dilluns, 2 de maig de 2016

L'integrista reticent - Mohsin Hamid


Mohsin Hamid
L'integrista reticent
Pròleg de Xavi Ayén
Traducció de Carles Miró



Changez és un pakistanès que troba un nord-americà caminant pels carrers del barri vell de Lahore, li ofereix la seva ajuda, el convida a prendre un te que es va allargant durant hores i hores, tantes com necessita  per explicar-li que se li va concedir una beca per estudiar a Princeton on resultà dels primers de la promoció i d’allà anà seleccionat a una gran empresa multinacional on també fou dels millors, com s’enamora d’Èrica, una jove nord-americana, de quina manera viu la caiguda de les torres bessones i darrera d’elles tremola tot el seu projecte vital.

Ens diuen a la portada (Els del Periscopi tenen aquestes portades tan xules)  que Changez és jove, però el llenguatge, el to i el ritme que utilitza per parlar és el d’una persona gran, a qui la vida ha fet madurar a marxes forçades, i com gran i antiga és la cultura que el bressola. Escrita en segona persona la novel·la és de  fet  un monòleg perquè en cap moment “sentim” la veu de l’americà, i seria perfectament vàlida per ser representada damunt d’un escenari.

Mohsin Hamid en porta, amb aquest llibre,  fins a una talaia privilegiada per entendre com un jove pakistanès amb un futur brillant als USA, retorna a casa seva per acabar esdevenint un professor universitari que defensa el trencament del seguidisme nord-americà del seu propi país. No es pot explicar massa perquè només té 164 pàgines i val la pena llegir-les, però sí que puc dir que està molt ben escrit, que col·loca al lector al lloc del nord-americà, sentim la seva angoixa quan en Changez no el deixa alçar i li va oferint més coses, ens fa mirar al voltant del cafè, i des d'allà ens fa entrar dins la seva memòria, passejar per Manhattan, patir d’amor, estudiar i treballar amb un esforç i dedicació com només pot fer qui sent la responsabilitat d’haver resultat escollit entre els millors, demostrant contínuament que el seu origen humil no només no l’apartarà del seu somni sinó que l’alimentarà, és el somni americà, però de cop tot trontolla, ja no som nord-americans i el somni s'esfuma.

Segurament tots coincidim en pensar que la literatura ens ajuda entendre millor la vida i el món, a ser oberts de mires i de pensament, i en aquest sentit aquesta novel·la és perfecta per entendre el trencament entre el món occidental i l’oriental, des del punt de vista d’un jove brillant i carregat de somnis que arriba a viure a les dues ribes del conflicte, i en les dues és peça que se suposa que ha d’encaixar en l’engranatge. A més a més, la història està condimentada d’emocions i aquestes no coneixen de fronteres, ni d’interessos geopolítics ni religiosos.

Una altra bona aposta d’Edicions del periscopi per remoure’ns la consciència i gaudir del plaer de la lectura, a la que cal reconèixer també la tasca del traductor, en Carles Miró. La mateixa editorial ja va publicar del mateix autor, “Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent”

Tastets: 

“Als alumnes com jo ens donaven visats i beques, tota mena d’ajudes econòmiques, això sí, i ens convidaven a entrar a les files de la meritocràcia. A canvi, s’esperava que contribuíssim amb els nostres talents a la seva societat, a la societat on ens estàvem integrant.”


“Miri que ràpid que han retirat les taules del carrer. La gent s’ha posat a caminar per on fa no gaires minuts hi havia l’enrenou del trànsit. Algú que es trobés aquesta escena, podria pensar que el basar vell d’Anarkali sempre ha tingut aquest aspecte, sigui l’hora que sigui. Però nosaltres, que fa una estona que seiem aquí, sabem que no, oi? Sí, hem adquirit una certa familiaritat amb la història recent del que ens envolta i això, en la meva humil opinió, ens permet posar el present en una perspectiva molt més exacta.”

dissabte, 30 d’abril de 2016

Breus maldestres, un nou concurs dels orfes


De nou, òrfenes i orfes, us convoquem a una nova aventura lúdica.

Amb ocasió de la Fira del Llibre de València 2016, hem rebut l'encoratjament de Kike Parra, escriptor d'Alzira. Volem engrescar-vos i aconseguir, amb la vostra participació, un altre recull de "breus i brevíssims dels orfes".

La mecànica, creiem, és molt senzilla:

- Per a participar cal apuntar-s'hi, tot facilitant la dècima paraula del llibre que tingueu entre mans ara. Digueu paraula i llibre, per favor. Com ja és costum, adreceu-vos al nostre correu elsorfesdelsenyorboix@gmail.com. El termini d'incripcions s'estendrà fins al 15 de maig de 2016.

- Amb totes les paraules propostes, cadascun dels participants escriurà un micro-relat i l'enviarà al correu dels orfes. L'equip de continuïtat assignarà un pseudònim a cada micro-relat. El termini d'aceptació de micro-relats es farà públic segons les necessitats dels participants.

- L'equip de continuïtat publicarà al blog els micro-relats dels orfes i s'obrirà un termini de votacions,

- El micro-relat més votat rebrà com a premi el llibre de Kike Parra, amb la signatura i encoratjament de l'autor. 

Facin joc!

dijous, 28 d’abril de 2016

Londres Noir (amb pròleg de Charles Dickens)


Londres Noir
El libro negro del crimen
Pròleg de Charles Dickens
Traducció de l'anglès: Raquel Duato
La Felguera Ediciones, 2015



La línia editorial de La Felguera és poc convencional. Com ells mateixos diuen, la seva és una editorial que, bajo la apariencia de una sociedad secreta, se dedica a revelar los mejores secretos de nuestra época. I entre els secrets d'aquesta i d'altres èpoques, hi trobem Londres Noir, una edició il·lustrada i amb una acurada selecció de casos del Newgate Calendar, el butlletí mensual que escrivia el vigilant de la presó londinenca de Newgate per deixar constància dels processos judicials i de les biografies dels assassins, lladres i malfactors en general que poblaven les seves cel·les.

Els cinc volums del 1750 (hi va haver una reedició el 1775) van derivar en un llibre publicat el 1826: The New Calendar, que responia a la necessitat de consignar per escrit i de forma sistemàtica tot allò referent a la crònica negra. En realitat, l'interès morbós per aquestes qüestions ve de lluny. Ja des de l'Edat Mitjana, amb la figura del cec cantador de romanços i l'anomenada literatura de canya i cordill, fets d'aquesta naturalesa es propagaven per pobles i ciutats. Però és a partir del segle XVIII -que no oblidem que és el de la Il·lustració-, quan l'imperatiu de plasmar per escrit aquelles històries de sang i fetge que tant esbalaïen i fascinaven la població, pren embranzida.


No es pot negar un cert afany malsà en aquest delir-se per conèixer els detalls de crims, armes, escenes i criminals. És la naturalesa humana que, al mateix temps, revesteix aquest morbo que li és innat amb vestidura de pretext moral. L'excusa per posar a l'abast de tothom les cròniques de Newgate era preservar el bé comú i, sobretot, advertir el públic de les conseqüències que reportava l'elecció del mal camí. La lectura era obligada, inclús per als infants, i pràcticament no hi havia llar anglesa que no tingués un exemplar de The New Calendar. De fet, aquestes cròniques van inaugurar la tradició literària de la novel·la negra i detectivesca. S'ha parlat fins i tot d'un corrent literari "Newgate" on el crim i el món de l'hampa eren els protagonistes absoluts. Les cròniques de Newgate van influir també en autors com Daniel Defoe i Thomas de Quincey, que al seu assaig L'assassinat entès com una de les Belles Arts, proposava:

El asesinato, por ejemplo, puede tomarse por su lado moral (como suele hacerse en el púlpito y en el Old Bayley) y, lo confieso, ése es su lado malo, o bien cabe tratarlo estéticamente -como dicen los alemanes-,  o sea con el buen gusto.
[Pàgina 17 de l'edició en castellà d'Alianza Editorial, 1985].
 I en la mateixa línia, Chesterton, posteriorment, afirmava a El arte del asesinato (once relatos de crimen e investigación): El criminal es el artista creativo; el detective, sólo el crítico.

Charles Dickens, no només va ser un altre dels escriptors atrets per l'influx de les cròniques de Newgate, sinó que a més, en fou el prologuista. El pròleg de Dickens, inèdit fins ara, descriu les interioritats de la presó i com hi malvivien, amuntegats i desesperançats, els reclusos que l'habitaven:
Todos tenían algo en común, a todos se les veía desocupados y apáticos. Cuando se alejaban del fuego, era para pasearse de mal humor, para acercarse a la ventana o apoyarse en la pared balanceando su cuerpo de un lado a otro con la mirada ausente. A excepción de dos o tres casos en los que un hombre leía un viejo periódico, así fue en todos los pabellones a los que entramos.
Londres Noir, la recopilació que ha fet La Felguera, és una curiositat per al lector actual, que pot submergir-se en l'ambient d'aquell Londres de finals del XVIII i principis del XIX sense haver de sentir el pes moralitzant que s'imposava en aquella època. La ingenuïtat en la manera de narrar no  resta realisme a les atrocitats dels caníbals, pirates, bruixes, conspiradors, lladres de cadàvers i piròmans que pul·lulen per les seves pàgines.

I com a cirereta d'aquest pastís macabre, un epíleg on es reivindica la guillotina escocesa: la Maiden, l'instrument utilitzat per executar els nobles anglesos. Malgrat que la Maiden va ser la precursora de la guillotina dels revolucionaris francesos, és aquesta última la que finalment ha obtingut el dubtós honor de passar a la història en detriment de l'aparell original.

dimecres, 27 d’abril de 2016

Dos taüts negres i dos de blancs | Pep Coll


Dos taüts negres i dos de blancs
Pep Coll
Proa, la butxaca




"Sucarrats de Sallent, escolteu-me. Han assassinat el Bep del Vinyes. El botxí de les bardisses, dels matolls, el pagès que convertia els erms en terres de conreu. L'home que estimava la terra més del que es pot estimar una dona. Han assassinat una família sencera del vostre poble."

Aquesta novel·la és la reconstrucció d'un cas real d'assassinat d'una família sencera, pare, mare i dues filles (14 i 10 anys), masovers de Carreu (Pallars Jussà), que es va produir el 1943.

És tracta d'una novel·la de no ficció, fets i records reals i biogràfics i els pocs testimonis escrits que en queden, tot novel·lat i contat a través de les "biografies" de 19 personatges reals que, d'una manera més o menys directa, van viure aquella atrocitat.
L'autor explica al principi que només ha canviat els noms dels assassins i d'algun personatge (com el jutge), i al final que poca cosa de la realitat ha ficcionat.
Tot comença amb les reflexions de l'autor que explica com va viure tot allò que es deia en veu baixa i la por i el dolor que la matança van deixar en tota la comarca.
Narració dels fets des la Guerra Civil passant per tota la postguerra i el franquisme.

Les "biografies" van, a poc a poc, revelant els fets, els motius, els odis, la feblesa moral, el conservadurisme, unes formes socials corruptes, la resignació amb que s'acaren els fets, el mal... de mica en mica, però sense crear suspens artificiós com en una novel·la policiaca. A mesura que avança la narració anirem coneixent-ne els detalls, i fins a les últimes pàgines no sabrem ben bé què hi va passar.

Per a mi, allò més terrible d'aquesta, i d'altres històries rurals i d'ambients tancats, és que tothom coneix i sap qui són els assassins, conviuen amb ells, i ningú no en diu res, i aquella i d'altres terribles matances queden totalment impunes.

(Un aspecte que m'ha agradat molt és el retrat del món rural, de les descripcions antropològiques i paisatgístiques, tot dit amb un llenguatge local exquisit i ric.)

dimarts, 19 d’abril de 2016

Los anillos de Saturno | W. G. Sebald


Los anillos de Saturno. Una peregrinación inglesa
W. G. Sebald
Traducció al castellà de Carmen Gómez i Georg Pichler
Editorial Anagrama, 2008


"Los anillos de Saturno están formados por cristales de hielo y por lo que se supones partículas de polvo de meteorito que giran en torno al planeta en trayectorias circulares, describiendo una órbita que se sitúa a la altura de su Ecuador. Probablemente se trata de los fragmentos de una luna anterior que, demasiado cercana al planeta, se desintegró por la acción de las mareas de Saturno."

Aquest epígraf de l'Enciclopèdia Brockhaus que Sebald col·loca al principi del seu llibre pot donar-nos una idea de la seua intencionalitat, puix un tema que travessa tot el llibre és la descripció de com les forces de la natura estan sempre treballant en contra d'allò que ens pot semblar permanent. I, afegirem, com la memòria i la història (amb les voltes i trencaments de la temporalitat) tenen un paper tan important en les nostres vides.

Vaig llegir Austerlitz del Sebald i em va semblar una de les novel·les més interessants, més sublims escrites a finals del s. XX. I, clar, vaig anar cap arrere per llegir aquests Anillos. Pensava que era una novel·la (com l'anomenen alguns crítics), i no, és una obra inclassificable, una mixtura, un pensament divagant, una obra fragmentària, un llibre de viatges, un reportatge, uns pensaments com a resposta al paisatge, relats i records, assaig, parla d'escriptors (Conrad, Flaubert, Chatutebriand, Borges), d'història... I tanmateix, hi ha autors (com ara, Vila-Matas, Susan Sontang i d'altres) que advoquen per la ficció en aquesta meravella de llibre.

(Passarem del paisatge i la seua transformació per les forces de la natura, a la cria de cucs de seda, a la malenconia, a la guerra entre Japó i Xina, a un constructor de la maqueta del Temple de Salomó, a la calavera de Thomas Browne o al colonialisme belga i britànic, etc.)

Los anillos de Saturno, amb una escriptura àgil i densa alhora (en la pàgina a penes hi ha punts i cap), és una proposta d'aventura a fer un viatge exterior (la història) i, sobretot, interior (la memòria i el jo), tot gràcies a una erudició aclaparadora i una barreja de gèneres que l'autor utilitza magistralment.

(Llàstima!, un gran defecte en aquesta edició d'Anagrama són les reproduccions de fotos, dibuixos... que hi apareixen: són d'una qualitat ínfima, fins al punt que hi ha vegades que et costa desxifrar què estàs mirant; i ja passava això en Austerlitz.)

divendres, 15 d’abril de 2016

MANUAL PER A DONES DE FER FEINES. Lucia Berlin

Manual per a dones de fer feines
Lucia Berlin
l'altra ed.
2016
480 pàgs
Traducció d'Albert Torrescasana

No coneixíem de res a la Lucia Berlin ni l'havíem llegida. Però gràcies al pròleg de la gran Lydia Davis (ull també al seu recull de relats a Seix Barral ed.) que ens posa en antecedents, explica la seva complicada vida i resalta els trets més significatius de la seva narrativa; després podem copsar millor tota la profunditat i la força de Lucia Berlin.

Aquest és un recull brutal i boníssim de relats quasi tots molt durs perquè Lucia Berlin va tenir una vida duríssima, amb tot el pack sencer del sofriment (alcoholisme, 3 marits, 4 fills, una germana morta de càncer, infermera durant molt anys...) i aquest dolor està present en tots els contes, molts en primera persona o com a personatge secundari dins de les històries.

Però és com si en els relats de la Lucia Berlin la literatura s'imposés al patiment de la vida i del viure; aquesta sensació de quan llegeixes als grans autors moderns (Knaugsard, Bolaño, McCarthy...), que tot i la força de les històries que expliquen, de la duresa dels relats; alguna cosa surt de dins de les històries mateixes i ens posseeix, ens dóna esperança per seguir endavant amb la història, impossible deixar-les. Però alguna cosa queda i trascendeix; molts dels contes d'aquest recull són excel·lents, inobidables.
Fins i tot quan es posa lírica amb històries més llargues, com el conte dels submarinistes, que voldries que no s'acabés mai o el del taller d'escriptura a la presó, el de l'advocat que ajuda als joves misteriosos, o el de la estudiant sud-americana que arriba a la universitat americana, les històries de bugaderies...
Però és que en té tants de bons! Perquè és un recull gran, gran!

I llavors hi ha també aquesta característica, delicatessen, que té Lucia Berlin, que de tant en tant li posa una frase, metàfores, comparacions; d'aquestes que t'has de fregar els ulls, de lo bona que és la frase. Impensable i genial com petites granades de mà...
"Déu provoca apagades al cervell dels borratxos, perquè si sabessin el que van fer, estic segura que es moririen de vergonya."

"...Va ser inquietant perquè trigava molt, com quan Mishima necessita tres pàgines perquè la senyora es tregui el quimono..."

500 pàgines on mai tens la sensació que sobri ni que falti res.

I també aquesta altra sensació que et fa encongir el cor quan veus a l'autora dins de cada relat, vivint i patint; però que, tot i la vida duríssima que va tenir, ho compensa de manera impensable, tenint un projecte (com tots els grans autors), una obra que és un projecte de vida. Un pla. Una obra que, sense rendir-se, la va escrivint dia a dia i pàgina a pàgina. Després, a llarg termini, es mantindrà en el temps, per la qualitat i força d'aquesta mateixa obra...

En un món perfecte hauria de ser un dels llibres del Sant Jordi!
I un dels millors de l'any, segur. Ja ho és.

Llegiu i descobriu-la...

dijous, 14 d’abril de 2016

Tres llibres, tres pallisses, tres dolors que en són un




Dacia Maraini
Passos lleugers
Traducció al català d'Iban Leon Llop
Edicions 96, 2009


Passos lleugers és un llibre fet per al teatre. Dacia Maraini recull un grapat de “testimonis de dones encara presoneres de la discriminació”. La traducció al català és de l'Iban L. Llop. És com tallar-te les venes amb un ganivet d'or i pedres precioses. Un text preciós que parla de nenes venudes, joves violades, germanes oferides com a rescat de deutes de joc, mares lapidades... Vaig anar a veure la versió que ha fet la Companyia de Teatre Crit. Brutal.




Adonis (Alí Ahmad Said Esber) / Houria Abdelhouahed
Violencia e Islam
Traducció al castellà de Carme Castells
Ariel, 2016


El llibre és d'Adonis, nom gran de poeta gran, l'etern candidat al Nobel. El seu quefer va molt més enllà de la renovació poètica en àrab. El seu pensament demana canvis a l'Islam i a la resta: aquell no té res a dir al món, l'altre ha deixat de buscar la civilització i ha tornat els seus ulls només cap als diners. És un llibre curiós: una conversa àgil i molt aclaridora, entre un gran poeta i una psicoanalista. Amb ell enfronten el tema de la violència com el final dels monoteïsmes, la negació de l'individu com allò a erradicar i els valors de la cultura i la humanitat com a única possibilitat de futur per a l'ésser humà. Gran part del llibre ofereix una reflexió sobre les dones què ens hauria de empènyer a canviar les estructures de poder i convivència a tothom, tant a la gent de l'islam com a la resta. És un llibre valent i, em penso, molt necessari.




Svetlana Alexiévich
La guerra no tiene rostro de mujer
Traducció al castellà de Yulia Dobrovolskaia i Zahara García González
Círculo de lectores, 2015


La Nobel 2015 pretén un llibre que faci perbocar als generals. I se'n surt. Es tracta d'un repertori de testimonis, exhaustiu, de dones a l'exèrcit. Dones russes participants a la segona guerra mundial. Dones submergides voluntàriament, fins i tot lluitant per fer-ho, al món mascle de la guerra. Només les que van tornar, és clar. Svetlana ho diu: vol contar la guerra des del punt de vista de les dones que la van fer: nenes, infermeres, ingenieres, conductores de carros de combat i avions, aquelles que van haver de buscar i desactivar bombes i mines... Com a home penso que no hauria d'haver cap persona que no haja llegit almenys un vint o un trenta per cent d'aquest llibre (o el llibre sencer, si ha de dedicar-se a la política). Es tracta d'un d'aquells llibres que vols acabar per deixar de patir.

* * *

Dacia, la nostra amiga de Bagheria, Dones meves, Amor robado i Marianna Ucrìa, recull i adapta, per acabar el text, arredonint-lo, un poema africà d'autor desconegut:

L'Adormida

Adormida... jo sóc l'adormida
i se m'enduen
Qui se m'enduu?
Adormida... jo sóc l'adormida
I el meu cos s'enduen.
Jo sóc la desvelada
Jo sóc l'exclosa
Jo sóc aquella a qui han imposat la prohibició
Jo sóc aquella a qui han humiliat
Jo sóc aquella a qui han engabiat
Jo sóc aquella a qui han intentat doblegar posant-me
les mans sobre el cap per enfonsar-me
fins el nivell del mal amb cara de simi
Jo, entre els marbres de la desgràcia, somric
Jo, entre les roques del silenci velat de blanc, somric
Jo sóc aquella a qui han volgut sufocar i empènyer
fins al bell mig del foc
A qui han cregut marcar, deixant sobre la seua pell
cicatrius obertes de bat a bat
Jo sóc aquella a qui pretenien donar en esposa
a l'aurora del món
Adormida... jo era l'adormida
I se m'enduien, però qui?
Jo sóc l'exclosa
Jo sóc aquella a qui donen com a esposa de l'aurora
del món, portadora d'aigua, portadora dins de forats
de fumejants vapors.
Portadora... vull l'aigua. És aigua que bull
Portadora d'aigua
Han volgut que m'enfonsara,
Han intentat llançar-me cap per avall
dins la crosta negrenca del mal
amb cara de simi
Jo sóc la portadora d'aigua
Jo sóc l'exclosa
Jo dorm

dissabte, 9 d’abril de 2016

Cuentos escogidos | Shirley Jackson
 


Cuentos escogidos
Shirley Jackson
Ed. Minúscula
2015
166 pàg.
Traducció al castellà de Paula Kuffer



Acabat de llegir aquest petit recull lamento la desconeixença que tenia fins ara d'aquesta autora, que trobo realment interessant, i que segurament vosaltres ja coneixíeu.

Doncs aquest recull, editat per Minúscula, curt però ben estructurat, es divideix en dues parts perfectament diferenciades: Una primera on hi ha el recull de contes pròpiament dit (set contes en total), i una segona part de títol prou explicatiu: "Tres conferencias y un cuento".

Del conte he de dir que és un gènere que de sempre m'ha agradat força, entre altres coses perquè fan de bon llegir i no requereixen l'atenció més o menys continuada que exigeixen altres modalitats literàries. En el cas que ens ocupa, m'han recordat lleugerament alguns d'en Cortázar, però sempre amb l'inconfusible estil de l'autora, al meu entendre molt personal i amb un tret comú (almenys pel que fa als que hi ha en aquest recull): tots parteixen d'una situació perfectament real, perfectament versemblant, quotidiana, fins i tot banal, però van adquirint a poc a poc un to oníric, misteriós, que tot d'una ens fa adonar que quelcom no encaixa en aquest món, que sempre hi ha factors que ens resulten indesxifrables, i així la Jackson ens sol deixar un final més o menys obert... com si trobés de mala educació donar-nos-ho tot massa fet. En resum, uns contes d'una extraordinària qualitat.

La segona part es basa en una sèrie de conferències i un conte ("La noche que todos tuvimos gripe") que és en el fons un joc matemàtic.

Les conferències són molt didàctiques i ens intenten explicar la metodologia de l'autora a l'hora de crear. Segons el meu modest parer, la conferència titulada "Experiencia y ficción" és un manual perfecte per a qualsevol aprenent d'escriptor, una conferència magistral, que pot complementar-se amb la darrera ("Notas para un joven escritor"), que trobo menys interessant.

En l'altra, "Biografía de una historia", l'autora intenta amb més o menys èxit (vist el públic al que es dirigeix), explicar que el que fou en el seu moment escandalós conte "La lotería" no era altra cosa que això, un senzill conte. Hem de tenir en compte el context d'aquests contes: l'època, l'Amèrica profunda i, detall no menor, que l'autora era una dona, fets que alimntaven l'absurd escàndol. De tota manera, i vista l'evolució cultural des de llavors, no sé si és una pena o un consol, però estic ben segur que un "escàndol" així avui dia seria impensable, més que res perquè el gran públic no llegiria el conte.

Finalment, només dues notes més: M'estranya que ningú hagi ressenyat abans aquest recull, vista la qualitat i quantitat d'obres del blog... i, per acabar, m'atreveixo a recomanar-lo sense por a equivocar-me. Ja em direu.

Gabinet de curiositats | Anna Moner


Gabinet de curiositats
Anna Moner
Pruna llibres, 2015

"Cada dia visite la cambra en la qual guarde els petits tresors que, bé per caprici, bé per gust, he anant acumulant al llarg dels anys. Una sala de dimensions variables, reservada al gaudi privat, on vaig aplegant, seguint pautes pròpies dels col·leccionistes d'èpoques passades, una sèrie de peces úniques i peculiars que, cadascuna a la seua manera, han provat de donar una visió del món i de la naturalesa humana. De tant en tant, imagine aquestes singulars i valuoses adquisicions -almens per a mi- en algun antic i selecte gabinet de curiositats convivint amb la banya d'un unicorn, l'esquelet d'una sirena, algunes criatures deformes immerses en substànacies tèrboles a fi de preservar-les de la corrupció o altres éssers elaborats mitjançant l'alquímia dels somis."

El llibre és un recull d'articles en els que l'Anna Moner ens ofereix la seua particular mirada a obres i personatges que l'han fascinada, enamorada. I com que ella és una artista multidisciplinar (pintora, escriptora), els seus interessos són bàsicament artístics (literaris, musicals, pictòrics, escultòrics). A mi, m'han seduït, tal vegada perquè ha tractat molts temes que fa temps que m'han fascinat, i on ella sap trobar-hi elements inesperats. Una llista (on predominen dones increïbles) que no deixarà ningú sense la seua curiositat:

. Artemisia Gentileschi
. Paganini
. Camille Claudel
. Chopin
. Frida Kahlo
. Oscar Wilde
. Caravaggio
. Mary Shelley
. Frank Hurley
. La Venere Medicea del museu La Specola de Florència
. Houdini
. Casanova
. Edgar Allan Poe
. etc.

dimecres, 6 d’abril de 2016

NOCHES SIN DORMIR. Elvira Lindo

Noches sin dormir
Elvira Lindo
Seix Barral ed.
2015
218 pàg.




Elvira Lindo és una reconeguda escriptora de literatura infantil i també guionista.
"Noches sin dormir" són els seus diaris, escrits de nit en hores d'insomni, entre el gener i el maig del 2015, durant la seva estada a Nova York, acompanyant al seu marit, que donava classes a una universitat de la ciutat.

En aquestes pàgines hi ha l'ànima d'aquesta ciutat llegendària i les seves avingudes, personatges pintorescs, escriptors que havien descrit anteriorment els carrers i barris que ella trepitja i records d'aquesta autora que amb el seu estil fresc i desenfadat ens va explicant el seu dia a dia dins la metròpoli.

Tot acompanyat amb imatges d'aquells dies, personatges dels carrers i molts edificis alts. Fotografies maques que fan venir-te moltes ganes d'anar-hi...

Però com que són uns diaris, també hi ha la vida de l'autora, les seves pors, les contradiccions de voler i no voler tornar a Madrid, records de família, un dolor a la mà que fa servir per escriure l'acompanya sempre i la turmenta.

"Hace unos días vi Birdman y creo que hasta ahora no había visto reflejado con tanta maestría el miedo a volverse loco que a veces te asalta en Nueva York, y dentro de Manhattan, en este triángulo pavorosamente plagado de luminosos en dónde hay un gentío al que se le dispara la adrenalina y vive una ilusión de felicidad, y otros tantos infelices, vulnerables, miedosos, entre los cuáles me incluyo, que temen quedarse atrapados entre la masa, sin encontrar la salida, la imposible vuelta a casa de algunos cuentos, y no poder regresar jamás a la vida anterior."

dilluns, 4 d’abril de 2016

LA ÚLTIMA MODELO. Franck Maubert

La última modelo
Franck Maubert
Acantilado ed.
2016
104 pàg.
Traducció al castellà de Juan Díaz de Atauri

"Su cara trasluce ya una gran melancolía, incluso cuando sonríe."

Franck Maubert, que ja coneixíem pel seu anterior "Conversaciones con Francis Bacon", torna a fer una fascinant aproximació fanàtica al món de l'art més llegendari ara, quan ha localitzat la jove que va encandilar a l'escultor Alberto Giacometti a finals dels 50, a Paris, i aquest la va convertir en la seva model.

Giacometti, quan ja era un escultor mundialment famós, era un habitual, a passejar de nit, per la zona de Saint-Denis i els seus bars per escapar de la fama i les aglomeracions del seu estudi. En l'anonimat de la nit era lliure i podia descansar la seva ment.

En una d'aquestes passejades va conèixer la jove Caroline, desenfadada i prostituta. L'escultor queda intrigat i arravatat pel caràcter i la mirada de la noia.


Tornarà a buscar-la i ja no es separarà d'ella i la convertirà en la seva inspiració i model.


Franck Maubert, com si d'un reportatge periodístic llarg es tractés afronta el relat amb una trobada on li va treient els records a la entrevistada, que va recordant amb tristesa, per una joventut ja perduda i per un temps ja passat i que es va apagant.

L'autor intenta captar, mitjançant els records de la noia (ara ja senyora gran) que va inspirar l'artista, el secret de la creació, aquell moment màgic en que tot encaixa i l'art s'inicia en la ment de l'escultor Giacometti.

"En eso consiste la disciplina del creador, que se atiene a la modelo para impedir que la verdad quede silenciada. También su apasionamiento, que le lleva a no renunciar nunca a captar lo esencial, aún despojándolo de todo. Al final restituye un enigma."