El ruido eterno (“The rest is noise”)
Alex Ross
Traducció de
l'anglès: Luis Gago
Seix Barral
Seix Barral
799 pàg.
Setembre, 2009-
13ª edició 2012
Tenim aquí una obra monumental, amb una certa voluntat enciclopèdica i apta especialment (però no només)
per als amants de l'anomenada "música culta" i la seva evolució a
través del segle XX, amb les interaccions polítiques i sociològiques que va
tenir (o més ben dit, que van tenir els seus compositors i les reaccions que
van provocar les seves obres).
Malgrat que en alguna crítica elogiosa s'ha arribat a afirmar que és "un llibre que es llegeix de forma compulsiva", en el meu cas això és fals: m'ha costat força temps acabar-lo, en part per la seva gran extensió i, sobretot, pels extraordinaris coneixements musicals de l'autor, que fan, per als que no dominem a fons el llenguatge musical, que alguns fragments ens resultin especialment aspres i fins i tot incomprensibles:
Malgrat que en alguna crítica elogiosa s'ha arribat a afirmar que és "un llibre que es llegeix de forma compulsiva", en el meu cas això és fals: m'ha costat força temps acabar-lo, en part per la seva gran extensió i, sobretot, pels extraordinaris coneixements musicals de l'autor, que fan, per als que no dominem a fons el llenguatge musical, que alguns fragments ens resultin especialment aspres i fins i tot incomprensibles:
" La música raspa como una cuchilla:
un abrasivo acorde de cinco notas de
la cuerda se desliza descendentemente hacia otro,
que contiene doce notas en total. Pero las tres notas más agudas del
primer acorde anuncian Re
menor, el segundo acorde contiene las notas de La bemol menor; las cuatro notas restantes del grupo inicial forman una séptima dismiunida. (Piénsese en esos cuadros de Turner y Monet en los que formas famliares se hallan enterradas bajo gruesas capas de pintura." Pàg. 98
Però aquesta gran erudició no treu gens de
valor a l'obra, destacable tant en el seu ritme com en la tria de les
temàtiques, temes i autors, cosa sempre difícil quan es
pretén acaparar un material tan extens. També s'ha de lloar la ingent quantitat de fonts consultades (totes
ressenyades convenientment, en els annexos i a la web), fonts tant literàries
com musicals, saltejades d'anècdotes que fan més amable la lectura.
En resum, si us apassiona la música i en teniu nocions és un llibre gairebé
perfecte, i si només teniu curiositat musical, pot ser una gran font de coneixements
sobre la història de la gran música del Segle XX, tot i que sempre hi haurà qui
trobarà noms a faltar i noms sobrers.... com sempre passa en aquesta mena
d'obres amb voluntat enciclopèdica.
"En 1984, el gran compositor vanguardista estadounidense Morton Feldman dio una conferencia en los Cursos de Verano para la Nueva Música de Darmstadt (Alemania), que incorporaban de manera inflexible las tendencias más novedosas del momento. "Las personas que pensáis que son radicales podrían ser en realidad consevadoras", dijo Feldman en aquella ocasión. "Las personas que pensáis que son conservadoras podrían ser en realidad radicales". Y empezó a tararear la Quinta de Sibelius." Pàg. 228
** Com a curiositat, deixo l'enllaç d'una entrevista a l'autor de l'any de la publicació del llibre:
http://www.lavanguardia.com/cultura/20090914/53783682359/alex-ross-la-musica-clasica-es-el-nuevo-underground.html
http://www.therestisnoise.com/
A mi em va agradar molt aquest llibre (potser en part perquè em va semblar que els gustos musicals del Ross s'adiuen molt amb els meus, i va tocar tots els temes que m'interessaven). Pel contrari, el següent llibre que va publicar en la mateixa editorial "Escucha esto" em va deixar bastant despagat.
ResponEliminaNo he llegit el segon, però ja intuïa que era impossible que fos tan treballat com aquest.
ResponElimina. I en qüestió de gustos, jo prefereixo el jazz i altres músiques populars, que Ross tracta de passada.