divendres, 28 d’agost de 2015

Les darreres miniatures d'Echenoz


Capricho de la reina
Jean Echenoz
Traducció al castellà de Javier Albiñana
Anagrama, 2015

Què hem de dir de l'escriptor francés que no hem dit ja en aquest bloc? N'hem comentat alguns dels seus millors llibres (l'últim, la petita obra mestra, 14.

L'últim llibre  de l'Echenoz (que pren el títol d'un dels breus relats) són aquestes 7 miniatures 7, escrites entre 2002 i 2014.

Miniatures que són com les tessel·les d'un mosaic. Són totes diferents però formen un conjunt harmoniós. I ens preguntem què tenen en comú aquestes peces, relats, biografia, projecte de peça teatral, descripció, divertiment...? Primerament, són textos que miran el món i les històries des d'una perspectiva insòlita; després, el capritx i el goig (plaer) amb el que han estat escrites; tot seguit, de la depuració de la prosa utilitzada; per l'estil pulcre, net d'Echenoz; per la poètica de la seua escriptura... i podríem seguir.

Nelson (l'almirall personatge real), Capricho de la reina (amb un final sorprenent que et canvia la perpectiva), En Babilonia (una crítica al crític), Veinte mujeres en el parque de Luxemburgo  y en el sentido de las agujas del reloj (com un exercici d'estil a la manera de Quenau o Perec), Ingeniería civil (narració que, amb un humor molt subtil, juga amb el flashback)... Tots són una meravella.

Però no us deixeu enganyar per la seua brevetat (el llibre, 7 textos en menys de 100 pàgines) es pot llegir en una estoneta; concediu-li una lectura reposada i espaiada.
Us farà gaudir aquest grapadet de paraules, on no en sobra ni falta cap. Senzillament genial!

dimecres, 26 d’agost de 2015

EL CÍRCULO. Dave Eggers

El círculo
Dave Eggers
Random House ed.
445 pàg.
2014
Traducció de Javier Calvo

Què dir del gran Dave Eggers??
Que a més de ser el fundador de la imprescindible i molt recomenable editorial McSwenney's , va crear també 826 Valencia (un centre de voluntariat que ajuda a nens i adolescents amb programes extraescolars i classes d'escriptura...), però sobretot no hauríem d'oblidar les obres que ha anat deixant a l'última narrativa americana...

Quan va debutar amb aquella "Una historia conmovedora, asombrosa y genial" dolça història de dos germans que per accident es queden sense pares i es passen els dies menjant patates fregides amb ketxup... O "Ahora sabréis lo que es correr"quan dos amics se'n van a l'Àfrica a repartir uns diners que tenen en excés però els nadius d'allà llavors no els volen... A "Los monstruos" ajuda a Spike Jones a escriure el guió de la versió cinematogràfica del clàssic infantil "Allà on viuen els monstres" del gran Maurice Sendak o la penúltima "Un holograma per al rei" a Periscopi i en català!
Sempre històries fresques, sorprenents, modernes però també profundes.

Ara a "El círculo" trobem una fàbula tecnològica que anticipa possibles realitats en una gran empresa, corporativa i global que té el monopoli excessiu del comerç i les recerques per internet...
Us sona?
Llavors hi ha una noia que entra a treballar en aquesta empresa gràcies a les influències d'una amiga seva que també hi treballa.
Hi ha els tres enigmàtics fundadors de l'empresa, l'amiga, un treballador que s'enamora de la noia, el pare de la noia que ha agafat una greu malaltia, i el primer nòvio de la noia que és absolutament contrari a les innovacions tecnològiques d'aquesta empresa (i fa de contrapès a la doctrina tecnològicament neolliberal que impera a l'empresa de la noia).

Dave Eggers, segurament ha escrit el "1984" de la nostra època; però aconsegueix, a més, que els sentiments es barregin bé amb l'argument i en siguin una part important amb l'evolució emocional de la protagonista en una trama, per moments d'intriga i ciència-ficció informàtica, que planteja qüestions com la memòria, el pasat, l'íntim i el privat, la democràcia, la tecnologia i els límits del coneixement humà.

"Con la tecnología que hay disponible, la comunicación nunca debería estar en tela de juicio. Entenderse nunca debería ser inalcanzable ni complicado. A eso nos dedicamos aquí. Se puede decir que es la misión de esta empresa, o por lo menos mi obsesión. La comunicación. El entenderse. La claridad..."

Molt bona. Funciona bé a tots els nivells!

dimarts, 25 d’agost de 2015

Los recuerdos del porvenir.- Elena Garro





Elena Garro
Los recuerdos del porvenir
FCE, 2010 (tercer volumen de la Obra Reunida)



En l’itinerari auto-imposat de seguir els signes dels temps i les petjades dels amics, vaig “de a poquito” llegint coses de Mèxic.

Previngut per Eduardo Ruiz dels valors de la Garro com a escriptora, vaig demanar ajuda a la meva llibretera motoritzada (la gran Heide de Sidecar) i em va localitzar aquesta edició que inclou “Y Matarazo no llamó…” i “Los recuerdos del porvenir”.

Llibre gran (27 x 19 cm), de lletra mitjana i tapes de tela vermella. Llibre d'estiu o de casa (no és apte per a l'autobús ni per sostenir-lo en el llit).

Matarazo, sent breu, és un "mazazo" per enfrontar-nos al contrasentit del destí després de trobar-nos amb ell sense haver-lo buscat. En la línia de l'Estranger de Camús, però amb el sabor dels “chiles” i les “tortitas”.

Per la seva banda, Los recuerdos... conten, a més del seu grandíssim títol, amb el gust dels llibres que et fan sentir: sentir curiositat, alegria, riures, por, angoixa, dolor per allò que anticipes, pena per allò que perds, ràbia per les enveges, desig de venjança…

Crec que és un llibre viu. Crec que té la força de la vida. Crec que és una joia.

Són dues-centes grans pàgines i una història potent, amb ensenyaments vàlids per a totes les generacions, amb una escriptura poderosa i molt dolça (o molt salada, cadascú que esculli la seva preferència).

Al final dol que la gent es faci mal.

De la Garro fan venir ganes de dir que l’Octavio va arribar a ser algú per ser el seu marit.

Recomano la ressenya d'aquesta “cabreta” escrita per la Poniatowska (enllaç).

diumenge, 23 d’agost de 2015

La muchacha indecible. Mitos y misterios de Kore.- Giorgio Agamben i Monica Ferrando



Giorgio Agamben i Monica Ferrando
La muchacha indecible. Mitos y misterios de Kore
Traducció al castellà: Ernesto Kavi
Sexto piso, 2014
(Fitxa i primeres planes del llibre)


Magistral assaig filosòfic i icònic al voltant de la incapacitat del llenguatge per expressar/apropar/possibilitar el coneixement i la veritat.

Mitjançant un acostament profund però breu a la filosofia del coneixement, i als misteris del saber últim, de la mà tant del filòsof com de la mà de la pintora i, a més a més mitjançant una selecció de textos clàssics que ens acompanyen des de la presentació de Persèfone fins al retorn de les flors i els fruits a la terra i el descobriment de la vida benaurada, partim de la duresa de “allò que no es pot dir” per arribar a “allò que solament es pot viure”.

Si s'aprofita un moment (no gaire llarg, certament) de concentració, per no espantar-se amb la part filosòfica del principi, l'experiència de llegir “La muchacha indecible” es converteix en un rapte estètic per la contemplació dels pastels i olis (i alguna tinta) de la Ferrando i la màgia de la mitologia clàssica grega, amb els seus déus i deesses, els seus estupres i segrestos, les seves negociacions i tripijocs, els seus secrets i les seves grans veritats. 

Us asseguro que hi ha estones precioses en aquest llibre.

PD: El text de la contracoberta, espoiler perfecte, crec que és un resum genial de l'assaig. Encara que no et dóna la “contemplació”, que és allò veritablement genial del llibre.

dijous, 13 d’agost de 2015

PRINCIPI D'INCERTESA. Martí Sales

Principi d'incertesa
Martí Sales
Males Herbes ed.
2015
174 pàg.

"Diu que preguntar-se si t'estàs fent gran és el que envelleix més de tot."

Martí Sales és una de les joves veus catalanes amb més personalitat i futur (si no us ho creieu, agafeu aquest llibre i ja veureu!!); integrant de la famosa nissaga dels Sales; també traductor i músic. Ens presenta aquest "Principi d'incertesa", amb títol de príncipi físic, que sincerament  esperem que no sigui literalment un principi d'incertesa a l'escriptura i el procés creatiu al i del mateix autor...

En tot cas, el "Principi d'incertesa" que llegim és un recull de textos diferents. Primer hi ha un exercici d'estil molt potent que comença amb Samuel Beckett i acaba 17 pàgines després amb Jackson Pollock. Després hi ha el diari d'una estada de l'autor als USA que té desplaçament, la recerca d'idees, el jo i l'escriptura, cossos que es troben...
També hi ha algun text sobre principis de física, apunts de música, records a amics desapareguts, nits per la Barcelona profunda i molts moments que semblen principis d'assaig...
Però sobretot hi ha una manera de veure la vida i copsar-hi la poesia de l'existència; la fidelitat a les amistats i els amics, la tradició i la modernitat. Martí Sales escriu amb rampells de genialitat controlada, i en aquest títol que comentem, n'està ple de bons moments.

"Canvies de lloc per destruir la pròpia prespectiva i amb els bocins enlluernats pel que has viscut, fer-te'n una de nova, més calidoscòpica, que pugui captar la llum d'altres angles -canvies d'ulls, canvies d'idees, canvies d'ulleres-..."

"Els nostres cossos s'inscriuen, se subratllen, s'insereixen, es corroboren, s'alcen, es col·lapsen. Els nostres cossos s'alçuren. Els fem punta per escriure'ns millor. Tota escriptura és palimpsest i tota lectura la culminació d'una munió d'escriptures. Cos a cos, el desig no es pregunta, però els cossos hi responen. Com ens excita la mirada que es perllonga fins a la procacitat, o aquests llavis, de sobte tan tendres, o -i sempre- la voracitat d'una llengua que no s'esgota: la trempera..."

Un llibre que es fa curt i et deixa amb ganes de més!!
(Qui això escriu creu que aquestes noves generacions de joves escriptors, amb solvència contrastada com el mateix Martí Sales, que han anat creixent pas a pas, necessitarien ara un petit novel·lot que els confirmi i els consolidi com a realitats. Que deixin de ser promeses, es converteixin en presents i donin un petit "cop d'estat" a la narrativa (més aviat aburridota) d'aquest país...)

Ah!! I ull també a l'editorial Males Herbes!!!! Que amb poc temps ha anat creant-se un petit però compacte catàleg... A les vostres llibreries habituals estigueu atents a aquells petits puntets verds que hi ha de tant en tant (com si fossin males herbes...) enmig de les taules i les estanteries...
Puntets verds molt recomenables!!

dimarts, 11 d’agost de 2015

CANTS DE MIHIAR EL DE DAMASC.- ADONIS




Adonis (Alí Ahmad Said Asbar)
CANTS DE MIHIAR EL DE DAMASC
Traducció al català de Dolors Cinca i Pinós
Arola Editors, 2010 (fitxa)
(amb versió original i versió sonora en DVD)


Llibre escrit als anys 1960 i 1961.
Corregit després al 1983 per l’autor.

La traducció, a un català bellíssim i dolcíssim i molt ric, és d’una dona de vida breu i trajectòria professional com a traductora enorme (a l’inici del llibre els editors han escrit un “in memoriam” preciós).

Adonis és un dels grans de la literatura àrab. Un renovador de la poesia i una fita del pensament humà.

Aquest llibre parla de paraules, de vida, de pàtries, de derrotes, de ferides, de déus, de viatges, de ciutats, de vents, de rius, de dies, de somnis, de pols...


INDECISIÓ

Perquè està indecís,
ens ha ensenyat a llegir la pols.
Perquè està indecís,
ha travessat les nostres mars un núvol,
eixit del seu foc i
de la set de les generacions.

Perquè està indecís,
la imaginació ens ha atorgat
els càlams i l'escriptura.


HA MORT UN DÉU

Ha mort un déu, ha caigut
de dalt, del crani del cel,
Tal vegada en la paüra i la desolació,
en la desesperança i la misèria,
el déu sorgirà de les meves entranyes.
Tal vegada, car la terra és per mi
tàlem i esposa,
i el món, sinuositat.


VIATGE

Viatjaré en una ona, en una ala,
visitaré les èpoques que ens han abandonat
i el setè cel.
Visitaré els llavis,
els ulls plens de gel
i la fulla lluent en el bàratre diví.
M'absentaré, amb el pit cenyit,
lligat pels vents.
I deixaré els meus passos en una cruïlla,
lluny, en el desert...


A SÍSIF

He promès escriure sobre l'aigua,
he promès ajudar Sísif
a portar la seva roca.

He promès romandre amb Sísif.

Em someto a la roentor, a les espurnes,
busco en els ulls cecs
una última ploma
que dediqui a l'herba i a la tardor
el poema de la pols.
He promès viure amb Sísif.


NO TENS OPCIÓ

Si anihiles la faç de la terra
li'm dibuixaràs una altra.
No hauràs altra opció
que el camí del foc,
l'infern del rebuig;
car la terra esdenvindrà
cisalla muda o déu.

divendres, 7 d’agost de 2015

Trece pasos.- Mo Yan




Mo Yan
Trece pasos
Traducció del xinés al castellà de Juan José Ciruela Alférez
Kailas, 2015



Que un dels protagonistes caigui mort a la taula de l'aula on fa classes de secundària i es desperti dins la cambra mortuòria on espera ser "restaurat" per la maquilladora de morts oficial del Partit és allò menys desconcertat d'aquesta novel·la.

Mo Yan ens explica gairebé a la pàgina 400 (i després una altra vegada al final del llibre) una llegenda sobre si es veu veure venir un teuladí, d'aquests que caminen normalment a saltirons, donant passos fins a nosaltres: i seran senyals de fortuna si no arriben a donar el pas número tretze.

L'estructura, com sempre, mesurada: tretze parts. Gairebé totes amb set capítols, encara que alguns es queden en tres. Números habituals de les poesies xinesa i japonesa. El text, a més, juga en aquesta ocasió amb belles descripcions de paisatges i persones, de llocs i d'institucions. És una de les novel·les més poètiques del nostre (meu, si més no) volgut "Calla't" (com ja sabeu, això és el que vol dir Mo Yan).

I jugant una miqueta (realment ben poc) amb la màgia, ens trasllada al difícil món de l'ensenyament secundari i ens el presenta a la Xina, amb les seves peculiaritats i condicionaments. I ens parla de relacions de parella, i de pares amb fills, i de professores que espellen conills, i de venedores de tabac car enamorades, i d'alumnes que es fan rics venent pollastre rostit i demanen perdó als seus professors pels esforços malgastats amb ells, i de directors de fàbrica que ensenyen a defensar-se a les professores russes, i de polítics que prometen millores de sou i habitatges als professors...

Un altre passeig per la bogeria i la vida de la mà d'aquest geni. 
Altament recomanable.

La mida aquesta vegada no importa. Són 500 pàgines però la lletra és molt gran. El llibre pesa, PERÒ LA NOVEL·LA NO. La seva lectura és molt àgil.

PD: L'original és de 1989; no espereu la ratlladura dels últims llibres del Nobel: és una novel·la molt bona però bastant "normal" (no hi ha nens menjats ni res semblant). Pot servir, fins i tot, per començar a "clavar-li la dent" al Mo Yan.

dimarts, 4 d’agost de 2015

Pèl de panotxa.- Jules Renard




Jules Renard
Pèl de panotxa
Traducció d'Antoni Clapés
Edicions Sidillà, 2015


Potser, a la llibreria, miraràs el llibre una i  altra vegada. Possiblement el tindràs a les mans i, fins i tot, en llegiràs la contracoberta, i això de “que relata amb lucidesa i ironia la vida d’aquest alter ego de l’autor” quan era menut ja te’l farà més abellidor (però no, encara no et decidiràs). Potser pensaràs que és un llibre per a xiquets que es pot llegir per gent gran (Vila-Matas qualifica aquesta obra de “clàssic de la novel·la infantil per a persones madures”), però no. Que és un clàssic?, doncs jo no el coneixia...
Però al final, ves per on, arribarà una amiga (acèrrima i boníssima lectora) i ens el regala!
I, amb sorpresa i desassossec creixents, comença l’aventura...

Amb un llenguatge senzill però colpidor el relat s’estructura en 48 escenes independents que són com a fotografies que formaran l’àlbum de Pèl de panotxa.
La senyora Lepic ja ha tingut dos fills, tots dos preciosos i encisadors, i el tercer li surt terriblement de color taronja (panotxa). És un color odiós: radical per a uns, cínic per altres ... (Demaneu-li, si no, a la Rita). Pot arribar a agradar-te, però és el color dels bigots de les guineus. Pregunteu a qui es dedica a la cria de gallines.
I segurament, creiem, aquest és el terrible mèrit (o culpa) del nen, de qui no arribarem a saber el nom; només aquesta és la causa, creiem, d'un odi i un maltractament que no s'entenen. Situacions de vexació i humiliació cap a ell, però també de crueltat per part del xiquet.

El detallat relat de les "atencions" de la senyora Lepic vers el seu fill cal llegir-lo. No es pot explicar: primer perquè no tenen explicació possible; segon perquè aquestes “atencions” són tan subtils que vistes des de fora no semblen tan menyspreables, i finalment perquè són incomprensibles des del punt de vista de la nostra concepció del que entenem com a ens “mare”.

Petita (per la grandària, no pas per la seua grandesa) novel·la escrita fa més de cent anys que representa límits d’allò que es por contar o narrar només aconseguits (i, possiblement, superats) en l’insuportable, per dolorós, "Gran quadern" de la Kristoff.
El llibre se't queda enganxat a les mans. No pots deixar de llegir-lo. Allò que estàs llegint no t'ho pots creure. No dónes crèdit. T’atures, si de cas, per beure aigua i poder empassar-te el “mal tràngol”.
Un llibre, a més a més, preciós; amb la seua magnífica il·lustració de portada hipnòtica, i el tacte verjurat de la seua coberta, i la seua grandària deliciosa, i les seues dues-centes pàgines de suau paper crema.

De la primera lectura del llibre ens quedaríem amb... tot.
Recomanaríem de recomanar-lo immediatament a algú amb qui es pugui anar comentant a mesura que el vagi llegint (algú de casa, doncs, o amb possible trucada freqüent de telèfon: parella, veí, amant o parent).

En una segona lectura, boli en mà, podem destacar les converses del nen amb els adults: la mare, el padrí, el pare (aquesta última és definitiva).
L'àlbum (últim capítol) també és imprescindible.
I el capítol de la revolta.
I l’última frase del llibre (superba i que només cobra sentit si t’has llegit aquesta meravella, aquesta revenja de l’autor amb el seu passat).
Bé, tot.

Aquesta amiga sempre l'encerta. Gràcies.

Llegiu el pròleg i un parell de capítols aquí.

dilluns, 20 de juliol de 2015

NUEVO DESTINO. Phil Klay

Nuevo destino
Phil Klay
Literatura Random House ed.
2015
275 pàg.
Traducció de Inga Pellisa



Phil Klay, és un veterà del cos de marines dels USA. Graduat, amb un master en arts, i va tenir professors com Colum McCann i Peter Carey.
Va formar part d'una antologia, el 2013, de la revista GRANTA de relats sobre la guerra d'Irak...
Ha escrit pel New York Times, Wall Street Journal, Newsweek...

En tot cas Phil Klay és un marine amb cervell i que sap escriure, almenys. I ho demostra sobradament amb aquest recull de relats de marines a la guerra d'Irak.
Klay ens presenta uns personatges trastornats per la violència (la tornada a casa és la batalla més dura que han d'afrontar), les patrulles diaries que han de fer i la violència que han d'exercir, moltes vegades de manera injusta, arbitrària, sempre inhumana i cruel, amb tots els transtorns que els hi suposa...

Però de totes aquestes patrulles quasi no se'ns explica perquè això ja ho hem vist a les notícies masses vegades i al cinema filmat des de tots els punts de vista i perversament enbellit. Però Klay, que ha estat a l'Irak i ha vist (i viscut) la guerra real, sap que des del punt de vista dels soldats d'infanteria; la guerra diària la porten dintre seu aquests soldats cada cop que finalitzaven les seves patrulles.
Soldats de tornada a casa amb estrés postraumàtic, soldats traumatitzats, oficials inhumans, ferits, amputats, soldats buròcrates amb remordiments, soldats novells que necessiten veure els cossos de les seves víctimes per creure-s'ho... Els dilemes d'un capellà soldat; les nòvies que han de deixar a casa els joves voluntaris que es fan soldats...

"Aterrizamos, desfilamos en procesión y contemplé cómo los marines abrazaban a sus padres, besaban a su esposa o novia y cogían en brazos a sus hijos. Me pregunté que les contarían. Cuánto sería contado y cuanto jamás podría contarse..."

Cada gran guerra ha tingut els seus relats i aquí Phil Klay es posa al costat de Norman Mailer o Tim O'Brien i ens actualitza el relat humà (i parcial) de soldats en aquesta gran guerra d'última generació. Realista. Fred. Dur. Minimalista i exacte en les descripcions, sense ser pornogràfic amb la violència...
Escenes i personatges que permeten veure alguns matisos de la naturalesa humana.
Tots els relats són excel·lents i turbadors.

"En Wilmington no tienes escuadrón, ni compañero de combate, ni siquiera tienes un fusil. Te sobresaltas diez veces y te pones a buscarlo y no está ahí. Estás a salvo, así que tendrías que estar en alerta blanca, pero no.
   Lo que estás es atrapado en una tienda de American Eagle Outfitters. Tu mujer te da algunas prendas de ropa para ver cómo te quedan y entras en un probador diminuto. Cierras la puerta y no quieres volver a abrirla.
   Fuera, hay gente paseando y mirando escaparates como si nada. Gente que no tiene ni idea de dónde está Faluya, la ciudad en la que murieron tres miembros de tu pelotón. Gente que ha vivido toda su vida en alerta blanca..." 

Dur dur, però molt molt bo i molt inolvidable.

dilluns, 13 de juliol de 2015

DIES DE FRONTERA. Vicenç Pagès Jordà

Dies de frontera
Vicenç Pagès Jordà
Labutxaca ed.
2015
320 pàg.





Vicenç Pagès Jordà, després del seu aplaudit "Els jugadors de whist", ens presenta una altra història de relacions de parella, situat en una Figueres, que ja és la Figueres de Pagès Jordà.

A "Dies de frontera" hi ha una separació fulgurant en una parella que potser no tenien una vida molt brillant però que estaven bé amb una felicitat nomalitzada; dos protagonistes construïts i deconstruïts, mirats des de tots els punts de vista, com si fos un quadre cubista ple de matissos.

Aquesta parella (potser massa innocent) que es conegueren ja adults, i es van fent grans en parella fins que de cop i volta arriba la relliscada i després el trencament.

Pagès Jordà es torna a demostrar impecable amb aquesta escriptura precisa però fresca, atent als detalls però també a l'entorn, d'estructura fragmentada per explicar els sentiments i punts de vista dels dos protagonistes i dels secundaris de luxe -a l'escola, els familiars, les amigues...- que poblen aquestes pàgines (va guanyar el Premi Sant Jordi 2013) que es llegeixen en un sospir...