Les botigues de color canyella / El sanatori de la clepsidra | Bruno Schulz

Les botigues de color canyella / El sanatori de la clepsidra

Bruno Schulz

Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirski

Quaderns Crema

«Tu vas matar el meu jueu, jo he matat el teu.» 

Aquesta frase terrible acompanya sempre qualsevol aproximació a la figura de l'escriptor Bruno Schulz.

Nascut a la Galitzia austríaca en 1893, dins d'una família jueva, Bruno Schulz passaria a ser polonès quan la seua ciutat natal, Drohobycz, va ser annexionada a Polònia, després de la Primera Guerra Mundial. En acabar els seus primers estudis, el jove Schulz va assistir a l'Escola d'Arquitectura del Politècnic i durant un curt període a l'Acadèmia de Belles Arts de Viena. Encara que no va acabar els seus estudis de dibuix, en la seua maduresa hi feia classes i va anar elaborant una obra plàstica paral·lela a la seua activitat literària. Quan la Segona Guerra Mundial s'abat sobre Polònia, Schulz comença a patir el destí de la comunitat jueva a la qual pertany. Aconsegueix però la "protecció" de Landau, un oficial de la Gestapo amb pretensions. Passa així a convertir-se en el seu "jueu necessari", la seva possessió. Schulz li proporcionava dibuixos i va arribar a decorar-li la casa amb murals(1) a canvi de menjar (i mentrestant va anar traient del ghetto i dipositant, no se sap on, un paquet amb els seus manuscrits (concretament, un llibre anomenat El Messies, que incloïa els testimonis que havia obtingut de persones del seu poble sobre l'operació d'extermini nazi). 

I un dia, una simple disputa del seu "protector" amb un altre integrant de la S.S. fa que aquest últim s'hi venge matant Bruno Schulz amb dos trets al bescoll, en una jornada en què van morir un centenar més de jueus a Drohobycz (Dijous Negre). D'ací vindrà la frase que encapçala aquest escrit. En ella i en l'escena que la va provocar està continguda tota la bogeria, la barbàrie, la gratuïtat del mal i l'estupor malalta de la humanitat(?).

El seu cadàver va anar a parar a una fossa col·lectiva al cementiri jueu. Durant el període soviètic (després de la guerra, Drohobycz va passar a ser territori d'Ucraïna, és a dir de l'URSS), s'hi va construir un barri de barraques i després de blocs de pisos, sobre aquell cementiri, de manera que Bruno Schulz no té tomba. Tampoc no s'ha aconseguit rastrejar fins avui el manuscrit d'El Messies(2).

Aquests dos llibres que ha publicat Quaderns Crema en són gairebé un de sol.

Schulz escriu conjunts de "relats" -cadascun dels relats amb entitat pròpia, però imbricats entre ells-. En aquests la memòria de la seua infància es converteix en ficció: la laberíntica vivenda familiar (ombrívols passadissos i habitacions ignotes), el sopor i desgavell a la botiga de confecció del seu pare, la provinciana i peculiar clientela, la figura distant de la seua mare, les excentricitats del seu pare (criador d'aus exòtiques, defensor dels drets emocionals dels maniquins, fetitxista de sabates femenines, objecte de metamorfosi en escarabat, mosca o voltor dissecat ...) el qual viu el seu món interior amb tanta intensitat que voreja la bogeria, la infructuosa recerca per tota la casa dels fragments del Llibre on creu el protagonista que es revela un ordre mític, la sensualitat i determinació de la criada Adela, la cartografia canviant de la seua ciutat... Tot això crea un microcosmos estètic insòlit i circular, un somieig angoixant i malenconiós, un flux d'imatges atrotinades i crepusculars (No abunden les imatges felices en la seua obra, encara que de vegades les excentricitats del seu pare ens puguen provocar un lleu somriure, però poc més); en resum, una poètica personal i d'enorme bellesa.

L'estil propi i l'univers específic que evoca Bruno Schulz en els seus relats, encara que en ells es trasllueix un ressò de Kafka (també dota de significat raonable situacions fantàstiques, oníriques), el converteixen en un escriptor inaudit en la literatura universal. Aquestes són les dues obres que fonamenten el mèrit i el culte que se li professa: "Les botigues de color canyella" (1933) i "El sanatori de la clepsidra" (1937). Schulz esquiva el realisme social, prefereix refugiar-se en una literatura basada en la imaginació. No obstant això, en els seus textos apareix la vacuitat de la vida, la sexualitat, la religió, la infància i la vellesa, la passió... Tot inclòs en un temps mesurat subjectivament i distorsionat a l'extrem (En El sanatori de la clepsidra, el fill es troba amb el pare després de mort aquest).

L'escriptura de Schulz és densa, minuciosa, morosa en els detalls i barroca, però sense circumloquis excesius (això sí, el lèxic emprat és riquíssim, a mi m'ha costat de consultar el diccionari a sovint). La seua aparença irreal està carregada de múltiples sentits i, com s'ha dit, més que reflectir la realitat, la crea: "La realitat és l'ombra de les paraules", diu. La natura, les coses materials tenen vida i entitat pròpies en el seu discurs.

L'escriptura de Schulz no és fàcil de llegir (o sí, i molt plaent si és el que busques en un text, i no només el que està contant-s'hi): estàs en tot moment pendent de com diu les coses, necessites tornar a llegir una vegada i una altra el fragment ja llegit per adonar-te de la bellesa que conté, per copsar en tota la seua magnitud una prosa que es recrea en ella mateixa i que et subjuga.

Per Schulz, l'axioma suprem és: «Al principi va ser el verb», i aquesta tendència de la paraula cap a la seua matriu primigènia, la seua enyorança del remot origen, el verb, és pura poesia a les seues mans. 

La Literatura, per tant, per Schulz, és això: una contínua rebel·lió contra el que és ordinari, una forma privada de transformar la realitat en un mite digne de ser viscut i, sobretot, literaturitzat.

____________________________________________________________

* Pàgina oficial de Bruno Schulz on podreu gaudir dels seus dibuixos, ACÍ.

* Per arredonir la feina, si heu llegit en Schulz, ací teniu el minúscul llibre de Maxim Biller que et posa Dins del cap de Bruno Schulz (molt bo!):

Nota personal: No agraïré mai prou a dues bones amigues el regal que em van fer amb aquest llibre.

____________________________________________________________

1) El 2001, un documentalista judeu amant de l'obra de Schlz va aconseguir identificar la casa on havia viscut l'oficial Landau durant la guerra. Sorprenentment, els murals pintats per Schulz seguien allí: en van tenir prou en rascar una mica la pintura de les parets d'aquella casa que durant el període soviètic va ser subdividida perquè entressin dotze famílies i en el període post-soviètic llanguia com inquilinat. Israel es va posar en moviment a l'instant: amb nocturnitat i traïdoria va tancar un tracte amb els ocupants de la casa i el govern ucraïnès, va noliejar a Drohobycz un equip de restauradors del Museu de l'Holocaust per retirar els frescos de Schulz en una operació de pel·lícula. Quan els polonesos van reaccionar i reclamar com a seua l'obra de Schulz des de Varsòvia, els frescos ja estaven exhibint-se a Israel.

2) Mercedes Momany diu, recordant aquest "Messies": «En l'imaginari de la nostra civilització, els textos perduts o destruïts juguen un paper essencial, ja siguen les Taules de la Llei trencades per Moisès en la seva còlera contra els adoradors del Vedell d'Or, ja sigui la maleta de Walter Benjamin extraviada després del seu suïcidi en Port-Bou, ja sigui la gran pira apocalíptica d'Auto de fe de Canetti, o bé els centenars de milers de cartes, documents, biblioteques senceres o manuscrits desapareguts arran d'exterminis tant siga culturals com a humans, com el que va tenir lloc durant l'Holocaust».