divendres, 24 octubre de 2014

Facin joc, senyores i senyors!

Claude Cahun, 1930
Orfes, què us sembla si reprenem la nostra afició al joc literari?

Fa temps que la tenim una mica oblidada, i no pot ser. Que no sigui dit que ens fem vells, que abandonem aquest racó de món tan nostrat, que perdem l'esperit lúdic... De cap de les maneres!

Durant aquests quatre anys (quatre anys!), entre ressenya i ressenya, entre recomanació i recomanació, ens hem permès de tant en tant alguna endevinalla, uns quants concursos, diferents joc. Entre tots hem fet llistes de personatges literaris, d'inicis i finals de novel·les, de títols i noms curiosos, de música i literatura, de cinema i literatura. Per no parlar dels relats teixits entre tots en forma de somnis, pomes mossegades i cadàvers exquisits, sempre presentats amb l'exquisidesa habitual marca de la casa Edicions de l'ocell de foc, també molt nostrada.

Us llanço la meva proposta per continuar fent dels orfes del senyor Boix un locus amoenus i un punt de trobada de lletraferits juganers: 

Proposo d'elaborar entre tots una llista de personatges literaris que siguin peculiars, rars, diferents, estranys; el que avui dia en diríem friquis. Amb tot l'afecte del món, això no cal dir-ho.

Si us sembla bé i teniu temps i ganes, podeu afegir als comentaris els personatges que escolliu, i farem créixer la llista tant com ens vingui de gust.

De moment us deixo dues aportacions meves: una de la literatura clàssica espanyola, i l'altra de la literatura contemporània nordamericana:


- Don Quijote
- Merricat Blackwood 

(aquesta última, la protagonista de Siempre hemos vivido en el castillo, novel·la ressenyada per il cavaliere rosso: http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2013/01/siempre-hemos-vivido-en-el-castillo.html).

dilluns, 20 octubre de 2014

BOUVARD I PÉCUCHET. Gustave Flaubert

Bouvard i Pécuchet
Gustave Flaubert
Proa ed.
1990
Pròleg, traducció i notes de Jordi Llovet
346 pàg.


El meu primer Flaubert!!!
Tothom m'ha dit que havia d'haver començat pel "Madame Bovary", que és la gran obra d'aquest autor francès; però no sé, a mi sempre m'havia cridat més l'atenció la història d'aquests dos personatges il·luminats que deixen la ciutat per anar-se'n al camp, fora de París, per anar provant diferentes ocupacions.
Això del primer Flaubert, és una mica com el primer petó. L'afrontes amb ganes, però també amb por; vols fer-ho bé però que tampoc sigui decisiu...
Té la força que tenen tots els clàssics, el gust del pas del temps i la inmortalitat...

Em guardaven a la llibreria una edició en castellà i de casualitat els mateixos dies en una parada de segona mà va i trobo aquesta edició en català, tapa dura enquadernada en pell, súper bon estat... Per només 3 euros!!!!!! De l'editorial Proa, que no sé perquè estan trigant ja a tornar a editar en butxaca (almenys) aquests clàssics que tenen descatalogats i amagats...

Ah!! I va amb un pròleg impecable del gran Jordi Llovet i al final, de propina, hi ha el "Diccionari de tòpics"de Flaubert, que funciona de complement a l'obra principal del volum.

Llovet contextualitza la figura de Flaubert a l'època, al seu país i a la literatura. Aquest "Bouvard i Pécuchet" va ser la seva última obra, de fet va morir sense acabar-la, i també està banyat pel seu accentuat sentiment antiburgès que sempre el va caracteritzar.

És la història d'aquests dos escrivents, que deixen les seves respectives feines a París, i que gràcies a una casual herència poden comprar una mansió al sud de França.
Allà, carregats de bones intencions però clarament incapaços i negats van provant diferentes especialitzats (agricultura, l'arboricultura, la jardineria, l'arquitectura de jardins, la tècnica de destil·lació,  la química, l'anatomia i la fisiologia humana, la higiene amb hidroteràpia, l'agronomia, la reproducció animal, geologia, paleolontologia, arqueologia, educació...) davant la incomprensió dels veïns i les autoritats.
Personatges còmics i sense maldat, profusament documentats gràcies a la informació que tenien disponible, van vivint tot un seguit de situacions delirants i còmiques (com si gràcies als llibres i manuals de l'època -Flaubert en cita molts de cada tema- no n'hi hagués prou per aprendre...), creant i patint multitud de disbarats per culpa d'aquests coneixements que pensen tenir...

Diu Llovet: "Flaubert, al qual agradava de qualificar-se a si mateix solitari "com un ós", ferotge "com un tigre" i mut "com un peix", opinava que tot el que escau a la majoria -a la massa- ha de ser per força una ximpleria, i que és responsabilitat d'un escriptor edificar una literatura que, al mateix temps que reprodueix amb exactitud, versemblança i fiabilitat una situació històrica determinada (...) té el deure "artístic" d'incloure, en aquesta mateixa presentació dels fets, tot el que constitueix, per dir-ho així, el seu "negatiu mitològic", és a dir, en el cas que ens ocupa, la vulgaritat i l'estupidesa de la classe burgesa, optimista i devota del progrés del seu temps..."

"Bouvard i Pécuchet" va ser un fracàs comercial i mal entès en el moment de la seva publicació a França, però a tall anècdòtic, va ser també, per exemple, un títol de capçalera de Walter Benjamin i de Franz Kafka...

dijous, 9 octubre de 2014

Modiano, Nobel 2014, un dels de casa

Patrick Modiano,  un vell conegut a ca nostra, rep el premi Nobel de literatura del 2014...

Patrick Modiano. Foto de Daniel Mordzinski

La notícia a l'Ara i a El País.
Els llibres de Patrick Modiano esmentats, comentats i fins i tot recomanats al blog del senyor Boix (gràcies, Marina Espasa i Xavier Antich, i senyor Boix, això no cal dir-ho, per la modianina encomanada).


dilluns, 6 octubre de 2014

ENERGY FLASH. Simon Reynolds

Energy Flash. Un viaje a través de la música rave y la cultura de baile.
Simon Reynolds.
Contra ed.
2014.
Traducció de Begoña Martínez, Gabriel Cereceda i Sílvia Guiu.
683 pàg.

Publicat per primera vegada el 1998, i des de llavors que se l'ha considerat la Bíblia escrita de la música electrònica i les tendències i subcultures que l'han envoltat o n'han sorgit; i ara reeditat i ampliat (ja va ser-ho també el 2008) pel seu autor Simon Reynolds, periodista musical anglès, que de manera impecable va anar cartografiant els camins des d'on va néixer la música electrònica des de mitjns dels 80' (sobretot Detroit i Chicago: molt influïts per músics alemanys de finals dels 70'), per després saltar a Anglaterra, d'allà a Eivissa (amb el què es coneix com "L'estiu del amor") per tornar després a les illes britàniques on de mica en mica va anar sortint el moviment de les festes il·legals i les primeres raves (amb tot el què va suposar...) per després ja explotar definitiva i globalment...

Simon Reynolds, que té pinta d'haver sigut el nen repelent (però empollón) de la classe, que tot ho sabia i que quan volia impressionar una noia li regalava una cassette amb música de grups raríssims; explica de manera magistral l'evolució d'aquesta música de quan els primers nois negres de Detroit que molt influïts per grups com Kraftwerk, creaven una música nova, per electrònica i futurista, d'allà saltava als clubs gays de Chicago on allà els seus djs hi afegien més ritme i sensualitat...
De mica en mica, a mitjans dels 80, quan encara no hi havia internet (Us podeu imaginar ara un món sense sense la xarxa??), els primers vinils començaven a arribar a Anglaterra, on ja es començaven a formar els primers grups de seguidors d'aquesta música.
Com tots els moviments musicals que hi ha hagut aquesta nova música va aportar també una manera d'entendre la vida i una nova manera de disfrutar la nit; va aportar uns nous codis estètics i també, com totes les músiques, unes drogues per disfrutar aquesta música...

El llibre explica molt bé el moviment que es va anar creant a UK, amb els sorgiment de les raves il·legals (festes en fàbriques i locals abandonats al principi) però que amb el temps faria moure milers de joves anglesos les nits dels cap de setmana...
Amb el temps i davant la magnitud del problema el govern anglès de dretes de llavors (Tatcher-Major...), va aprovar unes lleis molt restrictives...
(La llegenda sempre ha dit que van ser unes lleis patrocinades per les grans companyies cerveseres angleses quan van adonar-se que la joventut britànica estava deixant de beure cervesa i de consumir als pubs perquè preferien ballar drogats tota la nit, mentre bebien aigua...)
És, per exemple, molt interessant el fragment on Reynolds escriu que mentre la juventud es divertia i ballava d'aquesta manera va baixar l'index d'agressions i baralles als pubs i als locals i clubs les noies es movien més tranquiles per les discoteques perquè els nois no estaven beguts ni agressius per l'alcohol. Com que tothom prenia extasis hi ballava tothom molt, la música armonitzava les sensacions i marcava el ritme, hi havia com un sentiment general de felicitat arreu...

El volum és un totxaco que té quasi 700 pàgines, o sigui que està ple d'anècdotes, molta música (que ara, amb Spotify, pots buscar i descobrir...), noms, grups, djs, estils musicals, sociologia, cultura popular...
En certa manera és un fragment de l'història contemporània, primer a les grans ciutats però després ja arreu del planeta. En aquesta edició el relat arriba fins al present d'ara mateix amb l'explosició de l'electrònica (ara se n'hi diu EDM) als Estats Units. I com allà els promotors i les companyies discogràfiques n'han aconseguit expulsar la mala reputació per il·legalitats vàries i drogues i l'han convertit en un producte amb grans beneficis, bona reputació i èxit desmesurat (Atenció per exemple amb l'Skrillex!!!)

Literàriament, m'ha sorprès molt, per exemple, i és que aquí es presenta el problema que té sempre la música enfrontada a la escriptura (Per exemple: Com fas per explicar per escrit una cançó a algú que potser no l'ha escoltada mai? Com expliques amb paraules, sense ser un pesat, a algú un estil musical nou??), i que Simon Reynolds sorteja admirablement amb un estil diguem-ne "expressionista" i que amb dues o tres línies et definia una cançó, un estil, un estat d'ànim, l'ambient d'un club...
Perquè amb la quantitat de coses que ens ha d'explicar, la cosa podia haver acabat sent un rollazo...
700 pàgines... Però esstà ple de moments antològics que també podrien ser un petit manual per aprendre a sintetitzar i definir amb poques paraules... Com amb 2 o 3 adjectius, una metàfora brillant o una frase potent ja tens dibuixada la qüestió...
Per exemple, parlant d'un pioner tema de house: "...es el febril sueño de un yonqui del amor (...) la letra nos situa ante una trama extremadamente melodramática de abandono y traición..."
O de l'estil d'un popular productor: "...es una especie de serie de crescendos y explosiones, un frenesí de intensidades descontextualizadas sin rima ni razón..."
El moment de definir una tendència: "...se encontraron con un verdadero pack subcultural de argot, comportamiento y forma de vestir..."
El punt d'una cançó, quan: "...un coro angelical de divas con el tempo modificado gritan agónicas, como si las hubiesen relegado o degradado al infierno; se abre una puerta con un crujido de mal agüero y, luego, se cierra de golpe..."

"...que cada vez que toma una pastilla de origen dudoso está jugando con la muerte; que bailar con el éxtasis equivale a abrazar a una femme fatale..."

"El track se basa en el tictac de un reloj de pie, un corazón que tiembla en forma de una línea de bajo a cámara lenta, suspiros angelicales y una plañidera melodía con un timbre tan ídilico e iridiscente  como las gotas de rocío sobre una telaraña. El paisaje sonoro está tan emborronado con reverberaciones que es como si estuvieras escuchándolo con las orejas empañadas en lágrimas, que posiblemente es cómo se grabó el track..."

O, per exemple, el joc de les referències i/o de negar l'etapa anterior, que és una constant en la cultura popular d'avui: "...constituyó una sorprendente reconciliación del hippy con el postpunk: imagínate a Public Image Ltd si Johnny Rotten nunca hubiera escrito con un rotulador "Odio a" en su camiseta de Pink Floyd..."

O una frase sola de cop, com si fos el so d'una tecla de piano: "...suena como si estuviera enterrada viva en la tristeza..."

O d'un grup de trip hop: "...hacen música para mover la cabeza, más que bailar"


Perdoneu que m'hagi extès tant...
Ah!!! I chapeau pels traductors també!!! Han respectat els anglicanismes quan feia falta però han traduït i posat notes quan era necessari!!!!
Gràcies a ells el llibre funciona!!!


------

Ei, frikis!
No té res a veure amb l'"Energy Flash", però a l'últim número de la revista El Estado Mental (que és una revista bastant nova però ja han trobat el punt i són sempre bastant impecables!!! Amb textos excel·lents!!!) hi ha una entrevista brutal a l'Emmanuel Carrère (el mateix de "El adversario", "Limónov", "El bigoti"...) !!!!
Poso enllaç a la seva web, però només hi ha un petit fragment... Busqueu-la en paper!!

divendres, 3 octubre de 2014

Una lletra femenina de color blau pàl·lid | Franz Werfel


Una lletra femenina de color blau pàl·lid
Franz Werfel
Traducció de Ramon Monton
Butxaca 1984



Franz Werfel ens centra el relat a Viena en l'època d'entreguerres, amb l'auge del nazisme i el començament de la persecució als jueus en el país veí.

El protagonista, un alt funcionari que hi ha arribat des de les classes baixes, i ajudat per un matrimoni amb una dona de classe alta, rep el dia del seu cinquanté aniversari una carta, escrita amb una lletra femenina de color blau pàl·lid, que el trasbalsarà de dalt a baix i el farà recordar un antic amor... I no s'ha de saber res més de l'argument (ni tan sols el que diu la contraportada).

Aquesta obra (no obreta, encara que siga de butxaca i de només 150 pàgines) és redona i genial: és un retrat de la societat que va permetre o alentar l'ascenció del nazisme, dels tres personatges principals qui hi surten i dels seus sentiments i actituds, dels polítics i funcionaris corromputs, de l'antisemitisme de la societat...

Werfel crea, a partir d'una senzilla anècdota, una obra d'una mestria apabullant, A més a més, molt ben contada (és increïble les intervencions del personatge principal dins de la veu del narrador extern), l'expressió i el ritme de l'escriptura.. Tot plegat, una joia.

Ah, i amb un final impactant!

Preciosa! (com diu Imma C. en un comentari en aquest bloc).

dissabte, 27 setembre de 2014

La melodia del desig | Ferran Garcia-Oliver


La melodia del desig
Ferran Garcia-Oliver
Edicions Bromera






Aquesta novel·la, Premi de Narrativa Alfons El Magnànim, sembla que ha rebut una bona acollida entre els crítics i lectors de llibres en català, ací al País Valencià (i és comprensible perquè ens toca de ben a prop).

Una història ben senzilla: les vides i els amors entre un jove i bell orguener (jueu nouconvers) que va a construir, amb son pare, un orgue al monestir de la Saïdia i una monja culta de noble família i que s'atreveix a pensar per si mateixa. Tot això a la València del primer quart del s. XV, tot just després de les guerres i del desencís del Compromís de Casp. A través d'aquest fil conductor, passem per damunt d'altres temes i fets històrics: la vida en un convent cistercenc de monges, la persecució dels jueus, la vida quotidiana en una ciutat medieval, el call, la moreria, els nobles i cavallers, la lluita simplement per sobreviure de la gent plebea, de les figures del justícia, del notari, dels homes de bé que posaven pau... i de les olors i ambients d'un mercat. No debades Ferran Garcia-Oliver és historiador i és un gran coneixedor de l'Edat Mitjana. Però tot t'ho fa pròxim, sense arficiositat, encara que de vegades la seua vena historicista et pot donar dades que la història no demana.
La lectura d'aquesta novel·la m'ha fet estar contínuament consultant, i m'ha fet veure coses del meu entorn amb ulls diferents.

Tanmateix tot això és el que més m'ha agradat de la novel·la, la reconstrució, pròxima, sense artificis, de la València i la gent d'aquell moment. L'autor me les ha acostades. També és veritat que per a un altre lector d'un altre lloc, tot això ho veurà d'una manera distinta. Però a mí, em parla dels carrers, places i llocs on visc i per on passe tots els dies, dels edificis civils, palaus, esglésies... que encara hi són o que irremeiablement han enderrocat, com el monestir de la Saïdia. 

L'autor intenta d'acostar-nos, tot utilitzant una molt treballada prosa en busca de la paraula i l'expressió exactes, a aquella València i aquelles gents. Qui no busque només una impossible història d'amor pot capbussar-se sense por en aquells temps i en aquelles històries.


(Ah, i m'encanta que Bromera haja triat un dels àngels recuperats de la Seu per a la portada.)

dilluns, 22 setembre de 2014

Memoria errante.- Cristina Falcón || La ciudad o la palabra pájaro.- Mar Benegas

Una festa de paraules...


Sota l'encomana dels editors d'una
(la nascuda fora),
en una llibreria autèntica de barri
(en queden ben poques)
dues dones, de professió "sus poemas"
(dues poetes),
en un bell diàleg ens expliquen les seves històries.
Les presenta la llibretera, es presenten entre elles.
Es coneixien ja per mitjà d'aquests editors, com en són de macos.
Ambdues es reconeixen semblances,
aquelles que ens fan valorar l'altre
(perquè se’ns assembla)
(a nosaltres o als nostres esquemes),
i parlen dels seus viatges com a marca de la casa:
l’una, de la seva terra cap a fora,
l’altra, del seu tema cap a endins,
totes dues, amb el bitllet de l'escriptura:
l’una escriu com sagna,
des de la ferida, per curar-se,
l’altra escriu tal com sua,
treballant, polint el vers i la paraula
(com si fossin bessones, "ni quién" les distingeixi).
I la xerrada es fa festa i comencen les lectures.








Cristina Falcón Maldonado
MEMORIA ERRANTE
Candaya, 2009



Cristina escriu poemes com a tiretes:
justos, concisos,
allò que cal per tapar la ferida,
encara que no el necessari perquè no se sàpiga
l'esqueix que en va amaguen.
Poemes d'una frase en tres versos,
o de tres estrofes de mitja frase.
Confessa fins a set anys per llibre,
en quaderns escrits sempre en negre.
Jo la imagino polint i netejant,
engrandint l'espai entre paraules,
perfilant el terratrèmol,
afilant els gerundis,
ventant la palla
i abrillantant el gra.
"Memoria errante" és el trencament,
el salt i l'aterratge,
és sortir i arribar,
és acompanyar-se uno*,
és engendrar i recrear,
fer i desfer equipatges.
Ens anuncia el seu nou llibre,
"Después". Quines ganes tinc.

*A l’Amèrica bona, les noies em sembla que parlen de si mateixes com a “uno”.









Mar Benegas
LA CIUDAD O LA PALABRA PÁJARO
Huerga y Fierro, 2013




Mar escriu poesia amb tiralínies,
amb escaire i cartabó perfila arestes,
amb precisió de delineant esmola poemes.
Dedica mesos, explica,
a obsessionar-se amb una idea,
amb un projecte, amb la seva tasca,
i convertir-la en un llibre.
En la seva poesia hi ha recerca
de paraules i biblioteques, d'imatges;
hi ha “encaje de bolillos”
i arquitectura sostenible,
hi ha investigació i hi ha coratge.
A "La ciudad o la palabra pájaro"
hi ha ofici, hi ha feina i hi ha veritat.
Hi ha una persona que engendra,
gesta i fa créixer ...
Hi ha testimoniatge i denúncia.
També hi ha ganes de volar.
Mar en llegí més de llibres nous, encara per arribar,
anunciant aventures d'ossos i hueseras,
i algunes altres; també, viatge i poesia.


Després callen i arriben les preguntes.

S’escriu per altres o per a un mateix?
Per què, a més, escriuen les dues per a nens?
Per què fan dels llibres el seu quefer i la seva bandera?
Em llegeixo els dos llibres per tercera o quarta vegada
o em torno a posar els cascos amb la versió sonora?
Com faig una entrada que no desmereixi aquests llibres?

Ai!

divendres, 19 setembre de 2014

El bigoti - Emmanuel Carrère

Emmanuel Carrère
EL BIGOTI
LaBreu edicions, 2014 (La intrusa)
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
160 pàgines



Un bon dia el protagonista decideix afaitar-se el bigoti, sí, així, de cop, després de deu anys de dur-lo, per donar una sorpresa a la seva dona i als seus amics i perquè no dir-ho, per ser una mica el centre d’atenció durant una estona, uns dies...

Però la seva dona té un punt important de crueltat, li agrada fer bromes i les fa durar, fa veure que no se'n dóna compte i convenç als seus amics, inclús als companys de feina perquè facin el mateix, és cruel, o potser és boja perquè fins i tot  nega, amb llàgrimes als ulls, que ell mai hagi dut bigoti.

Si no has llegit la novel·la atura’t, no continuïs, et condicionaria la seva lectura i te l’esgarraria i creu-me que val la pena llegir-la sense que t’expliquin massa res.

Com pot ser que ningú el recordi amb bigoti? Com pot ser que la vida que duia tan perfecte, còmode, una dona meravellosa, una feina fantàstica, un pis de revista, en una de les millors ciutats del món... vagin perdent progressivament importància,  una importància inversament proporcional a la que el seu entorn ha donat a la seva manca de bigoti...

...alguns  "pèls" del bigoti:

"Ella li va respondre que no, molt suaument, va brandar el cap una altra vegada i ell va tenir la sensació que el  catàleg de gestos, d'actituds que  feien servir l'un amb l'altre es reduïa de manera monstruosa: brandar el cap, tancar els ulls, passar-se la mà per la cara...Eren gestos quotidians, però es repetien massa sovint i esclafaven els altres, com si les parets d'una habitació s'acostessin fins  a empresonar el seu ocupant, fins esclafar-lo com un cargol de banc. "

"La claror del sol s'escolava entre les persianes venecianes, no se sentia cap soroll fora de la remor llunyana, molt llunyana, d'una rentadora que devia girar en algun lloc de l'edifici. Vista per l'ull de bou, la contorsió lenta i humida de la bugada era una imatge tranquil·litzadora...."


Has continuat llegint?

Et prometo que l’excés d’informació et robarà l’efecte sorpresa... m’aturo doncs, no puc continuar explicant, faria  un “spoiler” i si em limito a fer insinuacions m’emportaria part de la màgia i tampoc no podria dir tot el que m’agradaria.

Llegeix-lo, val molt la pena! 

I sobretot, si ets un lector masculí... no t’afaitis mai més... sisplau....


Enllaç amb l'editorial, on expliquen una miqueta més... (jo no ho llegiria fins després)

dimecres, 17 setembre de 2014

Los infinitos | John Banville




Los infinitos
John Banville
Traducció al castellà de Benito Gómez Ibáñez
Anagrama


(després he vist que també estava en català, però ja era massa tard:
Els infinits
Traducció al català d'Eduard Castanyo
Edicions Bromera)




Situació inicial, banal si voleu:
Un dia d'estiu, tan sols un dia, la família del patriarca que està en coma es reuneix en la casa de camp on jau esperant la mort.

Els personatges que s'hi apleguen:
Adam, el patriarca (antic matemàtic que estudia els infinits), la seua segona muller Ursula (alcohòlica), el fill (del mateix nom, Adam, té un secret que no confessarà mai a ningú: creu en la possibilitat del bé!), la filla Petra (amb una deficiència mental, de relació?, plena d'obsessions), la bella esposa del fill, Helen (Helena en la mitologia grega), i també Ivy Blount (antiga propietària de la casa i ara minyona), Duffi un camperol analfabet), Roddy Wagstaff (amb l'excusa de festejar Petra, ronda Adam pare per a ser el seu biògraf), Benny Grace (un antic amic del moribund però que també pot ser l'encarnació d'un déu de l'Olimp)... i, ara ve la sorpresa, els mateixos déus de l'Olimp (els quals maniobren entre els humans, unes vegades de manera pietosa, i d'altres, deshonesta, luxuriosa o interessada).


Els narradors, perquè no només n'hi ha un:
El principal és Hermes, el fill mateix de Zeus, i també el patriarca Adam mentre espera la mort.
Hermes comença el seu relat, al començament del llibre:

"Entre las cosas que creamos para que les sirviera de consuelo, el amanecer da buen resultado. Cuando la oscuridad se desmenuza en el aire como terso y blando hollín y la luz se extiende despacio sobre el Este todo el género humano, menos sus miembros más desdichados, vuelve a vivir. Los inmortales solemos disfrutar del espectáculo, esa diaria resurrección menor, reunidos en el parapeto de las nubes con la mirada puesta en ellos, nuestras queridas criaturas, mientras se remueven para recibir al nuevo día. Qué mutismo cae entonces sobre nosotros, el triste silencio de nuestra envidia."

Banville dóna veu al patriarca per a reflexionar sobre el passat, la seua estimada primera esposa, la mort imminent...


L'acció, que com hem dit no passa d'un dia, són els petits successos dels personates humans, els déus (sobretot Zeus) i el gos. Però hi són les reflexions, pensaments, preguntes... de tots i cadascun d'ells. Els déus observen les passions i les pors dels humans i hi intervenen. Tot això que dóna sentit a la seua vida (a la vida dels homes), per als déus és un simple joc.


El tema és l'enigma, el misteri de la vida i la mort humanes. Els déus immortals ens envegen perquè ells no poden finir.


I, com sempre, la prosa, exquisida, amb unes troballes absolutament meravelloses (o divines, podríem dir-ne).


Primeres pàgines d'Edicions Bromera.

dimarts, 16 setembre de 2014

La casa de las bellas durmientes.- Yasunari Kawabata






Yasunari Kawabata
La casa de las bellas durmientes
Traducció al castellà de M.C.
emecé editores, 2013



Aquest senyor va ser premi Nobel en 1968.
Tres anys després es va suïcidar.

Havia estat orfe des dels tres anys. Lector voraç i solitari empedreït, diuen. Va escriure molt. També va fer cinema. 

Sembla que els seus llibres estan marcats per la solitud i l'erotisme. I aquesta novel·la curta respon perfectament a aquesta etiqueta.

Un senyor no tan vell com aquell qui li recomana una casa “especial” de senyoretes es converteix en assidu visitant d'un servei de companyia que ofereix exclusivament belles verges dormides.

Una història de ranci masclisme que "cosifica" el cinquanta per cent, o més, de l'espècie humana.
Però és un Nobel perquè n'ofereix una mica més.

El protagonista és un senyor major que no vol ser-ho i no ho reconeix. Que lluita amb la seva edat amb totes les forces. I l'autor broda aquesta caracterització del seu personatge.
El senyor acudeix sense ganes a un servei del que diu no tenir necessitat i en el transcurs d'un hivern (aquesta idea del temps de la novel·la se m'ha quedat a mi) no solament hi va molt sinó que no fa una altra cosa que freqüentar aquesta casa.

L'autor presenta i descriu unes quantes “verges dormides” amb tot detall (pell, ulls, pits, fragàncies, postures...). Cadascuna d'elles suggerirà al vell en les seves nits, tot i romandre dormides, el record de les seves núvies, de les seves tres filles, de la seva dona, de les dones casades que va seduir, etc., i cadascuna d'elles l'acompanyarà fins al somni.

En el curt espai d'aquesta breu novel·la, Kawabata dissecciona el mascle i n'exposa les seves misèries, pors i obsessions. També la seva solitud.

No hi ha judici, però. Tampoc hi ha progrés. Ni salvació ni condemna. Això és tasca del lector.