dimecres, 28 gener de 2015

MIGUEL ÁNGEL. Una vida épica


MIGUEL ÁNGEL. Una vida épica
Martin Gayford
Traducció al castellà: Federico Corriente
Barcelona, 2013
Taurus


Després de la fabulosa Miguel Ángel. Una vida inquieta de Antonio Forcellino, m'ha arribat aquesta esplèndida biografia del genial artista.

Com en l'anterior, també ací ix guanyant el geni ( com a escultor, pintor, arquitecte, poeta) i perdent la persona (colèric, mentider, avar, esquerp, deshonest, interessat...); però Gayford intenta comprendre i explicar aquesta "personalitat malsana" (com el mateix Miquel Àngel diu en una carta). Ens aporta aspectes que ens fan més comprensible aquesta personalitat:
- Dels altres primeríssims rivals del seu temps (Leonardo i Rafael), va ser l'únic que va sobreviure a totes les profundes crisis històriques i guerres del moment, i això va agreujar la seua ansietat i malenconia.
- Va tractar amb set pontífexs, cardenals i d'altres mandataris que el van intentar sotmetre i influir en com havia de fer les coses.
- Es va veure involucrat en innombrables batalles (reals, personals, psicològiques, de poder, familiars...).
- Li seria ben difícil compaginar la seua encoberta homosexualitat (en l'època de Savonarola, a qui ell admirava!) amb les profundes conviccions religioses (L'amor de la seua vida, l'aristòcrata romà Tommaso de Cavalieri era 40 anys més jove que ell.).
- Estats d'ansietat i depressió que patia contínuament. Sempre sotmès a un estrés continu.
- Malgrat que tenia un altíssim concepte sobre si mateix, a sovint sofria d'inseguretat i insatisfacció.
La terribilità i molts aspectes més, que Gayford intenta d'analitzar per a poder comprendre la grandesa i misèries d'aquest artista.

Malgrat tot l'anterior, els seus contemporanis el consideraven il Divino. Papes, ducs, prínceps... es disputaven la seua "possessió".
Li ho perdonaven quasibé tot: Va pintar més carn nua en la capella on oficiaven els papes i cardenals que "en una carnisseria; moltes de les seues obres estan inacabades...
Després del seu soterrar a Roma, el seu cos va ser tret de la ciutat per mercaders de contraban, amagat en una bala de farratge i el van portar fins a Florència, on el van tornar a soterrar.
Ja en vida se'n van fer biografies.
I és que la seua faceta d'artista va ser immensa. Va ser el primer que va reivindicar el dret sobre les seues creacions, i va cuidar molt de controlar la seua imatge.

Gayford (basant-se en l'enorme correspondència, en els seus poemes, en els últims descobriments sobre el geni, en l'estudi de les contradiccions que hi ha en les seues biografies, en una ingent documentació i en una mirada nova a les seues obres, especialment a les inconcluses) ens dóna una visió última de les dues vessants d'aquest home genial.

Un llibre que amb una prosa àgil, actual i didàctica ens transporta a la intimitat del personatge i a als avatars de la seua època tan convulsa, del Renaixement italià.

dilluns, 19 gener de 2015

TAMBÉ AIXO PASSARÀ. Milena Busquets

També això passarà
Milena Busquets
Amsterdam ed.
2014
168 pàg.
Traducció de Lurdes Serramià



"Tots veiem coses diferents, tots veiem sempre el mateix, i el que veiem ens defineix absolutament. I estimem instintivament els que veuen el mateix que nosaltres, i els reconeixem a l'instant. Col·loca un home enmig d'un carrer i pregunta-li "Què veus?". I en la seva resposta hi serà tot, com en un conte de fades. El que pensem no és tant important, és el que veiem el que compta..."

La indústria musical té una paraula anglesa: hype, per definir l'excitació mediàtica que es produeix davant la sortida d'un nou àlbum, grup, cantant, etcètera...
Pot ser per qualsevol cosa. Perquè l'artista és guapo, perquè és molt prometedor, perquè està ben apadrinat o, fins i tot, perquè és o un bon producte, que té qualitats i hauria de ser, després, un gran èxit...
És el que passa quan la sortida o publicació d'un nou producte es converteix en notícia...
Dic això perquè sembla que aquest títol de la Milena Busquets podria ser el hype literari d'aquests  últims mesos.
Tothom en parla meravelles i mediàticament ha tingut molt ressò la seva publicació a partir de l'èxit que va tenir a la última Fira del llibre de Frankfurt i del "pedigrí" familiar de l'autora.

Oblidem-nos de tota la publicitat i centrem-nos en la novel·la, que és el que ens interessa quan estàs sol i cara a cara amb el llibre a les mans.
Tenim a la protagonista, separada i mare de dos fills de pares diferents; que recentment ha perdut la seva mare.
És la història, la seva, de l'autora, que l'escriu en primera persona com si li expliqués a la mare, que ja no hi és.

Doncs bé, el què podria haver sigut una novel·leta plorenera i pastelosa, sorteja bé aquest perill amb un to fresc que va alternant els remordiments de la narradora cap a la mare que a estones li retreu comportaments o actituds però també li reconeix coses bones.
Escapa bé de la "literatura del dol" (que moltes vegades seria excessivament íntima) i ho fa barrejant-ho segurament amb la altra cara de la moneda: La protagonista es refugia en els desitjos de sexe (i amor) que té per oblidar la tristor i soledat que l'embarga a estones. Però també aconsegueix no acabar sent una "novel·la dolenta i aburrida de polvos ràpids"...
Que és com si l'ofici i la trajectòria de Milena Busquets (fa anys ja va publicar una primera novel·la amb l'editorial Bruguera) li hagués permés sortejar tots aquests perills literaris i portar la història cap a Cadaqués, on la protagonista i té la casa de la seva mare i que es converteix en el refugi estival i font de moments que va explicant.
Allà hi va amb els dos fills, la criada-cangur i la filla d'aquesta, amigues, maletes, els dos ex-marits, un amant casat, el gos de la mare... Però sobretot carregada de records i amb la resignació de la pèrdua.

Per moments aquesta barreja d'estils, acaba sent el millor de "També això ens passarà", que té moments bastant divertits però alhora és tristona i amb el morbo de poder veure la particular relació que tenien mare i filla, que queda mot ben explicada en aquest fragment: "Recordo la teva estupefacció el dia que em vas dir que, potser, si no em venia la regla, aviat hauríem d'anar al metge, i que et vaig contestar, tan tranquil·la, que feia dos anys que tenia la regla i que no t'ho havia dit perquè no era el teu problema. Anàvem amb cotxe, vas frenar de cop, em vas mirar amb la boca oberta uns segons, vas accelerar a l'escoltar les botzines frenètiques dels altres cotxes, i ja no vam tornar a parlar del tema mai més."
Perquè la història també té una segona dimensió (i que potser seria una possible part d'explicació del hype), que és la relació que van tenir aquests joves, fills de casa bona, de l'assentada burgesia barcelonina que va viure el final del franquisme amb alegria; van desenvolupar les seves carreres al mateix temps que creixien i tenien fills però ara són aquests fills els que estan escrivint els relats d'aquells anys...
Aquest passar comptes emocional i material amb la seva generació familiar anterior...

I tot el què ens explica funciona perquè l'autora ho punteja amb frases que literàriament són com cops de puny. Tota la novel·la està banyada de bones frases i sentències, que quasi funcionen com slogans emocionals.
"Ara crec que ja sabies que l'època dels punts suspensius, que tant detestaves, havia arribat a la fi. Començaven els punts finals, com punyals, com bombones d'oxigen."


El què diré segurament és contradictori, però crec que si t'oblides del hype mediàtic i de tot el què ens han explicat, "També això ens passarà", encara és més bona (i s'acaba fent curta) abans d'hora i en voldries més...
(Com l'amor...)

dimarts, 13 gener de 2015

COR MENTIDER. Marc Cerdó

Cor mentider
Marc Cerdó
Club Editor ed.
2014
188 pàg.


El títol és maquíssim i la portada preciosa.
Però amb això no n'hi ha prou.

Haviam si ho sé explicar bé...
Llegint-lo he tingut la sensació que no hi passava gaire res, que és bastant plana.
O sigui: Que un professor d'institut s'ho faci amb una alumna a casa d'ella quan la seva mare ha anat a un enterrament, després aquest professor es divorcia i se'n va a Mallorca tot un estiu per oblidar... Tot i que ens ho han explicat moltes vegades, no seria un problema però a la novel·la sembla que hi falti alguna cosa...
El protagonista se'n va a Mallorca. Sí, val. Però allà a la casa no acaba de passar res i llavors, plaf, ja s'ha acabat l'estiu. Arriba la ex i la filla i no passa res. Una nit coneix una noia i no passa res...
Llegint-lo m'ha semblat que fins hi tot és més interessant el personatge de la noia veïna, la Catalineta; que té més rollo que el personatge principal.
Però fins i tot així, aquest "argument" secundari al relat, no porta a enlloc ni acaba de servir a la història principal i sembla que els dos arguments no estiguin ben trenats.
Ni cap personatge (la dona, la filla, la familia de Catalina...) aporten gaire cosa al relat.

Potser senzillament només és que li falten més pàgines, per poder lligar-ho tot i anar explicant, escena a escena, els personatges i la història i que tot es llegeixi amb naturalitat...

Té coses bones?
Home clar. Els diàlegs, que són molt bons i amb bastants fragments divertídissims.
La barreja de català i mallorquí també és molt interessant.
(Però hi ha tant diàleg que fa que sembli una novel·la de diàlegs però amb el que dèiem abans, que de fons no avança...)

No sé...

dissabte, 10 gener de 2015

DIEZ DE DICIEMBRE. George Saunders

Diez de diciembre
George Saunders
Alfabia ed.
2013
274 pàg.
Traducció de Ben Clark


George Saunders és com una bomba atòmica quan parla del seu país o millor dit, quan parla de la gent del seu país.
Del què hi ha sota les estrelles brillants de la bandera de seda.
I el que aconsegueix quan rasca i rasca i llavors treu el premi gros.
Té sempre protagonistes desquiciats enmig d'històries devastadores explicades amb un llenguatge precís i perillós com un ganivet japonès.
Perdedors, sense adonar-se'n, en realitats distòpiques; esbojerrades. Amb elements irreals o surreals que pretesament no s'acaben de definir ni explicar.

En aquest llibre de relats curts cada història és com un cop de puny a la mandíbula de qui els llegeix, perquè en Saunders escriu de tal manera; explica les coses amb tanta força que fa que les seves històries siguin inoblidables.
Ni tant sols es mata a explicar els arguments fins que, passades unes pàgines, amb una sola frase aconsegueix donar-li una nova dimensió al relat i deixa al lector astorat i desubicat.
Sembla que no pugui ser, però acaba sent més del què semblava que potser seria al principi. Cada relat és això.
Com si volgués ser abstracte; no explicar que s'entengui fins que PUM i llavors sí, ho captem en tota la dimensió i ho podem entendre.
El segon relat, per exemple, el de la mare que es vol vendre el cadell de gos és d'antologia però això no ho saps fins la penúltima pàgina quan hi ha l'element que et fa obrir els ulls. És demolidor!
El del jove veterà de guerra és melancòlicament violent...
Tots 10 relats tenen coses de les que podríem estar parlant molta estona...
Però també sobretot la manera com escriu i ho aconsegueix (també fabulós el relat del pare de familia escrit com si fos un diari)...

Doncs George Saunders és això (i molt més alhora)...

dilluns, 5 gener de 2015

LA BONA SORT D'ARA MATEIX. Matthew Quick

La bona sort d'ara mateix
Matthew Quick
Edicions del periscopi ed.
2014
281 pàg.
Traducció d'Ernest Riera




Matthew Quick, que també és l'autor de "El lado bueno de las cosas" i la seva celebrada adaptació al cinema, es caracteritza, de moment, pel que coneixem dels seus treballs, per tenir uns protagonistes disfuncionals o bastant inestables emocionalment. Per exemple, a "La bona sort d'ara mateix" hi ha un noi, en Bartholomew, de 38 anys, que sempre ha viscut amb la seva mare, com si ella i la casa on viuen fos el seu únic món; però que de cop i volta la mort d'aquesta mare fa que ell es quedi sol.
Descobreix una carta d'en Richard Gere a la seva mare, i així comença la novel·la amb una missiva que el protagonista li escriu al famós actor (i de fet, cada capítol és una carta al protagonista de "Pretty Woman".)

Molt encertadament a la portada (curiós i molt atrevit el disseny gràfic de Periscopi ed., que posa les notes i l'argument a la portada...) hi ha una cita que diu "Bartholomew Neil és una barreja entre Forrest Gump i Ignatius J. Reilly" (tot i que qui això escriu opinaria que està més a prop de Forrest Gump, amb tot el què això significa...); però si que és veritat que aquest protagonista és un descendent més de la llarga saga d'adolescents o personatges inadaptats, distòpics... Col·locats contra la seva voluntat enmig d'un món incòmode i antipàtic; que poblen i protagonitzen molta de la última literatura contemporània...

I aquí tenim al personatge principal acompanyat per una galeria de personatges gens standards ni més normals que ell: un capellà que beu massa, un home exageradament necessitat del contacte amb el seu gat i la seva germana, guapíssima, bibliotecària atormentada...

"-Mira, si no hi hagués gent rara, estranya i diferent que fes coses rares o que no fes res de res, no hi podria haver gent normal que fes coses normals (...)
La paraula normal perdria tot el seu significat si no tingués un contrari. I si no hi hagués gent normal, el món segurament cauria a trossos... Perquè és la gent normal la que s'encarrega de les coses normals com ara assegurar-se que hi ha menjar a la botiga de comestibles i repartir el correu i instal·lar semàfors i fer que els vàters funcionin com cal i cultivar menjar a les granjes i pilotar avions  i assegurar-se que el president dels Estats Units té roba neta per posar-se..."

Passen coses i llavors el relat es desplaça cap a un viatge que ha de ser decisiu i de descobriment (Perquè, què és la vida, i de rebot, també la literatura, que un llarg viatge d'iniciació?)

Un, té la sensació que el relat és ideal, i potser pensat originàriament per funcionar com a futur guió cinematogràfic millor que en la novel·la que n'ha resultat perquè a estones sembla que li falti força per la ingenuïtat de la narració en primera persona del protagonista que ho va relatant a en Richard Gere...
Però, al mateix temps, per la frescura que té la narració (que també aporta aquest diàleg imaginari amb el famós actor) i la innocència despreocupada del protagonista orfe fa que es llegeixi bé i faci passar al lector una bona estona.

dimecres, 31 desembre de 2014

per un 2015 ple de lectures compartides

fotografia de Sebastiao Salgado, Weddell Sea, l'Antàrdida (Es pot veure al CaixaForum de Barcelona)

dilluns, 29 desembre de 2014

Un bestiari, si us plau! (proposta)

PROPOSTA DE BESTIARI |PLANTEJAMENT DEL CADÀVER EXQUISIT VII

Us proposem un nou projecte de cadàver exquisit: fer entre tots un bestiari.

Per tal de construir el nostre bestiari particular, haurem de fabular sobre animals imaginaris partint d’aquestes tres categories que, combinades, ens donarien unes quantes bestioles úniques i extravagants:

1)   Morfologia.
2)   Hàbitat i forma de vida.
3)   Simbologia (virtuts i defectes que representa i possible equivalència amb prototipus humans).


-      Sobre quines criatures parlaríem? Primerament obriríem un temps durant el qual faríem arribar al blog noms (reals, inventats, tergiversats...), prototips, monstres, bèsties, parelles, lectors, persones... En tenir un ampli ventall de nom de bèsties, ens posaríem a la feina.

-      Un cop haguem rebut les propostes de participació, per començar, proposarem unes quantes bèsties, i els participants en triaran una i una de les tres categories a desenvolupar. Després, i seguint les mateixes normes, passarem a la creació d’un nou animal. I després, un altre, i un altre...

-      Per a l’elaboració del bestiari, hem pensat que cada criatura sorgida de la nostra imaginació sigui producte de la suma de tres relats fets per tres persones diferents, que hauran de triar una de les tres categories per cada animal descrit (MORFOLOGIA, HÀBITAT/FORMA DE VIDA O SIMBOLOGIA).

-      Les col·laboracions no tenen límit: Per incrementar aquesta galeria de monstres que serà el bestiari dels orfes, podeu participar tantes vegades com vulgueu. Això sí, cada animal d’aquest bestiari constarà ÚNICAMENT de tres relats escrits per tres col·laboradors diferents, sota els tres epígrafs abans esmentats (una categoria per participant i per animal).

-      L’estil triat és cosa vostra: podeu descriure a la manera d’un científic, a través d’una narració periodística, d’un quadern de viatges, d’una faula, d’un text metafòric, de la informació proporcionada per lectures...

-      La idea és que tant els escrits com les bestioles que sorgeixin d’ells siguin absolutament dispars. Això és un cadàver exquisit, i el propòsit és construir un imaginari propi on una bestiola –posem per cas- tingui les categories combinades següents: de color groc, amb ales, de tres-cents quilos de pes, habitant de les profunditats marines, que es reprodueix per espores i que simbolitza la luxúria humana (només és un exemple).

-      Els participants no veuran fins al final les col·laboracions de la resta de companys del bestiari. Serà més divertit escriure “a cegues” i que el resultat sigui una barreja de narracions, d’estils i, naturalment, de bèsties impossibles.

-      Després, els organitzadors reorganitzarem el nom de les bestioles nascudes de la vostra imaginació. Un altre pas seria poder dibuixar-les  totes. Com sempre, publicarem el resultat d’aquesta feina col·lectiva al blog. I també com sempre, les Edicions de l’Ocell de Foc (amb seu a València), enviaran a cada col·laborador un exemplar físic de les despulles del nostre exquisit cadàver.



-      Si voleu participar en aquest projecte, de moment només heu de començar a suggerir possibles bèsties, i ja en parlem...

.........................................
De moment heu aportat els següents noms:
-Bibliòfag                   -Orfet d'argent                  -Bibloca                  -Bloggostrum
-Ocultae lectorem      -Diporfes (o Diporfe)         -Berbèride             -Irati Bibliopola
-Mare Norfum            -Fantasíade                       -Xixebú                  -Letyryx
-Boixínia                    -Orfeòpter                        -Grammaïa

dissabte, 27 desembre de 2014

MONTAUK. Max Frisch




Montauk
Max Frisch
Debolsillo ed.
2014
148 pàg.
Traducció de Fernando Aramburu


En un dels últims números de la revista Estado Mental, hi havia un article de Marcos Giralt Torrente (Ull al seu "Tiempos de vida"!!!) que era una crònica dels dies que va estar de gira pels Estats Units promocionant el seu llibre i que explicava les seves lectures mentres va ser allà.
Parlava molt bé d'una novel·leta d'un autor europeu que relatava també la seva estada al país americà per presentar la seva obra...
Casualment, a la llibreria que sovintejo vaig trobar-me a la taula de novetats l'edició de butxaca amb aquesta portada preciosíssima, i esperonat pel record d'aquell artícle la vaig comprar.

Max Frisch, va ser un dels més importants autors suïssos i europeus dels anys 60 i 70. També destacat autor teatral durant aquells anys. Un prestigiós crític literari alemany va incloure "Montauk" entre les 20 obres que formarien un cànon de la millor literatura alemanya de tots els temps (a la llista també hi havia, per exemple "Les tribulacions del jove Werther" o "La muntanya màgica"...)

A "Montauk" que és el nom d'una petita població costera de Long Island, regió al nord de Nova York on passa el protagonista del relat, un autor europeu d'edat avançada i reconegut prestigi, uns dies acompanyat d'una jove treballadora de la seva editorial americana i que l'acompanyava durant la seva estada de promoció pel país.
La companyia d'aquesta jove l'empeny a recordar els dies de la seva infància, els anys de formació que va començar estudiant arquitectura, els primers intents de creació literària i sobretot la influència que van tenir les seves parelles en la seva vida i la seva escriptura.
Escrit com si fossin petites entrades d'un diari però sense un ordre temporal aparent fa que la lectura sembla que ens porti per un relat caòtic (alternant el passat amb les escenes del present amb la jove acompanyant) tot i que la lectura va conformant el personatge principal al que lentament ens va ensenyant i explicant la seva vida (barrejant en un mateix paràgraf, per exemple, la primera i la tercera persona del narrador)...

Aquesta lectura m'ha fet pensar en les millors novel·les de parelles de James Salter; sobretot pel to i la manera d'explicar que té el narrador, que s'explica ell mateix però com si ho fes de lluny, com si expliqués les escenes amb boira entremig, i que fa que el lector hagi de llegir lentament i assaborint cada frase amb atenció però amb plaer alhora.

Després, al final del llibre hi ha unes mínimes dades biogràfiques de Max Frisch que ajuden a situar els records i els personatges de "Montauk" en la vida real de l'autor.

dilluns, 15 desembre de 2014

La culor dil tiempu.- Clarisse Nikoïdski

INTRODUCCIÓN
Desde que comencé a escribir me he considerado como una escritora de lingua francesa ya que este es el lenguaje que me "pertence" y a quien "pertenesco" mas que ni un otro. Constituye la materia esencial de mi penser y de mi sentir, ma no la sola...
   Mi madre era Italiana, crecida en Trieste, de origen de Sarajevo. Mi padre crecido en Sarajevo la encontró en España (Barcelona) en 1936 donde su familia vivia a aquel tiempo.
   Se fueron juntos a Francia donde se casaron, encantados por lo que descubrievan de la Frente Popular. En Lyon me naci. Muchas linguas se hablaban en casa: el italiano, el serbo croato, unas palabras en allemán, y un poquito de francés. Y se cantavanlas todas. Una lingua tenian mis padres conocida de ambos: la que llamabamos el "spaniol muestru" y que nos venia de nuestros abuelos, llegados al "Ottoman turco" como se decia, desde la Inquisicion d'España. Este idioma havia asimilo muchas palabras de los tierras extranjeras que habian atravesados. No se tenia ninguna memoria de persecución o segregación en aquel pais que no hace mucho tiempo se llamaba la Jugoslavia.
   Atravesaron la guerra como tanta gente: sufriendo, escundiendose, y al fin se salvaron con los dos niños que eramos a aquel tiempo. La mas grande parte de la familia quedada en Jugoslavia fue extremida por los Ustachis, aliados de los Nazis.
   Cuando empesé a ir a la escuelo el francés era para nosotros todos la lingua que teniamos de hacer nuestra. No mostrava yo gran interes por la otra lingua que era "de la familia", del "secreto", del susto y -quisas- de la verguenza. Habia hecho de nosotros "los escondidos". Ademas, comparandola al frances me parecia sin noblesa, sin gramatica y sin... literatura!
   A los diez i siete anos descubri los textos de Cervantes y del Lazarillo de Tormes y tambien que el "spaniol muestru" o djidio tenia raices en lo mejor de la literatura castellana y que era precioso testimonio de una epoca de la lingua.
   El castellano me era familiar, en vez de que a menudo, usaba palabras que dejaban muy perplexos los maestros mios. Cuantas veces no llamé al sabato, del ebreo "shabat" o al domingo "alhat!". La muerte de mi madre fue una grande comocion. Además comprendi que con ella, se iba definitivamente un poco de esta lingua de mi infancia, y que para nuestra generación, la muerte de nuestros señores significaba la muerte de un lenguaje.
   En esta lingua se hallaban el amor de mi madre, nuestra complicidad y nuestras risas.
   Asi me atreví a escribir estos poemas para que quede la empresa de su voz. Cada vez que terminé un libro en francés me dediqué a escribir en muestru spaniol algo como un canto.
   No se nada de religión, o cerca nada, ma quisiera que estas palabras en la lingua perdida sean para ella, mi madre, como un kadish repetido a menudo.
CLARISSE NICOÏDSKI


Clarisse Nicoïdski
La culor dil tiempu - Poezia kompleta / El color del tiempo - Poemas completos
Traducció al castellà: Ernesto Kavi
Sexto piso, 2014


Una poesia completa bilíngüe en poc més de cent pàgines.

Oferida en dues parts: una dedicada a ulls-mans-boca, amb cinc poemes afegits com a apèndix dedicat al García Lorca (no sé jo què tindrà a veure aquest senyor amb poetes expulsats, com tampoc en conec la relació de Federico amb els fets de veure, fer i ser callat); l'altra part, dedicada a (19) camins de paraules.

L'edició de Sexto piso, delicada i preciosa.

La veu de la Nicoïdski, tranquil·la, ferma, segura i acollidora.

Hi ha portes, però obertes; hi ha crits, per expulsar l'espant del silenci; hi ha mans obertes com a llibres, paraules com a pedres i parets que en miren...



de Lus ojus Las manus La boca (1978)

de A Federico García Lorca
Cóntami la cunseja insangritada
qui avrirá las puartas sarradas

de Caminus di palavras (1980)


divendres, 12 desembre de 2014

EL MÓN RESPLENDENT. Siri Hustvedt

El món resplendent
Siri Hustvedt
Anagrama ed.
2014
380 pàg.
Traducció de Ferran Ràfols Gesa




Siri Hustvedt, també coneguda per "la dona de Paul Auster", tot i que si mirem els seus últims títols respectius potser hauríem de canviar i dir-li a ell "l'home de..." ens presenta ara aquest novel·lot compacte i sensible a la vegada; femenista i femení; delicat i potent situat en el món de l'art de Nova York.

La reflexió del paràgraf anterior, que no és nova, ens va bé per situar la novel·la i també com a metàfora de l'argument.
Una veterana artista que vol un reconeixement per la seva obra que fins llavors no havia tingut, idea una manera per presentar els seus treballs amagada rera la persona i el nom d'altres artistes (tots homes) per tal de conseguir-lo perquè creu que les dones artistes són jutjades injustament i minusvalorades per la crítica i els espectadors.

Tot el llibre té interés i força, per això, de reivindicar un gènere, el femení dins un món eminentment i per tradició masculí, el de l'art. Que es nega a canviar aquest status i que, sobretot, està ple de prejudicis i manies.

Siri Hustvedt és molt bona perquè explica la història i ens va narrant el relat de manera coral. Com si fos un reportatge televisiu, diferents personatges propers a la protagonista la van explicant (o sigui que Husvedt va creant el personatge alhora que ens va explicant aquests altres secundaris) amb diferentes veus que sempre són en primera persona però de diferents narradors... Com si fos una novel·la cubista.

Ja havia tractat el món artístic en la també molt recomenable "Allò que vaig estimar" però aquí se supera i porta la història molt més enllà. Abarca l'art, la filosofia (està molt present en tota la història perquè la artista protagonista n'és una gran coneixedora) amb moltes notes a peu de pàgina, les descripcions post11-S són molt bones i com afecten a tots els personatges, la història de l'art però també les vides dels artistes; l'art conceptual i el poder de les idees, Nova York com escenari, el misteri de la creació, la maternitat...

"Però que no eren una forma de ficció, ja, la majoria de records?"

Novelassa plena de moments brillants que tant es pot llegir des d'una visió de gènere i arty, però també com una història de sentiments i superació. Molt ben escrita i plantejada.
Bona bona.

Chagall, Yósik i l'extinció del món

El violinista celeste (1934)


Viure és anar embastant relats. Tota experiència se’ns presenta en un context determinat, amb un llenguatge concret (realista, abstracta, oníric), té, fins i tot, els seus codis ètics, que no tenen per què coincidir amb els de l’entorn ni amb els que acceptem conscientment. Cada vivència és com un conte, amb valor individual. Anar enfilant aquestes experiències ens acaba construint. Acceptar cada relat com una part d’un tot no vinculat a una trama predeterminada permet créixer en totes direccions, alliberats de la presentació, el nus i el desenllaç novel·lesc i determinista. Ens permet defugir l’esperit tràgic de la vida, la sort i la dissort, la voluntat divina. Cal només acceptar que, si bé tot ens afecta, el llop tanca els ulls al final de cada conte.

Una part de la meva infantesa està indefectiblement lligada a Tossa de Mar. Ho està de forma realista, perquè com a experiència em va modificar; però ho està també de forma onírica perquè les sensacions i les emocions no acaben mai de conformar un relat sòlid, sinó que són com pinzellades en un quadre impressionista; taques de color, de llum. La distància i la implicació modifiquen el record i l’objecte.

Tossa, encara que només sigui en la memòria, és per ella mateixa una vila idíl·lica, impregnada d’ombres medievals, d’olor de mar, del verd de la muntanya. És llum, és so; és una veu que parla abans que totes les paraules comencin a tenir sentit. És, en la ment infantil, sintagma abans que relat.

Tossa és un indret petit comparat amb el món, per això allà tot era més dens perquè el món hi era concentrat. I com en els contes, tot era recorrent. El mateix mar, la mateixa sorra, la mateixa olor a sal. La nostra mirada és la que converteix el conjunt en una paleta d’on triar el color; on la mà tria el traç; i la imaginació, la perspectiva.

A Tossa hi ha una finestra entreoberta sobre les cases d’una vila, d’un shtetl, potser Vitebsk, localitat bielorussa majoritàriament jueva, on els nazis van exterminar més de 16.000 jueus durant la massacre del gueto, el 8 d’octubre de 1941. I de la finestra estant, com un ocell, sobrevola les taulades el Violinista celeste, de Marc Chagall.

Chagall, nascut i criat a Vitebsk, es va inspirar en els paisatges de la seva infantesa i en els costums de les comunitats jueves de l’est d’Europa. La Gran Guerra (1914-1918) va desplaçar gairebé un milió de jueus i es va destruir el que quedava de la cultura shtetl que havia definit la vida de la majoria d’aquests jueus durant segles, i que es pot donar per extingida després de l’Holocaust. Es va esvair una societat que va veure créixer escriptors i artistes com Chagall, gent amb uns poderosos records que ja no podien ser alimentats per una realitat tangible. En el seu lloc, la cultura es va convertir en una font emocional i intel·lectual que només existia en la memòria i la imaginació, i que han reproduït de forma excel·lent pel·lícules com El violinista a la teulada (1971), de Norman Jewison (amb guió de Sholem Aleichem), o autors en llengua jiddisch com el mateix Sholem Aleichem, Isaac Bashevis Singer (Premi Nobel 1978), Der Nister o Joseph Buloff, de qui resulta imprescindible la lectura de la novel·la Yósik, el del viejo mercado de Vilnius (Barcelona: Capitán Swing, 2011).


Buloff, caracteritzat com a Yoshke, el músic


Joseph Buloff, actor jueu lituà de llengua jiddisch, que va abandonar l’Europa de l’est el 1926 per fer carrera en el teatre i el cinema nord-americans, ens descriu a Yósik, de forma més o menys autobiogràfica, l’entramat urbà de la vella ciutat de Vilnius i del seu barri jueu, del shtetl en què va viure. Ens narra la història d’un nen que va créixer aprenent l'art de la metamorfosi, necessari per sobreviure durant les ocupacions successives de cosacs, alemanys, bolxevics i polonesos. La vida urbana, la supervivència en un món miserable i hostil, el terror de la Primera Guerra Mundial... Tot es combina en aquesta novel·la que resulta tan impactant tant per a qui en coneix el context com per a qui no. Una novel·la que és, alhora, un document històric d'un període durant el qual, com ja he explicat, l’Europa de l'est va canviar per sempre.


La vida en un shtetl


Dins de la tradició simbòlica, irònica i còmica de la literatura oral, escrita i dramàtica en llengua jiddisch, mare en certa manera de la literatura de l'absurd (Kafka va quedar molt impressionat quan va conèixer el teatre jiddisch procedent de l’Est, que desconeixia totalment), Yósik, el narrador, relata la delirant existència dels personatges que viuen al voltant del vell mercat de Vilnius, i l'extravagant aprenentatge d'un nen jueu dotat d’una imaginació i una retòrica fora del comú.

Tornant a Chagall, el seu món està impregnat d’aquell esperit jiddisch simbòlic però, alhora, excepcionalment vital. La seva pintura de colors vius representa el món com a través d’un vitrall, com d’un calidoscopi que deforma i interpreta la vida. Optimista i oníric: el jazz hebreu de la pintura, es va dir en el seu moment. A Tossa (en certa manera el meu  shtetl particular en el laberint de carrerons de la Vila Vella) hi va passar els estius de 1933 i 1934. Fins l'esclat de la Guerra Civil Tossa va ser el punt d'arribada i estada de bona part dels pintors i artistes europeus, sobretot d'aquells que fugien del poder nazi que s'estenia com una taca. Quan començà la guerra, el pintor Georges Kars va ajudar a repatriar els artistes estrangers. Kars (George Karpeles, jueu txec nascut el 1880 a Kralupy) havia arribat a Tossa l'any 1929 i hi va fundar el Museu d'Art Contemporani i va ser un dels artífex que Tossa fos anomenada la Babel de l'Arts. L'any 1945, davant de la incertesa d'un món en mans del nazisme, es va suïcidar; malauradament, no sabia que Hitler i el nazisme tenien els dies comptats.


Chagall i Georges Kars, a la platja de Tossa


Chagall marxava de Tossa el 1934, però hi va deixar oberta la finestra (el Violinista celeste és permanentment exposat en el Museu Municipal de Tossa) a través de la qual vaig aprendre -sense cap mena de consciència artística: només era un nen i un adolescent amb molta imaginació- a volar, com s’alça el vol quan s’és dins d’un somni, i escapar sobre els terrats de la ciutat, escapar de la realitat que, finestra endins, se m'oferia crua i nua.




451 Editores ha publicat la novel·la gràfica Chagall en Rusia, dibuixada i escrita per Joann Sfar, l’autor de l’imprescindible El gato del rabino. L'obra d'Sfar és una interpretació lliure de la vida del pintor. Però són tants els punts en comú entre Chagall i Sfar que arriba un moment que tota recreació del dibuixant resulta plausible. Evidentment, a través d’Sfar no arribarem a la pintura de Chagall, però sí al seu esperit, sí a aquell paisatge que conforma el rerefons de la seva producció artística. Sfar cuida molt els temes i els personatges de les seves històries. Tot serveix per canalitzar la seva creació i fer evident que estem davant d’un dibuixant que ja comença a ser un referent artístic. Però fer-ho a través d’un altre artista que ho és tot en el món del art l’ha obligat a deixar anar totes les seves capacitats expressives. Una d’elles, que s’evidencia especialment aquí, és la capacitat de canviar l’estil i el traç del seu dibuix amb la finalitat d’aconseguir la màxima expressió dels caràcter i de les emocions. El seu dibuix té autèntica capacitat narrativa.

D’una altra banda, Sfar comparteix amb Chagall l’alegria i el vitalisme. El gato del rabino és una mostra paradigmàtica de com explicar una història i que pugui arribar a tothom a través d’aquest vitalisme. Sfar parla de la naturalesa humana. La seva visió de la religió, de l'amor, de l'amistat, la seva afició per la música impregnen totes les seves obres. I és a partir del coneixement i el domini de les arts i la comprensió dels sentiments que Sfar aconsegueix el seu objectiu, simple i complex alhora: capturar la naturalesa contradictòria de l'home i les seves passions. Sfar ens explica el conte en què estem tots atrapats.