ni una lletra hagi estat bona!

De ben segur que un dia
aquest camp s'omplirà de flames
i jo, solemne, les travessaré
coronat com Neró.

I paga la pena re-llegir els poemes "Dues vegades" (pàgina 58):

Em miro les coses
dues vegades.
Una per estar alegre
i l'altra per estar trist.

Els arbres tenen una rialla
a la corona de fulles
i una llàgrima gran
a les arrels.
El sol és jove
a la punta dels raigs,
però els seus raigs
estan ben clavats en la nit.

El món es clou a la perfecció
entre aquestes dues cobertes
on he amuntegat totes les coses
que he estimat dues vegades.

Sorescu és un ferm candidat a estar expulsat del paradís per surrealista:

"Revelat" (pàgines 52-53):

Avui només he fotografiat arbres.
Deu, cent, mil.
Els revelaré a la nit,
quan l'ànima sigui una cambra fosca.
Després els clasificaré:
per fulles, per anells,
per la seva ombra.
Oh!, que bé
que encaixen els arbres uns dins els altres!
Fixa't, només me n'ha quedat un.
El fotografiaré de nou
i observaré amb por
que s'assembla a mi.
Ahir vaig fotografiar només pedres.
I la darrera pedra
s'assemblava a mi.
Abans-d'ahir, cadires
i la que havia quedat
s'assemblava a mi.
Totes les coses s'assemblen tant
a mi...

Tinc por.

La trobada a La Cultural va ser desitjada molt abans (havia estat client "virtual" fins aleshores) i havia tingut una padrina excel·lent.
Aquesta antologia és d'aquelles que demanen seguir llegint l'"antologat", buscar més d'ell...
I les recomanacions de la llibretera, que no ven llibres, i de l'amic, que sí, demanen seguir-les, perquè sempre encerten. Gràcies.

dimecres, 27 agost de 2014

El testament de Maria - Colm Tóibín


Colm Tóibín
EL TESTAMENT DE MARIA
Amsterdam, 2014  (Ara Llibres)
Traducció de Maria Rosich
117 pàgines


La capacitat de Colm Tóibín de parlar amb veu de dona em va quedar demostrada a Brooklyn, en aquesta ocasió no només ho fa amb veu de dona sinó de dona gran i mare.

Escrit en primera persona, són els pensaments circulars de Maria quan un parell d’homes que d’entrada no sabem qui són li fan recordar els darrers moments de la vida de Jesús; a través d’aquests records ens revelarà el seu patiment com a mare que no entén el comportament del seu fill ni la devoció que li mostren. Una mare que per salvar la seva pròpia vida no el pot acompanyar en el moment de la seva mort i que no para de somniar-lo fins que l’aconsegueixen convèncer que estava al seu costat. Una mare que continua venerant els déus que faci falta per tal de poder treure’s totes les angoixes que l’acompanyen. Una mare que se sent vigilada per tots i per tothom, pels que estaven en contra del seu fill i pels que hi estaven a favor. Una mare dolguda per la distància entre el seu fill i ella, que poc a poc va entenent el paper que desenvolupa, enfadada perquè és incapaç de protegir-lo i molt menys  d’entendre el sacrifici que suposa la seva mort.

He de dir-vos que la meva formació religiosa és nul·la per tant segur que hi ha força aspectes de  la novel·la que se m’hauran escapat, vull dir que qualsevol lector avesat als successos que s’hi expliquen gaudirà encara més.

Es llegeix en un sospir, i sempre és un plaer llegir la prosa de Colm Tóibín.

Enllaç amb l'editorial on podeu llegir les primeres planes 

diumenge, 24 agost de 2014

JAUME VALLCORBA FOREVER!!!!!!!!!!!

QUADERNS CREMA ed.

ACANTILADO ed.

SEMPRE A LA MEMÒRIA
I A LES NOSTRES ESTANTERIES!!!!!

dissabte, 23 agost de 2014

India.- Chantal Maillard






Chantal Maillard
India
Pretextos, 2014



¿Cuánto de lo que hacemos lo hacemos por hacerlo y cuánto para contarlo? ¿Qué de nuestra vida está vivido y qué está fotografiado y empaquetado para vivirlo después, cuando pueda ser comunicado? ¿Cuánto de auténtico viaje hay en nuestra vida y cuánto de turismo?
(p. 90)
De Chantal Maillard no parlaré ara. Qui coneix icr sap que no sóc objectiu, sinó totalment parcial i entregat. Vegeu el que s'ha dit ací, llegiu els seus llibres...
Lo real, en efecto, es siempre otro y más que lo referido.
(p. 13)
Parlar de l'Índia em sona a grans nombres: 
- Més de 1.240 milions d'habitants; 
- 3,3 milions de km quadrats (l'anomenat "subcontinent" indi); 
- A l'Índia tenen el seu origen quatre de les religions més importants del món, l'hinduisme, el budisme, el jainisme i el sikhisme; 
- A l'Índia es reconeixen 22 llengües oficials i fins a 1.652 dialectes; siga això de dialecte el que siga...
Se han ido los peregrinos. Cumplieron el ritual una vez más. Se bañaron en el Ganges de madrugada y se fueron en la niebla, el cuerpo húmedo bajo la ropa. El día pasó sin apenas sentir. Al atardecer los niños han volado cometas de papel que motearon el cielo. Las voces, esas voces que no entiendo, ¡qué descanso!, se acallan. La ciudad se recoge sobre sí misma como un perro sobre la ceniza tibia. Recuerdo lo que dijiste: las cometas nos hacen mirar al cielo en una ciudad que obliga a mirar siempre donde pisas. En Benarés se anda con la mirada al suelo para evitar tropezar con cualquier obstáculo. Por un lado, el Cielo (Dyaus, en los vedas), invariablemente uno; por otro, la tierra, que siempre multiplica. Uno, el Cielo, el germen; múltiple, la materia-madre, la que germina. Sí, las cometas señalan la unidad, simplifican y ensanchan la mirada permitiendo el descanso. Para mirar las cometas es preciso detenerse.
(p. 95)
També són grans els llibres que conec de l'Índia: 
- Jocs sagrats, de Vikram Chandra, 1.075 pàg. 
- Un bon partit, de Vikram Seth, 1.350 pàg. 
- aquest de la Maillard, 850 pp. 
- qualsevol dels llibres d'Arundhati Roy (bé, ací no són moltes les pàgines, però són tots enormes)
6. ANANDAMAYI GHAT
Saris que cuelgan de los balcones. Una niña lava sobre la piedra; amasa la ropa como se amasa la harina para el roti. Con movimientos cortos, precisos como los de los niños con sus cometas. Movimientos útiles los de la niña; los juegos son de los hombres.
(p. 70)
Índia, crec, és Bolliwood i Calcuta; és Gandhi i Gran Bretanya; és internet i la casta dels intocables; és teleassistència mundial i voreres-dormitori... 
Va ser la meca per alguns progres alternatius, grans i petits. 
També és el bressol d'alguns dels nostres fills.
Siempre me ha parecido que los indios tienen cierta propensión a padecer el síndrome de Estocolmo. De la misma manera que admiraban a los británicos a pesar de sentirse oprimidos por ellos, se sienten ahora fascinados por la sociedad del mercado global al que las naciones occidentales les convidan y del que son ya, en tantos campos, los mejores colaboradores y los más convencidos. Y es que la palabra “progreso” sigue teniendo sentido para los países “en vía de desarrollo” (un eufemismo, éste, con el que se designa a aquellos territorios susceptibles de generar riqueza exportable a bajo costo y corto plazo). Por supuesto, los vocablos no son inocentes: la palabra “progreso” es una etiqueta eficaz que los poderes económicos y políticos (los de aquí, los de allí y los de más allá) continúan utilizando como garantía de sus proyectos. El mercado necesita esclavos, consumidores y productores, e India ofrece las tres cosas, y en abundancia.
(p. 134)
Índia és el fil d'aquesta compilació de Pre-textos dels llibres i els articles, la poesia i els assajos filosòfics, el pensament i bona part de la creació literària de Chantal Maillard, la gran, escrits entre 1987 i 2012.
Tal vez sea el momento de contarlo. Me he resistido a ello hasta ahora, pues tenemos la lamentable costumbre de situar de inmediato las experiencias ajenas en archivadores que llevan etiquetas con nombres conocidos. Esto nos proporciona cierta seguridad, hace que las cosas parezcan más estables y que podamos andar por el mundo sin pensar que puede faltarnos la tierra bajo los pies a cada paso que damos. Pero no es tierra sino asfalto lo que pisamos, un delgado revestimiento que puede quebrarse al menor movimiento de las placas tectónicas. Nuestras teorías sirven para que podamos administrar con cierto decoro nuestra ignorancia, pero no nos libran de ella.
(p. 169)
A l'índex del llibre, quatre grans blocs: Diaris, Poemes, Assajos i Paraules mercenàries: 
- La ressenya de la seva estada a l'Índia per estudiar (i fer) filosofia; 
- El seu quefer poètic (encara que la seva filosofia i la seva poesia es diferencien només en omplir o no les línies, i no sempre) en tot just 90 pàgines "incommensurables" (ho sento, és la paraula que em surt); 
- Tres assaigs, tres estudis brutals sobre moral, dona i estètica amb tres noms aclaridors (només després de llegir-los): el bosc, l'aranya i la saliva, respectivament; 
- Una selecció d'articles de premsa, breus i contundents, sobre temes socials, humans i divins, sempre lluny del discurs únic, sempre interessants.
Esa ingenua tendencia que tenemos a suponer que no estamos solos en nuestra mente, que los demás piensan al unísono lo que nosotros pensamos y están en lo que estamos...
La creencia común, acatada por todo un pueblo o por un grupo al menos numeroso es el antídoto contra la soledad que acecha. El precio: la libertad del huérfano.
(p. 88)
Completa tot el conjunt, "a manera d'epíleg", una reflexió sobre l'Índia i la globalització, imprescindible, i una selecció d'imatges que, des de la seva petitesa, engrandeixen l'horitzó de tot el que s'ha exposat anteriorment i dels observadors/lectors/gaudidors del llibre.
No estoy hablando de un tema que le competa sólo a la filosofía. Nos concierne a todos. Nuestro mundo: nuestro lenguaje. Presos en el logos. Sus límites, los del pensar, infranqueables. Moverse en el filo tiene un precio: el vértigo. Y una recompensa: descubrir la farsa, la ilusión, tan sólo para volver a internarse en ella, más lúcido (des-ilusionados), aunque quizá más tristes, El logro: reírse.
(p. 765)
Jo he llegit/degustat el llibre a petits glops, des del proppassat febrer. Alguns textos els coneixia d'abans (la Maillard n’ha retocat alguns per a aquesta edició). D’altres els he devorat i rellegit i copiat i manuscrit i cal·ligrafiat. 
Hasta que algún sonido no se te haga familiar –el ruido de las tijeras del barbero en la acera contigua, por ejemplo-, no pertenecerás al lugar. Cuando esto ocurra dejarás de hablar acerca de él. Ése es el misterio de las distancias; también lo es del amor. Todo lo que se ingiere nos convierte.
(p. 108)
Moltes pàginess m'han sacsejat. Algunes m'han colpit. De totes he hagut d'assaborir, almenys, una imatge o una frase o un paràgraf.
40. MEER GHAT 
El asedio. La canción que los niños aprendieron. La canción del asedio. Responda. Decimos lo que hemos de decir. Responda. Decimos las palabras mágicas. Debe responder. Hello Madam, hello, what’s your name. Hello no contesta. No hay respuesta, no hay juego. Algo no funciona. No te sientas, te asediamos. Si contestas estás muerta. Pillada, apresada en la trampa. Pequeñas manos me palpan los bolsillos, la piel, buscan lo que aprendieron a buscar y a recibir. El juego se ha frustrado. Esta presa no se mueve. El animal ajeno, el extraño, el extranjero. 
La perra negra es especialista en fetos. Tiene tiña como casi todos los perros de Benarés, pero sabe como ninguno rastrear los fetos hinchados que las aguas devuelven a la orilla. Aquí está. Empieza por el cerebro. Una joven japonesa se aproxima, se acerca la cámara al rostro. Duda. No se atreve a disparar. Los intestinos ya se escapan por el cuello derramándose entre las guirnaldas amarillas y las bolsas de plástico estancadas, y un olor nauseabundo roza como una brisa el papel en el que escribo. La piedra del suelo está cobrando el tono rosa de la sangre aguada. La perra da unos pasos por la orilla y vuelve al festín que ya es un tronco abierto por la espalda. A su lado tres niños juegan a sumergir guirnaldas. La perra cumple con el Cielo, restituye la carne a otra carne, lo impuro a lo impuro, devuelve a la totalidad la parte que le corresponde. Ya no puede reconocerse a qué ha pertenecido el trozo de carne que bambolea entre la pata derecha del animal y su hocico. El sol se está poniendo despacio. Los niños juegan. 
(pp. 81-82)
La meua selecció personal d’aquest llibre immens, els "tastets" d'icr, seria: 
- De Diaris: 48 ghats (pp. 63-84), una passejada per 48 de les escalinates (ghat) de baixada al Ganges que hi ha a Benarés; 
- De Poemes, Les llàgrimes de Kali (pp. 255-266); 
- D'Assaigs, Salvar les fronteres (pp. 371-382); 
- Qualsevol, o tots, els articles "mercenaris" 
- I l'epíleg, complet.
Todo está recogido: la ropa en sus pliegues, el sueño bajo los párpados, el habla bajo la lengua, las llamas en el fuego.
Sin embargo, hay miradas que en la noche no encuentran el reposo. Se fugan o permanecen arrinconadas sin saber adonde posarse. Algunas son rescoldos que brillan y arden despacio bajo el polvo.
(pp. 145-146)