De vegades m'he sentit malament per la meua
afició incorregible a llegir novel·la negra i policíaca (En tenir-les a les mans, no puc fer més que
devorar-les, apassionadament). Actualment n'hi ha molta de novel·la que es diu
negra/policíaca/thriller (tota una barreja) i que arriben a ser bet sellers (i no vull citar geografies
ni noms propis). Pot ser per això (l'expressió bet seller em fa patir) que m'ha fet buscar legitimació o
justificacions per a aquest vici meu.
La
primera és que la novel·la policíaca/negra intenta ser un retrat fidel de la
realitat, i aquest reflex és el que impacta en la nostra consciència. Si aquest gènere ens presenta personatges i situacions corruptes i
cínics és perquè imita una societat que està dins d'aquests paràmetres. I
nosaltres amb ella.
La novel·la policíaca/negra arriba al cim
durant la primera meitat i mitjan del segle XX, cobrant força amb els desastres del
món de la postguerra, símptoma de decadència, corrupció i marginació en què viu
una societat dividida i alienada; rics i pobres poden ser criminals per igual,
i la policia no és sinònim de justícia. Els mitjans de comunicació inunden la
població amb xafarderies dels famosos, esports, política i propaganda antiesquerrana.
(Us sona tot això?) I, de tot això, sorgeixen individus comuns que protagonitzen
històries comunes, que en aquest gènere de novel·les no estan idealitzats, i
tots, bons o dolents tenen les seues limitacions i atractiu. I sabem que la
realitat supera la ficció.
Una
altra justificació seria la gran qualitat dels màxims autors d'aquest gènere: El
primer escriptor, Edgar Allan Poe (Els crims del carrer Morge), i Arthur Conan
Doyle (i el seu famós Sherlok Holmes). Dashiell Hammet i Raymond Chandler en
els inicis; els seus continuadors George Simenon (amb el seu detectiu estrella
Maigret), Jim Thomson, Patricia Highsmit (Ripley), Vázquez Montalbán i P. D.
James; Leonardo Sciacia, Andrea Camilleri i Hening Mankell; la duríssima
novel·la negra de Rubem Fonseca, i els conreadors actuals Benjamin Black,
Pierre Lemaitre, Fred Vargas...
I
vaig trobar la tercera: Els grans escriptors que la defensaven. Com ara, Fernando
Pessoa, un dels grans poetes i escriptors en llengua portuguesa del segle XX,
va ser un lector entusiasta de novel·la negra i policíaca. A la seua fecunda
obra com a poeta, assagista i traductor, hem d'incloure la seva faceta
d'escriptor de literatura policíaca amb 13 novel·les protagonitzades
pel metge i investigador privat Abilio Quaresma. I vaig trobar unes
declaracions on afirmava que "un
dels pocs divertiments intel·lectuals que persisteixen en el que encara li
queda d'intel·lectual a la humanitat és la lectura de novel·les policíaques
...", em vaig quedar satisfet. Ja està, ja ho tenia. Després, investigant, a Pessoa li farien
companyia uns altres, però jo amb això ja en tenia prou!
Últimament
he llegit, de novel·la policíaca/negra, i no he publicat al bloc entrades
d'ells, les següents:
- El mort de Maigret; George Simenon. Acantilado (De Simenon, i està tot dit.)
- 1.280
almas; Jim Thomson. RBA (Un
clàssic genial, brutal!; no n'he trobat traducció al català, sembla exhaurida.)
- Irène.
Alex. Camille. Vestido de novia;
Pierre Lemaitre. Totes a Alfaguara. (Bestials,
sobretot Irène.)
- Órdenes
sagradas. La rubia de ojos negros;
Benjamin Black. Alfaguara (Com he dit
d'altres d'aquest autor, molt bones.)
- Rey
de picas. Una novela de suspense; Joyce Carol Oates. Alfaguara (Molt interessant.)
- Así
es como se mata; Mirko Zilahy. Alfaguara
(Un fenòmen a Itàlia, però no em va agradar tant com prometia.)
- Del
otro lado; Michael Connelly. Alianza
de Novelas (Pura novel·la policíaca, d'estil clàssic.)
Veieu quin vici?
Veieu quin vici?
Novel.la negra el vici de les persones intel.ligents, digué Voltaire. A no, era l'ateisme. Però segur que són vicis propers.
ResponEliminaPer cert, veig que no tires massa cap als nòrdics tan de moda.
Ho he intentat, però no em diuen massa; sobretot els més coneguts. D'aquelles latituds, em quede amb el Mankell.
EliminaSí, jo també em quedo més amb eks del sud. Una nòrdica que em va encantar: crepusculo en oslo.
ResponEliminahttp://dondeloslibrosduermen.blogspot.com.es/2013/01/crepusculo-en-oslo-anne-holt.html?m=1
Gràcies, Magda. La buscaré, que m'estic quedant sense existències. He acabat amb "La chica del tren" de l'escriptora nascuda i criada a Zimbaue Paula Hawkins. Una estructura feta amb els pensaments fragmentats de tres dones amb els corresponents punts de vista i amb un final molt potent.
ResponEliminaGokumon-tò La isla de las puertas del infierno de Seishi yokomizo, la novel·la policíaca més famosa del Japó. Situada, l'acció, en el Japó posterior a la Segona Guerra Mundial, escrita el 1971. És molt curiós introduir-te en una cultura tan diferente a la nostra, amb una trama detectivesca en aquells temps. M'ha sorprès i agradat.
ResponEliminaÉs una de les que tinc a la llista de "s'ha de llegir". Ara estic amb "Blanco Nocturno" de Ricardo Piglia. M'ho passo fantàsticament. Què bo que és el personatge del periodista Emilio Renzi. Àlter ego del Piglia?
EliminaL'última entrega de Benjamin Black, que ha guanyat el premi de novel·la negra RBA, "Pecado", i que sota la investigació de l'assassinat d'un capellà, descobrim el "pecat" de pederàstia de l'església catòlica. Un nou policia, pren el relleu del forense Quirque.
ResponEliminaAquesta vegada Bromera no ha tret la traducció al català, de moment (llàstima!)