El cel protector - Paul Bowles

Fou publicada l’any 1949 per l’editorial New Directions, després de més d’un any de negatives de diferents editors, perquè era massa innovadora. La reacció de la crítica quan va sortir anava des del considerar-la apassionant fins a enigmàtica i estranya, reconeixent-li la seva originalitat visionària.

En català es pot trobar en l’edició Butxaca d’Ed62, 2001, traduïda per Jordi Arbonès l’any 1994 i editada llavors en la col·lecció “Millors obres de la literatura universal/SXX)”,que compta amb un pròleg molt il·lustratiu del mateix traductor.

En castellà, Galaxia Gutenberg està reeditant tota l’obra de Bowles amb una meravellosa traducció de Nicole d’Amonville Alegría. El cel protector, la van publicar el juny del 2015, amb el  pròleg del propi autor.

L'obra és en part autobiogràfica i va suposar el redescobriment de l'autor en el seu propi país, traient-lo de les estretors econòmiques que començaven a assetjar-lo.

Tenesse Williams compara aquesta primera novel·la de Bowles, amb l’obra dels autors francesos Jean Genet, Jean Paul Sartre o Albert Camus, per la seva maduresa, es publica als seus 38 anys. Segons Williams és una obra sofisticada, sobretot per la seva lectura en clau espiritual i filosòfica, ja avança que molts lectors es quedaran en la lectura fàcil i no entraran en aquest segon nivell que segons ell és el que fa gran la novel·la i el que el diferencia de la majoria d’escriptors nord-americans

En català no es publica fins l’any 1994, però Manuel de Pedrolo l’any 58 ja en publicava una “notícia” a la revista “Quart creixent”, en la que parlava de “El cel protector” i “Deixa-la caure”, i avança al lector català que l’obra de Bowles és desencisadora perquè mostra la fragilitat de la pròpia criatura humana. Jo discreparia de Pedrolo, crec que mostrar la fragilitat de la criatura humana pots ser de tot menys desencisador.

La novel·la està dedicada a Jane Bowles, la seva dona, amb qui sempre van mantenir una vida de parella complexa però molt profunda.

Comença la novel·la amb una cita d’una cançó bereber (no hi és en la versió catalana, perquè tampoc hi era en les primeres edicions nord-americanes), que diu:

“Cap home és amo del seu destí”

El Sàhara que descriu en Bowles a través del seu personatge, en Port, que com ell és un viatger, sense destí i sense data de tornada,  i no un turista, és el que va conèixer ell als anys 30, aconsellat per Gertrud Stein i Alice B. Toklas. Ell mateix explicava que l’acció transcorre en dos plans, el desert africà exterior i el desert interior dels protagonistes. En aquest sentit el què és realment important en la novel·la no és tant la descripció dels paisatges, que no són massa detallistes sinó la relació que els personatges tenen amb ell, tal i com li fa explicar al propi Port, el paisatge és important i bell en la mesura que som capaços de relacionar-nos-hi, quan ens manca energia fins i tot per viure, és impossible que en puguem gaudir o ni tant sols encarar-nos-hi.

L’obra és un llarg viatge d’anada i tornada d’Orà fins al Sudan i tornada a Orà.

La novel·la es divideix en 3 parts, la primera es titula “Te al Sàhara”  i s’obre amb una cita de l’argentí Eduardo Mallea:

“Lo que tiene nuestro destino de nuestro y de distinto es lo que tiene de parecido con nuestro propio recuerdo”

Són tres els protagonistes, el matrimoni Moresby, Kit i Port, i el seu jove amic Tunner.

Comença amb en Port despertant del no-ésser “Si li mancava l’energia suficient per determinar la seva posició en l’espai i el temps, també li faltaven les ganes. Estava en algun lloc, havia retornat a través de vastes regions des d’enlloc, existia en la medul·la de la seva consciència la certesa d’una tristesa infinita, però era tranquil·litzadora perquè era l’únic que li resultava familiar”

Port i Kit fa dotze anys que estan casats, s’estimen, però entre ells no hi ha, pràcticament, contacte físic, no és un tema de desgast és que en Port és incapaç d’estimar, viu dins d’una gàbia que es va construir ell mateix per no estimar.

Els dos són intel·lectuals novaiorquesos que han fugit d’una vida massa frívola, amb la idea que viatjant trobaran sentit a la vida, de fet aquesta és la idea de Port,  entenent també que trobant aquest sentit referia els llaços que el lliguen a la seva dona però alhora aquest compromís emocional l’espanta perquè es troba massa perdut en el seu propi abisme.

Kit és una dona extremadament supersticiosa, qualsevol cosa, fet, situació li sembla un mal auguri i constantment construeix petits rituals per trencar  els mals auguris que només ella sap veure.  És també i en conseqüència una dona profundament atemorida, i les reflexions existencialistes del seu marit o els somnis que té, li provoquen un pànic absolut. El  sentit de la seva vida és estar al  costat de Port.

Tunner en canvi representa el típic home de diners nord-americà que es dedica bàsicament a organitzar festes i a viure sense preocupacions, fascinat per la parella decideix acompanyar-los. Tenen una relació ambivalent amb ell, a vegades els agrada, a vegades els desagrada profundament.

Port, perdut en el propi buit i enfadat amb la seva dona perquè es posa nerviosa amb les seves reflexions i somnis existencialistes, fuig la primera nit que passen a Orà,. Se’n va  a les afores de la ciutat on Ismaïl, un ex-combatent de l’exercit francès, li sap veure la tristesa i li proposa gaudir la vida, el durà fins a Mahrnia, una dona bellíssima. Que a través d’Ismaïl li explicarà el conte de Outka, Mimouna i Aïcha, les tres joves que volien prendre un tè al Sahara.

La relació amb Mirhna acabarà de manera sobtada i truculenta, i sotmetrà a Port en un desassossec major, que es veurea incrementat pel joc de seducció entre Kit i Tunner.

Bowles, com ja intuïm en la primera definició de viatgers i turistes, és molt crític amb les persones d’occident que s’instal·len a llocs des del seu punt de vista exòtics, per viure-hi des del menyspreu absolut per tot allò que no sigui la seva pròpia cultura. I en el cel protector ens presenta una mare i un fill australians, els Lyle, absolutament histriònics, ella fa guies de viatge i és fotògrafa, escandalosa, critica constantment els àrabs, els francesos, a tothom, des de la ignorància més absoluta. El noi és fastigós, malalt d’alguna malaltia venèria, i amb interessos molt obscurs

Tota aquesta primera part del llibre està carregada de reflexions i converses entre els Moresby, en les que van desgranant la immensa tristesa d’ell i la complexitat de la seva relació, la seva manca de connexió plena amb la vida i les diferents maneres que tenen d’enfrontar-s’hi.

Anem llegint com es van endinsant al desert, com les comoditats occidentals deixen d’existir, de quina manera s’hi adapta cada un dels tres personatges, físicament i emocionalment.

 “Va experimentar un sobtat  estremiment d’autocompassió quasi agradable, de tan bé com expressava el seu estat d’ànim. Era un estremiment físic, estava sol, abandonat, perdut, sense esperança, amb fred. Sobretot amb fred, un fred interior, pregon, que res podia canviar. Si bé aquella glacial absència de vida era la base de la seva infelicitat, s’hi aferraria sempre, perquè era també el centre mateix del seu ésser, a l’entorn del qual s’havia construït”

La segona part de la novel·la s’anomena “El caire esmolat de la terra” i comença amb una cita de Paul Valéry  “Adéu – diu el moribund al mirall que li posen al davant -. No ens tornarem a veure mai més.” 

En aquesta segona part de la novel·la, només hi ha dos protagonistes, en port i la Kit, transcorre entre Bou Noura, El Ga’a i Sbâ, Port està malalt, la seva malaltia, una febre tifoïdal, va avançant paulatinament sense aturar-se, en la mateixa mesura que la Kit i ell van endinsant-se en el desert.

Port descobreix a Bou Noura que s’ha quedat sense passaport, curiosament, Port sense passaport se sent més perdut que mai, aquí entenem que malgrat tot sempre serà un estranger, turista, viatger... que en realitat de qui fuig és d’ell mateix, amb una Kit disposada a  anar a la fi del món per ell.

 “...Guaità cap a fora, a la buidor exposada al vent. La lluna nova havia lliscat darrere el caire esmolat de la terra. Allà, el desert, encara més que al mar, tenia la impressió que es trobava a la superfície d’una vasta taula, que l’horitzó era la vora de l’espai. S’imaginà un planeta en forma de cub, suspès en algun lloc a sobre de la terra, entre aquest i la lluna, on haguessin estat transportats d’alguna manera.”

El viatge amb un Port ja molt malalt és molt  angoixant, fins que Kit aconsegueix, amb l’ajuda d’un àrab, que els transportin en un camió fins a Sbâ i allà ingressen a Port a la infermeria que hi ha dins la fortalesa militar francesa. Que de fet es tracta d’una habitació polsosa i sense cap tipus de mobiliari.

Els fragments de deliri de Port, són dels millors passatges del llibre, i es fa palès fins a quin punt poden ser pensament o pors propis de l’autor, tenint en compte que als seus 21 anys va patir la mateixa malaltia.

En els seus deliris parla sobre el fet d’escriure, de no generar expectatives al seu voltant, per por a fracassar, de la seriositat del què s’escriu damunt del paper, rebutjant les banalitats del dia a dia. “Mentre visqués la vida no podria escriure sobre ella”. Explicant-nos així,  perquè no va escriure la seva primera novel·la fins al 38 anys i perquè és així de profunda.

Veiem una Kit molt espantada, tant que només té ganes de fugir del seu costat, incapaç d’afrontar els seus deliris, com, de fet, tampoc ho era d’afrontar les seves reflexions, ni els seus somnis, fugir per no afrontar el dolor. En un moment de deliri Port li diu que està en un lloc molt profund, ben sol, i li explica  que ha viscut sempre per ella, que fins ara no ho ha sabut veure. Davant d’aquesta confessió,  té necessitat d’escapar-se al poble unes hores i justament arriba en Tunner, passen la nit junts parlant, fora del recinte militar perquè ja està tancat, i mentre ella li explica a Tunner com estima a en Port, en Port mor:

“Apareix una estrella negra, un punt de foscor en la transparència del cel nocturn. Punt de foscor i porta de repòs. Estén el braç, perfora la fina tela del cel protector, descansa.”

Una dona tant espantada que no recorda una conversa que van tenir un any enrere, amb el seu marit que jau mort al seu costat:

“- La mort sempre està en camí, però el fet que no sapiguem quan arribarà sembla restar finitud a la vida. El què odiem tant és aquesta terrible precisió. Però com que no ho sabem, ens toca creure que la vida és un pou sense fons. No obstant, les coses passen només un determinat número de vegades, en realitat, molt poques. Quantes vegades més recordaràs certa tarda de la teva infantesa, una tarda que forma una part tan entranyable del teu ésser que no pots concebre la vida sense ella? Potser quatre o cinc vegades més? Potser ni això. Quantes vegades més veuràs sortir la lluna plena? Potser vint. I no obstant tot sembla il·limitat.”

Ella és incapaç d’enfrontar-se al dolor i al sentit de culpa, i a Tunner, que personalitzaria les dues coses, i fuig i el que descriu Bowles no deixa de ser una meravella, perquè Kit nota que la vida no l’ha abandonat a ella, al contrari és com si hagués despertat, “havia trobat l’alegria de ser i es digué a si mateixa que s’hi aferraria al preu que fos” Deixa estar auguris, pensaments negatius i aterrats, sap que damunt té un cel que la protegeix del buit, i deixa que la vida l’ompli sense qüestionar-se absolutament res, com si la seva part racional l’hagués abandonat davant la possibilitat de no poder suportar les conseqüències de tot plegat.

 La tercera part és el “El cel”,  encapçalada per una cita de Kafka, autor admiradíssim per Bowles.

“A partir de cert punt, ja no hi ha retorn possible. Aquest és el punt al qual cal arribar”

I aquest és el punt al que ha arribat Kit, que s’amaga dins d’un tamariu fins que passa una caravana i s’hi afegeix sense preguntar, i els amos de la caravana, se la fan seva, el jove i el vell, i li fan l’amor cada dia mentre dura el viatge, fins que arriba un moment que el jove decideix que només serà d’ell. Kit deixa de pensar, i es deixa bressolar per la vida. En aquesta part no hi ha reflexions de Kit, ni del narrador... tot passa, el destí està escrit...

Finalment, davant l’abandonament del seu protector, fuig per acabar un hospital de monges al Sudan, des d’allà l’envien amb avió cap a Orà, custodiada pels mecànics de l’avió, i aquí desperta:

“Davant dels ulls tenia el cel blau i violent, i res més. Com un so eixordador ho destruïa tot al seu cervell, la paralitzava. Algú li havia dit una vegada que el cel amaga la nit al seu darrere, que protegeix aquell qui està sota de l’horror que hi ha a sobre. Fitava sense parpellejar la sòlida buidor, i l’angoixa va començar a agitar-se dintre seu. En qualsevol moment, podria produir-se l’esquinçament, separar-se les vores, obrir-se les entranyes de l’abisme insondable.”

El mateix Bowles reconeix el què part de la crítica li deia, que la darrera part és poc creïble perquè en el fons respon a les seves fantasies masculines i tracta  a la Kit com un mer objecte,  però de fet quan el ser humà abandona la seva capacitat de raonament  es converteix en un objecte, no cal ser una dona perquè això passi. De fet la  Kit viu absolutament alienada, cega, com les dones que volia posseir Port per retrobar l’amor, i això és el que veu abans de morir, l’amor incondicional, cec, que Kit sempre va sentir per ell, i el que ell sentia per ella.

I encara que ens sembli i de fet és una novel·la trista i poc optimista, en el fons la lectura que hem de fer és la contrària, Bowles ens ve a dir, que malgrat tot, hem de viure, malgrat els caires esmolats de la vida, malgrat les dunes que no s’acaben mai, malgrat no sabem quantes vegades més veurem sortir la lluna plena, mentre confiem en el cel aquest sempre ens protegeix del buit, de l’ignot. Per això Bowles escriu aquesta novel·la, per això crea un personatge com ell, en Port i per això el mata a mitja novel·la, per poder continuar vivint, matant als seus fantasmes, i continuar prenent el te al Sàhara. És una novel·la i una pel·lícula de catarsis, que ens porta pels propis deserts, de donar valor al buit que tots duem dintre, i aprendre-hi a conviure, a estimar i viure, viure de debò, amb sentit la vida, de fer-nos adonar que la vida, la nostra, la dels altres, és extraordinària, perquè de fet  no som res davant la immensitat del cel o la terra.

Imprescindible.