diumenge, 26 d’abril de 2015

La canción de la bolsa para el mareo.- Nick Cave



Nick Cave
La canción de la bolsa para el mareo
Traducció al castellà de Mariano Peyrou
Sexto Piso, 2015
Primeres planes



Amèrica del Nord (no només USA, també Canadà), 22 ciutats i els vols entre elles.
23 bosses per al mareig (una per al títol).
En cadascuna, una història, una por, un record… poesia.
Entre totes, la gira per Nordamèrica d'un músic i els membres del seu grup.
Entre les pàgines, una esposa que no contesta al telèfon, les trobades als hotels, la salut esmicolada per dos mesos de gira, els restaurants i les fans…
És com una "road movie" però per la carretera interior de Nick Cave.
És com un exercici d'estil, però amb els fantasmes d'un músic i tota la seva "parafernalia".
El llibre és una idea curiosa: està escrit sobre la base de les notes preses en les bosses per al mareig (per perbocar-hi) que donen (o donaven) en els avions. Vòmits. Allò que cal dir perquè no pot quedar-se a dins.
El llenguatge és clar, senzill i directe. Una música estupenda.
L'edició (enquadernació en tela, reproduccions en color de les bosses, cosit i no enganxat…) deliciosa.
Un capritx de llibre, un passeig entre USA i Canadà.
No m'agraden els USA. Però aquest llibre no sembla d'allí.

dijous, 23 d’abril de 2015

LA QUINTA ESQUINA. Izraíl Métter




LA QUINTA ESQUINA
Izraíl Métter
Traducció del rus al castellà: Selma Ancira
Libros del Asteroide, 2014
200 pàgines



Aquest llibre, acabat d’ escriure al 1967, va veure definitivament la llum l’any 1989 ( Mijaíl Serguéyevich Gorbachov es escollit president de la Unió Soviètica). Cap còpia, només el manuscrit que, un cop finalitzat, va ser amagat per Métter en els indrets més inversemblants de casa seva per tal de que no fos descobert per la KGB.

Boria, l’alter ego de Izraíl Metter, rep inesperadament unes cartes de la Zinaída Borísovna, dona d’un amic d’infantesa. Aquest serà el desencadenant perquè, el vell mestre autodidacta de matemàtiques, rememori la seva vida. 
I així, amb una prosa molt directa i senzilla, amb pinzellades que l’apropen, i molt, a la poesia , Métter recupera sense cap ordre cronològic el pare i la mare, els amics, i el seu desafortunat amor per Katia, però també homes i dones que per una raó o altra resten en la memòria de Boria oferint-nos un mosaic intimista i emotiu amb els fets històrics com a rere fons.

Boria reflexiona quant als fets que li ha tocat viure i fa autocrítica :

“¿Y qué hacer con las ilusiones perdidas? ¿Qué hacer con aquello en lo que creía? ¿Qué hacer conmigo mismo, con aquello que quise decir y hacer y no hice ni dije? Y no porque no hubiera tenido tiempo. Lo tuve. Tuve tiempo de reflexionar. Y llegué a conclusiones que me asustaron.” (pàg. 11)


Hi ha també, en aquestes pàgines,un discurs a favor de l’individu com a tal i la seva singularitat, i es fa inevitable establir un cert paral·lelisme entre “La quinta esquina” i la gran novel·la del també ucrainià Vasili Grossman, “Vida y destino” perquè tant l’un com l’altre insisteixen en aquesta peculiaritat de l’ésser humà escrivint fragments tan bells com commovedors i punyents.

A tall d’exemple, del llibre que ens ocupa:

“Recuerdo bien a ese sastre, no porque me hubiera cosido mi primer traje, sino porque de alguna manera asombró mi imaginación.
(…)
Me colocó las manos ligeras sobre los hombros, y con una apenas perceptible presión de dedos, pareció extraer de mi figura la melodía, audible sólo para él, de mi futura chaqueta.
No era charlatanería. Tenía frente a mi a un artista. En pocos minutos yo era su tema favorito.
Y cuidadosamente, recorriendo mi cuerpo con sus dedos, dictaba no de corrido, sino haciendo pausas, durante las que ciertas sombras de inquietud y algunas ideas le atravesaban el rostro.
- Hombro derecho dieciocho centímetros – dictaba Jacob Zajárovich -. Hombro izquierdo: diecisiete. El omóplato derecho está medio centímetro más arriba que el izquierdo
Seguramente se percató de mi confusión porque dijo:
- No se asuste: cada persona está hecha a su manera. Y sólo un verdadero maestro es capaz de descifrar ese secreto.” (pàg. 75)


I per acabar, només indicar-vos que, l’ autor no es complau en la descripció de la brutalitat d’algunes de les situacions que narra. Quatre pinzellades, les necessàries, perquè el lector es posi en situació.

Es limita evocar sense jutjar ni acusar, component amb mestria “una melodia” que a mi em va fer vibrar.

N'hi ha més... si us ve de gust i llegiu el llibre, ho descobrireu.

dimecres, 22 d’abril de 2015

DANSA DE LES OMBRES FELICES. Alice Munro


Dansa de les ombres felices
Alice Munro
Club Editor ed.
2015
313 pàg.
Traducció de Dolors Udina



Aquest és el primer llibre d'Alice Munro, escrit el 1948, quan els diaris deien d'ella que era una mestressa de casa que durant les seves estones lliures escrivia relats...
I quina mestressa de casa!! 60 anys després guanyava el Nobel!

I en aquest primer llibre seu, publicat aquí tot just fa uns mesos ja permetia veure la genialitat d'aquesta escriptora canadenca; i de tot el que estava per venir.
Un recull de relats on destaca la senzillesa del seu estil, delicat i sutil, que descriu petits moments en les vides d'unes quantes protagonistes femenines.

Noies que van a passejar de nit amb el seu pare, nenes que acompanyen al seu pare que es venedor a domicili, la noia que no es va quedar a cuidar la seva mare malalta perquè ja hi havia la germana; la jove cangur que es despista, s'emborratxa i quan els pares arriben se la troben piripi (però el millor del relat és el què fa la mare de la noia), la festa que organitza la professora de música, les primeres pàgines antològiques del relat d'una mare de familia que vol un despatx per poder tenir un espai íntim per poder escriure; la noia a qui no treuen a ballar durant un ball de l'institut...

Tots els relats tenen en algun punt del seu argument un moment on Munro aconsegueix que la seva literatura sigui màgia. Sobretot quan descriu petits moments dels protagonistes que es transformen en grans moments literaris. Matisos d'uns personatges que sembla que tinguin vida; literatura que es transforma en música...
A cada conte hi ha un moment que això passa. Una frase o un paràgraf perfecte. I els personatges viuen dins el relat...

Com a aficionat a la literatura no estic acostumat a aquest nivell: a llibres tant bons... Però igualment és un gust poder poder llegir llibres així!!! I quan els llegeixes és el màxim a què aspires com a lector...
Un goig de primera divisió!!

Deures personals per aquest 2015: Llegir altres títols de l'Alice Munro!!!

dissabte, 18 d’abril de 2015

EL SUEÑO DEL CELTA. Mario Vargas Llosa





El sueño del celta
Mario Vargas Llosa
2010 Anagrama
Ed. 2012 Santillana Ediciones Generales
459 pàg.




Ja me'n guardaré prou de dir de tot un premi Nobel que no escriu bé, que no és el cas, però aquesta novel·la no m'ha agradat. També sé que l'autor incita a controvèrsies de caràcter polític, i al final tot s'acaba interrelacionant, conscientment o no.

Pel que fa a la novel·la, es tracta de la biografia i aventures d'un controvertit personatge (centrades sobretot entre els anys 1903 i 1916): en Roger Casement, diplomàtic anglès d'origen irlandès, que va tenir una existència aventurera i ben moguda, amb tràgic final. L'autor estructura el relat en 3 grans apartats: El Congo, l'Amazònia i Irlanda, els tres llocs que van marcar la trajectòria del personatge, en els dos primers casos com a un modern Bartolomé de las Casas, denunciant els abusos del colonialisme, i en el darrer cas com a ideòleg nacionalista radical. En això es centra la part més objectiva, i no se li pot negar al Vargas Llosa un notable esforç a l'hora d'aconseguir la documentació emprada. 


Però em desagrada la subjectivitat exagerada que té l'autor amb el personatge, al qual gairebé santifica sense trobar-li gairebé cap costat obscur, presentant-lo com un heroi i màrtir absolut, i fins i tot en disculpa la seva progressiva radicalització, amb pocs matisos i prenent partit clarament a favor d'un bàndol, sense matisar gaire. I ja de passada, com aquell que no vol la cosa, l'autor es posiciona clarament a favor del catolicisme i un classisme que ja dóna per descomptat i no es qüestiona en cap moment. També fa un clar guinyo a la correcció política actual, probablement de manera intencionada, però deixant anar un cert tuf a ranci, i sense estar-se de fer apologia d'una determinada ideologia.

Algunes obres anteriors d'en Vargas Llosa m'havien agradat força (recordo ara "La guerra del fin del mundo" o "La fiesta del chivo"), el considero un gran escriptor, però en aquestes altres obres tenia una visió més tangencial, amb molts més matisos d'uns fets també històrics. Però en el cas que ens ocupa m'ha fet la impressió de què és una novel·la pensada gairebé per a fer-ne un guió cinematogràfic, un "biopic" de bons i dolents, que va bé per a passar l'estona però per a poc més. És d'aquelles novel·les que van bé per llegir entremig d'altres de més complexitat, com a un entreteniment de qualitat, però entreteniment al cap i a la fi.

Malgrat tot això, se'n poden aprofitar algunes bones reflexions sobretot, al meu entendre, en aquells moments on el desmesurat elogi del personatge deixa una lleugera escletxa de dubte.

“Todas las gestiones, promesas, informaciones, se descomponían y disolvían sin que los hechos correspondieran jamás a las palabras. Lo que se hacía y lo que se decía eran mundos aparte. Las palabras negaban los hechos y los hechos desmentían a las palabras y todo funcionaba en la engañifa generalizada, en un divorcio crónico entre el decir y el hacer que practicaba todo el mundo”. (Pàg. 309)

diumenge, 12 d’abril de 2015

PUJA A CASA. Jordi Nopca

Puja a casa
Jordi Nopca
L'altra ed.
2015
247 pàg.

Jordi Nopca és un dels millors artículistes culturals d'aquest país perquè és rigurós i exhaustiu sempre en els seus artícles al diari Ara. Però també, amb només 2 títols, primer "El talent" a Labreu ed. i aquest "Puja a casa" el confirmen com un autor amb personalitat pròpia i de talent sobrat.

Si "El talent" era una novel·la d'aventures amb rerafons cultural "Puja a casa" és un recull de contes on la majoria de protagonistes són parelles que han de conviure amb la crisi d'aquests últims anys...

Amb alguns tocs d'humor que serveix per retratar els molts matissos que hi ha dins les relacions de parelles, totes tocades per la pressió de la inseguretat laboral, la crisi sentimental...
Són relacions que de cop exploten per diferents motius.

N'hi ha un de molt antològic amb una aparició estel·lar de l'escriptor real Peter Stamm en una història on es barrejen lectures geogràfiques, enganys i viatges, un  bar regentat per xinesos amb una alcohòlica misteriosa, una noia amb carrera universitària que ha d'agafar una feina temporal de venedora en un centre comercial però que allà li surt un admirador, el pare de familia que de cop i volta s'apunta a classes de saxo, la jove parella que ha d'entrar al mateix lavabo, el traductor i l'autor que queden per sopar; la parella que passen els anys, l'atur els afecta i l'alcohol acaba sent un refugi...

Potser en algun relat, un cop llegits tens la sensació que no li haurien anat malament un parell de paràgrafs més perquè sembla que els finals dels contes s'accelerin massa, però són petites qüestions tècniques que no li resten valor.

S'ha de llegir!
(I un autor a seguir.)

dimecres, 8 d’abril de 2015

La decadència de la mentida | Oscar Wilde



La decadència de la mentida (Un comentari)
Oscar Wilde
Traducció de l'anglès de Pau Cañigueral
Quaderns Crema
Barcelona, 2014



Aquest assaig del Wilde (més provocador i esteticista) en forma de diàleg és tot un manifest en contra del realisme i el naturalisme en l'art. Ben bé es podria haver intitulat Elogi de la mentida en l'art.

El diàleg comença quan Cyril proposa a Vivian eixir de la biblioteca on està tancat per anar a seure a l'herba i contemplar el paisatge. Ai las! Què has dit? La natura és tan incòmoda! A partir d'ací Vivian començarà a exposar les seues idees sobre el realisme en l'art, la mentida (com a fabuladora, en contraposició amb la realitat), la imitació de l'art per la natura (i fins i tot, assegurant que la vida imita l'art), el valor de l'art...

D'això va aquest llibret (de només d'unes 70 pàgines): Si, a l'art, se li exigeix realisme, se li estarà sacrificant a l'artista la seua capacitat de transformació. Amb la seua ironia, les sues boutades ("Qui vol ser coherent?"), la seua vehemència, el saber-se culte, el seu posat, la seua buscada artificiositat..., Vivian (alter ego de l'autor) va exposant les seues controvertides idees sobre aquests temes.

I és que està escrivint un article per a una revista d'un club al qual pertany ell: el club d'Els Hedonistes Cansats. Algunes de les idees que hi exposa:

"El que vull dir és això: si per natura entenem els simples instints naturals oposats a la cultura, l'obra creada sota aquesta influència sempre serà passada de moda, antiquada i anacrònica."

"L'Art per si mateix és una forma d'exageració; i la selecció, que és l'autèntic esperit de l'Art, no és res més que una sort d'èmfasi exagerat."

"Però en les obres d'Herodot, el qual, tot i els intents superficials i mesquins dels diletants moderns per verificar-ne la història, podem proclamar amb tota justícia com a "El pare de les mentides".(...) la societat, tard o d'hora haurà de tornar al líder perdut: el mentider culte i captivador."

"L'Art troba la perfecció dins, i no fora d'ell mateix. No es pot jutjar amb cap patró de semblança externa."

I en aquest elogi de la Mentida, hem de tenir en compte de quina mentida s'està parlant:

"L'unic tipus de Mentida absolutament irreprotxable és la mentida per mentir, i la forma més elevada és, com hem vist, la Mentida en l'Art."

dilluns, 6 d’abril de 2015

Tonbo.- Aki Shimazaki



Aki Shimazaki
Tonbo 
Traducció al castellà de Julia Alquézar
Sd·edicions, 2012




És aquest un d'aquells llibres triats pel seu aspecte: una tan acurada edició només pot ser aplicada a alguna delícia a l'estil del sushi: peix cru a dins d'una fulla marina lleugerament salada, amb arròs bullit, que es menja d'un sol mos...
Per als amants de l'art japonès, la portada és un Ukiyo-E de 1788, amb flors i bambú i un parotet roig amb les ales esteses, a sota d'algunes línies d'escriptura vertical japonesa.
Per als entusiastes del paper, una edició còmoda, delicada i preciosa.

Tombo vol dir parotet, libèl·lula.
També és el nom del "juku" (escola-acadèmia per completar estudis i preparar l'accés a nivells superiors, en horari de tarda, i que pot acollir altres activitats culturals no només per a joves).
S'hi ensenya, sobretot, "kokugo", la llengua nacional del Japó.
El llibre conta la creació d'un d'aquestos "jukus". Però el que realment explica és la societat japonesa, els valors, les dificultats, la individualitat terrible i l’opressió social, la delicadesa de les relacions i la brutalitat de la comunitat...


Un mosset de sushi, amb gingebre i wasabi inclosos.

divendres, 3 d’abril de 2015

La herida en la lengua.- Chantal Maillard



Chantal Maillard
La herida en la lengua
Tusquets, 2015




Llegir aquesta proposta de la Chantal és sentir la seua veu: una veritable delícia.
Pense que, amb aquest llibre, Maillard ha esmolat les seues armes, les paraules, fins a la (quasi) perfecció, i ens les ofereix per a enfrontar la ferida/vida. També em sembla que és posible que calga llegir aquest llibre a l'inrevés (des del final cap a endavant).
Volia fer una entrada després de llegir-lo per segona vegada, però ja està feta: gràcies, Arts Santa Mònica, Institució de les Lletres Catalanes i Cafè Central; gràcies, Anna Tort Pérez; gràcies, Chantal (això no cal dir-ho)...


Més de la Chantal a ca nostra aquí.

dijous, 2 d’abril de 2015

El ruido y la furia (The sound and the fury, 1929). William Faulkner

William Faulkner
El ruido y la furia (the sound and the fury, 1929)
Editorial Alfaguara. Madrid, 2010
Traducció al castellà d'Ana Antón-Pacheco

William Faulkner (1897-1962) fou un escriptor total i absolutament arrelat a la terra del Sud dels Estats Units on va néixer, créixer i morir. Tota la seva obra s´assenta a les arrels d´aquest territori decadent i devastat,  que en altre temps esdevingué una forma de societat medieval i colonial: aristocràcia militar, esclavisme, agricultura i puritanisme religiós exacerbat. 


A “El ruido y la furia”, Faulkner crea una estructura narrativa formada per cinc parts. Les dues primeres –on dos dels fills de la família s'expresen en uns confusos i terribles monòlegs interiors-  son il·legibles o millor dit, inintel·ligibles. La tercera comença a obrir la llum (on el fill més cruel i codiciós agafa la batuta del monòleg) i la quarta –la única narrada en tercera persona i que converteix a la criada negra de la família en un personatge mític i purificador- s'erigeix en una gran finestra oberta, clara i neta. Finalment, l'autor conclou la novel·la amb una mena de glossari aclaridor on hi trobem moltes respostes abans ocultes (aquesta última part la va afegir Faulkner anys després d'escriure l'obra, donat que tothom es queixava de que era massa críptica i incomprensible).

L'escriptor, editor i crític literari català, Carlos Pujol, va escriure una amena i llarga ressenya de “El ruido y la fúria” de William Faulkner, a “La Vanguardia” al 14 de setembre de 1972. Sense que serveixi de precedent adjunto algunes de les reflexions del crític, amb les quals estic totalment d'acord:

“Faulkner ideó un rompecabezas narrativo en cinco partes, cada una de las cuales tiene una función contraria a la que cabía esperar. Las tres de en medio (más de dos tercios del total de la obra) constituyen el cuerpo del relato, pero en ellas no se entiende casi nada. Si a esto se añade el empleo del monólogo interior, la confusión sistemática del orden cronológico y el lío de los nombres que se repiten, no es exagerado decir que la paciencia del lector se somete a una prueba durísima. (...)  Estamos en Jefferson, una localidad del sur de los Estados Unidos, y se nos habla de una familia que fue rica y poderosa y que ha venido a menos, sobre la que parece pesar una maldición. Los padres, abúlicos y alcoholizados, refugiándose en el consuelo de su supuesta distinción social, ven cómo su estirpe degenera física y moralmente. De sus cuatro hijos, uno, Benjy, es idiota y sordomudo al que hay que castrar; la hija, Caddy, cometerá incesto con su hermano Quentin, quien acaba suicidándose. Y Jason. «el único que tiene sentido comercial», es cruel y codicioso. La maldición se perpetúa en la hija de Caddy, también llamada Quentin, que sigue los pasos de su madre huyendo con un cómico de un circo ambulante después de robar a su tío Jason, quien durante una serie de años había estado apropiándose de un dinero que pertenecía a la joven. Nadie escapa a las bajezas y a los horrores, se sufre ciegamente, de un modo irremediable, quizá por culpas ignoradas, sólo los criados negros, que asisten con una actitud casi distraída, ausente, a tanta acumulación de desdichas, quedan al margen como una reserva de salud y sencillez primitivas que enlaza con «los buenos tiempos» de antaño.(...) Faulkner quiere que el lector participe también de esta sensación y nos obliga a ser como el sordomudo, que ve hablar y no sabe lo que se está diciendo, que ve ocurrir cosas a su alrededor y no las entiende. El caos no tiene salida ni para los personajes ni para nosotros, y la novela se cierra implacablemente negándose a todo sentido, por ser demasiado horrible; son fuerzas que entrechocan porque sí con violencia, estruendo y furor que como en la frase de Shakespeare no significan nada.”
(Carlos Pujol. La Vanguardia, 14-09-1972)

diumenge, 29 de març de 2015

El ball - Irene Némirovsky

El ball 
IRENE NÉMIROVSKY
Ed. Columna 1987
Traducció de Lluís Comes i Arderiu




París 1928,  una adolescent a qui tot li bull per dintre, una parella a l’adolescència de la seva riquesa, una institutriu anglesa enamorada i una professora de piano ressentida, aquests són els integrants d’aquest ball, carregat de pretensions i falses il·lusions, de gelosia i de voluntat de cridar l’atenció i sobretot de frustracions.

Un conte llarg, que amb  molta delicadesa desgrana la necessitat de fer-se un lloc a la societat, ja sigui per una adolescent o per els seus pares,  el trontoll del canvi,  sentir-se noia i que et considerin nena, sentir-te important i que no t’hi considerin.

El tema principal és la complicada relació entre mare i filla, les dues volen ser objecte de desig, una per primera vegada, l’altra per rescabalar-se de la dura vida que li ha tocat fins ara. Paral·lelament hi ha intrínseca una gran crítica a la hipocresia social de la societat benestant parisenca.

Els llops disfressats d’ovella i les ovelles disfressades de llop o com podem acabar atrapats a  les nostres pròpies xarxes

Un caramelet per passar un vespre.