dimarts, 19 de maig de 2015

LA CHICA DEL GRUPO. Kim Gordon

La chica del grupo
Kim Gordon
Contra ed.
2015
337 pàg.
Traducció de Montse Ballesteros

"Soy capaz de salir al escenario porque me imagino que es como si fuera a saltar de un acantilado."

Kim Gordon va ser durant 30 anys la baixista del grup Sonic Youth (una de les bandes més influents, innovadores i prolífiques de l'escena independent i underground nordamericana). Durant aquests anys també va ser la companya i després l'esposa de Thurston Moore, l'altre puntal, juntament amb ella del grup.

La separació de la parella, després de més de tres dècades de convivència, va ser la causa per finiquitar la trajectòria del grup. S'explica en un primer capítol molt íntim i dur però que serveix per introduïr al lector en la dinàmica del grup i també del què anirà venint al llibre.
Sempre sincera i senzilla, igual va intentar sempre ser Sonic Youth.

Hi ha, per exemple, Kurt Cobain i la seva pèrdua massa aviat; l'escena novayorquesa musical i artística, els inicis, les gires, però també la seva infància, juventut, els seus inicis artístics, l'arribada a la metropoli... Però també hi ha la maternitat i el compaginar la filla amb les gires; ser mare, dona i rockera...

"Incluso cuando estás en el ojo público, nunca acabas de entender qué impresión causas en los demás. Por alguna razón, Thurston y yo parecíamos conectar con una generación de personas nacidas a finales del baby boom que en algún momento de sus vidas habían vivido en ciudades, que habían tenido hijos en un intento de crear bebés rockeros y que no querían envejecer del mismo modo en que lo habían hecho sus padres. Compartían con sus hijos el gusto por la música. Aunque tuvieran cuarenta o cincuenta años, seguían teniendo un rescoldo de fuego, un dedo levantado, una mueca de burla, escondidos tras años de vida. A medida que pasaba el tiempo, parecía que, para muchos, Thurston y yo nos habíamos convertido en el símbolo de ese sentimiento."

Molt autèntica i honesta...

dimarts, 12 de maig de 2015

OLIVE KITTERIDGE.- Elizabeth Strout


OLIVE KITTERIDGE
Elizabeth Strout
Traducció al castellà: Rosa Pérez Pérez
El Aleph editores

(Després m'he assabentat que n'hi ha la traducció catalana d'Esther Tallada, per a Edicions 1984.)

Malgrat ser el premi Pulitzer i el Llibreter 2010, jo no coneixia aquesta autora. Una escriptora que promocionava el seu llibre en una caseta de la Fira del Libre me'n va parlar. Tan efusivament ho va fer que vaig acabar emportant-me el primer llibre dels tres que segons ella eren els millors de l'auotra (i el seu no el vaig comprar): Una gran troballa que em farà continuar a seguir les obres de l'Elizabeth Strout.

Una novel·la feta de 13 contes o 13 contes al voltant d'una protagonista com a eix comú?
La protagonista? principal és una mestra retirada que viu en un petit poble de Maine, Nova Anglaterra. Això sembla segons el títol, però els veritables protagonistes són les vides dels habitants del poble, els canvis diaris, la deriva catastròfica que va prenent el món sencer (a ulls dels habitants), el pas del temps... La resposta a la primera pregunta podria ser: Un calidoscopi de vides, escenes, experiències, records...

Els temes del llibre?
L'amor, la soledat, la memòria, la por, la gelosia, el desencís, la malaltia, la mort. Quasi res! Però és ben cert: amb una subtilesa i habilitat ben poderoses, l'autora ens va endinsant en aquest temes a través de les vides d'aquesta gent. I de vegades amb un humor que, trobe jo, apreciarem més els d'aquest costat de l'Atlàntic!

Com està narrat?
Els contes/capítols (no en tots s'anomena la dura i implacable Olive) són com a flaixos, cares d'un prisma, anècdotes, diferents punts de vista, constants canvis de perspectiva...  T'atrapa des del principi i va guiant-te, a poc a poc, però amb un fluir implacable. Tot narrat amb una claredat i senzillesa que et deixa bocabadat.

Què en diria jo?
Als que els agrada o no la literatura feta als USA, si no l'heu llegida correu a la llibreria o biblioteca més propera i agafeu-la!

Una passada!

divendres, 8 de maig de 2015

TU ROSTRO MAÑANA. Javier Marías



TU ROSTRO MAÑANA. Javier Marías

1- Fiebre y lanza (403 pàg.)
2- Baile y sueño (359 pàg.)
3- Veneno y sombra y adiós (601 pàg.)
   Editorial Contemporánea (DEBOLSILLO)
   Edició del 2009




No és la primera vegada que m'ho diuen, parlant de lectures, que si et duren molt és perquè no t'agraden. Doncs a mi m'acostuma a passar una mica el cas contrari: si no m'agraden, les deixo estar immediatament, però com més suc i densitat trobo en l'obra, més m'hi demoro, assaborint i intentant copsar tots els plecs i angles que l'autor vol expressar. I al capdavall, són aquestes les lectures que trobo més profitoses i interessants: les que van més enllà de les vaguetats comunes. L'obra que comento és un d'aquests casos. Em vaig sorprendre a mi mateix l'altre dia quan finalment vaig llegir-ne la darrera pàgina i, quan vaig comprovar quan l'havia començat, vaig veure que fou l'any 2010. Però tot i semblar una exageració (és clar que entremig he llegit altres coses), em queda una mica de pena d'haver-la acabat, de tant que m'ha fet gaudir i, sobretot, pensar. I també perquè, com diu el mateix autor:
   “La literatura es un refugio, un lugar donde uno está a salvo”. 

La novel·la es divideix en tres parts, és a dir, en tres llibres consecutius però amb una trama contínua, no són independents i van avançant, amb molt de barroquisme i certa lentitud, omplint progressivament els detalls del pal de paller que s'aixeca a la primera part, des d'on es va bastint un edifici ple de detalls, sempre amb l'inconfusible estil personal del Marías.

Resumint-ho molt, la novel·la tracta essencialment del tema de la traïció (amb la variant de la delació), però no es deté només aquí, sinó que des d'aquesta base es va ramificant tractant, amb gran encert segons el meu parer, la majoria dels grans temes clàssics universals: la vida, la mort, la vellesa, la bellesa, la guerra, l'amistat.... gairebé tot el que mou la humanitat des de sempre. 

1.- FIEBRE Y LANZA.

En aquesta primera novel·la l'autor ens introdueix dins la vida i circumstàncies personals del protagonista, ens en fa una presentació formal tant d'ell com de la majoria dels protagonistes principals que aniran apareixent mentre avança l'obra, i parlant de casos propers (diria que autobiogràfics): els del seu pare i el seu oncle durant la Guerra Civil espanyola.

També ens va deixant mostres d'un estil que segurament molts poden trobar excessivament recarregat, fet que considero un detall menor, fruit de la intenció de no deixar cap matís sense tractar, d'expressar la idea de la manera més completa possible.

   “Y es así, para necia, como se educa a la gente desde la niñez, en nuestros países tan pusilánimes. No es una evolución ni una degeneración naturales, no es casual, sino algo procurado, deliberado, institucional (....)    [Pàg. 249]

2.- BAILE Y SUEÑO.
En aquest segon volum la trama va avançant, el protagonista es va adequant a la seva nova situació i a una nova manera de fer, i s'endinsa progressivament en un món on hi ha moltes més ombres que clars, on els judicis tenen conseqüències pel jutjat sense que qui jutja tingui que donar cap explicació ni, molt menys, tenir cap responsabilitat.

Segons el meu parer, aquesta part compleix la funció de fer de pont entre la primera i la tercera, perquè ens va preparant mentalment per a la traca final: el tercer volum.

  “(...) Por mucho que yo creyera saber no sabía tanto, la diferencia es siempre enorme entre esas dos cosas que se confunden continuamente, creer saber y saber de cierto...”  [Pàg. 300].

3.- VENENO Y SOMBRA Y ADIÓS
Resolució.- Aquí l'horror deixa de ser una simple intuïció o història o amenaça, per a convertir-se en una quotidiana realitat, només invisible per als innocents, pels desinformats o pels necis.

I tot això transforma al personatge, que es descobreix uns trets personals que mai abans havia tingut necessitat d'utilitzar. Tot plegat acaba, tancant un cercle iniciat al primer volum, com en tots els viatges iniciàtics de la Història, des d'Homer fins a qui vulgueu... Potser, com a pega menor, hi trobo un punt de forçat al final, algun fil que ha quedat fora del teixit, però són pecats menors en una obra de tan llarg recorregut.
"Nuestro mundo está mal ordenado y es injusto, puesto que permite eso, que haya gente a las órdenes de tan gran capullo..." [Pàg. 235]

**  Fins ara no coneixia les novel·les del Marías, només havia llegit els seus articles, que ja em solien agradar molt. Malgrat que com a personatge se li podria recriminar clarament un excés d'elitisme i, perquè no, classisme social i cultural, aquesta obra m'ha semblat excelsa.

Si teniu prou temps (tampoc cal que m'imiteu i la feu durar cinc anys !!!) crec que podeu fruir tant o més que jo, que no deixo de ser un pobre illetrat. Si Jacobo Deza, el protagonista, acaba essent un home diferent després d'aquest periple, puc dir que jo mateix, després de llegir aquesta trilogia, tampoc són ben bé el mateix.
   "La inmensa mayoría de las cosas sólo ocurren y no hay ni hubo nunca registro de ellas, aquello de lo que nos llega noticia es una porción infinitesimal de lo acontecido. La mayoría de las vidas, y no digamos de las muertes, nacen ya olvidadas y no dejan el menor rastro, o se hacen desconocidas al cabo de un poco de tiempo, unos años, unos decenios, un siglo, eso es en realidad muy poco tiempo, tú lo sabes...." (Veneno, sombra y adiós, pàg. 32)

Milagro en Barcelona.- Javier Pérez Andújar i Joan Guerrero



Javier Pérez Andújar i Joan Guerrero
MILAGRO EN BARCELONA
Ariel, 2014


Sé que el més habitual és definir les coses per allò que són, però en aquest cas, em prenc la llicència de fer-ho al revés i de parlar-vos d’aquest llibre partint del que no és. Per començar, no és el típic llibre d’imatges amb comentaris a peu de foto. Tampoc és un llibre de fotoperiodisme stricto sensu. Ni una ficció novel·lada al voltant d’una sèrie de fotografies.

Tot i que les classificacions serveixen per ordenar el món i no perdre’ns en el caos, sovint és en el caos on trobem l’autenticitat  –i m’atreviria a dir que també la bellesa-. Una autenticitat que, lluny de sistematitzacions pragmàtiques, permet que brollin meravelles inclassificables com aquesta obra conjunta tan difícil d’incloure dins un gènere literari concret. 

Algú una mica més ortodox del que sóc jo, diria que a Milagro en Barcelona hi ha una confluència de mirades: la de Joan Guerrero, un artista de la imatge, i la de Javier Pérez Andújar, un mag de la paraula. Jo prefereixo pensar en dos amics que es troben, com si fossin al bar de la cantonada prenent-se unes canyes, i teixeixen anècdotes i remembrances al voltant d’una realitat tan propera com universal. I ho fan referint-se precisament a allò que els és proper -perquè és observant la proximitat com conformem la nostra cosmovisió-, però també enllaçant-ho tot amb la història, la filosofia, l’art i la mitologia precedents –perquè mai no hi ha res de nou sota el sol-.

El títol ja és una picada d’ullet al neorealisme italià i a una manera de viure al marge, que avui dia, com podem constatar diàriament, no ens és gens aliena. Com al Miracle a Milà de De Sica, la marginalitat té a veure aquí amb l’especulació del terreny, amb el desnivell social i amb la injústicia. És erroni parlar de perifèria o d’extraradi (un extrarradio es una radio con más noticias, diu Pérez Andújar a la pàgina. 11). I és una equivocació molts cops inconscient, però alhora interessada, perquè aquesta mena de nomenclatures tenen més a veure amb la perspectiva des de la qual ens mirem les coses que no pas amb una qüestió estrictament urbanística. Però és clar, també l’urbanisme està carregat d’ideologia. Com els barris, com les paraules, com les classificacions. Com tot.

Joan Guerrero retrata la nova immigració i en copsa l’essència, no tan diferent de la vella, de la de fa uns anys, ja assimilada total o parcialment al paisatge on ha arrelat després de la seva trasplantació forçosa.

Guerrero es un retratista de arcángeles, serafines, tronos, potestades, querubines, virtudes, principados, dominaciones, ángeles con corneta que anuncian el rompimiento de una Gloria consistente en comer cada día. (Pàg. 22).

I és aquest comer cada día el que empeny a reconstruir la quotidianitat, a buscar el propi lloc dins del món a través d’un nomadisme de supervivència que desemboca en un sedentarisme que no deixa mai de ser provisional (El realismo es la magia del pobre). La gent s’adapta a la nova situació i, sense oblidar la vella, la transforma en un altre paisatge, ara de ciment, mentre passeja pels descampats i celebra la vida a la riba del Besòs. D'igual manera que ho van fer aquells antics emigrants que a la dècada dels 70 lluitaven pels seus drets i que tant van fer pel restabliment d’una democràcia que a hores d’ara viu els seus moments més baixos.

Les fotos de Guerrero deixen constància d’aquest viure dia a dia a les places, als carrers, a peu d'obra i als supermercats, d’un munt d’ànimes anònimes que, a través del viatge iniciàtic que van emprendre, s’han establit, lluny dels seus origens, per començar de nou:

La humanidad entera se sustenta en el mito de una Edad de Oro, una época en que los jóvenes eran libres y no existía la vejez. La juventud es la fundadora de las naciones. El héroe mitológico es  un joven que llega al país de los muertos y regresa para fundar el clan, la tribu, la nación. Desde la epopeya de Gilgamesh, siempre se ha contado así esta historia. Quizá fuese desde antes, desde los tiempos de las cavernas, del contar alrededor de los primeros fuegos. La emigración es ese heroísmo, el del joven que se va muy lejos en busca de riqueza y acaba creando un nuevo mundo. (Pàg. 33).

Fotogaleria: Joan Guerrero a El País (1-12-14).

diumenge, 3 de maig de 2015

813. TRUFFAUT. Paula Bonet

813. Truffaut
Paula Bonet
Bridge Ed.
2015
175 pàg.

Paula Bonet s'està convertint, sens dubte, llibre a llibre, en una de les il·lustradores més populars del país. Actualment compta amb una gran legió de seguidors, però també de molts imitadors.

Després del seu anterior i molt personal "Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End" presenta ara aquest "813" dedicat al director de cinema francès François Truffaut.

Més que una novel·la gràfica, segurament l'hem d'anomenar "llibre il·lustrat", perquè ens atrevim a dir que, tot i el text que hi ha (i molt), el protagonista són les grans i precioses il·lustracions d'aquesta artista d'origen valencià.

Però també, aquí, hauríem de destacar que Paula Bonet aconsegueix escapar de la tirania de ser una "il·lustradora d'algú altre" i convertir-se en "AUTEUR" (en majúscules), com en diria el mateix Truffaut; perquè ella mateixa crea el text i els dibuixos (que l'acompanyen... Anava a posar. Però potser seria millor dir, en aquest cas, el text que acompanya a les il·lustracions...).
I parlant del text, també aconsegueix ajuntar (i que funcioni molt bé!!) les imatges amb la tipografia (Que és una de les coses que acostumen a fallar en els llibres il·lustrats).
Tenim, doncs, una primera part on (potser li podríem reclamar una mica més de chicha a la part escrita) ens explica la vida del director francès. Aquell relat llegendari d'infància complicada i com el seu gust pel cinema li va permetre encarrilar la seva vida...

Paula Bonet, que domina impecablement la tècnica del retrat, ens ensenya en aquest volum un gran repertori de primers plans, alguns extrets de fotogrames de pel·lícules de Truffaut. Cares que sembla que puguis tocar, amb uns ulls que perfectament podrien tenir vida. Il·lustracions movent-se entre el realisme i uns acabats bastant expressionistes.

La segona part de "813" és un recorregut de l'autora pels moments més destacats en la filmografia d'aquest director que va formar part del moviment francès "Nouvelle Vague"... També amb il·lustracions molt maques de molts moments truffanians.

Un bombó!!!

dijous, 30 d’abril de 2015

ÉXODO. Dj Stalingrad

Éxodo
Dj Stalingrad
Automática ed.
2015
123 pàg.
Traducció de Fernando Otero

Dj Stalingrad era el seudònim d'un jove rus que va escriure aquesta novel·leta que va circular primer per internet per després saltar a una revista rusa i després, ja, en una editorial; tot amb un èxit inesperat.

Piotr Siláiev, nom real de l'autor, presenta un duríssim relat ambientat en la Russia més contemporània i radical. Aquella on tot se sol·luciona amb cops i violència. Baralles amb la policia i contra bandes. Sang, llàgrimes, corredisses, neu, vodka, música hardcore. Maneres de viure alternatives al poder i a la vida diària.
Excessiu en un país sense futur...

Un relat deconstruït a fragments, que en el fons no és més que un intent de fugida per deixar enrera tot aquest fracàs i per tenir un futur lluny de tanta violència extrema sense sentit ni raó.

"Basta con fijarse en nuestras vidas: es imposible conservar el equilibrio, no caer enfermo, no arruinarse, no sufrir. Entre nosotros, la felicidad zen siempre se alcanza apretando los dientes..."

Personalment, l'he trobat una novel·la excessiva i massa violenta, però real, a la fi. Incòmode, amb escenes molt trash (impactants les pàgines del servei d'atenció als homeless...) però sincera.

Multiplica a Celine per Genet, llavors al resultat suma-li Putin i després regueu-ho tot amb molt vodka barat de garrafa... Això és aquest "Éxodo": Molt hard!

diumenge, 26 d’abril de 2015

La canción de la bolsa para el mareo.- Nick Cave



Nick Cave
La canción de la bolsa para el mareo
Traducció al castellà de Mariano Peyrou
Sexto Piso, 2015
Primeres planes



Amèrica del Nord (no només USA, també Canadà), 22 ciutats i els vols entre elles.
23 bosses per al mareig (una per al títol).
En cadascuna, una història, una por, un record… poesia.
Entre totes, la gira per Nordamèrica d'un músic i els membres del seu grup.
Entre les pàgines, una esposa que no contesta al telèfon, les trobades als hotels, la salut esmicolada per dos mesos de gira, els restaurants i les fans…
És com una "road movie" però per la carretera interior de Nick Cave.
És com un exercici d'estil, però amb els fantasmes d'un músic i tota la seva "parafernalia".
El llibre és una idea curiosa: està escrit sobre la base de les notes preses en les bosses per al mareig (per perbocar-hi) que donen (o donaven) en els avions. Vòmits. Allò que cal dir perquè no pot quedar-se a dins.
El llenguatge és clar, senzill i directe. Una música estupenda.
L'edició (enquadernació en tela, reproduccions en color de les bosses, cosit i no enganxat…) deliciosa.
Un capritx de llibre, un passeig entre USA i Canadà.
No m'agraden els USA. Però aquest llibre no sembla d'allí.

dijous, 23 d’abril de 2015

LA QUINTA ESQUINA. Izraíl Métter




LA QUINTA ESQUINA
Izraíl Métter
Traducció del rus al castellà: Selma Ancira
Libros del Asteroide, 2014
200 pàgines



Aquest llibre, acabat d’ escriure al 1967, va veure definitivament la llum l’any 1989 ( Mijaíl Serguéyevich Gorbachov es escollit president de la Unió Soviètica). Cap còpia, només el manuscrit que, un cop finalitzat, va ser amagat per Métter en els indrets més inversemblants de casa seva per tal de que no fos descobert per la KGB.

Boria, l’alter ego de Izraíl Metter, rep inesperadament unes cartes de la Zinaída Borísovna, dona d’un amic d’infantesa. Aquest serà el desencadenant perquè, el vell mestre autodidacta de matemàtiques, rememori la seva vida. 
I així, amb una prosa molt directa i senzilla, amb pinzellades que l’apropen, i molt, a la poesia , Métter recupera sense cap ordre cronològic el pare i la mare, els amics, i el seu desafortunat amor per Katia, però també homes i dones que per una raó o altra resten en la memòria de Boria oferint-nos un mosaic intimista i emotiu amb els fets històrics com a rere fons.

Boria reflexiona quant als fets que li ha tocat viure i fa autocrítica :

“¿Y qué hacer con las ilusiones perdidas? ¿Qué hacer con aquello en lo que creía? ¿Qué hacer conmigo mismo, con aquello que quise decir y hacer y no hice ni dije? Y no porque no hubiera tenido tiempo. Lo tuve. Tuve tiempo de reflexionar. Y llegué a conclusiones que me asustaron.” (pàg. 11)


Hi ha també, en aquestes pàgines,un discurs a favor de l’individu com a tal i la seva singularitat, i es fa inevitable establir un cert paral·lelisme entre “La quinta esquina” i la gran novel·la del també ucrainià Vasili Grossman, “Vida y destino” perquè tant l’un com l’altre insisteixen en aquesta peculiaritat de l’ésser humà escrivint fragments tan bells com commovedors i punyents.

A tall d’exemple, del llibre que ens ocupa:

“Recuerdo bien a ese sastre, no porque me hubiera cosido mi primer traje, sino porque de alguna manera asombró mi imaginación.
(…)
Me colocó las manos ligeras sobre los hombros, y con una apenas perceptible presión de dedos, pareció extraer de mi figura la melodía, audible sólo para él, de mi futura chaqueta.
No era charlatanería. Tenía frente a mi a un artista. En pocos minutos yo era su tema favorito.
Y cuidadosamente, recorriendo mi cuerpo con sus dedos, dictaba no de corrido, sino haciendo pausas, durante las que ciertas sombras de inquietud y algunas ideas le atravesaban el rostro.
- Hombro derecho dieciocho centímetros – dictaba Jacob Zajárovich -. Hombro izquierdo: diecisiete. El omóplato derecho está medio centímetro más arriba que el izquierdo
Seguramente se percató de mi confusión porque dijo:
- No se asuste: cada persona está hecha a su manera. Y sólo un verdadero maestro es capaz de descifrar ese secreto.” (pàg. 75)


I per acabar, només indicar-vos que, l’ autor no es complau en la descripció de la brutalitat d’algunes de les situacions que narra. Quatre pinzellades, les necessàries, perquè el lector es posi en situació.

Es limita evocar sense jutjar ni acusar, component amb mestria “una melodia” que a mi em va fer vibrar.

N'hi ha més... si us ve de gust i llegiu el llibre, ho descobrireu.

dimecres, 22 d’abril de 2015

DANSA DE LES OMBRES FELICES. Alice Munro


Dansa de les ombres felices
Alice Munro
Club Editor ed.
2015
313 pàg.
Traducció de Dolors Udina



Aquest és el primer llibre d'Alice Munro, escrit el 1948, quan els diaris deien d'ella que era una mestressa de casa que durant les seves estones lliures escrivia relats...
I quina mestressa de casa!! 60 anys després guanyava el Nobel!

I en aquest primer llibre seu, publicat aquí tot just fa uns mesos ja permetia veure la genialitat d'aquesta escriptora canadenca; i de tot el que estava per venir.
Un recull de relats on destaca la senzillesa del seu estil, delicat i sutil, que descriu petits moments en les vides d'unes quantes protagonistes femenines.

Noies que van a passejar de nit amb el seu pare, nenes que acompanyen al seu pare que es venedor a domicili, la noia que no es va quedar a cuidar la seva mare malalta perquè ja hi havia la germana; la jove cangur que es despista, s'emborratxa i quan els pares arriben se la troben piripi (però el millor del relat és el què fa la mare de la noia), la festa que organitza la professora de música, les primeres pàgines antològiques del relat d'una mare de familia que vol un despatx per poder tenir un espai íntim per poder escriure; la noia a qui no treuen a ballar durant un ball de l'institut...

Tots els relats tenen en algun punt del seu argument un moment on Munro aconsegueix que la seva literatura sigui màgia. Sobretot quan descriu petits moments dels protagonistes que es transformen en grans moments literaris. Matisos d'uns personatges que sembla que tinguin vida; literatura que es transforma en música...
A cada conte hi ha un moment que això passa. Una frase o un paràgraf perfecte. I els personatges viuen dins el relat...

Com a aficionat a la literatura no estic acostumat a aquest nivell: a llibres tant bons... Però igualment és un gust poder poder llegir llibres així!!! I quan els llegeixes és el màxim a què aspires com a lector...
Un goig de primera divisió!!

Deures personals per aquest 2015: Llegir altres títols de l'Alice Munro!!!

dissabte, 18 d’abril de 2015

EL SUEÑO DEL CELTA. Mario Vargas Llosa





El sueño del celta
Mario Vargas Llosa
2010 Anagrama
Ed. 2012 Santillana Ediciones Generales
459 pàg.




Ja me'n guardaré prou de dir de tot un premi Nobel que no escriu bé, que no és el cas, però aquesta novel·la no m'ha agradat. També sé que l'autor incita a controvèrsies de caràcter polític, i al final tot s'acaba interrelacionant, conscientment o no.

Pel que fa a la novel·la, es tracta de la biografia i aventures d'un controvertit personatge (centrades sobretot entre els anys 1903 i 1916): en Roger Casement, diplomàtic anglès d'origen irlandès, que va tenir una existència aventurera i ben moguda, amb tràgic final. L'autor estructura el relat en 3 grans apartats: El Congo, l'Amazònia i Irlanda, els tres llocs que van marcar la trajectòria del personatge, en els dos primers casos com a un modern Bartolomé de las Casas, denunciant els abusos del colonialisme, i en el darrer cas com a ideòleg nacionalista radical. En això es centra la part més objectiva, i no se li pot negar al Vargas Llosa un notable esforç a l'hora d'aconseguir la documentació emprada. 


Però em desagrada la subjectivitat exagerada que té l'autor amb el personatge, al qual gairebé santifica sense trobar-li gairebé cap costat obscur, presentant-lo com un heroi i màrtir absolut, i fins i tot en disculpa la seva progressiva radicalització, amb pocs matisos i prenent partit clarament a favor d'un bàndol, sense matisar gaire. I ja de passada, com aquell que no vol la cosa, l'autor es posiciona clarament a favor del catolicisme i un classisme que ja dóna per descomptat i no es qüestiona en cap moment. També fa un clar guinyo a la correcció política actual, probablement de manera intencionada, però deixant anar un cert tuf a ranci, i sense estar-se de fer apologia d'una determinada ideologia.

Algunes obres anteriors d'en Vargas Llosa m'havien agradat força (recordo ara "La guerra del fin del mundo" o "La fiesta del chivo"), el considero un gran escriptor, però en aquestes altres obres tenia una visió més tangencial, amb molts més matisos d'uns fets també històrics. Però en el cas que ens ocupa m'ha fet la impressió de què és una novel·la pensada gairebé per a fer-ne un guió cinematogràfic, un "biopic" de bons i dolents, que va bé per a passar l'estona però per a poc més. És d'aquelles novel·les que van bé per llegir entremig d'altres de més complexitat, com a un entreteniment de qualitat, però entreteniment al cap i a la fi.

Malgrat tot això, se'n poden aprofitar algunes bones reflexions sobretot, al meu entendre, en aquells moments on el desmesurat elogi del personatge deixa una lleugera escletxa de dubte.

“Todas las gestiones, promesas, informaciones, se descomponían y disolvían sin que los hechos correspondieran jamás a las palabras. Lo que se hacía y lo que se decía eran mundos aparte. Las palabras negaban los hechos y los hechos desmentían a las palabras y todo funcionaba en la engañifa generalizada, en un divorcio crónico entre el decir y el hacer que practicaba todo el mundo”. (Pàg. 309)

diumenge, 12 d’abril de 2015

PUJA A CASA. Jordi Nopca

Puja a casa
Jordi Nopca
L'altra ed.
2015
247 pàg.

Jordi Nopca és un dels millors artículistes culturals d'aquest país perquè és rigurós i exhaustiu sempre en els seus artícles al diari Ara. Però també, amb només 2 títols, primer "El talent" a Labreu ed. i aquest "Puja a casa" el confirmen com un autor amb personalitat pròpia i de talent sobrat.

Si "El talent" era una novel·la d'aventures amb rerafons cultural "Puja a casa" és un recull de contes on la majoria de protagonistes són parelles que han de conviure amb la crisi d'aquests últims anys...

Amb alguns tocs d'humor que serveix per retratar els molts matissos que hi ha dins les relacions de parelles, totes tocades per la pressió de la inseguretat laboral, la crisi sentimental...
Són relacions que de cop exploten per diferents motius.

N'hi ha un de molt antològic amb una aparició estel·lar de l'escriptor real Peter Stamm en una història on es barrejen lectures geogràfiques, enganys i viatges, un  bar regentat per xinesos amb una alcohòlica misteriosa, una noia amb carrera universitària que ha d'agafar una feina temporal de venedora en un centre comercial però que allà li surt un admirador, el pare de familia que de cop i volta s'apunta a classes de saxo, la jove parella que ha d'entrar al mateix lavabo, el traductor i l'autor que queden per sopar; la parella que passen els anys, l'atur els afecta i l'alcohol acaba sent un refugi...

Potser en algun relat, un cop llegits tens la sensació que no li haurien anat malament un parell de paràgrafs més perquè sembla que els finals dels contes s'accelerin massa, però són petites qüestions tècniques que no li resten valor.

S'ha de llegir!
(I un autor a seguir.)