Mia Couto
La confessió de la lleona
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi, 2016
Diu la portada:
La confessió de la lleona ens transporta a l’enigmàtic Kulumani, un poble aïllat de Moçambic, on les tradicions i creences ancestrals es veuen amenaçades des que una lleona fantasmagòrica ha començat a matar les dones que hi viuen. Escrit en un llenguatge poderós i captivador, el relat entrellaça les veus de l’Arcàngel, el caçador encarregat d’abatre la lleona en una persecució que es convertirà en mirall de les misèries humanes, i de la seva antiga amant, la Mariamar, confinada a casa després de la mort de la seva germana petita.
Mia Couto ens ofereix una dansa rabiosa i apassionant que clama contra l’opressió a les dones, una novel·la que combina realitat i superstició en una història evocadora i insòlita.
Fins que els lleons no s'inventin les pròpies històries, els caçadors seran sempre els herois de les narracions de caça.
Proverbi africà
Hi ha una dona, és cert, però són totes les dones en ella.
Hi ha un caçador, també. Però són tots els depredadors, tots el poderosos, tots els homes en ell.
També hi ha un ball, però és un ball estrany, sembla que ballar per a algú no és ser d'algú, quina bestiesa!
Hi ha un riu amb l'esperit d'un cocodril i el reflex d'una lleona. I una canoa que s'hi endinsa.
Hi ha lleons. I un hiena.
I un escriptor que acompanya, i substitueix, el caçador.
Hi ha un poble de mascles i un poble de femelles.
Hi ha víctimes i botxins en un poble ple de miserables.
Hi ha ràbia i passió.
I força.
Hi ha literatura, de la bona. Aquest Couto atrapa i fa patir.
Un relat rodó. Dos veus i un poble. Un silenci ensordidor. Una corda amb nusos per trencar.
Pels que considerem la lectura com un plaer vital, imprescindible, Couto esdevé un autor, també, imprescindible. Hi ha en aquest llebre, com sempre en ell, molta poesia, però també molta ràbia tota la que pot tenir una lleona engabiada. Realisme màgic? O realisme pur i dur? Un realisme "no real" a qualsevol ull. Un realisme ocult, intangible, espiritual? I tanmateix, amb quina força es manifesta! La confessió de la lleona és un viatge, molt, molt llunyà. Un viatge que traspassa els límits de l'espai temps i ens porta a una altra dimensió. Plena de llums i de foscors, plena de natura salvatge, indòmita, pristina.
ResponEliminaCouto és un autor ja molt conegut. Però si algú vol endinsar-s'hi per primera vegada, no li recomanaria que comencés per aquest llibre. Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra és, crec, una novel·la més rodona, més fàcil per deixar-se atrapar per la seva prosa.
Estic completament d'acord amb tu, Magda: la meva sensació, i el meu clam, al final del llibre, van ser la ràbia...
ResponEliminaPreciós, és cert, el riu que es diu... Imprescindible, aquest de la lleona, després.
Doncs va, us haurem de fer cas!
ResponEliminaMia COUTO (Moçambic,1955-) Escriptor, biòleg, periodista i poeta.
ResponEliminaEdicions del Periscopi l´ha tornada encertar amb aquesta traducció del traductor Pere Comellas Casanova (1965-), del portuguès al català.
Mia Couto va participar en el debat
L´ÀFRICA COM A DEBAT. La meva Âfrica
al CCCB
Imma C.
"Déu, antigament, era dona",
ResponEliminaImma C.
Brutal la lleona, no sé si el catalogaria de realisme màgic o de fantasia realista..
ResponEliminaGenera ràbia és cert, i et deixa un regust a pols i sang a la boca... però alhora és meravellós com es pot explicar tant sense paraules... i torna a confirmar a l'Editorial "El periscopi" com una editorial valenta, que s'atreveix a publicar animals que parlen, països llunyans, violència, màgia...
us faré cas i m'endinsaré en el riu de Couto!