diumenge, 31 agost de 2014

OPEN. André Agassi

Open
André Agassi
Duomo ed.
2014
472 pàg.
Traducció al castellà de Juanjo Estrella González







Recordeu l'André Agassi?
Quan érem peques era aquell tennista que que jugava amb texans estripats (de Nike) i camiseta rosa?
Que portava els cabells llargs i semblava un rocker i no un tenista...
Que cridava molt...
Doncs aquell!

Ara ja sense cabells i retirat de l'esport, presenta la seva biografia escrita (ajudat per J. R. Moehringer), que es llegeix com una novel·la i t'enganxa fins al final com si es tractés d'una final del Gran Slam, encara que sàpigues el final per avançat.

Aquella infància esclava dels desitjos del pare que volia que fos tennista a qualsevol preu (abans ja ho havia provat amb els altres tres fills... amb resultats desastrosos...)
Un nen prodigi que va començar a despuntar en els campionats juvenils. Tot audàcia i energia, amb aquella arrogància que dóna la joventut, però sense ganes...
El pare obligava al jove Agassi a picar la pilota 3000 vegades cada dia amb una màquina llençapilota que li deien el drac en una pista que el pare va construir al jardí de casa seva...

Només va poder escapar d'aquell pare quan va anar a parar a l'acadèmia de Nick Bollitieri (on també hi havia altres nens prodigi com Michael Chang o Jim Courier...) i on només guanyava partits per no haver de marcar...

Quan comença a participar als tornejos menors acompanyat del seu germà gran i es dediquen a menjar hamburgueses...
El primer contracte amb Nike quan guanya els primers partits importants...
"Vestirse como yo, en 1988, significa llevar vaqueros cortos. Esos shorts son la marca de la casa, mi distintivo, mi sinónimo (...) Yo participaba en el Nike International Challenge y los representantes de Nike me invitaron a la suite de un hotel para mostrarme las últimas demos y muestras de ropa. Allí también estaba McEnroe, al que, por supuesto, dejaron escoger primero. El levantó unos pantalones cortos de tela vaquera y dijo: pero ¿qué coño es esto?
  Yo abrí mucho los ojos: me pasé la lengua por los labios y pensé: son geniales. Si tú no los quieres, Mac, me los pido yo..."
Els primers tornejos grans guanyats, però després arribats a un punt d'estancament, la necessitat de trobar un entrenador bo i un equip que l'envolti i l'acompanyi...
Com durant un temps va ser un segundon dins la èlit dels que quanya partits espectaculars però sempre perdia a les semifinals o a la final.
Només va guanyar el seu primer Gran Slam després d'haver-ne perdut tres finals...

Explica com és de complicat no perdre la concentració en els llargs partits de més de dues hores...

Com ja famós, es casa amb Brooke Shields (la noia del "Lago Azul"...)
Com segueix jugant partit, guanyant tornejos però segueix odiant el tennis.

Un dia comença a mirar-se una tennista alemanya que es diu Steffi Graff, que també havia tingut un estricte pare que l'havia obligat a jugar a tennis...

El seu retorn a les pistes, quan ja ningú apostaria per ell i encara va guanyar partits i tornejos...

És un relat d'aquells de pujades i baixades, de derrotes i triomfs, d'una vida d'esforç i èxits, que és més del què sembla i que converteix una vida en novel·la, que si la començes no la pots deixar fins al final...
Ben explicada, amb nervi, plena de detalls i cops d'efecte...
Molt bo!!

dijous, 28 agost de 2014

Per entre els dies.- Marin Sorescu





Marin Sorescu
Per entre els dies. Antologia poètica
Trasducció al català de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli
Leonard Muntaner, editor, 2013

(una troballa d'altres i una trobada nostra)


Una amiga i un llibreter (i vicecersa: un amic i una llibretera, encara que ella no en ven, de llibres) van confabular a finals de juliol al carrer Sant Joan de Vilafranca del P.:
- un Artaud reeditat
- els articles d'un sicilià nascut al 1920 (G. Bufalino)
- i els poemes de Sorescu, romanés aparentment divertit, a voltes corrosiu i sempre sorprenent.
Diu l'amiga-llibretera que va escoltar aquests poemes recitats en versió original, i que va gaudir de la musicalitat del romanés, tan en sintonia amb el català... Jo he de reconèixer que des del castellà "non capisco niente" el romanés quan el parlen "seguidet i depresseta".
Em va oferir un exemple, em va fer llegir el poema Shakespeare (pàgina 50):

Shakespeare va crear el món en set dies.

El primer dia va fer el cel, les muntanyes i els abismes de l'ànima.
El segon dia va fer els rius, els mars, els oceans
i els altres sentiments
i els va donar a Hamlet, a Juli Cèsar, a Antoni, a Cleopatra i a Ofèlia,
a Otel·lo i a altres,
perquè se'n fessin amos, ells i els seus descendents,
pels segles dels segles.
El tercer dia va reunir tots els homes
i els va ensenyar els gustos: 
el gust de la felicitat, de l'amor, de la desesperació,
el gust de la gelosia, de la glòria, i aixì
fins que s'acabaren tots.

Aleshores van arribar uns individus que havien fet tard,
El creador els va acaronar amb compassió
i els va dir que no els quedava més remei que fer-se
crítics literaris
per negar-li l'obra.
El quart i el cinquè dia els va reservar al riure.
Va deixar anar els pallassos
per fer tombarelles
i va deixar que reis, emperadors
i altres infeliços s'hi deivertissin.
El sisè dia va resoldre uns problemes administratius:
va plantejar una rtempesta
i li va ensenyar al rei Lear
com s'havia de dur corona de palla.
Quedaven encara alguns residus de la creació del món
i va crear Ricar III.
El setè dia va mirar si li quedava res per fer.
Els directors de teatre ja havien omplert la terra amb cartells,
i Shakespeare va pensar que després de bregar tant,
ell també es mereixeria veure un espectacle.
Però abans que res, esgotat com estava,
se'n va anar a morir una estona.

Al llibre també et trobes un Adam expulsat del paradís per "surrealista" i un Ulisses desitjós de fer-se una caseta per a no haver d'aguantar una Penélope envellida i bonegadora.
Trobem, també, un poeta "Solemne" (pàgines 89-90):

Tots els meus papers
els vaig portar en braços
a un camp gran.
Solemne, els vaig sembrar
i els vaig llaurar a fons
amb l'arada.

Vull veure què en brotarà,
d'aquests pensaments,
de les alegries, de la tristesa, de la felicitat
a l'hivern, la primavera, l'estiu i la tardor.

Passejo
pel camp negre
amb les mans a l'esquena,
cada dia més inquiet.

No pot ser
que ni una lletra hagi estat bona!

De ben segur que un dia
aquest camp s'omplirà de flames
i jo, solemne, les travessaré
coronat com Neró.

I paga la pena re-llegir els poemes "Dues vegades" (pàgina 58):

Em miro les coses
dues vegades.
Una per estar alegre
i l'altra per estar trist.

Els arbres tenen una rialla
a la corona de fulles
i una llàgrima gran
a les arrels.
El sol és jove
a la punta dels raigs,
però els seus raigs
estan ben clavats en la nit.

El món es clou a la perfecció
entre aquestes dues cobertes
on he amuntegat totes les coses
que he estimat dues vegades.

Sorescu és un ferm candidat a estar expulsat del paradís per surrealista:

"Revelat" (pàgines 52-53):

Avui només he fotografiat arbres.
Deu, cent, mil.
Els revelaré a la nit,
quan l'ànima sigui una cambra fosca.
Després els clasificaré:
per fulles, per anells,
per la seva ombra.
Oh!, que bé
que encaixen els arbres uns dins els altres!
Fixa't, només me n'ha quedat un.
El fotografiaré de nou
i observaré amb por
que s'assembla a mi.
Ahir vaig fotografiar només pedres.
I la darrera pedra
s'assemblava a mi.
Abans-d'ahir, cadires
i la que havia quedat
s'assemblava a mi.
Totes les coses s'assemblen tant
a mi...

Tinc por.

La trobada a La Cultural va ser desitjada molt abans (havia estat client "virtual" fins aleshores) i havia tingut una padrina excel·lent.
Aquesta antologia és d'aquelles que demanen seguir llegint l'"antologat", buscar més d'ell...
I les recomanacions de la llibretera, que no ven llibres, i de l'amic, que sí, demanen seguir-les, perquè sempre encerten. Gràcies.

dimecres, 27 agost de 2014

El testament de Maria - Colm Tóibín


Colm Tóibín
EL TESTAMENT DE MARIA
Amsterdam, 2014  (Ara Llibres)
Traducció de Maria Rosich
117 pàgines


La capacitat de Colm Tóibín de parlar amb veu de dona em va quedar demostrada a Brooklyn, en aquesta ocasió no només ho fa amb veu de dona sinó de dona gran i mare.

Escrit en primera persona, són els pensaments circulars de Maria quan un parell d’homes que d’entrada no sabem qui són li fan recordar els darrers moments de la vida de Jesús; a través d’aquests records ens revelarà el seu patiment com a mare que no entén el comportament del seu fill ni la devoció que li mostren. Una mare que per salvar la seva pròpia vida no el pot acompanyar en el moment de la seva mort i que no para de somniar-lo fins que l’aconsegueixen convèncer que estava al seu costat. Una mare que continua venerant els déus que faci falta per tal de poder treure’s totes les angoixes que l’acompanyen. Una mare que se sent vigilada per tots i per tothom, pels que estaven en contra del seu fill i pels que hi estaven a favor. Una mare dolguda per la distància entre el seu fill i ella, que poc a poc va entenent el paper que desenvolupa, enfadada perquè és incapaç de protegir-lo i molt menys  d’entendre el sacrifici que suposa la seva mort.

He de dir-vos que la meva formació religiosa és nul·la per tant segur que hi ha força aspectes de  la novel·la que se m’hauran escapat, vull dir que qualsevol lector avesat als successos que s’hi expliquen gaudirà encara més.

Es llegeix en un sospir, i sempre és un plaer llegir la prosa de Colm Tóibín.

Enllaç amb l'editorial on podeu llegir les primeres planes 

diumenge, 24 agost de 2014

JAUME VALLCORBA FOREVER!!!!!!!!!!!

QUADERNS CREMA ed.

ACANTILADO ed.

SEMPRE A LA MEMÒRIA
I A LES NOSTRES ESTANTERIES!!!!!

dissabte, 23 agost de 2014

India.- Chantal Maillard






Chantal Maillard
India
Pretextos, 2014



¿Cuánto de lo que hacemos lo hacemos por hacerlo y cuánto para contarlo? ¿Qué de nuestra vida está vivido y qué está fotografiado y empaquetado para vivirlo después, cuando pueda ser comunicado? ¿Cuánto de auténtico viaje hay en nuestra vida y cuánto de turismo?
(p. 90)
De Chantal Maillard no parlaré ara. Qui coneix icr sap que no sóc objectiu, sinó totalment parcial i entregat. Vegeu el que s'ha dit ací, llegiu els seus llibres...
Lo real, en efecto, es siempre otro y más que lo referido.
(p. 13)
Parlar de l'Índia em sona a grans nombres: 
- Més de 1.240 milions d'habitants; 
- 3,3 milions de km quadrats (l'anomenat "subcontinent" indi); 
- A l'Índia tenen el seu origen quatre de les religions més importants del món, l'hinduisme, el budisme, el jainisme i el sikhisme; 
- A l'Índia es reconeixen 22 llengües oficials i fins a 1.652 dialectes; siga això de dialecte el que siga...
Se han ido los peregrinos. Cumplieron el ritual una vez más. Se bañaron en el Ganges de madrugada y se fueron en la niebla, el cuerpo húmedo bajo la ropa. El día pasó sin apenas sentir. Al atardecer los niños han volado cometas de papel que motearon el cielo. Las voces, esas voces que no entiendo, ¡qué descanso!, se acallan. La ciudad se recoge sobre sí misma como un perro sobre la ceniza tibia. Recuerdo lo que dijiste: las cometas nos hacen mirar al cielo en una ciudad que obliga a mirar siempre donde pisas. En Benarés se anda con la mirada al suelo para evitar tropezar con cualquier obstáculo. Por un lado, el Cielo (Dyaus, en los vedas), invariablemente uno; por otro, la tierra, que siempre multiplica. Uno, el Cielo, el germen; múltiple, la materia-madre, la que germina. Sí, las cometas señalan la unidad, simplifican y ensanchan la mirada permitiendo el descanso. Para mirar las cometas es preciso detenerse.
(p. 95)
També són grans els llibres que conec de l'Índia: 
- Jocs sagrats, de Vikram Chandra, 1.075 pàg. 
- Un bon partit, de Vikram Seth, 1.350 pàg. 
- aquest de la Maillard, 850 pp. 
- qualsevol dels llibres d'Arundhati Roy (bé, ací no són moltes les pàgines, però són tots enormes)
6. ANANDAMAYI GHAT
Saris que cuelgan de los balcones. Una niña lava sobre la piedra; amasa la ropa como se amasa la harina para el roti. Con movimientos cortos, precisos como los de los niños con sus cometas. Movimientos útiles los de la niña; los juegos son de los hombres.
(p. 70)
Índia, crec, és Bolliwood i Calcuta; és Gandhi i Gran Bretanya; és internet i la casta dels intocables; és teleassistència mundial i voreres-dormitori... 
Va ser la meca per alguns progres alternatius, grans i petits. 
També és el bressol d'alguns dels nostres fills.
Siempre me ha parecido que los indios tienen cierta propensión a padecer el síndrome de Estocolmo. De la misma manera que admiraban a los británicos a pesar de sentirse oprimidos por ellos, se sienten ahora fascinados por la sociedad del mercado global al que las naciones occidentales les convidan y del que son ya, en tantos campos, los mejores colaboradores y los más convencidos. Y es que la palabra “progreso” sigue teniendo sentido para los países “en vía de desarrollo” (un eufemismo, éste, con el que se designa a aquellos territorios susceptibles de generar riqueza exportable a bajo costo y corto plazo). Por supuesto, los vocablos no son inocentes: la palabra “progreso” es una etiqueta eficaz que los poderes económicos y políticos (los de aquí, los de allí y los de más allá) continúan utilizando como garantía de sus proyectos. El mercado necesita esclavos, consumidores y productores, e India ofrece las tres cosas, y en abundancia.
(p. 134)
Índia és el fil d'aquesta compilació de Pre-textos dels llibres i els articles, la poesia i els assajos filosòfics, el pensament i bona part de la creació literària de Chantal Maillard, la gran, escrits entre 1987 i 2012.
Tal vez sea el momento de contarlo. Me he resistido a ello hasta ahora, pues tenemos la lamentable costumbre de situar de inmediato las experiencias ajenas en archivadores que llevan etiquetas con nombres conocidos. Esto nos proporciona cierta seguridad, hace que las cosas parezcan más estables y que podamos andar por el mundo sin pensar que puede faltarnos la tierra bajo los pies a cada paso que damos. Pero no es tierra sino asfalto lo que pisamos, un delgado revestimiento que puede quebrarse al menor movimiento de las placas tectónicas. Nuestras teorías sirven para que podamos administrar con cierto decoro nuestra ignorancia, pero no nos libran de ella.
(p. 169)
A l'índex del llibre, quatre grans blocs: Diaris, Poemes, Assajos i Paraules mercenàries: 
- La ressenya de la seva estada a l'Índia per estudiar (i fer) filosofia; 
- El seu quefer poètic (encara que la seva filosofia i la seva poesia es diferencien només en omplir o no les línies, i no sempre) en tot just 90 pàgines "incommensurables" (ho sento, és la paraula que em surt); 
- Tres assaigs, tres estudis brutals sobre moral, dona i estètica amb tres noms aclaridors (només després de llegir-los): el bosc, l'aranya i la saliva, respectivament; 
- Una selecció d'articles de premsa, breus i contundents, sobre temes socials, humans i divins, sempre lluny del discurs únic, sempre interessants.
Esa ingenua tendencia que tenemos a suponer que no estamos solos en nuestra mente, que los demás piensan al unísono lo que nosotros pensamos y están en lo que estamos...
La creencia común, acatada por todo un pueblo o por un grupo al menos numeroso es el antídoto contra la soledad que acecha. El precio: la libertad del huérfano.
(p. 88)
Completa tot el conjunt, "a manera d'epíleg", una reflexió sobre l'Índia i la globalització, imprescindible, i una selecció d'imatges que, des de la seva petitesa, engrandeixen l'horitzó de tot el que s'ha exposat anteriorment i dels observadors/lectors/gaudidors del llibre.
No estoy hablando de un tema que le competa sólo a la filosofía. Nos concierne a todos. Nuestro mundo: nuestro lenguaje. Presos en el logos. Sus límites, los del pensar, infranqueables. Moverse en el filo tiene un precio: el vértigo. Y una recompensa: descubrir la farsa, la ilusión, tan sólo para volver a internarse en ella, más lúcido (des-ilusionados), aunque quizá más tristes, El logro: reírse.
(p. 765)
Jo he llegit/degustat el llibre a petits glops, des del proppassat febrer. Alguns textos els coneixia d'abans (la Maillard n’ha retocat alguns per a aquesta edició). D’altres els he devorat i rellegit i copiat i manuscrit i cal·ligrafiat. 
Hasta que algún sonido no se te haga familiar –el ruido de las tijeras del barbero en la acera contigua, por ejemplo-, no pertenecerás al lugar. Cuando esto ocurra dejarás de hablar acerca de él. Ése es el misterio de las distancias; también lo es del amor. Todo lo que se ingiere nos convierte.
(p. 108)
Moltes pàginess m'han sacsejat. Algunes m'han colpit. De totes he hagut d'assaborir, almenys, una imatge o una frase o un paràgraf.
40. MEER GHAT 
El asedio. La canción que los niños aprendieron. La canción del asedio. Responda. Decimos lo que hemos de decir. Responda. Decimos las palabras mágicas. Debe responder. Hello Madam, hello, what’s your name. Hello no contesta. No hay respuesta, no hay juego. Algo no funciona. No te sientas, te asediamos. Si contestas estás muerta. Pillada, apresada en la trampa. Pequeñas manos me palpan los bolsillos, la piel, buscan lo que aprendieron a buscar y a recibir. El juego se ha frustrado. Esta presa no se mueve. El animal ajeno, el extraño, el extranjero. 
La perra negra es especialista en fetos. Tiene tiña como casi todos los perros de Benarés, pero sabe como ninguno rastrear los fetos hinchados que las aguas devuelven a la orilla. Aquí está. Empieza por el cerebro. Una joven japonesa se aproxima, se acerca la cámara al rostro. Duda. No se atreve a disparar. Los intestinos ya se escapan por el cuello derramándose entre las guirnaldas amarillas y las bolsas de plástico estancadas, y un olor nauseabundo roza como una brisa el papel en el que escribo. La piedra del suelo está cobrando el tono rosa de la sangre aguada. La perra da unos pasos por la orilla y vuelve al festín que ya es un tronco abierto por la espalda. A su lado tres niños juegan a sumergir guirnaldas. La perra cumple con el Cielo, restituye la carne a otra carne, lo impuro a lo impuro, devuelve a la totalidad la parte que le corresponde. Ya no puede reconocerse a qué ha pertenecido el trozo de carne que bambolea entre la pata derecha del animal y su hocico. El sol se está poniendo despacio. Los niños juegan. 
(pp. 81-82)
La meua selecció personal d’aquest llibre immens, els "tastets" d'icr, seria: 
- De Diaris: 48 ghats (pp. 63-84), una passejada per 48 de les escalinates (ghat) de baixada al Ganges que hi ha a Benarés; 
- De Poemes, Les llàgrimes de Kali (pp. 255-266); 
- D'Assaigs, Salvar les fronteres (pp. 371-382); 
- Qualsevol, o tots, els articles "mercenaris" 
- I l'epíleg, complet.
Todo está recogido: la ropa en sus pliegues, el sueño bajo los párpados, el habla bajo la lengua, las llamas en el fuego.
Sin embargo, hay miradas que en la noche no encuentran el reposo. Se fugan o permanecen arrinconadas sin saber adonde posarse. Algunas son rescoldos que brillan y arden despacio bajo el polvo.
(pp. 145-146)

divendres, 22 agost de 2014

Ànima - Wajdi Mouawad

Wajdi Mouawad
ÀNIMA
Edicions del Periscopi, 2014
Traducció d'Anna Casassas Figueras
Premi Llibreter 2014



Diverses persones te'l recomanen i et negues reiteradament a llegir-lo perquè intueixes la duresa del què s’hi explica i consideres que potser no és el millor moment per afrontar-lo, tot i que  saps que hi ha alguna cosa que t’hi empeny perquè de fet l’has tingut a les mans diverses vegades i et vas repetint que ja te’l llegiràs més endavant, i just en aquesta fase te’l tornen a recomanar i llavors ja no t’hi pots resistir. I te’l llegeixes, i se’t va encongint el cor, i continues llegint fins que se t’encongeix l’ànima i et vessen llàgrimes en el moments tendres i continues llegint  sense poder aturar-te fins que l’acabes, conscient que has llegit una gran obra, conscient que és un d’aquells llibres que se’t queden dins, que t’ha fet un tall profund que acabarà deixant una cicatriu al teu bagatge lector.

És una novel·la brutal, en tots els sentits del terme, narrada en primera persona per infinitat d’animals, testimonis del periple d’en Wahhch Debch buscant l’assassí que s’ha acarnissat amb la seva dona. La imatge del cos destrossat li obra la capseta d’uns records que tenia molt endins i que el torturaran tant com la mort de la Léonie.

L’assassí és un indi Mohawk, per tant en Wahhch entrarà en contacte amb aquesta cultura i li servirà per fer aflorar els seus records, comprovant que de reserves (com les dels indis americans) i les conseqüències que se’n deriven,  malauradament n’hi ha arreu del món.

La cultura Mohawk és animista, tots els éssers viu tenen ànima, i aquesta ànima és la que permet a cada animal explicar, des del seu punt de vista, la història d’en Wahhch per descobrir l’assassí i  per quedar en pau amb els seus propis dimonis. Tot i que el concepte ànima, en el llibre va molt més enllà, però l’hauríeu de llegir....

Hi ha fragments que són pura poesia, d’altres d’una brutalitat extrema, alguns d’una tendresa també extrema, d’altres senzillament angoixants, alliberadors, que provoquen ràbia, por, una gran tristesa i dolor molt de dolor.

Llegiu-lo.

“LARUS ARGENTATUS

S’ha assegut al marge. El riu exhalava les seves aromes marines en el vent del desgel. He vist passar peixos liles. No m’he capbussat per pescar-ne cap amb el bec. M’he posat a la superfície de l’aigua per contemplar-li la cara. És una cara com el cel dels finals d’hivern. Tot hi és impetuositat inquietud i contradicció. Els primers dies de primavera estan carregats de miracles, però així que el sol es desfà, tot torna a ser desesperadament gris. S’ha aixecat i s’ha allunyat coixejant.” 

Enllaç amb l'editorial 


dijous, 21 agost de 2014

LIBRERÍAS. Jorge Carrión

Librerías
Jorge Carrión
Anagrama ed.
2013
281 pàg.





Jorge Carrión, va ser Finalista del Premi Anagrama d'Assaig, l'any passat amb aquest "Librerías", que com el seu títol indica és un recull global de les millors llibreries que el mateix autor ha anat trobant i visitant en els seus viatges.

Anteriorment, havia ja publicat "La brújula" i "Australia. Un viaje", que vistos en prespectiva ja éren intents de renovar, d'una manera molt personal, la novel·la de viatges.
Ara, amb el "Librerías"aconsegueix això i més.

És un llibre sobre la història de les llibreries i els seus inicis, de quan per exemple (després de Gutenberg) els venedors de llibres anaven amb carros de ciutat en ciutat, fins arribar als grans temples de cultura, i punt de trobada, en què s'han convertit algunes llibreries de certes grans ciutats. Un llibre que parla de llibres i de llocs. De lectors i venedors però també d'escriptors.

"Para satisfacer tanto a la mayoría como a la minoría es preciso hacer auténticas piruetas y, sobre todo, disponer de mucho espacio..."
(pàg. 83)

Enmig de tot això, i amunt i avall pel temps, viatja Carrión, de llibreria en llibreria, de la mítica Shakespeare and Co, a París a l'encara més mítica City Lights, de San Francisco. De les caòtiques (per l'idioma) d'Istambul a la borgianes de Buenos Aires... Laie i La Central a Barcelona...
La màgia de l'arquitectura, l'aura que dóna el temps, l'acumulació als metres d'estanteries...

"Una librería está constituida, sobre todo, por lo que destaca: los pósters, las fotografías, los libros recomendados o expuestos con énfasis, particular..."
(pàg. 159)

Ens explica Carrión que, pels lectors que volem, les llibreries poden arribar a ser llocs màgics i sagrats, temples de cultura o, simplement, si ho preferim així, només botigues d'entreteniment (que tampoc és dolent).
I és això, aquest contacte entre el lector-comprador i el llibreter que es pot establir a vegades aquesta transmissió; hi ha un moment molt bo quan l'autor diferencia entre aquestes grans llibreries que es troben-busquen els viatgers lectors i la llibreria diària, la que efectuem les compres setmanals, les que ens troben i ens serveixen els títols que volem, que són com la nostra gasolina...

Capítol a capítol, Carrión va aprofitant per barrejar aquest llibre de viatges amb la crònica llibrera, anècdotes, història, dades... Però també (i per això és un llibre indispensable, que ha evitat el perill d'acabar sent un aburrit catàleg de llibreries...) el seu recorregut personal i literari quan es va "enfrontant" a cada nova llibreria que es va trobant. Molt bones les pàgines de Bolaño i les llibreries sudamericanes o Coetzee i les australianes, per exemple.


Indispensable!!!!


NOTA: Quan a Google© Imatges he posat Librerías Jorge Carrión per trobar la portada, també m'han sortit, entre d'altres, aquestes imatges...
(Em prenc la llibertat de posar-ne alguna):
















































































dimarts, 19 agost de 2014

El Jilguero - Donna Tartt

Donna Tartt
EL JILGUERO
Lumen, 2014
Traducció d'Aurora Echevarría
1143 pàgines

Guanyadora del premi Pulitzer 2014, se l'ha qualificat com un dels clàssics del segle XXI, i efectivament, crec que des del punt de vista de l’estructura, dels personatges, la trama, la intriga, el final… és una obra d’enginyeria literària, perfecta.

En Theo un noi de 13 anys és víctima d’un atemptat terrorista mentre ell i la seva mare visiten un museu; la mare mor i ell, a més de rebre  un anell d’un vell que també acabarà morint, s’emporta el quadre conegut per La Cadernera de Fabritius. La novel·la, escrita en primera persona narra les vicissituds del noi i del quadre.

Tracta grans temes, el terrorisme i la conseqüent síndrome post-traumàtica,  l’addicció a les drogues, el paper que juga l’art en la vida de determinades persones o com actuen les obres d’art com a fils conductors entre els seus admiradors, a través de l’espai o del temps. Segurament els fragments que més m’han agradat són aquests, petites pinzellades sobretot del quadre de Fabritius.

L’autora explora i explota les parts més fosques del protagonista i d’algunes persones que té al seu entorn, i les parts més lluminoses d’altres personatges. L’amistat, l’amor, la por, la soledat, la ràbia, la tristesa extrema són algunes de les emocions i sentiments que van omplint el gran nombre de pàgines. 

Nova York (sobretot), Las Vegas i Amsterdam (en menor mesura) s’acaben convertint també en protagonistes de la novel·la, a més a més del propi quadre.


L’única pega, diria, és la seva extensió,  hi ha alguns trossos que se m’han fet especialment feixucs i fins i tot tediosos. Però una vegada superats, tens necessitat de saber fins on pot arribar a caure el noi i que se’n farà del quadre.

Si comparéssim la novel·la amb un quadre, diria que l'autora domina perfectament la teoria del color,  està especialitzada en clarobscurs i sap fer servir el pinzell per donar volum quan convé. En Theo és la cadernera, la cadena i a on està lligat és la trama de la novel·la que no desvetllaré....




dijous, 14 agost de 2014

Descortesía del suicida.- Carlos Vitale





Carlos Vitale
Descortesía del suicida
Pròleg de José María Merino
Editorial Candaya, Barcelona, 2008



La fitxa de l’editorial: http://www.candaya.com/descortesiadelsuicida.htm
(els amics de Candaya afegeixen a la informació de cada llibre tot el que es va escrivint sobre ells a les xarxes socials, en la premsa...)

Un gran títol i un incipit “brutal”.
DESCORTESÍA DEL SUICIDA
En la estación de Can Boixeres una mujer protestaba por la detención de los trenes. En la estación de Sants un hombre se había arrojado a las vías. En la estación de Can Boixeres una mujer protestaba por los constantes suicidios en las horas de máxima afluencia de público.
(pàgina 13)
Es tracta de relats breus (micro-relats), de vegades d'una sola línia i no gaire llarga. Sempre amb un toc d'ironia, acidesa, humor lleugerament negre...
ES CURIOSO
Curiosamente, todo imbécil tiene alguien que lo ama, que, curiosamente, no siempre es imbécil.

(pàgina 21)
Vitale és poeta i traductor de poetes italians i catalans. I això se li nota molt quan escriu prosa.
SUS RAZONES TENDRÁ
Por algo será que el espejo me devuelve la imagen.

(pàgina 24)
Una edició agradable: un llibre petit i còmode de llegir per la tipografia i la maquetació, pel paper, per la coberta suau i les guardes negres, per la il·lustració de la portada, pel llenguatge acurat, pel contingut tan “vitale” dels relats (perdó, no he pogut evitar l’immadur joc de paraules amb el cognom de l'autor)...
MOEBIUS 
 A los once años comprendí que nunca sería un gran pintor. A los catorce, que nunca sería un gran futbolista. A partir de entonces he estado abierto a toda clase de decepciones.

(pàgina 59)
No és, no obstant això, un divertimento buit i estèril d'escriptor desocupat. Jo veig moments de lucidesa descoratjada, reflexions sentides i intel·ligents, recreació estètica de drames estripats, picades d'ullet al riure i l’acceptació d’allò que és inevitable...
EPITAFIO 
Vine, vi y me fui.

(pàgina 80)

dimarts, 12 agost de 2014

Limónov.- Emmanuel Carrère






Emmanuel Carrère
Limónov
Traducció al castellà de Jaime Zulaika
Anagrama, 2013


Limónov és un dels protagonistes de la història del món dels últims setanta anys: un comunista rus exiliat a Estats Units i París (de fet la wikipèdia diu que és francès d'origen rus), un mercenari a Sèrbia, un feixista a Rússia, company i opositor de Putin...
Comparteix la seva vida amb diverses dones, alguna molt jove (de fet, menor), explota la morbositat de les seves relacions homosexuals en US en les seves primeres obres publicades. També va ser poeta i sabia de poesia.
Crea un partit amb Kaspàrov.
Lluitador pels drets constitucionals, alguns li diuen feixista.
El llibre és una novel·la biogràfica. Un esquema ja conegut però tractat amb mestratge.
Argumenta una documentació bastant extensa, amb recerca seriosa dels fets, un coneixement directe dels protagonistes i amb testimonis competents...
La vida de Limónov és sucosa i ofereix una peripècia "entretinguda", a més d'oferir més dades per entendre una mica millor la història recent de l'Est.

En conjunt, un personatge curiós, un llibre interessant.

Hi ha un bloc d'ediciones del oriente i del mediterráneo en castellà al voltant d'aquest personatge i els seus llibres.