Estel Solé
Rosadelsvents ed.
2016
201 pàg.
Estel Solé és l'autora de l'obra de teatre "Animals de companyia", que va començar representant-se a cases particulars però va acabar després, amb gran èxit al Club Capítol durant sis mesos.
També va guanyar el 2011, el Premi Amadeu Oller de Poesia amb "Dones que somiaven ser altres dones".
I ara presenta aquest "Si puc volar" que està molt bé, amb una protagonista quasi a la frontera de la joventut per entrar a la vida adulta i amb la sensació de no haver fet els deures.
Potser perquè no ha tingut sort amb l'entorn... Una família desestructurada, un desastre de marit, la crisi i la feina... Res l'ha ajudat...
L'argument avança i es va obrint.
Hi ha dos (bueno, tres) moments culminants que dónen emoció al relat: Quan descobreix el secret de la seva parella, la trobada amb el grup d'amics per anar a veure una obra de teatre que es diu "Animals de companyia" i quan amb el seu gran amic Max, que estava a Londres.
I aquests fets fan avançar l'argument, amb bons diàlegs (es nota que l'Estel Solé vé del teatre); per exemple, és molt bona l'escena que l'Ànnia, la protagonista, parla sola al jardí amb el fill dels seus amics i aquest li explica secrets...
"-Ets com el McGyver de l'amor. T'atrec perquè estic trencada i a tu sempre t'ha agradat arreglar coses. Des que ens coneixem que sempre has buscat dones esmicolades. Els poses cinta aïllant a les ferides, Tres en Un a les articulacions, n'envernisses les cicatrius i apagues el soroll del seu patiment amb petons. És per això que les enamores a totes el primer dia..."
Narrat en primera persona, el to és molt fresc i àgil.
Costumisme contemporani, vida urbana...
La nova narrativa catalana mola molt.
DONES QUE SOMIAVEN SER ALTRES DONES
ResponEliminaRecordes com ens cremaven
els dies entre els dits?
Arribàvem sempre tard a l´andana
de les oportunitats,
se´ns escapaven tot els trens,
i no podíem ni pagar el bitllet senzill
per anar a classe.
Més que animals terrestres,
érem bèsties assedegades de senyals,
subterrànies i nocturnes,
mal acostumades al desastre,
crisàlides que ja no eren cucs,
però tampoc papallones.
Pendents sempre del telèfon,
d´una trucada que donés sentit
al somni; aquella maleïda
vocació a la qual no podíem renunciar.
Titelles sense escenari i sense titellaire
que volien viure en cases de cartró
i rentar els plats en cuines de mentida.
......................................
Estel Solé. Al poemari Dones que somiaven ser altres dones
Imma C.
Un article i 10' de conversa
ResponEliminagràcies Toni, Imma i cavaliere!
ResponEliminaL'Estel Solé m'agrada molt com a poeta, per tant a l'atac!!
L'Àngels Basses a l'entrevista també posa el cuquet a la seva novel·la