dimarts 20 de març de 2012

PIÑA. Michael Cera.

Piña
Michael Cera.
Alpha Decay Ed.
57 pàgines.
Trad. de Mercedes Cebrián.

Relat amb un protagonista que és actor de cine d'èxit global però que professionalment se li està convertint en el principi de la seva decadència laboral...
Molt divertit i massa curt.
M'ha recordat aquelles novel·les de "dirty realism" de mitjans dels 80'...

L'autor, Michael Cera, és el protagonista jove de la divertídissima "Juno", que no us podeu perdre si encara no l'heu vista!!!
(No tenia ni idea de qui era el Sr. Cera fins que ho he posat al Google...)

"Tras varios años de éxito moderado, Carroll se empezaba a decepcionar con los papeles que le asignaban. Antes solía interpretar al hermano pequeño más guapo, o incluso al hijo único guapo, y ahora le asignaban el de mejor amigo pesado, o el de tío inconformista."

dilluns 19 de març de 2012

LA PARELLA PERFECTA (conte i concurs primaverals)

"Quin avorriment, la vida perfecta de la gent perfecta, l'herba suau, el jardí ben cuidat, mai ni massa fred ni massa calor, sense problemes de cap mena...", van pensar durant molt de temps abans d'anar-se'n. No estan acostumats a caminar descalços per un terreny tan àrid, les predretes se'ls claven: l'aspror és una sensació nova. A mesura que s'allunyen l'herba està cada vegada més seca, per bé que aquí i allà es veuen racons amb aigua que brolla, rierols amb vores fèrtils i prats. Fora del Paradís, no hi ha el desert.
A fora... s'ho han preguntat tantes vegades, que ara tot els sorprén. La monotonia del lloc perfecte, el tedi de no tenir res a fer, tants anys... ¿Què en dirà, aquella Veu, quan s'adoni que no hi són? ¿Quines tafaneries s'inventaran? Que són uns desagraïts, això és segur, però, tret d'això, ¿què més? No ho saben... Però és que n'estaven tips, els tractaven com a nens petits. No els calia fer mai cap esforç, no els calia mai superar cap entrebanc. Sort que van poder suportar aquella felicitat forçada sense tornar-se bojos. Han fet dues bosses amb fulles de parra i lianes per tal de carrejar una mica de menjar, pomes, sobretot, que la temporada acaba de començar. ¿Què en diran, d'ells, ara que ja no hi són...?
No ha estat una criaturada, no. Li ha demanat mil vegades a la Veu si podien fer alguna altra cosa que jeure i passar-s'ho bé, però mai no els ha contestat. semblava perplexa. ¿Com podia ser que no li agraïssin viure en el millor dels mons possibles?
"Ja ho veurem, què farem...", "Ja ens en sortirem...", "No pot estar tot tan malament i, si ho està, això ho tenim tan vist...", "És que, si tot continua sent tan perfecte, els que acabarem malament serem tu i jo", es deien l'un a l'altre, fluixet, perquè no els sentís.
Busquen un lloc per passar la nit, aviat és farà fosc. Adam s'ha entossudit a tirar per un camí que a ella no li sembla bé, massa pedregós. Ensopega i es fot de lloros. Ha exclamat alguna cosa malsonant i estranya, és la primera vegada que Eva sent quelcom semblant. Adam s'ha fet mal però riu.
Eva també. "Costa, això. Però potser serà més divertit", pensa.



Vilaweb: Francesc Serés i els caçadors solitaris
Un dels narradors més destacats d'avui, publica 'Mossegar la poma'

diumenge 18 de març de 2012

divendres 16 de març de 2012

Memòria d'uns ulls pintats
Lluís Llach
Empúries


Reconec que no puc ser de cap manera imparcial a l’hora de parlar d’aquest home. Ha estat per a mi un referent en la música fins al seu final com a cantant. He seguit la seua trajectòria quasibé des que va començar, he anat a tots els concerts als quals m'hi he pogut acostar, he tingut el privilegi d’estar en converses amb ell en casa d’un amic comú (per cert en el poble de Montserrat d’ací, al costat del meu)...

Per tant, seré molt parcial, però m’ha paregut una molt bona novel·la, impactant, dura i trista, però alhora preciosa: per com està  contada, amb la poesia de la qual el Llach ha fet des de sempre bandera, però sobretot per les històries (i ho dic en plural per que n’hi ha dues que t’aborronen i et colpegen el cor i el cervell).

Un director de cinema fa les gravacions de les converses (monòlegs) d’un vell de vuitanta i escaig d’anys per tal que li parle dels anys de la República, de la Guerra i de la postguerra, per utilitzar-les per a fer una pel·lícula. Aquest home, ja cansat de tot i fastiguejat de tot, havent perdut l’esperança (qualsevol) essent molt jove, farà els monòlegs que són els capítols de la novel·la: hi conta la seua vida personal però també la reconstrucció de la lluita obrera i social en la Barceloneta dels anys 30 i l’esclat i conseqüències de la Guerra i de la victòria del feixisme.
Ens contarà coses d’aquella Barcelona, d’aquella societat, de les aberracions que es cometeren (per part dels dos bàndols), dels bombardejos sobre la ciutat i el viure quotidià de la gent... i després, la Gran Guerra Incivil; i les desil·lusions, desesperances i sense horitzó de més d’una generació. I per damunt de tot aquesta inhumanitat i sordidesa, surarà la seua història d’amor (amb l’emblema del llibre del Llull Amic Amat). Dues històries que ens colpiran, i molt sovint (massa) ens faran plorar i plorar.  Com tots sabem la Història des del bàndol dels pobres va acabar malament (i per a alguns encara no s’han cicatritzat les ferides ni el bàndol guanyador les vol cicatritzar), però l’altra història, la personal, acabarà encara pitjor (com la vida).

De veritat, no us la podeu perdre (no us deixarà pas indiferents).

“En tot cas i definitivament, la joventut deixà de ser-nos un refugi. Els nostres sensibles diapasons vibraven amb tant d’estrèpit pels embats d’aquelles aberracions que hi havia moments que ens semblava quedar a pit obert, despullats, a mercè de totes les misèries i dolors que pot engendrar i percebre l’ésser humà.
Era de nit, sentia la mare respirar fondo al seu llit, quasi sorollosament, mentre la meva esquena gaudia de la lleugera escalfor que arribava del cos del meu company, que sempre semblava dormir en un paradís de calmes i silencis. Només l’escalfor em deia que ell era allà. Eren uns moments plàcids, just quan els pensaments truquen a les portes dels somnis. Però de cop sonaren les sirenes d’alarma avisant que seríem bombardejats. Esverats, ens malvestírem per sortir corrents cap al refugi, que no quedava gaire lluny. Tot ens venia de nou perquè aquell era el primer bombardeig que els avions italians feien de nit. Els moviments eren matussers, quasi còmics.”

“Aquells ulls foren per a nosaltres un primer anunci dels molts disbarats que es van cometre durant la Guerra Civil. Injustícies assassinats, tot un reguitzell d’inhumanitats que es van desfermar i van fer surar a la superfície la part més abjecta de l’ésser humà. Va passar el pitjor que es pugui imaginar. I més, perquè farà curt. Follies col·lectives i baixeses individuals d’una crueltat esfereïdora. Es va matar en nom de la revolució, de la religió, dels nous ordres feixistes de dretes, dels inesperats totalitarismes d’esquerres, es va matar en nom de tot. I de res. Escolti’m, un escarni a tots el valors humans. I enmig de tanta infàmia, les passions desaforades que una guerra civil provoca, triturant el poc sentit comú que ens pogués quedar. Sí, se’n van fer per tots cantons. Tant pel cantó dels meus com pel dels altres. I tant! No cregui que no en guardo memòria, ni que no me n’avergonyeixi.
Però, sap? No n’hi vull parlar gaire de tot això. [...] I, per l’altra, li seré ben clar: mai, encara avui, mai no he sentit la veu dels feixistes que varen governar Espanya durant quaranta anys gràcies a la sang d’aquella guerra demanant perdó per les seves responsabilitats en tantes massacres. Mai. Ni tampoc he sentit cap acte contrició als catòlics, ni cap revisió crítica als comunistes, ni als republicans d’un signe o de l’altre que foren protagonistes, sovint molt destacats, de malvestats increïbles.”

dijous 15 de març de 2012

Revolutionary Road.- Richard Yates







Richard Yates
Revolutionary Road
Traducció de Josefina Caball
labutxaca - Proa, 2010



labutxaca diu:
Ambientada en l’aparentment feliç però opressiva dècada dels cinquanta,Revolutionary Road és un retrat commovedor d’un matrimoni que s’esforça en va per donar un sentit extraordinari a la seva vida.
Text de contraportada
Revolutionary Road explica la història de Frank i April Wheeler, una parella jove plena de vida i de futur que viu amb els seus dos fills en una caseta idíl·lica en un suburbi de Connecticut, a Nova Anglaterra. Ambientada en l’aparentment feliç però opressiva dècada dels cinquanta, Revolutionary Road és un retrat commovedor d’un matrimoni que s’esforça en va per donar un sentit extraordinari a la seva vida. Richard Yates descriu amb una claredat enlluernadora les interioritats de l’ànima. Guiats per ell, descendim fins al fons de nosaltres mateixos i ens encarem amb la nostra humanitat.
L’adaptació cinematogràfica de Revolutionary Road, amb què Sam Mendes ha donat a conèixer al gran públic una novel·la que des de fa mig segle és una obra de culte als Estats Units.

Els somnis i la realitat. 

Sempre he pensat que els americans d'USA són un gent molt rara. 

El somni americà es converteix en la lluita per aconseguir un treball a la ciutat, una esposa que permeti generar descendència, una caseta als afores per poder criar als fills, una estructura familiar que no va més enllà de la criança, una facilitat d'accés a la destrucció tremenda...

Les relacions personals estan basades generalment en la psicoanàlisi (almenys sempre hi ha algun element amb problemes de salut mental), unes ciutats de grans gratacels (però per viure es construeixen casetes de fusta amb jardí), veïns que es demanen i fan favors (però sense mantenir una veritable amistat)...

Revolutionary Road està escrita a finals dels cinquanta. Hem vist moltes pel·lícules d'aquesta època: feliç, opresiva, post-bèl·lica, expansiva... Però la història que explica segueix sent actual: dos joves que es fan majors, unes obligacions que aparquen els somnis, un "respecte" a la vida que coqueteja amb la mort...

Què poc que m'agraden els americans...

El llibre, però, està ben explicat, té tensió dramàtica, el final és coherent i dur... 
La traducció és bona.
I és un llibre que es pot llegir en l'autobús (i les edicions de labutxaca ho faciliten).

Va ser el regal d'un bon company. Gràcies.

dilluns 12 de març de 2012

Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m'invento i les coses que he somiat. ANNA ROIG

Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m'invento i les coses que he somiat
ANNA ROIG
Il·lustrat per Clara-Tanit Arqué
Columna, 2012

Text de contraportada
“M’agrada explicar-me la meva vida: n’agafo trossos de veritat, els deformo, els disfresso, els barrejo, els desplaço en el temps i l’espai, els amplio, els encongeixo... Com un mag, transformo la meva vida en la vida d’algú altre, així es fa més fàcil d’explicar”.
Això és el que fa l’Anna Roig quan fa cançons: agafar trossos de la seva vida real i transformar-los en una història, una reflexió, un desig, un acudit... I arriba a transformar tant aquests trossos que, de vegades, fins i tot alguns deixen de tenir cap tipus de similitud amb la realitat de la qual els ha tret.
En aquest llibre cohabiten petits textos ben diferents. Alguns volien ser cançó però no han arribat a ser-ho, d’altres han estat creats expressament per ser dins un llibre i ser llegits, i n’hi ha un, només un, que ha estat transformat en cançó expressament per a l’ocasió!
I per il·lustrar aquests trossos de veritat que l’Anna pensa, s’inventa o somia, qui millor que la Clara-Tanit –gran experta a traduir en imatges l’univers de l’Anna, després d’haver il·lustrat i creat l’estètica dels dos discos de l’Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien–, que n’ha fet una reinterpretació personal.

Un bombonet de pensaments, somnis, contes, pomes,  una cançó... dolç de llegir i d'escoltar, amb unes il·lustracions que s'hi adapten d'allò més.

dos bocins:

Ha descobert el meu secret.
M'ha mirat i m'ha dit: papallona!

Com ho ha sabut?
Com ha sabut que tinc ales?

Potser perquè ell té la màgia i la llum del sol a la
     mirada.
Potser perquè ell un dia va ser flor i jo el rondava.


És difícil saber en quants somnis he estat,
però de tots els coixins
que he trepitjat de puntetes, petitona, a mitja nit,
el que he preferit
ha estat aquell on resposa el teu cap,

quan m'has deixat actuar
en alguna escena dels teus somnis.

I estan a prop, ben a prop,
de la capçalera del teu llit
he pogut ser, per uns instants,
la gran estrella de les teves nits.


Us deixo el vídeoclip de la seva cançó del bigoti vermell!



Aix, és que aquesta noia m'encanta!!!


EL SUNSET LIMITED. Cormac McCarthy.

El Sunset Limited
Cormac McCarthy.
Mondadori Ed.
96 pàg.
Trad. de Luís Murillo Fort.

Vale, he de reconèixer que no puc ser parcial amb en McCarthy perquè és un dels 4 o 5 escriptors meus preferits, i que tot i que aquest "relat" és una anomalia dins la seva obra (perquè en certa manera és una obra de teatre...) o una "obra menor" donada la seva extensió, haig de dir, i molt content, que és, però, un McCarthy de primera!!!

Si heu llegit coses d'en McCarthy ja sabreu que no és un autor fàcil ni còmode. Aquí tampoc.
És dur i sec com sempre.
En aquest relat només hi ha dos personatges dins una cuina. Enrraonant. Tot el relat és un diàleg.
Un home negre ("NEGRO") que acaba de salvar d'un suïcidi a un altre ("BLANCO") impedint-li que es tirés a la via quan passava el SUNSET, del títol...

És una conversa al voltant de la fè i la creença en un Déu superior. El negre sempre donant arguments i el blanc resistint-se. També podria ser com una espècie de combat entre la raó i els sentiments...
Té una lectura (suposo que als USA sobretot) que és el negre (ex-presidiari) el salvador i el blanc (professor universitari) el que escolta des d'una posició de rendició...

"NEGRO: Bueno, profesor, y ahora ¿que hago con usted?
BLANCO: ¿Por qué habría de hacer nada?
NEGRO: Ya se lo he dicho, hombre. A mí que me registren. Esta mañana cuando he salido de aquí para ir al curro usted no entraba en mis planes. Y ya ve.
BLANCO: Eso no significa nada. Lo que sucede no necesariamente ha de tener otro significado..."

Sempre és un NEGRO-BLANCO-NEGRO-BLANCO...

M'estaria hores parlant de McCarthy perquè el trobo un autor superior; com una espècie de Shakespeare  del nostre temps amb les seves últimes obres ("No es país para viejos", "La carretera"...).  Sempre té un Tema (així en majúscula) i l'estil que sempre és molt sec i mínim; cosa que aquí al "Sunset Limited" s'anul·la en benefici de la força del diàleg...

[Després em vaig enterar que l'HBO havia fet una pel·lícula d'aquest relat (No m'estranya perquè tenien ja la feina mig feta...)]

És molt curt. S'ha de llegir a poc a poc perquè fa pensar molt.
(Ideal per Clubs de Lectura!)
Però molt bò!

LAS CRÓNICAS DE LA SEÑORITA HEMPEL. Sarah Shun-lien Bynum

Las crónicas de la señorita Hempel
Sarah Shun-lien Bynum
Asteroide Ed.
261 pàg.
Trad. de Gabriela Bustelo.

Vàries històries del dia a dia d'una professora de llengua de setè.
A dins les aules i a fora, sobretot perquè ens porta a escenes i records de la seva infància i joventut...

Aconsegueix no ser el típic llibre de professora guapa dins una escola d'inadaptats i es converteix en una deliciosa història de professora amb sentiments. Suposo que perquè l'autora ensenya l'interior del personatge i també l'ensenya fora de les aules amb la familia o amb la parella.
"...Tenía una señora egoístona dentro que no quería ver crecer a ninguno de sus alumnos (...) pero, al mismo tiempo, era incapaz de imaginarlos sin ser lo que eran en ese preciso momento, es decir, tal y como ella los conocía. Si hubiera estado en sus manos, les habría dejado en secundaria para siempre."

Hi ha molt moments genials com quan van d'excursió a la platja amb la classe o quan el cap de departament li diu:
"-Tú no eres profesora de lengua -la corrigió el señor Meacham-. ¡Enseñas a tus alumnos a leer, a escribir y a pensar con sentido crítico!"
O quan parla de petita amb un desconegut per telèfon o quan explica que els professors van cada divendres a fer copes a un pub prop de l'escola...
I el final del llibre també és molt macu en una escena on troba una antiga alumna anys després...

No m'atreviria a dir que és una novel·la excel·lent, li posaria un 8 o un 8'5, però et deixa un molt bon regust, i dies després encara la recordes amb agradat, cosa que suposo que és bon senyal...

dissabte 10 de març de 2012

recordeu els somriures dels diumenges?

doncs aquest per a demà...

dijous 8 de març de 2012

REFRÁNS DE LA LLENGUA CATALANA.- Ramón Font

REFRÁNS  DE LA  LLENGUA CATALANA
Aplegats, anotats y comentats per Don Ramón Font 
Estampa de  fills de Jaume Jepús. 1900


Aquest llibret tan curiós i divertit és una edició facsímil de la recopilació original del 1900. I és també el regal de l’amic elPac per allò del Concurset de ca nostra .

És interessant perquè, a més de la gràcia sentenciosa i contundent dels refranys, queda palès com era la societat de fa més d’un segle i com ha canviat la mentalitat (tot i que en allò essencial seguim pràcticament igual). Moltes de les sentències aplegades, avui es considerarien políticament incorrectes, però cal dir que conserven la força expressiva, la mirada fresca, directa i sarcàstica -a voltes cruel- d’una societat encara força arrelada al món rural tradicional i molt lligada al catolicisme imperant. El que s'anomena cultura popular.

S’han respectat la grafia i el lèxic pre Pompeu Fabra, cosa que encara li dóna més valor històric i lingüístic, a banda de l'antropològic.
Una delícia!

Us deixo unes quantes perles:

-         Diners y bojería, no’s poden amagar.
-         Avesát á no menjar, se morí l’ase.
-         Hi ha ulls que s’enamoran de lleganyes.
-         Valen més molts pochs, que pochs molts.
-         Los vells tots se moren, pró de jove no’n queda cap.
-         Músich pagat, no fa bon só.
-         Ni tan hermosa que mate, ni tan lletja que espante.
-         Sempre se trenca la corda per la part més flaca.
-         Vista llarga y llengua curta.
-         Per ser bona la truita, ha de tenir cuatre efes: fresca, franca, fregida y del Freser.
-         Per ser un mal casat, val més quedarse fadrí.
-         Lo mercader á la plassa y lo menestral á casa.
-         Déu té un bastó, qui pega y no fa remor.
-         Dona que parla llatí, no la vull jo per mí.
-         Lo bou tira l’arada, més no de bona gana.
-         Lo badall no pot mentir, fam ó són ó ser ruhí.
-         Moren lo rey y lo papa y lo frare de la Trapa.
-         Quan no hi ha pels camps, no hi ha pels sants.
-         Los malalts fan viure als metges.
-         Bossa vuida, fa mal só.
-         Qui oli menja, los dits se’n unta.
-          La crosseta dels avis, sosté la casa.

Nunila López Salamero i Myriam Cameros Sierra.- CUENTOS PARA ANTES DE DESPERTAR












Cuentos para antes de despertar
Nunila López Salamero i Myriam Cameros Sierra
Planeta, 2012










Ja vam parlar cals orfes del primer llibre d'aquestes noies el 25 de novembre de 2011. Un gran llibre i unes pàgines molt recomanables per les seues paraules i unes il·lustracions molt boniques...


Nunila i Myriam tornen ara amb un recull de contes (i d'altres reflexions), igualment ben dibuixats, molt adients per al 8 de març, i per a la resta de l'any (això no cal dir-ho): històries de superació, d'il·lusió, de l'alba d'un nou món que tinga en compte els débils, els diferents, els oblidats (és a dir, els que no compten per als mercats)...


Volia copiar algun tros del llibre, de debò, però no puc: quan el vegeu en una llibreria, fullegeu-lo i ja em direu si no us el portaríeu a casa...


Però per a impacients, ens regalen un dels contes, "Los colores".


feliç 8 de març!

dimecres 7 de març de 2012

Nada que temer.- Julian Barnes


Nada que temer
Julian Barnes
Trad.: Jaime ZulaiKa
Anagrama


Un llibre, com quasi tots els del Barnes, original, interessantíssim, ben escrit... i moltes més coses.

És com una autobiografia, però centrada només en tres temes fonamentals: les creences en l'existència de déu i d'allò que hi ha darrere del nostre final, de la nostra existència com a éssers mortals, la mort i la literatura.
Parla, sobretot, d'un avanpassat escriptor, de la seua família, principalment dels pares i, per damunt de tots, del seu germà filòsof que li fa de contrapunt.

I, per damunt d'una escriptura impecable com sempre, l'humor i la ironia per a tractar aquests temes que, en principi, ens semblen massa seriosos. Hi pensarem, però també somriurem!

Bon aniversari / Dia de la dona treballadora

Amigues i amics, òrfenes i orfes, amb aquests quadres del Picasso vull fer dues coses:


1aAmb la mateixa passió que sent per la música i la literatura, us desitge molts anys de vida. Felicitacions!






2a: Celebrar demà 8 de març, que necessitem més que mai, reivindicar-ho tot.

HELEN HESSEL, la mujer que amó a Jules y a Jim


Helen Hessel, la mujer que amó a Jules y a Jim
MARI-FRANÇOISE PETEUIL
Aguilar, 2012
Traducció al castellà: Alícia Martorell

Contraportada
Pintora, periodista, escritora, musa, feminista, resistente, traductora o filósofa… No es fácil reducirla a una sola identidad. Helen Hessel encauzó su vida haciendo gala de una fuerza y una audacia insólitas. Se casó dos veces con el escritor judío-alemán Fran Hessel (Jules), amigo íntimo de Walter Benjamin, y se divorció otras dos, y con él tuvo dos hijos: Ulrich y Stéphane. Mantuvo una relación extramarital con el también escritor Henri-Pierre Roché (Jim), un amor loco que se prolongó durante quince años.
La existencia de Helen se construye en función de rupturas, desviaciones y compromisos. Peligrosa, provocadora, insoportable, vital, abandonó a su familia, fue granjera, construyó una casa en el Báltico, convirtió su casa de París en un bastión de la intelectualidad alemana, viajó sola a Berlín para rescatar a su ex marido de la muerte y junto a Aldoux Huxley hizo un llamamiento a las mujeres alemanas para que abandonaran el país.
Marie-Françoise Peteuil construye, gracias a una excelsa documentación y al valioso testimonio de su hijo, Stéphane Hessel, autor de ¡Indignaos!, la trayectoria vital de una mujer excepcional que amó hasta la locura y que por encima de todo fue siempre fiel a ella misma.
Helen Hessel es el álter ego del personaje de Catherine de la clásica película de Truffaut Jules y Jim.



Una biografia extraordinària d'una dona extraordinària, el llibre repassa tota la seva vida, focalitzant-se molt en la relació triangular que va tenir amb el seu marit Franz Hessel i l'amic d'aquest, Pierre Roché, que més tard escriuria el llibre "Jules et Jim" que Truffaut portaria a la gran pantalla. Una dona increïble que es va relacionar amb grans artistes i escriptors, tal i com diu l'autora:

" La vida de Helen fue mucho más allá de esta historia de amor a tres bandas y de este personaje de mujer enamorada, aunque es verdad que se entregó a ella totalmente durante muchos años.
La fuerza de Helen y su riqueza consistió en situarse toda su vida muy cerca de la creación...
... con el paso de los años esta atmosfera de creatividad le resultó tan necesaria como el aire que respiraba. En ella encontraba toda esta fuerza que le permitió resisitir a las pruebas que vivía.
...
Helen estaba entre ellos porqué no podía estar en otro lugar, recibía de ellos la energía que le resultaba necesaria, que les devolvía probablemente con su labia y presencia...
...
Helen no fué la más bella, ni la mas inteligente, ni la más heroica de las mujeres de su época. Sin embargo, quizá fué una de las más intensas, vitales y exigentes, y sobretodo supo encontrar el lugar en el que podía dejarse impregnar por las corrientes más fuertes: los pintores fauvistas de su juventud, los poetas, los filósofos y escritores de ciudades, luego los dadas y los surrealistas, los fotógrafos, escultores, cineastas."

Durant la seva joventut a Alemanya es va relacionar amb Rilke, Benjamin, Thomas Mann, més tard a  París amb Man Ray, Max Ernst, Brancusi, Picabia, Marcel Duchamp, Demaria, Aldous Huxley, Laurencin, Lee Miller...

Fou una dona que ho visqué tot molt intensament, tot i sobretot l'amor, tant intensament que resultava tortuós, portava els sentiments als extrems i permanentment intentava cridar l'atenció. Sorprèn en canvi el seu paper discret durant la II GM  formant part fins i tot de la resistència francesa.

Dina Vierny diu d'ella:
"Helen era un personaje, un poema de mujer...
...le encantaba reír y que la hicíeran reír...
Su discurso no era feminista...era un discurso de libertad. Había comprendido enseguida que no importaba el lugar en el que estuviéramos, en família o en otro lugar, siempre quedaba un espacio de libertad..."

Als 10 anys de la seva mort es va publicar el seu Diari, que encara avui dia és un document de culte que genera autèntiques passions, en aquesta biografia n'han copiat petits fragments, i realment sorprèn la naturalitat en què escriu situacions i sentiments.

Va viure 96 anys, i sembla que fins l'últim dia intentant controlar-ho absolutament tot.


dilluns 5 de març de 2012

2

Felicitats Orfes!!!!!!!!!!!!!!!!!


Gràcies a totes i tots per tantes coses:
Isabel, Miu, Sicoris, Imma C., Eulàlia, Eduard F., Cavaliere, Pac...
I a tothom que deixa comentaris i consells!

Primer vosaltres!!!
Després ja vénen els llibres i les lectures!!!

Felicitats i no us rendiu!!