dijous, 17 abril de 2014

LA CANCIÓN DE AMOR DE JONNY VALENTINE. Teddy Wayne.

La canción de amor de Jonny Valentine
Teddy Wayne.
Blackie Books ed.
2013.
404 pàg.
Trad. de Ismael Attrache.

D'adictiva i enganxosa com una cançó d'èxit només es pot catalogar aquesta novel·la de l'autor americà Teddy Wayne on ens explica la història d'una jove estrella del pop que està de gira pels Estats Units.

Aquest cantant que només té 12 anys i és un fenòmen global; que viu aïllat del seu entorn, gobernat per una estricta mare que li fa manager i li imposa un sever ritme de treball. L'únic amic que té és el seu guarda-espatlles i una sèria adicció als vídeojocs.

És una espècie de novel·la d'iniciació del noi que està descubrint sensacions bàsiques; relat insertat dins el showbussines, amb totes les llums i ombres implicites que té una infància finiquitada abans d'hora en benefici d'una popularitat que tot ho arrassa.

"...pero ninguno de ellos era ni de lejos tan famoso como yo, lo cual a veces te da un subidón aunque otras veces te entran ganas de que otra persona se convierta en centro de atención, porque todos me miraron o fingieron no hacerlo..."

Hi ha personatges (tots impecablement dibuixats) com la tormentada mare, el guardaespatlles, la professora que té a l'autobús de la gira, el cantant del grup teloner, els executius...

També es pot llegir com una espècie de "noi del pijama de ratlles" pop perquè aconsegueix explicar les sensacions del noi, a vegades ingènues altres sinceres, i en alguns moments fins i tot observacions cíniques, narrades d'una manera molt real de tot el què li va passant durant la gira: Els desitjos, els seus somnis, la pressió de ser el centre d'una gran maquinària... Perquè no es pot oblidar que només té 12 anys i està coneixent coses que la majoria de persones ni tant sols es poden imaginar que existeixen...
Veiem des del seu punt de vista i en primera persona la soletat diària d'una celebritat que cada nit passa en pocs minuts d'estar cantant davant de 20.000 fans entregades a quedar-se sol al camerino... Veiem el pes de la fama, els hotels, les groupies, els periodistes, el marketing, els grans espectacles musicals des del darrera, la gran pressió per tenir un aspecte físic inmaculat, la soletat, el desig de descubrir la sexualitat, la pressió de l'èxit i la por del fracàs...

Està ple de grans moments i pàgines inolvidables...
Potser l'únic inconvenient que li hem trobat és que em sembla que li faltaria un final amb més xitxa (per no explicar gaire, si no l'heu llegit...) perquè tota l'estona funciona a un alt nivell i llavors el desenllaç -l'escena culminant- et sap a poc...

"La canción de amor de Jonny Valentine" és un hit deliciós!!!

dimarts, 15 abril de 2014

Anatomía de la memoria - Eduardo Ruiz Sosa

Eduardo Ruiz Sosa
ANATOMÍA DE LA MEMORIA
Editorial Candaya, 2014



Quan parlem d’anatomia el primer que ens acostuma a venir al cap és la dissecció de les parts d’un ésser  per tal de descobrir-ne el seu entrellat: situació, estructura... i per memòria la primera accepció en la que pensem és la facultat psíquica per mitjà de la qual retenim i recordem el passat, però ambdues paraules tenen multitud d’accepcions, i anatomia també pot ser l’anàlisi subtil, en el sentit d’agudesa mental, de qualsevol matèria, i memòria pot considerar-se una obra literària, fictícia o no, on es relata la vida d’ algú inserint esdeveniments històrics en els que hagi participat o n’hagi sigut testimoni, i això us ho explico per tal que us feu una idea de per on pot anar aquest llibre, on tot no només és el que sembla sinó que també és el que no sembla, tinc la impressió que cada frase, cada mot, cada idea, té més d’un sentit i tot, tot, està interrelacionat d’una manera diferent a la que es desprèn de la simple lectura.

També és cert que el títol s’inspira en el llibre de Robert Burton “Anatomia de la melancolia” editada l’any 1621  (assaig mèdic, filosòfic i històric, sense precedents a la literatura, en el que es recull de manera enciclopèdica tot el coneixement que hi havia fins llavors sobre el que ara anomenem depressió)

És una novel·la on no hi ha res a l’atzar, tot té un motiu, o més d’un, tot encaixa a la perfecció, des de la seva estructura, el seu sangrat, els noms escollits, els personatges, les diferents trames  i els diferents objectius que es van lligant i deslligant com les arrels aèries d’una ceiba (arbre centreamericà).

Ja sabem que la memòria va i ve, i el fil que la reconstrueix quasi mai és lineal, al contrari fa tombs i sovint s’equivoca: només cal rememorar alguna anècdota de fa anys amb un grup d’amics o parlar amb algun avi  dels seus records per ser conscients que la memòria ens la fem a mida, doncs precisament aquesta sembla l’excusa del llibre, la dissecció d’aquesta facultat psíquica que tots tenim i que molts anirem perdent amb els anys.

Dissecció que l’autor estructura com un tractat mèdic gràcies a l’arquitectura interna del llibre: Cuerpo, Cirugía (divisió),  Appendix,  Hígado, linfa, bilis, médula (entranyes), Remembranza (reconstrucció). En el primer capítol ja hi és tot, a les primeres pàgines ens anuncia què hi trobarem, però no som conscients de l’abast de tot plegat, de com defineix, divideix, separa, profunditza i acaba lligant amb un llacet.

“Yo lucho por una memoria sin nostalgia; algunos llaman a eso olvido”

L’absència, la pèrdua, la mort, és un altre dels fils conductors de la novel·la,

“Lo que perdemos  nunca deja de dolernos”

Però, aquest no és l’únic objectiu del llibre, també hi trobem l’altra accepció d’anatomia que és la de l’anàlisi subtil, en aquest cas,  d’un moviment revolucionari que va tenir lloc al Mèxic/El País dels anys 70, Los Enfermos, que pretenien canviar el món utilitzant la violència si feia falta, i aquí entra en joc l’altra accepció de memòria, en el sentit de relat d’uns fets a través d’uns personatges.

El fil conductor de la novel·la és l’encàrrec que té Estiarte Salomón, d’escriure la biografia de Juan Pablo Orígenes, poeta, que de jove fou membre de Los Enfermos. Una vegada comencen els contactes entre ells, Salomón s’adona per una banda que Orígenes ha perdut part de la memòria però per l’altra se li brinda l’oportunitat d’explicar què va passar amb els protagonistes dels diferents moviments polítics de l’època,  desaparicions, tortures, vides estroncades...sempre convenientment tapats, tal i com va passar a d’altres països de centre i sud d’Amèrica, amb desaparicions encara per resoldre. Episodi de la història de Mèxic que ningú explica i que només recorden els qui ho van viure directament o indirecta. La novel·la des d’aquesta vessant explicita que la violència mai és gratuïta i la dificultat de continuar vivint amb la memòria tacada de sang o amb els buits dels desapareguts, dels que sacrificaren la vida per unes idees.

Orígenes, el protagonista de la biografia que ha d’escriure Salomón, comença a escriure de jove quan fuig del sistema que el vol liquidar, escrivint a l’únic lloc que pot, els marges del llibre “Anatomia de la Melancolia”, llibre que s’acaba convertint en  la seva memòria perduda. D’altra banda la novel·la estableix des de ben al principi un joc entre aquest llibre concret i el llibre en general, el llibre com a sinònim de vida, l’escriure com a element fixador de la memòria, com a continuïtat de la humanitat.

A més a més la novel·la està farcida de cites literàries: Paul Valery, Guillermo Sucre, Silvio Rodríguez, Gonzalo Rojas, Granados, Edmon Jabés i moltíssimes més... totes elles relacionades amb la memòria, l’oblit, la literatura...que indiquen que  malgrat es tracta d’un llibre escrit en el termini d’un any és evident el grau d’interiorització prèvia que n’havia fet l’autor.

Però és que els llibres també tenen un paper important en la novel·la atès que  un dels fronts d’actuació de Los Enfermos, era La Biblioteca ambulante de libros izquierdistas, biblioteca itinerant que anaven enterrant a diferents llocs de la ciutat per tal que els llibres i les idees arribessin a tothom, que dóna escenes tan meravelloses com l’explicació de la fugida de la policia d’un dels personatges “lleno de biblioteca”

Els companys d’Orígenes li atribuïen la virtut de saber concentrar en una frase el missatge ideològic que volien transmetre, i les utilitzaven per fer-ne grafitis amb els que decoraven tota la ciutat. De fet la novel·la està plagada d’aquest tipus de sentències la majoria referides a la memòria, que amb poques paraules transmet una gran idea, llavors eren grafitis, ara podrien ser tuits, que sembla que en l’actualitat han substituït les parets pintades, com per exemple:
 La memoria puede ser una enfermedad
 Hacer historia es escribir en el cuerpo de los otros
 La memoria es una fosa común y nadie tiene nombre
 Hay que acercarse corriendo al destino, para que el pasado no nos alcance
 El libro es el cuerpo que falta a mi memoria

I tantes d’altres.

Cap a la meitat de la novel·la més o menys, apareixen els “enfermos” en minúscula, si bé la malaltia  ja fa forat des del principi: càncer, alzheimer, pàrkinson...veiem que s’acaba convertint en un altre fil conductor, així si els “Enfermos” en majúscula suposen el passat, els “enfermos” suposen el present, i no només la malaltia com a tal, sinó també els tractaments mèdics, que tracten la simptomatologia però no les causes de la malalatia.

“A veces el remedio es peor que la enfermedad.”

Així la “enfermedad” en minúscula constitueix un recurs para explicar la “Enfermedad”, explica com aquest moviment igual  que d’altres, diferenciava els activistes estudiants i ideòlegs que eren tractats com a presos o com a desapareguts polítics de la resta d’activistes, peons, que eren considerats presos normals i les seves desaparicions passaven desapercebuda.

La malaltia com a metàfora de la societat en la que vivim, la medicació com a metàfora de tot allò que ens permet seguir vivint o entesa com a substància addictiva que modifica la nostra  manera de pensar, funcionar, relacionar-nos i enfrontar-nos als desafiaments  de la realitat i a ser per tant menys protagonistes de les nostres vides

I l’ingredient que no manca mai a cap novel·la, l’amor, també hi és, aparentment  a pinzellades però conforme vas assimilant la novel·la vas entenent que té molta més importància del que sembla, l’amor platònic, l’amor juvenil, l’amor secret, l’amor filial, l’amor envellit...l’amor absent que l’autor explica de manera extraordinària amb la figura de l’androgin, que comença amb la innocència del vestir-se de dona per fugir de la policia per acabar esdevenint una figura complexa i cabdal en el llibre.

A la pàgina 47 l’autor ja ens anuncia que “cada nombre tiene su historia”, “cada nombre lleva a un lugar específico”, de fet l’abast d’aquest parell de frases em va passar desapercebut a la primera lectura del llibre, fou després quan intentant analitzar-lo vaig veure que determinades paraules s’anaven repetint com un mantra i amb les que totes fa un joc: memòria (obviament), libro, pozo, espejo, ceiba, márgenes, desierto, cáncer...

Però a més a més els noms propis ja indiquen que  tenen un sentit, per exemple:  un dels protagonistes és  Orígenes, personatge d’on ha de sortir tota la història, però qui ha d’escriure la història és Estiarte Salomón, i a tots ens sona qui fou i que feu el Rey Salomó...per tant ha de discernir entre quina part de la memòria de l’Orígenes és certa i quina és imaginació, els noms escollits pels topònims...És un llibre que permet lectures successives i crec que en cada una d’elles aniríem trobant claus i trampes que l’autor ens ha anat col·locant.

Em consta que l’autor és un gran lector de poesia, i  també poeta  i aquesta vessant queda perfectament transmesa al llibre, malgrat se’ns diu que és com un tractat mèdic i per tant científic, està  carregat de poesia:  i no només em refereixo a alguns finals de paràgraf  que acaben en format i cadència poètica, sinó també a la utilització del sangrat francès que li atorga un ritme característic i marcat, i sobretot als  petits fragments que va intercalant al llarg de la novel·la que mentre els llegeixes t’arriben a emocionar i els visualitzes perfectament, abans ja he esmentat a un dels personatges corrent ple de biblioteca, però també podem parlar de l’escena en la que escriuen paraules a les cigarretes i després se les fumen, o a la que fa una infusió de pàgines de llibres per poder-se beure’n el contingut...


En definitiva un llibre immens, que m’ha deixat impressionada, i del que si no sabés qui n’és l’autor diria que està escrita per un escriptor consolidat, expert i madur està clar que ja ho és. És la seva primera novel·la, i l’any 2012 va guanyar la primera Beca de Creació Literària concedida per la Fundació Han Nefkens en col·laboració amb el Màster de Creació Literària de l’Institut d’Educació Continua (IDEC) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), fruit de la qual va poder cursar el Màster esmentat i se’l va dotar econòmicament per escriure la novel·la en el termini d’un any i que fos publicada enguany.  

(Vaig tenir l'immens plaer de presentar la novel·la i dialogar amb l'autor a Vilafranca, amb uns acompanyants terriblement orfes, mil gràcies!!!) 

dilluns, 14 abril de 2014

BUTCHER'S CROSSING. John Williams

Butcher's Crossing
John Williams
Ed. 62.
2013.
379 pàg.
Trad. d'Albert Torrescasana.

John Williams, aquell autor tant impecable (tot i això, massa desconegut en el seu moment, allà pels 60 i 70...) perquè va escriure l'obra mestra "Stoner", i l'"August" que li va donar el National Book Award el 1975 però que el temps i la posteritat oblidaren injustament; va començar la seva carrera amb aquest "Butcher's Crossing".

Ambientada en un llegendari Oest que es va acabant, empengut pel progrés i per la força de les grans ciutats; el protagonitza un jove amb ganes d'entrar a la vida per la porta gran, que gràcies a una herència decideix muntar una expedició per caçar bisons amb tres experimentats caçadors però alhora amb peculiars caràcters i maneres de fer.

Butcher's Crossing és el nom del petit poble ple de caçadors on arriba el protagonista disposat a canviar de vida i on coneix als veterans caçadors, però que abans està a punt de despistar-se per culpa d'una jove i dolça prostituta.

"-Tornaràs, sí; però no seràs el mateix. No seràs tan jove; et tornaràs com els altres..."

Gran part de la novel·la és el viatge de l'expedició cap a la vall on hi ha els bisons, i, per tant en gran part és una novel·la molt horitzontal on el paisatge i la força dels elements també son protagonistes.
John Williams aconsegueix explicar i transmetre aquesta mística de la natura i els elements, i com va afectant als protagonistes. Molt impressionant és el personatge d'en Miller, el veterà caçador que dirigeix la expedició i que conforme va passant es va convertint en un obsessiu capità entossudit en aniquilar-ho tot (Una espècie del Kurtz d'"Apocalipsy Now, avantlalettre...)

Que maques i que dures són les pàgines dels protagonistes enfront dels bisons i sobretot el final (absurd i sense pietat) inolvidable, que prepara Williams als caçadors.

Molt bona!!!
(La llegenda diu, que "Butcher's Crossing" va inspirar a Cormac McCarthy la seva aclamada "Trilogia de la frontera"...)

divendres, 4 abril de 2014

Infinito. La Historia de un momento. Autor: Gabriel Josipovici. (Argument, opinió i fragments)

Gabriel Josipovici
Infinito. La Historia de un momento.
(Infinity. The Story of a moment, 2012)
Cómplices editorial. Barcelona 2014
Traducció del anglès de Juan de Sola
120 pàgines
14,80 € 



Argument:

Assistim al relat de la particularíssima vida de Tancredo Pavone tal com la recorda, i ens l´explica, el que va ser el seu criat, Massimo, que en l´entrevista que configura el llibre ens serveix d´ intermediari per a conèixer el Pavone viatger, el noble sicilià faldiller, l´opinador excèntric, i per sobre de tot, el músic i l´artista.

Opinió personal:

Estem davant d´un llibre preciós, un diamant tallat i polit, que s´ens ofereix com un regal dels Deus.
Les reflexions artístiques del protagonista, Tancredo Pavone (inspirat i basat en la vida del gran compositor italià Giacinto Scelsi) assoleixen una profunditat i una bellesa enlluernadora i fascinant. 
En dues sessions d´hora i mitja me’l he llegit (dues sessions de lectura sublims) i he sentit una exultació i un goig per la seva prosa propi dels primers descobriments d´un infant. La seva lectura et purifica, et deixa nou.
Una lliçó magistral de literatura, música i vida.

Fragments:

“Massimo, dijo, sin asombro la vida no es nada. Sin asombro somos hormigas. Todo lo que nos rodea es motivo de asombro, Massimo, dijo. Una mujer. Su codo. Su muñeca. Un árbol. Su olor. Un sonido. Un recuerdo.
(...)
“El pensamiento, decía, es el mayor enemigo del artista, pero en Viena quieren que pienses la manera de resolver cada dificultad. Uno no puede pensar la manera de resolver los problemas artísticos, decía, lo que uno tiene que hacer es abordarlos de una manera distinta. Bach no pensaba, decía, Bach bailaba. Mozart no pensaba, decía, Mozart cantaba. Stravinski no pensaba, decía, Stravinski oraba. Pero en Viena ya no sabían bailar, ya no sabían cantar, eran todos judíos secularizados y ya no sabían orar. (...) En Europa, hace mucho que las campanas de las iglesias dejaron de hacer música, decía, suenan como una caja de música pero no hacen música.”

dimarts, 1 abril de 2014

Una bona sorpresa i una decepció

Primerament, la sorpresa:

La rubia de ojos negros
Benjamin Black (pseudònim de John Banville)
Traducció al castellà de Nuria Barrios
Alfaguara, 2014

La rossa d'ulls negres
Benjamin Black
Traducció al català d'Eduard Castanyo
Bromera edicions, 2014

(Nota: Tinc molt clar que una llengua minoritària com és la nostra té totes les de perdre davant altres llengües com l'anglès i, fins i tot, el castellà. Quant a l'edició d'un mateix llibre, en català o en castellà, les diferències han de ser ben grans en els costos, i a més a més en un país com el nostre on la majoria de la població ha estat alfabetitzada i llegeix principalment en espanyol. I, clar, a l'hora de triar una opció, la més còmoda ja sabem quina és. Això ho tinc assumit i sempre he pensat que si volíem alguna cosa de "diferent", l'havíem de pagar... però fins a un punt.
Tota aquesta reflexió és per "La rossa d'ulls negres" de Bromera, que ha eixit alhora que Alfaguara treia "La rubia de ojos negros". És més cara l'edició de Bromera? Sí, però... amb una lletra incòmoda que has de llegir amb lupa. Amb dolor de cor, he hagut de decidir-me per primera volta a comprar l'edició en castellà.)

Per què sorpresa? En les anteriors novel·les negres que l'irlandès John Banville firma com a Benjamin Black, el seu protagonista és el doctor Quirque. En aquesta, el protagonista és el mític personatge de les novel·les de Raymond Chandler, Philip Marlowe. I han estat els hereus de R. Chandler qui han demanat a Banville que torne a reviure el personatge.
El Marlowe de Banville potser no és tan dur com l'original, però l'amor que destil·la durant tota la novel·la el fa més humà i proper.
El resultat de tot plegat em sembla sorprenent i, sobretot, escrit de manera impecable (qui ha llegit Chandler jutjarà).
Una meravella.


Després, la decepció:

Nocturnos
John Connolly
Traducció al castellà de Carlos Milla Soler
Tusquets, 2013

Sabeu, si heu tingut la paciència de llegir les meues ressenyes sobre Connolly, que m'agraden molt les seues novel·les i no puc ser imparcial. A més, després de deixar-me fred amb la lectura d'aquest recull de contes, he llegit crítiques elogioses. Però, no, aquesta vegada no hi estic d'acord.

Nocturnos és un recull de contes de terror. Uns contes que tenia escrits fa més d'una dècada: la ràdio BBC li va encomanar que escriguera històries per a ser llegides.

L'element sobrenatural que planeja per tots els seus llibres, ací és el principal component. Ha fet contes "a l'estil" de R. Bradbury, de S. King, de M. R. James..., de vampirs, dimonis, malalties infeccioses... i algun de novel·la gòtica.

N'esperaré la pròxima novel·la.

dissabte, 29 març de 2014

El marqués y la esvástica. Rosa Sala Rose. Plàcid Garcia-Planas.

Rosa Sala Rose
Plàcid Garcia-Planas
El marqués y la esvástica.
César González-Ruano y los judíos en el París ocupado.
Editorial Anagrama. Crónicas. Barcelona 2014.
497 pàgines
24,90 Euros.


Els anglosaxons  disposen d’una paraula que designa nítidament un determinat tipus de llibres. La paraula es "Quest",  que podria traduir-se com “Recerca”.
Son llibres que es nodreixen d’elements heterogenis: dades biogràfiques, texts testimonials, narrativa i investigació històrica, literatura de viatges, literatura epistolar i fins i tot de vestigis del gènere negre o del “faits divers”.

Dintre del gènere “Quest” destacaria una obra seminal de la literatura anglesa, escrita al 1934 i que porta el inequívoc títol de  “En busca del barón Corvo” (The Quest for Corvo, 1934) del escriptor anglès A.J.A Symons. (editada al 2005  per l’editorial barcelonina “Libros del Asteroide”), que guarda no poques similituds amb el llibre que estem comentant.
Altres freqüentadors  del “Quest” han estat narradors tan interessants com l’alemany W.G. Sebald i el francès Patrick Modiano (el seu llibre “Dora Bruder” també guarda similituds amb el nostre llibre) 

Una altre de les particularitats d’aquest tipus de llibres es que l’autor o autors, s’introdueixen dins del text mateix que estan escrivint,  com a recercadors o buscadors d’informació o de dades que expliquin el perquè d’uns determinats fets històrics inexplorats abans o simplement que donin respostes al periple vital, moral i intel·lectual d’una persona real, de passat controvertit i opac.
A mesura que l’autor ens explica la recerca (el que sent, el que viu o el que pensa mentre porta a terme la investigació) ell mateix ens va aportant i explicant el contingut del que està recercant. D’aquesta manera es mostren al lector l’origen de les fonts documentals consultades, siguin aquestes documents d’arxius, testimonis de persones que van conèixer els fets, informes policials, sumaris judicials, cartes manuscrites, llibres anteriors, articles de premsa, certificats de naixement o defunció i moltes altres coses aprofitables per la investigació.
Jo penso que aquesta es una forma més propera i també moderna de crear un text narrativament i formalment bellíssim (per la seva estructura múltiple i heterogènia), que abat o derriba  la “quarta paret” narrativa, i  facilita que el lector i l’autor acabin empatitzant i, fins i tot, fonent-se a l’hora de fer determinats descobriments. Jo ho he percebut com una forma privilegiada de “narrativa total” de no ficció, atès de que, per sobre de tot, estem davant d’un rigorós estudi històric d’una època i del comportament de les persones que la van habitar. 
  
Després de llegir “El marqués i la esvástica”, en la meva modesta opinió crec que estem davant d’un “Quest” de considerables dimensions, potser davant d’un dels millors “Quest” que s’han realitzat mai al nostre país; i a priori  César González-Ruano esdevé el personatge objecte de la recerca, encara que després de llegit el llibre arribem a la conclusió de que hem anat molt més lluny, ens hem enlairat molt més a dalt que a la simple biografia d’una persona.

D’entrada, el llibre investiga, de forma paral·lela dues llegendes negres, com si fossin dos “Quest” alhora, sota la sospita que aquests dos enigmes podrien estar connectats: 

1.- La llegenda negre del periodista espanyol César González-Ruano, durant els anys trenta i quaranta, segons la qual, presumptament, aquest periodista hagués pogut estar involucrat en el tràfic de salva conductes i obres d’art de ciutadans jueus, durant la Segona Guerra Mundial, aprofitant-se de la situació i enriquint-se, a costa d’ells i de la seva desgràcia (quasi sempre la mort a mans dels alemanys).

2.- La llegenda negre de les massacres andorranes, en les quals grups de desaprensius i/o “passadors”, haurien enganyat a ciutadans jueus, fugitius del nazisme, fent-los creure que els passarien per la frontera pirenaica a fi d’arribar a Espanya i fugir així d’Europa. Els hi cobraven una quantitat per “passar-los” però un cop arribats a la muntanyes, i a les valls, molts d’ells van ser assassinats i espoliades les seves pertinences (diners i or).

La investigació dels autors va encaminada a treure llum sobre aquestes dues llegendes, les quals van ser connectades (o lligades) fa anys per l’antic anarquista i guerriller català  Eduard Pons Prades, en el seu llibre “Los senderos de la libertad”. Pons Prades va identificar a González-Ruano com a presumpte responsable del robatori i posterior assassinat de fugitius jueus a la França ocupada pels alemanys.

Però el llibre resulta, com deia abans, per sobre de tot, una impressionant i fascinant investigació -molt ben documentada i encara millor narrada- del naufragi moral i ètic que la Segona Guerra Mundial (hi podem afegir també la Guerra Civil Espanyola) va desencadenar a Europa, on el gran boc expiatori foren els ciutadans jueus –convertits pels nazis en pàries desesperats- i  que de forma fastigosa i repugnant van ser espoliats i massacrats.  

La llista de col·lectius o grups socials venuts al nazisme assassí es llarga i vergonyosa.

El periodisme espanyol va ser un dels primers col·lectius que es va vendre i sotmetre a la propaganda alemanya, ja a començaments dels anys 30:

La primera part de l’obra busseja per totes les ramificacions que el ministeri de propaganda nazi de Goebbels va estendre dins de diaris com l´ABC, Informaciones, La Vanguardia i molts altres durant els anys 30 i 40.
Resulta increïble la quantitat de periodistes i corresponsals, dels diaris més importants del Estat van ser, directa o indirectament, mediata o immediatament, subornats pels nazis a fi de divulgar tota la propaganda més abjecte del Tercer Reich. Temes com la prohibició de contraure matrimoni entre jueus i gentils, les lleis racials, la purga de comerços jueus, la “nit dels cristalls trencats”, etc. etc. foren filtrats  i “ovacionats” pels diaris i corresponsals espanyols, amb una prosa encesa i tronada, mostrant-les com a mesures exemplars, virtuoses i a imitar.

De tota la documentació investigada pels autors el que queda més mal parat, sens dubte, es en César González-Ruano. 
“Ruano” (com se’l coneixia) apareix, tant a Espanya com als diferents destins com a corresponsal,  com una “ploma” amoral, mercenària fins al paroxisme  i malaltissament antisemita. Durant aquells anys el periodista espanyol signa articles amb el seu nom o amb pseudònim, i accepta tot tipus de arranjaments com a corresponsal a sou (signant tant els articles que ha escrit ell com els que ha perpetrat directament el mateix ministeri de propaganda nazi). Si això ja fos de per si lamentable,  Ruano també engega campanyes de desprestigi contra companys de professió que no es deixen subornar.

El periple europeu de Ruano comença a Itàlia (Roma i Positano) -etapa reconeguda per ell com la més feliç de la seva vida-, per després passar a un Berlín ja asfixiantment nazi, i  finalment al París ocupat pels alemanys. 
  
Dins la França de l’ocupació, el llibre desgrana l’activitat delictiva de diferents espanyols i francesos que van enganyar i furtar obres d’art i diners a ciutadans jueus, els quals ho van perdre tot amb la ocupació alemanya, fins i tot la vida.

Totes les fonts consultades pels autors mostren a Ruano com a estafador de jueus, delator i col·laborador de la Gestapo.

Paral·lelament,  com si es tractés d’una ramificació malalta i tràgica del drama de la França ocupada, arribem al anàlisis dels moviments transfronterers, on es trobava l’activitat dels “passeurs” (passadors) de bens i persones per la frontera pirenaica franc-espanyola. I aquí emergeix Andorra i la seva llegenda negra.
Els autors analitzen –amb el rigor de cartògrafs-  mapes, rutes, així com als diferents personatges (contrabandistes) de l’època i els seus itineraris, gràcies a testimonis –que en el seu dia van escriure llibres sobre l’assumpte- i sobretot amb l’estimable  l’ajuda de sumaris judicials (que la Sra. Sala analitza de forma magistral).
En aquest punt, el principat d’Andorra esdevé un lloc clau i recurrent en el llibre. 

Si tingués que escollir el capítol que més m’ha commogut del llibre, sens dubte elegiria el 25, titulat “Ángeles que tropiezan”. En ell es relata la historia, també tràgica, del grup surrealista de joves artistes anomenat “La main à plume”, el qual, durant la guerra,  van oposar-se a l’ocupació alemanya editant una revista cultural clandestina.
Aquest petit fragment es il·lustratiu d’aquest grup:

“Uno de los méritos de La main à plume fue que siempre defendieron la cultura alemana”, me cuenta Rose-Hélène. “Siempre comprendieron que no era una lucha contra la cultura alemana, sino contra los nazis.”

Per acabar dir-vos que tenia moltes ganes de llegir aquest llibre. Ja havia llegit altres treballs anteriors de la germanista i romanista Rosa Sala Rose. Us he de dir que no m’ha decebut en absolut. Al contrari, he trobat moltes més satisfaccions de les que pensava.
Més que llegir el llibre l’he devorat. Us el recomano moltíssim. És una joia.


dijous, 27 març de 2014

Això és tot. James Salter



James Salter. 2014
“Això és tot”. Ed Empúries. Traductor: Ferran Ràfols Gesa
“Todo lo que hay”. Salamandra. Traductor: Eduardo Jordà
Original: “All that is”. 2013


He passat quatre dies abduït per en Salter. Ha aparegut en català i castellà l’última novel·la que ha publicat. Diuen els textos promocionals que després de trenta anys ha tornat. Durant aquests dies continuava la meva activitat habitual, però tenia tot el dia al cap en Phillip Bowman, el protagonista del llibre i volia arribar a casa per continuar. Tot i l’edat, en Salter està en plena forma. No conec cap altre autor capaç d’explicar coses amb frases tan curtes. I aquí, encara que tingui 88 anys, ofereix escenes de sexe mínimes, traçades amb dues o tres frases subtils, que et deixen...........no sé com dir-ho sense ser barroer. 

La novel·la explica la vida d’en Phillip des que es troba en un vaixell de guerra a Okinawa abans de la derrota del Japó. Tornat a la societat civil comença a treballar d’editor i després d’assessor literari. Però el que de debò explica és el món de les relacions humanes que envolten al protagonista. El seu matrimoni amb una dona “preciosa” que acaba en un fracàs quan tots dos se’n adonen que no tenen res a veure. Que la vida a Virginia, un estat ple de wasps que reprodueixen la vida rural i benestant d’Anglaterra, amb cavalls, boscos, grans finques envoltades de prats no és per en Phillip. Que no pot suportar l’animadversió que percep del seu sogre. I que ella no està gens interessada en la literatura ni en la vida, ni en les relacions humanes; que no tenen res per compartir. Ella li diu com qui informa que va a comprar menjar i ell accepta el que ja ha pensat que era inevitable. I, a més, en un viatge a Londres, ha conegut una altra dona, experta també en el món de l’edició i encara que manté una aparença de matrimoni, entre ells passen coses intenses, inclòs un viatge a Espanya.  Aquí comença una vida plena de relacions íntimes i familiars que li serveix a Salter per explicar la vida mateixa. Els dubtes existencials sobre les parelles, sobre l’amor, sobre el sexe, sobre les estranyes relacions entre aquestes tres coses. Sobre l’aspiració a mantenir les relacions i com el temps i la rutina es mengen les coses. Sobre l’excitació vital de trobar algú amb qui entendre’t, sobre el vigor que proporciona un contacte vital, una connexió màgica que aplega enteniment íntim i desig. 

I també, dues connexions. En Salter explica l’assassinat a finals de 1942 d’en Reinhard Heydrich, ajudant de Himmler i principal cervell de la solució final del “problema Jueu” per part de dos exiliats txecoslovacs (perquè un era txec de Moravia, Jan Kubiš i l’altre eslovac, Jozef Gabčík) i membres de la resistència a Praga: el mateix que l’esplèndida novel·la que Laurent Binet va publicar el 2011 (HHhH, Seix Barral). A més, hi ha dues pel·lícules sobre aquest assassinat que va acabar bé, perquè van aconseguir el seu objectiu (què més hauria pogut inventar en Heydrich?) però malament perquè els dos van ser descoberts i assassinats en una església de Praga.

La segona connexió és el conte immortal d’en Hemingway “Els assassins” (The killers, 1927). Un conte magistral on dos mafiosos busquen a un home d’origen suec, boxejador acabat, per matar-lo. Aquest sap que no pot fugir i espera l’arribada dels pistolers estirat al llit de la pensió on viu. I encara que el vinguin a avisar per a què fugi, ell sap que no pot fer-ho, que ja porta temps fent-ho i que no vol o no pot fer-ho més. La pel·lícula, amb un gran Burt Lancaster, dirigida per en Robert Siodmak en 1946, es va estrenar a Espanya amb el títol estrany de “Los forajidos”. Hi ha una altra versió, de 1964, dirigida per Don Siegel i protagonitzada per John Cassavettes, on s’explica més clarament la desil·lusió per la traïció d’una dona. En fi orfes, que m’ho he passat molt bé i ho volia compartir.

dissabte, 22 març de 2014

EL ÁNGEL ESMERALDA. Don DeLillo

El ángel esmeralda
Don DeLillo
Seix Barral ed.
2012
232 pàg.
Trad. de Ramón Buenaventura

Com, d'un recull de contes, que podria semblar escrit per omplir un forat, donat que DeLillo sempre ha sigut un escriptor d'històries llargues o per complir algun contracte i tal, s'acaba convertint en una de les cimes creatives d'aquest escriptor americà.

Perquè?
Cada conte, escrits entre el 1979 i el 2011 l'últim, són 9 històries sorprenents, amb aquest ambient delillonià tant particular que ens agrada als seus seguidors però que aquí no es converteix ni en una cosa abstracta ni minimalista: com si hagués trobat el punt just. Cada història té uns personatges súper ben dibuixats; personatges situats en un entorn que no controlen i on sembla que una por, un pànic conceptual dins l'ambient general, els envolti i només puguin respirar-lo.
I totes les històries son tant bones (per sorprenents i diferents) que voldries que no s'acabessin i que continuessin amb aquesta prosa justa i precisa.
Això és el dream-team dels contes:
"Creación" és una història genial situada en una illa d'una república bananera on els protagonistes no aconsegueixen trobar vol en un aeroport kafkià per sortir d'allà; "Momentos humanos de la tercera guerra mundial" són uns astronautes volant per sobre del planeta mentre a la Terra hi ha una guerra global (quasi podria semblar que "Gravity" l'hagin tret d'aquí...). "El corredor" és pur Delillo: Aquest pànic invisible que sembla que estigui a l'aire... "El acrobata de marfil" (boníssim!!) és la por en uns dies de terratrèmols, a Atenes d'uns professors nadius d'anglès (Delillo és l'escriptor que millor parla de la por, que explica millor els temors dels seus personatges, el que millor explica aquests sentiments dels seus protagonistes però curiós: mai vol espantar al lector)... "El ángel esmeralda" (obra mestra dels relats. Hauria d'estar a totes les millors antologies a partir d'ara) són unes monjes de beneficiència al mig del Bronx més salvatge. "Baader-Meinhof" és estrany però molt bo, igual que estranya és la història dels dos personatges perduts enmig de la metropòlis i que la casualitat fa trobar. "Medianoche en Dostoievski" (també obra mestra!!) és una genial història d'iniciació i curiositat en una petita universitat. "La hoz y el martillo", ambientada en una presó de condemnats per delictes econòmics té grans pàgines i brillants moments de diàlegs postmoderns i d'economies globals...

Aquest és un llibre per disfrutar-lo i llegir-lo lentament, enganxats a la prosa.
Els del burger diuen que el sabor es el King. Fora!!
Delillo sí que és el King!!!!! És l'amo!

divendres, 21 març de 2014

L'ésser solar - Anna Gual

Anna Gual
L'ésser solar
Lleonard Muntaner Editor, 2013
Premi de poesia mediterrània Pare Colom 2013

La poesia d'Anna Gual radia, com el sol, energia, diria que una energia nascuda de la fusió de l'experiència, de molta reflexió i del prendre consciència de la vida. Ella mateixa el qualifica de llibre intens i dur*. És dur, cert, però alhora, tot i aquesta manca de suavitat en expressar emocions, sentiments i percepcions, la veu de la poeta és profundament femenina, sap arribar a l'ànima, és una veu interior que busca allò que no té, que comprèn allò que li manca, que colpeix. I alhora exterior, que interpreta la realitat  no per entendre-la sinó per tolerar-la i sobretot per fer-s'hi un lloc. 





BROTS

Entre lletra i lletra
hi neix un munt d'herba
que no penso tallar.

He tornat a desenterrar significats,
a tensar les paraules ajuntant-les.

Mira'm com contemplo,
no em cruix el cos
només en l'acte de mirar.

Estirar les definicions 
com qui estira els ossos
en el moment de llevar-se.

Allargar els sons
perquè t'arribin les ones
ara que ets totes les cases,
tots els rebosts,
tots els refugis nuclears.

Deixa de repetir en veu baixa
que no em vols al costat del llit
si escric així, que et sento.

Les coses no són el que semblen ser,
sinó tota la resta.



EXILIS EN DO MAJOR AMB VENT DE FONS

Set bilions de capes de pell
s'equivoquen i avancen i rastregen
i xoquen i viatgen i retornen i se separen
i jeuen exhaustes.

Quan et preguntin i no sàpigues que respondre,
digues

buscar i no trobar
també és una resposta

i deixa'ls amb la paraula a la boca


*Entrevista a l'autora publicada a Núvol