divendres, 5 de febrer de 2016

Paris-Austerlitz | Rafael Chirbes



Paris-Austerlitz
Rafael Chirbes
Anagrama





Els mitjans de comunicació i l'editorial anuncien Paris-Austerlitz com a novel·la pòstuma. Diuen que és una novel·la que l'acompanyava des dels anys 90 i la va enllestir uns mesos abans de morir. Després els crítics han dit que potser no està ben acabada, que el seu final és brusc (segurament per la certesa que tenia de no tenir temps per a fer-ho). Potser sí, però és un desenllaç molt adient amb la trama d'aquesta breu novel·la).

La publicitat diu: "Després de Crematorio i En la orilla, arriba ara Paris-Austerlitz". I cal dir que és una novel·la que no té res a veure amb les anteriors. Aquesta no tracta d'aquesta societat nostra corcada i corrupta, sense espai per a l'esperança, ni de les relacions familiar tan crues d'En la orilla. Aquí està la crònica d'una relació amorosa entre un jove pintor de Madrid i un obrer ja major de París. Una relació completament asimètrica.

Una narració dura, molt dura, la qual ens mena a constatar que l'amor no ho és tot (ni de bon tros!), que l'amor no serveix per a véncer l'edat, les diferències socials i econòmiques, el dolor, la malatia...

Gens recomanable per als que estan en hores baixes, o passant una situació complicada en una relació. Chirbes ens diu que no hi ha espai per a l'esperança.

EL CRIT DE L'OCELL DOMÈSTIC. Maksim Óssipov

El crit de l'ocell domèstic
Maksim Óssipov
Club Editor ed.
2016
221 pàg.
Traducció d'Arnau Barrios





Viure a Rússia és molt dur, pel fred i pel que ha quedat després de tanta mala política. Però, sobretot, per la ruina moral que ha quedat al país, multiplicada per la corrupció i per la seva exagerada addicció a la beguda.

Un doctor (també escriptor i que és l'autor d'aquest llibre que comentem) Maksim Óssipov, té un visió privilegiada des de la seva consulta. Ens presenta un conjunt de contes que són retrats de personatges enfrontats a la vida trista que els hi ha tocat; que a qualsevol altra país seria una existènica normal però que a l'antiga URSS és molt absurda, pel llegat i l'herència de tants anys de comunisme aplicat a la vida diària.

El relat del torneig d'escats és genial explicat des dels dos punts de vista; el del viatge en tren, que és el primer del recull, ja és simptomàtic del que vindrà després; el de la gitana parla de perjudicis i del desplaçament que porta al protagonista als Estats Units (que en el llibre hi surt un parell de vegades i USA sembla que sigui el premi, l'alliberació...). El relat que explica el metge en primera persona i després es converteix en la vida del seu pacient és literatura dins literatura...

Tots són molt bons!
Maksim Óssipov, és tot un descobriment!
(Potser seria de la mateixa nissaga que en Doblatov per la tristesa i un cert destí tràgic que tenen els personatges dins l'absurditat d'un sistema que els encerca i els asfixia).
Al mateix temps, sembla que no passi res, però sí que passa; perquè són contes de metxa llarga (que mentres vas llegint sembla que la metxa vagi cremant) i de tant en tant passen coses i són molt bons.
Sobretot perquè té un to especial i molt magnètic, però tristons... Que suposo que és la vida russa.

Visca aquest debut de Óssipov i felicitats per l'aposta que fa Club Editor ed.

dijous, 4 de febrer de 2016

Els germans Burgess | Elizabeth Strout



Els germans Burgess
Elizabeth Strout
Traducció de l'anglès de Marta Pera Cucurell
Mirmanda. Edicions de 1984


Elizabeth Strout ens va sorprendre amb Olive Kitteridge, una mena de novel·la feta amb contes que giren al voltant de la protagonista Olive (algun d'ells només la tocaven de manera tangencial). Ara arrodoneix una veritable novel·la al voltant de la família Burgess (mare, filla, dos fills, nebot, les seues parelles o ex...).

I dic veritable perquè ja no són històries que podrien ser contes solts. Ací Strout va despullant i disseccionant els mateixos personatges des de l'inici de la narració, amb una evolució profunda dels mateixos que va sorprenent-nos a cada instant; amb uns temes ben definits: la solitud de les persones, la difícil relació familiar, els secrets familiars, el racisme en una societat ben tancada (els nouvinguts i els de sempre), les relacions de poder, les aparences i les ganes d'aparentar socialment... Uf!, i més.

L'argument és ben senzill: tres germans viuen separats fins que els torna a juntar una gamberrada del fill de la germana. El xic ha llançat un cap de porc a la mesquita de la comunitat musulmana somali, en plena oració, i han d'anar-hi els dos germans per defensar-lo i fer-li costat a sa mare.

Tot narrat amb molta força i amb el seu peculiar estil senzill, quan s'haja acabat la novel·la trobarem a faltar aquests personatges, malgrat els seus defectes i les seues misèries (tan quotidianes i tan humanes!)

Si Olive Kitteridge et va agradar, aquests Germans Burgess et deixaran entusiasmat. Molt i molt recomanable.

dilluns, 1 de febrer de 2016

INCREÍBLEMENTE SIMPLE. Ken Segall

Increíblemente simple
La obsesión que ha llevado a Apple al éxito
Ken Segall.
Gestión 2000 ed.
2012
249 pàg.
Traducció d'Ana García Bertrán





Ken Segall va ser un dels creatius de l'equip que va crear les campanyes de publicitat més llegendàries de l'empresa informàtica Apple.

Va estar a moltes reunions amb el llegendari Steve Jobs i de fet, aquesta experiència i la seva relació amb ell, és el que li serveix per escriure  aquest "Increíblemente simple" que com el seu nom indica és el gust per la simplicitat que l'empresa de la poma a portat fins a l'extrem; amb tots els seus productes i en la seva manera de fer a tots els nivells de la seva organització

Steve Jobs va aportar a Apple la seva personalitat obsesiva i un gust estètic particular que combinat amb la seva intuició pels ordinadors i la informàtica per a tots els públics va servir-li per revolucionar el mercat dels productes tecnològics i, al mateix temps, canviar-nos la vida a tots els usuaris.

Com Steve Jobs enfocava les reunions, com pensava els productes, com imaginava el disseny, com pensava el marketing...
Sempre des d'una absoluta simplicitat, sense recargats barroquismes.
El less is more com a filosofia de vida, a tots els nivells.

diumenge, 31 de gener de 2016

Piedra en :U: .- María Auxiliadora Álvarez (crònica d'una presentació)




María Auxiliadora Álvarez
Piedra en :U:
Candaya, 2016



València, 01/28/2016, Librería Bartleby

Demano: Darrere d'un títol amb quatre (2 x 2) punts, ens entregues un llibre sense punts (sense quasi signes de puntuació). Si tu (ella) el llegeixes, ens dones un llibre; si el  llegim nosaltres, ens regales un (altre) llibre.
Respon: Tampoc jo no llegeixo sempre iguals els meus poemes...

La presentadora (Mar Benegas) ens regala un altre llibre: entre els dos (2) punts troba un poema al llarg de tot el llibre. I amb els seus ulls (preciosos) de poeta ens descobreix un batec propi:
- hi ha un fum d'ulls al llibre, mirar és important, aleshores;
- hi ha, és clar, la realitat, també;
- hi ha un camí que fer/fem pel mig del dolor;
- convoquem però, l'esperança...

U és la forma de la llengua, vista des de dalt, des de l'aire. En pedra, és un oxímoron, llengua paralitzada, mar mort.
Els punt li fan de muralla, l'enfronten a allò que ès davant i a allò que ve després.

Ens regala, llavors, un tercer (3) llibre: la seva selecció de poemes, el seu mateix (únic) poema, barrejant els poemes d'aquest llibres amb els de Las nadas y las noches (obra escollida), publicat també per Candaya, assenyalats tots amb post-its de colors.

Ens n'explica alguns (torna a multiplicar més llibres regalats!)

Comparteix amb nosaltres dolors d'universitats pagades amb "vales" per a la guerra (sembla que pots accedir a estudis universitaris, molt cars en US, fent-te "reservista" voluntari), de filles que han de vitjar lluny seguint feines de defensa dels drets humans, de guerres i les seves seqüeles vistes, de cementeris al mig de les ciutats...

Ens regala també consols per a fills ferits, i aires compartits quan sembla que ja no es pot respirar...

Mar ve en els dos (2) punts també un niu.
Jo hi veig pestanyes de poeta que mira i s'hi refugia.

Olga demana un quart (4) llibre, els versos que diuen el túnel i la sortida. Mª Auxiliadora explica que entre els dos poemes que demana Olga hi ha almenys 35 anys, la vida.

I ens firma llibres i ens encoratja.

I sortim i continuem. Amb fotos i amb vi térbol, com les llàgrimes del riure, i el somniar, i seguir fent poesia amb poetes i relators, amb amics sempre nous de tota la vida acabats de fer: els regals que fan els llibres...

:sobreexistir: (els (4) punts són meus)


dilluns, 25 de gener de 2016

Sôghi – Shôhaku – Sôchô
Poema a tres voces de Minase. Renga
Traducció al castellà i postfaci d’Ariel Stilerman
Sexto Piso, 2016

Tres poetes es reuneixen (ara fa 528 anys) per fer un homenatge a un emperador mort un parell de segles abans.
En aquell temps la moda estableix que cal fer poesia per homenatjar algú.
I la poesia més estimada del moment és molt exacta: versos de 5 o 7 síl·labes (per a això el xinés i el japonès són llengües molt adients) formant estrofes de 2 o 3 versos de 5-7-5 o 7-7 síl·labes (i per a això, el japonès i el xinés són escriptures fetes que ni pintades).
Amb un grapat de normes sobre els enllaços dels versos assoleixen un joc galant molt entretingut i aparent: entre els tres escriuen cent poemes encadenats, amb referències a la natura i a la tradició, al passat i al clima, als desitjos i al son... en una sessió que els crítics literaris japonesos han considerat com a cim del Renga.
Sexto piso ens presenta la versió, i la guia per a gaudir-la, d’Ariel Stilerman, que amb una cura exquisida ens deixa primerament llegir els poemes i després ens ofereix unes quantes pistes per copsar la màgia que hi ha entre el versos.
(I la il·lustració de la portada, una passada.)



diumenge, 24 de gener de 2016

Orfes, acudiu!



Fugint de terminis interminables mai no assolits satisfactòriament;
davant el compliment del primer sexenni orfe(el proper 3 de març);
esperant la màxima participació de propis i aliens;
sota els auspicis de la primera lluna plena de 2016,



CONVOQUEM


- les òrfenes i els orfes,
- els amics i les companyes,
- els poetes i les prosistes,
- les d’abans i els de sempre,
- a qui llegeix i comparteix,
- a qui ens llegeix i ens acompanya,
- a qui ens envia llibres i ens els encomana...



Us convidem a totes i tots: Àngels V., Anna (miu), Eduard F., el tiet Truman, elPac, Enric H. March, Eulàlia, Ferran, il cavaliere rosso, Imma C., Isabel, Natàlia, Olga i Paco, E., M&M, Magda, orfes de la tempesta, Rafa m. , Sícoris, el Sr. Boix i tot l’equip de L’hora del Lector, Til·la, Toni F., vim, Ferran, les/els comentaristes i els/les anònimes...

Volem fer una publicació del tipus dels nostres cadàvers i d'altres, senzilleta però digna, amb les aportacions en prosa, vers i/o espècies que estimeu oportunes i us vinga de gust compartir: reflexions, textos, creacions de qualsevol tipus, crítica, imatges... amb relació als sis anys o sense, amb carinyo/estima o desesperació, amb llum o sota els llençols...

Us emplacem a enviar les vostres aportacions abans del dia 15 de febrer, dia dels enamorats del dia següent, al nostre correu elsorfesdelsenyorboix@gmail.com

Amb totes elles pensem a fer una revista pareguda a aquesta de fa 95 anys, que duent el títol “Vida òrfena: sexenni”, serà una de les publicacions digitals, i possiblement també en paper, de la celebració dels primers sis anyets junts dels orfes, units pels llibres i la lectura.

No us rendiu!

dimecres, 20 de gener de 2016

PSICOSI DE LES 4.48. Sarah Kane.

Psicosi de les 4.48
Sarah Kane
Lleonard Muntaner ed.
2015
66 pàg.
Traducció d'Anna Soler Horta.




"Necessito convertir-me en qui ja sóc."

Sarah Kane tenia 28 anys quan es va suicidar i "Psicosi de les 4.48" que va ser escrita poc abans, enmig de forts atacs psicòtics, va publicar-se pòstumament.

"Psicosi de les 4.48" és un crit d'auxili "des d'algun lloc de la ment on moltes persones no poden escapar".
Una breu obra de teatre que experimenta amb el llenguatge i el ritme; és teatre, però sembla poesia.

És un text ple de crits esfereïdors, que tot i la poca llargada del text, es manté dins nostre i no s'oblida fàcilment perquè fa mal de veritat.

Les 4.48 és l'hora que li deixaven de fer efecte els calmants. I arribava l'angoixa.

"A les 4.48
quan la lucidesa em visita
durant una hora i dotze minuts tinc el cap clar.
Just després tornaré a desaparèixer,
un titella esbocinat, un foll grotesc."

Té un pròleg indispensable d'Andreu Gomila que explica i situa en context l'obra de Sarah Kane i la posa a l'alçada de Virginia Woolf, Sylvia Plath i Anne Sexton.

És una bomba atòmica!

dilluns, 18 de gener de 2016

CUENTOS COMPLETOS. E. L. Doctorow

Cuentos Completos
E. L. Doctorow
Malpaso ed.
2015
457 pàg.
Traducció (segons els contes) de Carlos Milla i Isabel Soler, Jesús Pardo i Gabriela Bustelo



D'en Doctorow estàvem acostumats a aquells novel·lots com "La gran marxa", "Ragtime", "Billy Bathgate", "La fira del món". "Homer i Langley"; on es barrejava la realitat de la història que havia passat amb el relat que hi afegeix l'escriptor. Com, de manera admirable,  Doctorow posava personatges dins els fets que realment havien passat.
Per això sorprèn (en certa manera) l'aparició d'aquest recull, però després, quan t'hi poses ja t'adones que un doctorow petit és igualment un doctorow i que t'has de rendir incondicionalment a la lectura.
Quan per exemple només necessita 2 o 3 ratlles per descriure, de manera magistral, un moment o un estat d'ànim:
"Cuando la fiesta entró en su fase de abandono y lasitud, con el bullicio de las risotadas inducidas por los porros y las exclamaciones ponderativas de la ebriedad, palpitando la música en el ambiente acre, Ramón decidió que era hora de marcharse."
És com música. Només et queda santiguar-te i seguir endavant...

Tots els contes són boníssims (potser els 3 o 4 últims més "estranys"), i en certa manera segurament tots eren laboratoris i camps de proves perquè en una escola d'escriptura se'ls hi demanaria més, però en tots hi ha vida autèntica i molta electricitat.
Del conte del nen granjer al de la professora d'una escola d'una petita població, al del policia quasi jubilat que investiga l'aparició d'un petit cadàver a La Casa Blanca (aquest, per exemple, amb més pàgines hauria sigut una excel·lent novel·la d'intriga), el del capellà que li han robat la creu de la seva capella; el de la vida de la Jolene és una trista biografia, i és molt genial i vilamatià la història del cap de família que renuncia al seu lloc i la vida que té per quedar-se a viure al garatge o també grandiós el del poeta que vol reviure la seva antiga casa...
Tots són bastant inovidables i et deixen amb ganes de més perquè sembla que els hi faltin pàgines però potser llavors ja haurien sigut novel·les o potser per això no han passat d'esbossos o proves... Però, alhora, converteixen a Doctorow en un gran contista.
El reafirma i fa venir ganes de llegir la resta de títols d'ell que ens falten.

A més, porta un pròleg excel·lent d'Eduardo Lago, que destaca la curiosa característica de tots aquests contes on sembla que les coses passin fora del text.

dilluns, 11 de gener de 2016

El instante de peligro - Miguel Ángel Hernández


Miguel Ángel Hernández
El instante de peligro
Anagrama, 2015 




 Ja ho va escriure l’admirada Anaïs Nin “no veiem les coses tal i com són, sinó tal i com som”, la vida la vivim des del subjectivisme més genuí, només faltaria... tot i així ens omplim de teoria, de creences, de dogmes, del què convingui per fer-ho més “fàcil”, per no haver-nos d’escoltar a nosaltres mateixos, però sempre, en tot, arriba el dia, el moment, l’instant, l’instant que ho esquerda tot.

En Martín és un professor d’història de l’art, com l’autor, fa més de deu anys va gaudir d’una beca al Clark  Art Institut de Williamstown, USA, ara el conviden a col·laborar en l’obra d’una artista italiana, Anna Morelli, per dotar d’històries unes pel·lícules de les que no se sap res i en les que aparentment no passa res, una ombra projectada en una paret.

En Martín sembla el successor d’en Marcos, el protagonista de la primera novel·la d’en Miguel Ángel Hernández “Intento de escapada”, en Marcos estudiant de darrer curs, entusiasta teòric de l’art pateix una greu decepció quan ha de confrontar teoria i realitat (no diré res més, llegiu-la que val la pena, aquí l’enllaç a la ressenya què en va fer el Toni), en Martín tan  profundament decebut del món universitari i de la seva pròpia vida que accepta sense pensar-s’ho la proposta de l’Anna Morelli, l’accepta com a fugida però també com a excusa per tornar a instants de felicitat viscuda.

La novel·la està escrita en segona persona, un llarg crescendo en forma de carta a una tal  Sophie,  que anirem aprenent qui és conforme avanci la novel·la,  on va desgranant tota la seva decepció, tota la teoria empassada sobre art, sobre amor, sobre vida, les seves emocions, les pors, els desitjos,  la col·lisió entre la teoria i la vida. La continuació del viatge iniciàtic que va començar en Marcos en la primera novel·la, és aquí on en Martín comença a obrir els ulls, a il·lusionar-se, a reconnectar amb la vida, amb si mateix, traça el camí cap a l’essència...

Les cinc parts de la novel·la estan  precedides de petits fragments de Walter Benjamín, que transmeten la idea de què del passat només ens arriba el record filtrat per la subjectivitat del transmissor,  pel pas de les circumstàncies i el temps, la història no és el que va ser, és el record del què va ser, perquè si no hi ha un fil que lligui passat i present, el passat deixa d’existir. I això és el què li demana al Martín, que construeixi fils entre unes pel·lícules que ha trobat sense records, sense explicacions, vol que ell construeixi el relat, que els hi doni sentit en el present. ¿Què hi ha de nosaltres en la nostra ombra? ¿què queda de nosaltres en el mirall quan deixem de reflectir-nos-hi?

Mentre escric aquesta ressenya l’arquitecte, Miquel del Pozo, fa una anàlisi de teoria artística a través de Twitter #MA140 (com cada diumenge a les 10 de la nit)  en aquesta ocasió l’artista a analitzar és Rembrandt, ¿què  busca amb els seus autoretrats, la nostra mirada o el seu propi reflex? Diu Miquel del Pozo “Pintar per Rembrandt és abraçar-se a la vida”  Faig algun retuit, i l’arquitecte i també artista,  fotògraf i amic,  Ton Salvadó, m’envia un text que va escriure fa uns anys sobre l’arquitectura de l’ombra i que encapçalava parlant també de la mirada de Rembrandt, res és casual diuen,  em quedo amb aquest trosset:

"No hi ha silenci sense temps, de la mateixa manera que no hi ha ombra sense sol. Som conscients de la presència del sol per la seva absència... L’ombra és una forma de silenci, la mínima expressió de l’energia.

Si som capaços d’entrar a l’interior  de l’ombra, de la mateixa manera que l’Alícia ho aconsegueix dins del mirall, és quan descobrim la penombra. Aquest és el gran repte de l’arquitectura de Javier Corvalán y Solano Benítez: construir la penombra, construir ombres plenes de vida."

I aquesta és precisament la clau de volta de l’art de l’Anna Morelli, buscar la seva pròpia penombra, l’ombra plena de vida,  a través de fotografies antigues de desconeguts, s’hi busca, s’hi troba i esborra tot el què no és ella. Els fils aquí no van de passat a present, van de present a passat, necessita ancorar-se en algun lloc, segurament només emocional, per poder retornar al present i ser capaç de viure’l, necessita l’art, com Rembrandt, per abraçar-se a la vida. L’Anna Morelli, per tant, representa a l’artista, a l’artista de debò, la que no s’ha deixat pervertir per les lleis de la societat, l’artista per a qui l’art és vida, situada en un plànol de sensibilitat superior, que mira, respira i estima a través de l’art. El treball artístic de l’Anna Morelli està basat o inspirat en de l’artista Tatiana Abellán.  
                                                                   
Una gran novel·la, pensada fins al darrer detall, plena de contingut, amb una escriptura estudiada i ben travada, en la que alhora que va desmuntant teories i dogmes,  defineix  la teoria de l’instant de perill, aquells instants que  tots hem viscut i han sigut determinants en les nostres vides, i una altra que m’ha commogut especialment, la necessitat de ser mirats lligada a la necessitat de ser reconeguts, de ser estimats. A mi m’ha tocat ben endins.

“... Morelli pretendía “buscarse en los otros”. Y lo que hacía, por resumirlo de algun modo, era viajar por el mundo tratando de encontrar fotografías y objetos en los que reconocerse. Bajo la ieda qe la identidad y la memoria no solo nos pertenecen a nosotros, quería componer una especie de álbum familiar e íntimo a través de las familias de los demás”

“Toda búsqueda es una destrucción. Sólo encuentras si destruyes... Borrar para ver... Sólo podemos ver aquello que hemos perdido. El resto, lo que creemos tener, es invisible. Incomprensible.”

“...las sombras en el fondo no dejan nunca de caminar con nosotros. Se quedan ahí. Nos cobijan. Son ecos del tiempo.”

“Ella necesitaba ser vista.... Lo que yo aún no sabia es que yo también necesitaba ser visto. Incluso más que mirar. Todos lo necesitamos. Aunque no siempre lo sepamos...

“...Ver lo que solo a veces puede ser visto”

“...hay un momento concreto en el que todo se quiebra, un punto de abismo. Y el amor también se destroza así. En ese punto de fisura en el que las costuras se sueltan, los hilos se rompen y el vestido se raja para siempre.”


Recomano molt, també, el blog de l'autor No (ha) lugar

dimecres, 6 de gener de 2016

Familias de cereal - Tomás Sánchez Bellocchio


Familias de cereal
Tomás Sánchez Bellocchio
Editorial Candaya, 2015


“Familias de cereal” és el relat que dóna títol al primer llibre de Tomás Sánchez Bellocchio,  li dóna títol  i segurament sentit, las famílies de cereal son aquelles famílies perfectes que veiem als anuncis  de cereals o de galetes o de llet… aquelles famílies que rarament existeixen, però que poblen les consciències i els desitjos de tants. L’autor pren el nom d’un poema de Carla Pravisani,  companya escriptora i publicista, ambdós seduïts pel poder de la imatge i tot el què pot arribar a amagar. Sánchez Bellocchio parteix del negatiu de la fotografia, de les famílies que no servirien para anunciar cereals ni segurament res de res,  famílies en crisis, desestructurades o immerses en algun drama familiar i a través d’elles escriu dotze contes en els que trobarem un ventall enorme de sensacions, emocions, sentiments que són susceptibles de provocar profundes reflexiones al lector, al cap i a la fi tots tenim família i durant la nostra vida passarem , si és que no hem passat, crisis i drames.

No passa desapercebuda la voluntat, més o menys explícita, de l’autor d’introduir tres grans temes actuals, la fractura digital o tecnològica, la generacional i la fractura social, els seus contes acaben resultant ponts per saltar-les. Las noves tecnologies i les seves  derivades com poden ser les xarxes socials o el concepte “núvol” formen part intrínseca d’alguns contes, tal i com ho són en la majoria de les nostres vides. L’autor no emet cap judici al respecte, en aquest tema ni en cap altre, fotografia realitats, serà el lector qui en traurà conclusions, però sí podem llegir como un pare comença a conèixer bé al seu fill mort a  través del seu ordinador o com el “núvol” pot arribar a fer-nos immortals.

La majoria de contes tenen una veu jove o quasi infantil que dota de ingenuïtat i força al relat, en tots ells es desgrana el gran problema de la incomunicació intergeneracional, des de diferents enfocaments o perspectives, allà on es resol ho fa amb molta tendresa, on no es resol tampoc hi ha crítica, una altra fotografia actual, la comunicació sempre requereix voluntat d’ambdues parts.

La fractura  social engloba las diferències econòmiques i socials (és una visió, la de l’autor, que a Europa ens queda llunyana però podem entendre-la perfectament a una altra  escala)  i les provocades per l’estigmatització de la diferència, ja sigui pel  físic o per malaltia, incidint especialment en les malalties mentals. I és aquí on diria que l’autor és menys neutre, Sánchez Bellocchio  ens parla d’obesitat, vigorèxia, depressions, suïcidi, càncer, pors, obsessions…

Dotze contes en els que a més a més trobarem fantasia, finals redons, finals oberts, contes que podrien arribar a ser grans novel·les i d’altres que són senzillament perfectes, sentit de l’humor, ironia, inclús algun punt una mica gore, hi ha perplexitat, absència absoluta de culpa, cosa que està molt bé en aquesta societat on ens anem carregant de culpes absolutament innecessàries, no hi ha res superflu ni res que no encaixi. És una escriptura harmoniosa, amb un ritme propi cada conte, tots són diferents i a la vegada formen part d’un conjunt, formen una família, tal volta desestructurada però unida per un fil de tendresa.

Tomás Sánchez Bellochio porta les situacions complexes de les que parteix a un punt tal de fantasia que és quasi impossible casar-les amb la realitat, encara que tots sabem que la realitat sempre acaba superant la ficció, ell les desdramatitza mitjançant un humor subcutani i molt intel·ligent, donant lliçons emocionals sense pretendre-ho. (en aquest aspecte, d’utiltizar la fantasia per desdramatitzar,  m’ha fet pensar en Etgar Keret).

I crec que el més important una vegada tanques el llibre i haver gaudit dels dotze contes, és haver descobert aquesta nova veu, la d’en Tomás Sánchez Bellocchio, perquè té un do, una veu absolutament genuïna, tan natural que fa que desaparegui l’autor i t’abdueixi com a lector, això només ho aconsegueixen els bons narradors, els bons relataires, els bons escriptors, i ell ho és i ho demostra en el seu primer recull de contes, és fantàstic, (la seva veu m’ha traslladat a Gianni Rodari o Italo Calvino, flueix, t’atrapa...) Un nou encert de l'Editorial Candaya.

“Solo quería que terminara de una vez, estar en uno u otro lado, y no en esa zona indefinible que significaba una casa partida en dos, ser mensajero en el silencio hostil, o custodio de secretos que no corresponden a un chico de trece años”

“A papá le gustaba leer y leernos. Lo de escribir era un hábito nocturno y privado, que no compartía con nadie. Pero en cualquier momento, en cualquier parte, sacaba un libro no sé de dónde y nos sentábamos en sus rodillas”

“Ves: catorce años pueden contener una vida”

“Desde que se fue papá, aprendí a recitar fórmulas de aliento”

“Contarse la vida como un libro hace menos terrible el final”


 En aquest enllaç podreu llegir una part del fabulós conte "La nube y las muertas"