El ruido del tiempo | Julian Barnes

El ruido del tiempo
Julian Barnes
Traducció al castellà de Jaime Zulaika
Anagrama, 2016



Barnes em va seduir, allà pels '90, amb El lloro de Flaubert o Història del món en deu capítols i mig. Des d'aleshores l'he seguit amb interés i gaudi. Però havia d'arribar aquesta "biografia novel·lada" del compositor Dmitri Xostakóvitx, per acabar d'afiançar-me en que és un grandíssim escriptor. Si us van agradar aquests o El perfeccionista a la cuina, El sentit d'un final, Nada que temer o... tants altres, no us podeu perdre aquest soroll del temps.

Barnes se centra en tres moments de la vida del Xostakóvitx i, a partir d'ells va aprofundint en les seues contradiccions, en l'autocompasió, en el menyspreu que sentia per si mateix, en la lluita per fer música, la seua música i no la que el Partit li imposava.

Els moments congelats són:
En el replà de l'escala (quan esperava, de nit davant l'ascensor amb una maleta amb les seues pertenences, a que la policia stalinista anara a detenir-lo).
En l'avió (quan tornava de Nova York on havia assistit amb la delegació soviètica a la Conferència Cultural i Científica per la Pau Mundial).
En el cotxe (quan Khrutxov, mort Stalin, el rehabilita, li atorga una privilegis i fa que s'apunte al Partit Comunista).

Per tant, no pretén ser una biografia exhaustiva del compositor, sinó que se centra en la relació de l'artista amb el Poder, en la llibertat del creador i la repressió de l'Estat totalitari, en el seu amor per la música, en la decadència, el pessimisme,  d'un home que opta per sobreviure, que renega de l'heroisme.

L'any 1936, en el Bolshoi es representa "Lady Macbeth de Mtsensk", ópera del compositor. Ocult entre el públic es troba Stalin. Dos dies més tard apareix en el Pravda un editorial que l'acusa de desviacionista i decadent (sembla que escrit pel propi Stalin). A partir d'ací començarà l'opressió per l'Estat, i les claudicacions per part del músic: Va abjurar de les seues composicions, subscriure manifests contra els considerats dissidents (Solzhenitsyn i Sájarov), compondre música elogiant Stalin, etc. Una degradació moral, total.

Amb una prosa neta, elegant i un estil indirecte (igual parla externament del compositor, que l'interroga, o està dins d'ell, o és Xostakóvitx qui ens parla, als lectors, directament...), Barnes ens regala una novel·la que ens farà pensar, i molt, en el Poder, la covardia, la supervivència, l'instint creador i de supervivència, les relacions humanes, la mort...
   

A continuació transcric un fragment de la novel·la, que per a mi, condensa tota la filosofia que l'escriptor posa en la ment del compositor. Lenin havia dit "L'art pertany al Poble". I aquesta frase estava a les parets del conservatori de Moscou, on Xostakóvitx examinava d'ideologia (?) als aspirants a músics. I què ens diu Barnes que pensava el compositor?


«El arte pertenece a todo el mundo y a nadie. El arte pertenece a todas las épocas y a ninguna. El arte pertenece a quienes lo crean y a quienes lo disfrutan. El arte no pertenece más al pueblo y al Partido de lo que perteneció en otro tiempo a la aristocracia y a los mecenas. El arte es el susurro de la historia que se oye por encima del ruido del tiempo. El arte no existe por amor al arte: existe por el bien de la gente. Pero ¿qué gente, y quién la define? Él siempre pensó que su arte era antiaristrocrático. ¿Escribía, como sus detractores querían, para el minero de Donbass fatigado de su turno de trabajo y necesitado de un reposo tranquilizador? No. Escribía música para todos y para nadie. La escribía para quienes más apreciaban la música que escribía, sin tener en cuenta su estracción social. La escribía para los oídos que podían escucharla. Y sabía, por consiguiente, que todas las definiciones verdaderas del arte son circulares, y todas las definiciones falsas del arte le atribuyen una función específica.»

Difícilment avui, podríem rebatre aquestes afirmacions sobre l'art i la seua "funcionalitat".