dissabte, 27 setembre de 2014

La melodia del desig | Ferran Garcia-Oliver


La melodia del desig
Ferran Garcia-Oliver
Edicions Bromera






Aquesta novel·la, Premi de Narrativa Alfons El Magnànim, sembla que ha rebut una bona acollida entre els crítics i lectors de llibres en català, ací al País Valencià (i és comprensible perquè ens toca de ben a prop).

Una història ben senzilla: les vides i els amors entre un jove i bell orguener (jueu nouconvers) que va a construir, amb son pare, un orgue al monestir de la Saïdia i una monja culta de noble família i que s'atreveix a pensar per si mateixa. Tot això a la València del primer quart del s. XV, tot just després de les guerres i del desencís del Compromís de Casp. A través d'aquest fil conductor, passem per damunt d'altres temes i fets històrics: la vida en un convent cistercenc de monges, la persecució dels jueus, la vida quotidiana en una ciutat medieval, el call, la moreria, els nobles i cavallers, la lluita simplement per sobreviure de la gent plebea, de les figures del justícia, del notari, dels homes de bé que posaven pau... i de les olors i ambients d'un mercat. No debades Ferran Garcia-Oliver és historiador i és un gran coneixedor de l'Edat Mitjana. Però tot t'ho fa pròxim, sense arficiositat, encara que de vegades la seua vena historicista et pot donar dades que la història no demana.
La lectura d'aquesta novel·la m'ha fet estar contínuament consultant, i m'ha fet veure coses del meu entorn amb ulls diferents.

Tanmateix tot això és el que més m'ha agradat de la novel·la, la reconstrució, pròxima, sense artificis, de la València i la gent d'aquell moment. L'autor me les ha acostades. També és veritat que per a un altre lector d'un altre lloc, tot això ho veurà d'una manera distinta. Però a mí, em parla dels carrers, places i llocs on visc i per on passe tots els dies, dels edificis civils, palaus, esglésies... que encara hi són o que irremeiablement han enderrocat, com el monestir de la Saïdia. 

L'autor intenta d'acostar-nos, tot utilitzant una molt treballada prosa en busca de la paraula i l'expressió exactes, a aquella València i aquelles gents. Qui no busque només una impossible història d'amor pot capbussar-se sense por en aquells temps i en aquelles històries.


(Ah, i m'encanta que Bromera haja triat un dels àngels recuperats de la Seu per a la portada.)

dilluns, 22 setembre de 2014

Memoria errante.- Cristina Falcón || La ciudad o la palabra pájaro.- Mar Benegas

Una festa de paraules...


Sota l'encomana dels editors d'una
(la nascuda fora),
en una llibreria autèntica de barri
(en queden ben poques)
dues dones, de professió "sus poemas"
(dues poetes),
en un bell diàleg ens expliquen les seves històries.
Les presenta la llibretera, es presenten entre elles.
Es coneixien ja per mitjà d'aquests editors, com en són de macos.
Ambdues es reconeixen semblances,
aquelles que ens fan valorar l'altre
(perquè se’ns assembla)
(a nosaltres o als nostres esquemes),
i parlen dels seus viatges com a marca de la casa:
l’una, de la seva terra cap a fora,
l’altra, del seu tema cap a endins,
totes dues, amb el bitllet de l'escriptura:
l’una escriu com sagna,
des de la ferida, per curar-se,
l’altra escriu tal com sua,
treballant, polint el vers i la paraula
(com si fossin bessones, "ni quién" les distingeixi).
I la xerrada es fa festa i comencen les lectures.








Cristina Falcón Maldonado
MEMORIA ERRANTE
Candaya, 2009



Cristina escriu poemes com a tiretes:
justos, concisos,
allò que cal per tapar la ferida,
encara que no el necessari perquè no se sàpiga
l'esqueix que en va amaguen.
Poemes d'una frase en tres versos,
o de tres estrofes de mitja frase.
Confessa fins a set anys per llibre,
en quaderns escrits sempre en negre.
Jo la imagino polint i netejant,
engrandint l'espai entre paraules,
perfilant el terratrèmol,
afilant els gerundis,
ventant la palla
i abrillantant el gra.
"Memoria errante" és el trencament,
el salt i l'aterratge,
és sortir i arribar,
és acompanyar-se uno*,
és engendrar i recrear,
fer i desfer equipatges.
Ens anuncia el seu nou llibre,
"Después". Quines ganes tinc.

*A l’Amèrica bona, les noies em sembla que parlen de si mateixes com a “uno”.









Mar Benegas
LA CIUDAD O LA PALABRA PÁJARO
Huerga y Fierro, 2013




Mar escriu poesia amb tiralínies,
amb escaire i cartabó perfila arestes,
amb precisió de delineant esmola poemes.
Dedica mesos, explica,
a obsessionar-se amb una idea,
amb un projecte, amb la seva tasca,
i convertir-la en un llibre.
En la seva poesia hi ha recerca
de paraules i biblioteques, d'imatges;
hi ha “encaje de bolillos”
i arquitectura sostenible,
hi ha investigació i hi ha coratge.
A "La ciudad o la palabra pájaro"
hi ha ofici, hi ha feina i hi ha veritat.
Hi ha una persona que engendra,
gesta i fa créixer ...
Hi ha testimoniatge i denúncia.
També hi ha ganes de volar.
Mar en llegí més de llibres nous, encara per arribar,
anunciant aventures d'ossos i hueseras,
i algunes altres; també, viatge i poesia.


Després callen i arriben les preguntes.

S’escriu per altres o per a un mateix?
Per què, a més, escriuen les dues per a nens?
Per què fan dels llibres el seu quefer i la seva bandera?
Em llegeixo els dos llibres per tercera o quarta vegada
o em torno a posar els cascos amb la versió sonora?
Com faig una entrada que no desmereixi aquests llibres?

Ai!

divendres, 19 setembre de 2014

El bigoti - Emmanuel Carrère

Emmanuel Carrère
EL BIGOTI
LaBreu edicions, 2014 (La intrusa)
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
160 pàgines



Un bon dia el protagonista decideix afaitar-se el bigoti, sí, així, de cop, després de deu anys de dur-lo, per donar una sorpresa a la seva dona i als seus amics i perquè no dir-ho, per ser una mica el centre d’atenció durant una estona, uns dies...

Però la seva dona té un punt important de crueltat, li agrada fer bromes i les fa durar, fa veure que no se'n dóna compte i convenç als seus amics, inclús als companys de feina perquè facin el mateix, és cruel, o potser és boja perquè fins i tot  nega, amb llàgrimes als ulls, que ell mai hagi dut bigoti.

Si no has llegit la novel·la atura’t, no continuïs, et condicionaria la seva lectura i te l’esgarraria i creu-me que val la pena llegir-la sense que t’expliquin massa res.

Com pot ser que ningú el recordi amb bigoti? Com pot ser que la vida que duia tan perfecte, còmode, una dona meravellosa, una feina fantàstica, un pis de revista, en una de les millors ciutats del món... vagin perdent progressivament importància,  una importància inversament proporcional a la que el seu entorn ha donat a la seva manca de bigoti...

...alguns  "pèls" del bigoti:

"Ella li va respondre que no, molt suaument, va brandar el cap una altra vegada i ell va tenir la sensació que el  catàleg de gestos, d'actituds que  feien servir l'un amb l'altre es reduïa de manera monstruosa: brandar el cap, tancar els ulls, passar-se la mà per la cara...Eren gestos quotidians, però es repetien massa sovint i esclafaven els altres, com si les parets d'una habitació s'acostessin fins  a empresonar el seu ocupant, fins esclafar-lo com un cargol de banc. "

"La claror del sol s'escolava entre les persianes venecianes, no se sentia cap soroll fora de la remor llunyana, molt llunyana, d'una rentadora que devia girar en algun lloc de l'edifici. Vista per l'ull de bou, la contorsió lenta i humida de la bugada era una imatge tranquil·litzadora...."


Has continuat llegint?

Et prometo que l’excés d’informació et robarà l’efecte sorpresa... m’aturo doncs, no puc continuar explicant, faria  un “spoiler” i si em limito a fer insinuacions m’emportaria part de la màgia i tampoc no podria dir tot el que m’agradaria.

Llegeix-lo, val molt la pena! 

I sobretot, si ets un lector masculí... no t’afaitis mai més... sisplau....


Enllaç amb l'editorial, on expliquen una miqueta més... (jo no ho llegiria fins després)

dimecres, 17 setembre de 2014

Los infinitos | John Banville




Los infinitos
John Banville
Traducció al castellà de Benito Gómez Ibáñez
Anagrama


(després he vist que també estava en català, però ja era massa tard:
Els infinits
Traducció al català d'Eduard Castanyo
Edicions Bromera)




Situació inicial, banal si voleu:
Un dia d'estiu, tan sols un dia, la família del patriarca que està en coma es reuneix en la casa de camp on jau esperant la mort.

Els personatges que s'hi apleguen:
Adam, el patriarca (antic matemàtic que estudia els infinits), la seua segona muller Ursula (alcohòlica), el fill (del mateix nom, Adam, té un secret que no confessarà mai a ningú: creu en la possibilitat del bé!), la filla Petra (amb una deficiència mental, de relació?, plena d'obsessions), la bella esposa del fill, Helen (Helena en la mitologia grega), i també Ivy Blount (antiga propietària de la casa i ara minyona), Duffi un camperol analfabet), Roddy Wagstaff (amb l'excusa de festejar Petra, ronda Adam pare per a ser el seu biògraf), Benny Grace (un antic amic del moribund però que també pot ser l'encarnació d'un déu de l'Olimp)... i, ara ve la sorpresa, els mateixos déus de l'Olimp (els quals maniobren entre els humans, unes vegades de manera pietosa, i d'altres, deshonesta, luxuriosa o interessada).


Els narradors, perquè no només n'hi ha un:
El principal és Hermes, el fill mateix de Zeus, i també el patriarca Adam mentre espera la mort.
Hermes comença el seu relat, al començament del llibre:

"Entre las cosas que creamos para que les sirviera de consuelo, el amanecer da buen resultado. Cuando la oscuridad se desmenuza en el aire como terso y blando hollín y la luz se extiende despacio sobre el Este todo el género humano, menos sus miembros más desdichados, vuelve a vivir. Los inmortales solemos disfrutar del espectáculo, esa diaria resurrección menor, reunidos en el parapeto de las nubes con la mirada puesta en ellos, nuestras queridas criaturas, mientras se remueven para recibir al nuevo día. Qué mutismo cae entonces sobre nosotros, el triste silencio de nuestra envidia."

Banville dóna veu al patriarca per a reflexionar sobre el passat, la seua estimada primera esposa, la mort imminent...


L'acció, que com hem dit no passa d'un dia, són els petits successos dels personates humans, els déus (sobretot Zeus) i el gos. Però hi són les reflexions, pensaments, preguntes... de tots i cadascun d'ells. Els déus observen les passions i les pors dels humans i hi intervenen. Tot això que dóna sentit a la seua vida (a la vida dels homes), per als déus és un simple joc.


El tema és l'enigma, el misteri de la vida i la mort humanes. Els déus immortals ens envegen perquè ells no poden finir.


I, com sempre, la prosa, exquisida, amb unes troballes absolutament meravelloses (o divines, podríem dir-ne).


Primeres pàgines d'Edicions Bromera.

dimarts, 16 setembre de 2014

La casa de las bellas durmientes.- Yasunari Kawabata






Yasunari Kawabata
La casa de las bellas durmientes
Traducció al castellà de M.C.
emecé editores, 2013



Aquest senyor va ser premi Nobel en 1968.
Tres anys després es va suïcidar.

Havia estat orfe des dels tres anys. Lector voraç i solitari empedreït, diuen. Va escriure molt. També va fer cinema. 

Sembla que els seus llibres estan marcats per la solitud i l'erotisme. I aquesta novel·la curta respon perfectament a aquesta etiqueta.

Un senyor no tan vell com aquell qui li recomana una casa “especial” de senyoretes es converteix en assidu visitant d'un servei de companyia que ofereix exclusivament belles verges dormides.

Una història de ranci masclisme que "cosifica" el cinquanta per cent, o més, de l'espècie humana.
Però és un Nobel perquè n'ofereix una mica més.

El protagonista és un senyor major que no vol ser-ho i no ho reconeix. Que lluita amb la seva edat amb totes les forces. I l'autor broda aquesta caracterització del seu personatge.
El senyor acudeix sense ganes a un servei del que diu no tenir necessitat i en el transcurs d'un hivern (aquesta idea del temps de la novel·la se m'ha quedat a mi) no solament hi va molt sinó que no fa una altra cosa que freqüentar aquesta casa.

L'autor presenta i descriu unes quantes “verges dormides” amb tot detall (pell, ulls, pits, fragàncies, postures...). Cadascuna d'elles suggerirà al vell en les seves nits, tot i romandre dormides, el record de les seves núvies, de les seves tres filles, de la seva dona, de les dones casades que va seduir, etc., i cadascuna d'elles l'acompanyarà fins al somni.

En el curt espai d'aquesta breu novel·la, Kawabata dissecciona el mascle i n'exposa les seves misèries, pors i obsessions. També la seva solitud.

No hi ha judici, però. Tampoc hi ha progrés. Ni salvació ni condemna. Això és tasca del lector.

dimarts, 9 setembre de 2014

EL SR. BOIX....



Orfes, òrfenes... mireu a qui em vaig trobar dissabte....

A La Calders... (proposo que sigui el proper punt de trobada òrfena...)

dissabte, 6 setembre de 2014

dimecres, 3 setembre de 2014

Una soledad demasiado ruidosa

BOHUMIL HRABAL
UNA SOLEDAD DEMASIADO RUIDOSA
Galaxia Gutenberg, 2012
Traducció de Monika Zgustova
102 pàgines

En Hanta fa 35 anys que treballa en una trituradora de paper, la seva tasca és destrossar llibres i reproduccions artístiques i fer-ne unes grans bales que s'emportarà un camió per reciclar. Es passa pràcticament tot el dia i per tant, pràcticament tota la vida, en un soterrani i això l'ajuda a tenir un punt de vista especial. En Hanta és un home molt sensible, s'enamora dels llibres que li llencen per triturar i decideix posar a cada bala un llibre i una reproducció que al seu parer dignifiqui el bloc de paper, que li doni sentit a tot plegat.

A en Hanta li agrada la seva feina, viu envoltat de piles i piles de paper, té un ritme de feina adaptat a les seves pròpies necessitats, només viu per treballar i treballa per viure però no des d'un punt de vista materialista sino més aviat de convenciment espiritual, però la destrucció de tanta creació el tortura i s'ajuda de grans gerres de cervesa que el duen directe a un estat de perpètua comunió amb la seva feina.

L'autor ens col·loca en els pensaments d'en Hanta, així sabem gran part del què li ha succeït a la vida, feina, llibres, molts llibres que col·lecciona i amb els que té una relació ben especial, família, amors, soledat molta soledat i intuïm el què li prepara el futur. Un personatge tendre dels que es fa estimar, dels que t'agradaria endinsar-te al llibre per ajudar-lo, per parlar-hi, per aprendre, fins i tot per corregir-lo. Tot plegat amb sentit de l'humor i una ironia finíssima.

El fer-se gran, l'automatització de les feines, una nova generació de treballadors amb obligacions però també amb drets, l'amor, la soledat, la família, l'embriaguesa, les relacions personals, la passió per la literatura... són els temes de fons de la novel·la, en poques pàgines diu tantes coses...

Un bombonet!!!

Tastets:

"...Para vengarme introduje en la primera bala, bien abierto, Elogio de la locura de Erasmo de Rotterdam, en la segunda Don Carlos de Schiller y en la tercera, para que la palabra se hiciera carne sangrienta, Ecce Homo de Nietzsche. Aquella tarde me vi condenado a trabajar en medio de un enjambre de moscas grandes, terribles, repugnantes, regalo de los carniceros, que volaban zumbando furiosamente y me golpeaban la cara como una lluvia de granizo. Cuando me tomaba la cuarta jarra de cerveza, apareció a mi lado un joven inefable y yo supe inmediatamente que era Jesucristo en persona. A su lado se mantenía un anciano con la cara rugosa y también le reconocí: sólo podía ser Lao-Tse..."


"En mi trabajo la espiral y el círculo se corresponden y el progressus ad futurum se confunde con el regressus ad originem; todo esto lo vivo muy intensamente y, ya que soy infelizmente feliz y culto a pesar de mí mismo, he empezado a reflexionar sobre el hecho de que el progressus ad originem se corresponda con el regressus ad futurum"

dilluns, 1 setembre de 2014

La historia de mis dientes.- Valeria Luiselli







Valeria Luiselli
La historia de mis dientes
Sexto Piso, 2014




La fitxa de Sexto Piso
Llegiu les primeres planes
Jo anava a dir més o menys això, però ella ho diu millor...



Em va agradar molt Los ingrávidos. Aquest també és una "canya".

diumenge, 31 agost de 2014

OPEN. André Agassi

Open
André Agassi
Duomo ed.
2014
472 pàg.
Traducció al castellà de Juanjo Estrella González







Recordeu l'André Agassi?
Quan érem peques era aquell tennista que que jugava amb texans estripats (de Nike) i camiseta rosa?
Que portava els cabells llargs i semblava un rocker i no un tenista...
Que cridava molt...
Doncs aquell!

Ara ja sense cabells i retirat de l'esport, presenta la seva biografia escrita (ajudat per J. R. Moehringer), que es llegeix com una novel·la i t'enganxa fins al final com si es tractés d'una final del Gran Slam, encara que sàpigues el final per avançat.

Aquella infància esclava dels desitjos del pare que volia que fos tennista a qualsevol preu (abans ja ho havia provat amb els altres tres fills... amb resultats desastrosos...)
Un nen prodigi que va començar a despuntar en els campionats juvenils. Tot audàcia i energia, amb aquella arrogància que dóna la joventut, però sense ganes...
El pare obligava al jove Agassi a picar la pilota 3000 vegades cada dia amb una màquina llençapilota que li deien el drac en una pista que el pare va construir al jardí de casa seva...

Només va poder escapar d'aquell pare quan va anar a parar a l'acadèmia de Nick Bollitieri (on també hi havia altres nens prodigi com Michael Chang o Jim Courier...) i on només guanyava partits per no haver de marcar...

Quan comença a participar als tornejos menors acompanyat del seu germà gran i es dediquen a menjar hamburgueses...
El primer contracte amb Nike quan guanya els primers partits importants...
"Vestirse como yo, en 1988, significa llevar vaqueros cortos. Esos shorts son la marca de la casa, mi distintivo, mi sinónimo (...) Yo participaba en el Nike International Challenge y los representantes de Nike me invitaron a la suite de un hotel para mostrarme las últimas demos y muestras de ropa. Allí también estaba McEnroe, al que, por supuesto, dejaron escoger primero. El levantó unos pantalones cortos de tela vaquera y dijo: pero ¿qué coño es esto?
  Yo abrí mucho los ojos: me pasé la lengua por los labios y pensé: son geniales. Si tú no los quieres, Mac, me los pido yo..."
Els primers tornejos grans guanyats, però després arribats a un punt d'estancament, la necessitat de trobar un entrenador bo i un equip que l'envolti i l'acompanyi...
Com durant un temps va ser un segundon dins la èlit dels que quanya partits espectaculars però sempre perdia a les semifinals o a la final.
Només va guanyar el seu primer Gran Slam després d'haver-ne perdut tres finals...

Explica com és de complicat no perdre la concentració en els llargs partits de més de dues hores...

Com ja famós, es casa amb Brooke Shields (la noia del "Lago Azul"...)
Com segueix jugant partit, guanyant tornejos però segueix odiant el tennis.

Un dia comença a mirar-se una tennista alemanya que es diu Steffi Graff, que també havia tingut un estricte pare que l'havia obligat a jugar a tennis...

El seu retorn a les pistes, quan ja ningú apostaria per ell i encara va guanyar partits i tornejos...

És un relat d'aquells de pujades i baixades, de derrotes i triomfs, d'una vida d'esforç i èxits, que és més del què sembla i que converteix una vida en novel·la, que si la començes no la pots deixar fins al final...
Ben explicada, amb nervi, plena de detalls i cops d'efecte...
Molt bo!!