Les quatre cambres del cor | Anaïs Nin

 

 

Les quatre cambres del cor
Anaïs Nin
Ferran Ràfols Gesa
LaBreu Edicions
Barcelona, 2021
 

Les quatre cambres del cor, és una novel·la que transcorre al París dels anys trenta, protagonitzada per la Djuna, en Rango i la Zora. Una novel·la amb forts components  autobiogràfics, en la que la Djuna, és la mateixa Anaïs Nin, en Rango, el poeta peruà Gonzalo Moré, que a la novel·la és de Guatemala, i la Zora la seva dona, la ballarina Helba Huara. L’autora publica la novel·la l’any 1950, una vegada finalitzada la intensa relació amb en Moré.

La Djuna, una jove bohèmia avesada a les nits parisenques, cau rendida als peus d’un exòtic guitarrista convençuda que es tracta d’un gitano que va escampant música, passió i alegria “(...) bevien les pocions i les herbes dels camins oberts, el xivarri de la llibertat, la droga del lleure i la mandra.” Malauradament en Rango no és un home lliure. Està casat amb la Zora, una ballarina malalta per la que ha hagut de renunciar a una vida de músic nòmada, i que troba en la Djuna el seu oasi particular. Ella li obrirà el cor i llogarà una barcassa al mig del Sena per acollir-lo emocionalment i físicament. “Sempre que veiem algú que gosa ser el que no vam gosar ser nosaltres ens en sentim responsables.”

L’Anaïs Nin a través de les seves obres crea un univers propi, d’amor i d’afectes, on cada persona és una estrella, i cada història forma una constel·lació en si mateixa. Un univers amb un ritme propi, un bressoleig, els moviments del riu, els de la passió, els del patiment, els de la plenitud, els del desencís. Utilitza la seva història per explicar les complexitats de les relacions afectives. Les quatre cambres del cor, són les del cor de cada una de les persones que ens deixarem atrapar per la seva lletania, són les cambres d’una barcassa, les dels somnis, les de les pors. “(...) la Djuna tenia a dins una fam de recer que en Rango no podria satisfer ni atènyer mai amb ella.”

Celebro molt cada vegada que LaBreu publica una nova traducció d’en Ferran Ràfols, d’un llibre de la Nin, i insisteixo en el traductor, perquè considero que en l’escriptura de la Nin hi ha molta part que no és estricament paraula, i que ell sap traduir perfectament.  Les quatre cambres del cor forma part de la sèrie Ciutats de l’interior composta per cinc obres, de les quals LaBreu ja havia editat Un espia a la casa de l’amor i El laberint del Minotaure. Novel·les que formen un contínuum en l’obra i l’imaginari de l’autora, i en les que és molt agradable anar descobrint les connexions que teixeix entre elles.

“La Djuna havia volgut una vida de desig i llibertat, sense comoditats però amb la naturalitat dels fets màgics, sense luxes però amb la bellesa, sense seguretat però amb plenitud, sense perfecció però amb moments perfectes (...)”.

Llegiu-lo, llegiu-la i deixeu-vos enamorar i bressolar.

 

El colibrí | Sandro Veronesi

 

Sandro Veronesi

El colibrí

Traducció de Pau Vidal
Editorial Periscopi, 2020

En Marco era tan menut que la seva mare l’anomenà colibrí. El colibrí, o picaflor, és aquell ocell petit i fràgil que mou les ales rapidíssimament per mantenir-se al mateix lloc i poder alimentar-se del nèctar de les flors. En Marco finalment va créixer, potser gràcies al tractament que li van acabar fent, però no va deixar de fer batre les ales fins al final del seus  dies. I no va ser per alimentar-se sinó per fer de puntal dels altres. Un puntal col·locat damunt de la sorra d’una platja, inestable i inexplicablement ferm. Un puntal discret i, alhora, essencial en la vida de tots els personatges que va descrivint-nos.

No és una novel·la de format clàssic, més aviat és un jardí de flors per on acompanyem al colibrí per anar filant totes les peces de la seva vida, algunes flors són cartes que en Marco escriu al seu amor, d’altres són correus electrònics escrits al seu germà per desmuntar el pis dels pares, d’altres un narrador ens explica el què va passar, d’altres són diàlegs, etc. Peces diverses que, a bon ritme, ens van portant endavant i enrere de la seva vida, per conèixer-la tota.

Dotat d’una sensibilitat que li permet observar i comprendre els estats anímics dels qui l’envolten. Marcat per la desgràcia de la mort prematura de la germana, i la manca de felicitat dels seus pares com a parella, que condicionen la seva manera d’entendre la vida i la relació amb les dones que estima. Dedicat a la cura dels altres, tant professionalment com personalment. És l’home que no defuig la desgràcia, el que es queda a la vora dels pares i els vetlla, i és qui cria a la seva la seva filla. En definitiva, el relat de tota una vida d’un home normal, com tants d’altres, amb les seves caigudes, peculiaritats i desgràcies, com la de tants altres.

Veronesi sembla voler mostrar la importància de les estructures afectives, que no vol dir les tradicionals, la de les ferides emocionals, i sobretot la força interior que davant situacions límit et permet continuar movent les ales. I malgrat tot el què explica no és un llibre trist ni depriment, sí que la nostàlgia hi té un paper important, però també el tenen, i molt, el sentit de l’humor, la tendresa i l’amor.

L'any del mico i Auguris d'Innocència | Patti Smith

 

L’any del mico

Patti Smith

Traducció de Martí Sales

Club Editor, 2020

La primavera passada Club Editor va treure L’any del mico de Patti Smith, traduïda per Martí Sales. Ha sigut un regal poder llegir a la cantant, la poeta, la fotògrafa, l’artista completa. L’autora, que escriu amb una prosa que toca l’ànima com ho fa la seva veu, punyent i sensible, ens explica el seu particular 2016, l’any del mico segons el calendari xinès. L’any en el que celebrà els seus setanta anys. “M’adono que ja no corro tan ràpid i que la meva percepció del temps sembla que s’estigui accelerant.”

Un llibre en el que ens convida a acompanyar-la en el seu viatge particular, suturant realitat i somni. Un any en el que suma pèrdues de persones estimades, que comença en una UCI amb Sandy Pearlman, que continua amb la malaltia de Sam Shepard. L’any que va morir la princesa Leia, i que en feia 20 que havia perdut al seu marit. Un any que políticament la sacseja, la irrupció del populisme de Trump, les injustícies, arreu, contra els més febles, etc. Un any ideal per evadir-se somnis enllà. “Alguns somnis no són somnis en absolut, sinó un altre punt de vista de la realitat física.”

Ens fa viatjar pels EUA, de costa a costa, per Mèxic, Lisboa, fins a l’Ayers Rock a Austràlia. Deixant-nos amb la sensació que és ella qui fa el lloc, ella i la relació màgica, i al mateix temps tan terrenal, que estableix amb les persones i amb l’entorn. Ens explica els seus referents, des de l’Alícia fins a Rimbaud, de Marc Aureli a Bolaño, i tants d’altres. Un llibre il·lustrat amb les seves pròpies polaroids, en el que l’art plàstic i visual també hi és molt present. “Tot era tan a prop, els raigs de sol, la dolçor, la sensació d’un temps perdut per sempre.”

Però fou un alabatre de l’editorial LaBreu qui ens va oferir el primer tast, poètic, de l’autora en català. Una primavera abans, la del 2019, van publicar “Auguris d’innocència”, traduïda per, la també poeta, Laia Malo. Obrint-nos la porta a l’imaginari, sensible, profund, místic i lliure de Patti Smith. El dolor de la pèrdua, la de la seva parella, la dels pares, la de la infància. La reivindicació. El dolor de la humanitat per tanta injustícia. La relació amb la religió, la seva espiritualitat present en tot, des de la flor fins a la pregària explícita. I l’amor, infinit. “I mai més/serà tan acurada la visió/que els somnis poden/produir sang/un camí espinós/embrossat d’ales.”

Auguris d'innocència

Patti Smith

Traducció de Laia Malo

LaBreu Edicions, 2019

La drecera | Miquel Martín i Serra

Miquel Martín i Serra
La drecera
Edicions del Periscopi, 2020
148 pàgines

La drecera és una novel·la deliciosa, com els àpats que prepara la mare del protagonista a la gran cuina que fa de cor del relat. Els ingredients són un vailet que explica la seva vida, en ple despertar adolescent, i un Empordà, encara rural, que inicia la seva transformació per esdevenir la comarca tal i com ara la coneixem. La cuina és la del xalet, la segona residència d’una família adinerada de Barcelona, i el protagonista i narrador, el fill de la parella que té cura de la casa, i dels seus propietaris quan hi fan estada.

La gràcia i, alhora, la clau, és l’aparent senzillesa de la mirada del xicot que va deixant la infància a cada paràgraf del llibre. Una mirada fresca, que va fent-se conscient de les diferències socials, de les maneres de viure, de la pertinença, i del canvi constant al què estem sotmesos. Les vicissituds de la família propietària són una finestra a un món totalment diferent al seu, amb uns problemes i una manera d’afrontar-los que se li fa llunyana i sovint incomprensible. Un món que malgrat ser-li aliè anirà imposant-se, transformant el seu territori, provocant la desaparició d’una forma de vida, i de les persones que la conformaven.

Un petit viatge iniciàtic on el camí podria ser, precisament, la drecera del títol, i l’heroi el seu narrador. Les proves que haurà de superar són les que, en bona part, la majoria vam haver d’afrontar durant la joventut: l’amistat, el despertar sexual, l’enamorament, la decepció i el dol. L’admiració i el reconeixement de la saviesa de qui sap escoltar la natura, i l’entén, com en Pitu del Mas d’en Bou. En definitiva les experiències que la vida va obsequiant, i que es van acceptant sense ser conscients de tot el què acabaran suposant en el creixement de cadascú.  

En Miquel Martín, autor consolidat, té un escriure riquíssim, d’aquells que et sedueix i et captiva fins al final. Un periple proper, humil i tendre, que et transporta a l’Empordà, però també a la pròpia infància. Una forma d’entendre els camins i les dreceres que, sense mapa, vam anar fent. Un nou encert d’Edicions del Periscopi.

 

 

Boulder | Eva Baltasar

                                                                    

Eva Baltasar

Boulder

Club Editor, 2020

145 pàgines

Boulder és la segona novel·la de la trilogia que Club Editor ens prometia a la contraportada de Permagel publicada el 2018. Dos anys ens han fet esperar per tornar a fruir de la prosa d’Eva Baltasar. Boulders, ens explica, són les grans roques solitàries que hi ha a la Patagònia i el sobrenom de la protagonista, una dona solitària que navega mars i que de sobte és cridada pel cant d’una sirena sueca. Enamorada deixa la solitud i les onades per anar a viure amb ella a Reykjavík, ja ho diuen que l’amor mou muntanyes, i de fet, d’Islàndia en diuen el país de la felicitat.

Però si vam gaudir amb Permagel va ser, entre d’altres coses, per la intensitat de la seva protagonista, i el desig a l’encetar Boulder és tornar a encarar-nos amb les contradiccions humanes, reflectir-nos en miralls deformants que ens interpel·lin. I no decep gens, al contrari, l’autora ens demostra, novament, la seva capacitat de crear personatges femenins immensos, que t’obliguen a expulsar algunes de les creences dicotòmiques que portem incorporades de sèrie. M’agrada la literatura que fa reflexionar, que sacseja, que allunya del paisatge emocional habitual. La novel·la confirma que l’excepcionalitat és tan subjectiva com allò que cadascú considera normal.

 La prosa de l’autora és brillant i captivadora. La primera persona en la que està escrita i el temps verbal, sempre en present, et pren la mà i t’arrossega. Com llegir un diari anònim trobat per casualitat, un llegir ruboritzat per l’entrada no pretesa en la intimitat d’algú altre, el sexe, els desitjos, les pors, els somnis. La poesia és present en cada frase del llibre, i fins i tot sorprèn la combinació de cruesa d’alguns pensaments i la bellesa dels mots amb els que es descriuen.

 És un llibre sobre la llibertat individual, sobre la soledat volguda, sobre la complexitat dels afectes, sobre les renuncies implícites i explícites en l’amor i la necessitat de respecte cap a l’altra persona i cap a una mateixa. Són cada vegada més nombroses les escriptores que trenquen els clixés literaris de la feminitat, i exploren, per exemple, maternitats complexes, desitjades o no. En aquest sentit és un privilegi per la nostra literatura comptar amb la potent veu d’Eva Baltasar. Dones i homes, us recomano aquesta lectura voraginosa i poètica, un illot on espeteguen les onades d’un mar bell i embravit.

"La sostinc fins que se m'empassa els dits i deixa que la mà els segueixi i faci un puny plegat com un cor boig. L'amor em baixa pels braços i la percudeix. Si m'aturo, tremola. Si la perdo m'insulta. Satisfer-la és com saldar un deute de sang."

"Sóc una ballarina pèssima,no tinc sentit del ritme ni cap interès en moure el cos en coordinació amb un altre fora de l'àmbit específic del sexe, però la voluntat d'un nadó és una i sencera, sap com aixecar-ho i demolir-ho tot, bastir i enderrocar muntanyes."

Cos | Olga Tokarczuk

Olga Tokarczuk
COS
Traducció de Xavier Farré
:Rata_ 2019
371 pàgines

Olga Tokarczuk és la guanyadora del Nobel de literatura de 2018, concedit la tardor passada, just quan la sempre encertada editorial :Rata_ treia la traducció de Flights al català, Cos. És un llibre que, com el cos, agrega diferents parts per esdevenir un ésser amb entitat pròpia. Un esquelet, amb els seus òrgans, el seu sistema nerviós, el seu sistema arterial, la seva musculatura. On els lectors som dins d’una càpsula que entra al torrent sanguini i el va recorrent minuciosament. Sense fronteres entre la part física i la part intel·lectual, saltant d’un hemisferi a un altre, d’una orografia terrestre a una d’intrapersonal, intentant cartografiar l’existència, la vida, i la mort.

La vida, en la novel·la és el moviment, “Qui domina el món no té poder sobre el moviment.”, el viatge. Els gran aeroports com a cors del món, punts de confluència de les grans artèries, que fan bategar l’ésser i l’impulsen d’un lloc a un altre, superant la idea del lloc, del temps, de la pertinença. La psicologia del viatge, la seva filosofia, la seva anatomia i la de l’ésser humà, la persona que viatja, cadascuna tan diferent i alhora tan igual, en un món hiperconnectat, on la tecnologia ens permet ser arreu i enlloc.

Hi ha un fil que sutura totes les parts d’aquest Cos, una veu en primera persona que viatja, encuriosida per l’estudi de les rareses, de tot allò que surt de la normalitat. Que sota el lema “Veure és saber” pelegrina per museus i gabinets de curiositats, on l’obra d’art és el cos humà, i la seva la conservació. Relats que ens parlen de la curiositat, del descobriment del taló d’Aquil·les, del dolor fantasma de les parts del cos amputades, de l’exhibició com a peça de museu del cos dissecat d’Ángelo Soliman. Textos que també exploren les pors, la pèrdua, l’envelliment, la malaltia, el final de la vida.

Qui la llegeixi que no hi busqui una novel·la d’estructura clàssica, ni un mer entreteniment, és un llibre per llegir amb llapis a mà, per subratllar. Una amalgama de contes, opinions, mirades, anècdotes que busquen la profunditat, la reflexió, un sentit al fet de moure’s arreu, de la necessitat de conèixer el món on vivim, el cos en el què vivim, l’anima humana.

"I jo, en la meva ingenuïtat juvenil, em vaig posar a descriure els llocs. Quan després hi vaig tornar, als llocs, quan vaig intentar agafar aire i embriagar-me amb la seva presència intensa, quan de nou vaig intentar parar l'orella cap als seus murmuris -vaig patir un xoc-. La veritat és terrible: descriure és destruir."

"Després, van saber pels islandesos que no els hauria passat res: per a gent perduda com ells la terra sabia descobrir els seus mugrons càlids. Se'ls havia de xuclar amb gratitud, i beure'n la llet. Pel que sembla, tenien gust de llet de magnèsia, la que es ven a les farmàcies per a l'acidesa i la cremor d'estómac."

Inès Cagnati | Génie la loca

Inès Cagnati
Génie la loca
Traducció al castellà de Vanesa García Cazorla
errata naturae, 2019

Fitxa de l'editorial


Més enllà de Pèl de panotxa i Claus i Lucas.

10 anys i no ens rendim, mai!

Guillem | Núria Cadenes

Núria Cadenes

GUILLEM

Amsterdam, 2020

Guillem és el nou llibre de Núria Cadenes, una novel·la de no-ficció en la que ens explica la injustícia de l’assassinat de Guillem Agulló i del judici que es feu als seus botxins. Núria Cadenes, escriptora, periodista, activista i llibretera, va patir també, el tracte injust del sistema policial i judicial. La seva experiència vital, sumada a la seva  gran destresa escrivint, la fan la persona ideal per denunciar a través de la literatura l’assassinat del jove Guillem. 

L’autora no ha escollit el camí del relat fàcil, sinó que ens ofereix peces perquè la història l’anem filant els lectors i les lectores. I cal reconèixer-li el mèrit immens de fer una novel·la combinant petits bocins literaris, retalls de premsa, paraules de la família, dels amics, fragments de documents d’origen divers, de veus, temps i registres diferents. I ordenar-los amb la gràcia justa perquè al ser llegits ens en fem una composició sencera en la que tot flueix perfectament, i en la que l’autora ha obviat expressament la seva opinió i els seus sentiments, deixant que sigui la nostra consciència la que opini, la que s’emocioni, la que plori de ràbia, d’indignació i de tristesa.

Gran creadora d’atmosferes, Núria Cadenes denuncia una realitat que va durar molts anys a la ciutat del Túria, la impunitat i quotidianitat de la violència exercida per neofeixistes, la por de qui era o pensava diferent dels qui imposaven brutalment la seva ideologia o la seva moral. Ens mostra que darrera aquesta violència física n’hi havia una d’estructural exercida del sistema judicial, per les forces d’ordre públic, per la investigació policial, per l’statu quo polític i poders fàctics, i alimentada per part de la premsa local. I ens recorda que van haver-hi més víctimes, i que, encara ara, el malson continua amb l’assetjament que la família, i entorn més íntim, pateix des de l’assassinat de Guillem.

Us recomano llegir l’obra de Núria Cadenes amb el desig que, a més a més de gaudir d’un exercici literari magnífic, es conegui amb profunditat un dels episodis més foscos de finals de segle passat. Al capdavall una de les maneres de fer justícia a en Guillem Agulló i a la seva família i amics, és no oblidar mai que el van assassinar, als divuit anys, per motius ideològics. 

Sílvia Amigó Cuscó, un nou encoratjament per als orfes!

Sílvia Amigó Cuscó | Ma

Daniela Alcívar Bellolio, un nou encoratjament per als orfes!

Siberia. Un año después | Daniela Alcívar Bellolio
( enllaç a la ressenya d'Anna (miu) )