1000 gràcies !!!

(obra realitzada per elPac)

ELPAC

"Les més emocionants troballes deixarien de delectar-me si hagués de guardar-les només per a mi."

Amigues i amics:

Una munió de lectures! Tants i tants llibres! És veritat que no he pogut llegir-los tots, però sí que, en certa manera, tots i cadascun d'ells m'han arribat o m'han oferit possibilitats d'altres lectures. I tot això ha estat possible a través de les vostres mirades.

Perquè, per a mi, el bloc no només ha estat una finestra oberta a un paisatge ple d'històries i de llibres compartits, no. És una finestra per on han entrat a casa coneixements, camins per recórrer, llocs per explorar, bellesa i tantes coses més. Però sobretot amistat, vivències compartides i aquest sentiment de no sentir-me tot sol en la meua manera d'entrendre la vida.

Gràcies.

EMILI MANZANO

L'enhorabona per aquestes 1000 entrades del vostre blog. Feu bona aquella idea que vàrem intentar transmetre des dels nostres programes: que la lectura és una activitat solitària que ens permet, paradoxalment, fer comunitat. Una comunitat com la vostra és un exemple de passió pels llibres i un vertader himne a aquestes relacions que neixen del desig de compartir.

ICR

Números de gent de lletres:

Primavera 2010 - Estiu 2011 - Tardor 2012 - Hivern 2013: 16 estacions i 16 orfes compartidors (més o menys freqüents)...

Quasi 140.000 visites (més de 100 al dia)...

Quasi 1000 llibres compartits i un munt de llistes...

6 cadàvers exquisits soterrats i algunes edicions de llibre-objectes especials...

1 himne inaugural de nits asoleiades (http://www.youtube.com/watch?v=pdlvAvC4Tw4)...

1 grapat de pingüins lectors d'argila polimèrica...

Llibres viatgers i turistes molt llegits...

Cine, música, illes, poesia, paneres, concursos, contes, il·lustradors i il·lustracions, principis i finals, moderns, frikis, clàssics, novel·les negres i de tots els colors...

Quasi 4 anys...

1 trobada nadalenca amb visita guiada i contada...

La lectura: 1 vici que suposadament aïlla, perjudica i fa malbé la vista...

Els orfes: fills naturals de L'hora del lector...

El bloc dels orfes, 1 cau, una llar, ca nostra...

XAVIER ANTICH

Recordar una relectura recent, emocionant i imprescindible, què millor ocasió per celebrar les 1000 entrades del magnífic bloc Els Orfes del Senyor Boix! “Infància a Berlín cap a 1900”, de Walter Benjamin, que arrenca amb aquest inici fulgurant, pot ser una bona excusa per celebrar-ho: “No saber orientar-se en una ciutat no és res de l’altre món. Però perdre’s en una ciutat com qui es perd en un bosc requereix un cert aprenentatge. Els rètols dels carrers han de parlar aleshores al qui s’ha perdut com els branquillons secs que espeteguen, i els carrerons del centre de la ciutat li han de reflectir les hores del dia amb la mateixa nitidesa d’una fondalada. Aquest art el vaig aprendre tardanament; va complir el somni de les primeres traces del qual van ser els laberints que omplien els fulls de paper assecant de les meves llibretes”. Passejar-se per la ciutat com qui es passeja per les pàgines escrites de les llibretes que anuncien els llibres futurs, vés si no es pot considerar com un programa de vida!! Moltes felicitacions als blogaires Orfes del Senyor Boix, i llarga vida per les ciutats de llibres i pels llibres plens de carrers, places i parcs!!

RAFA MADARIAGA

"Mil entrades, mil llibres, mil comentaris. Si cadascú de nosaltres hagués dedicat mitja hora a cada entrada, serien 500 hores, que són vint dies i vint hores. En el món en que vivim, qui dedica vint dies i vint hores a la literatura, a les paraules, a trasmetre sensacions, a compartir coses. Tot mogut només per l'amor a l'art, l'apreci als companys i les ganes de mantenir viva la flama de la bona literatura. Tot mogut per alguna cosa més pura o més absurda que els diners i que les motivacions habituals per fer les coses: Chapeau!!"

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR

Queridos amigos de L'hora del lector, son tiempos difíciles, cada vez más difíciles, y por eso, y sobre todo en estas fechas, cada vez más dickensianos, con sus huérfanos de hospicio y de Sr.Boix, con sus bibliotecas entre sombras y sus grandes esperanzas, que en vuestras manos ya han alcanzado el número de mil. Es alucinante haberos conocido. Y necesario, ahora en estos tiempos. Muchas felicidades por vuestro tesón y vuestra independencia.

ISABEL

Cerca i protegeix la teva LLIBERTAT, per mi el valor més important.
La POR sempre ha estat el meu pitjor enemic.
El més costós per mi: SOMRIURE, passi el que passi.
El mal que més he patit: L'EGOISME.
Els meus MILLORS MESTRES: els meus fills.


JORDI LLAVINA

Va escriure Joan Fuster: "Els llibres no supleixen la vida; però la vida tampoc no supleix els llibres". Jo no puc estar més d'acord amb la sentència del savi de Sueca. Blogs com el vostre demostren que la vida, que està molt bé, no acaba de suplir mai del tot els llibres. Per molts anys!".

TIL·LA

(Edward Hopper)

EN EL PRINCIPO

Si he perdido la vida, el tiempo, todo
lo que tiré, como un anillo, al agua,
si he perdido la voz en la maleza,
me queda la palabra.

Si he sufrido la sed, el hambre, todo
lo que era mío y resultó ser nada,
si he segado las sombras en silencio,
me queda la palabra.

Si abrí los labios para ver el rostro
puro y terrible de mi patria,
si abrí los labios hasta desgarrármelos,
me queda la palabra.

(Blas de Otero)


SÍLVIA AMIGÓ

El text arriba i s’estira al divan. S’inicia la sessió i el text parla i parla sense interrupcions. De tant en tant, el Sr. Boix, que l’escolta en silenci, en fa un petit incís, tot subratllant-li una expressió. El text, però, relaxat a la fi damunt el blanc imprès, es deixa anar i continua explicant-se. De fet, per primer cop, sap que es escoltat amb els ulls o amb el tacte, que són les maneres més atentes i profundes d’escoltar. Abans d’acabar la sessió, el Sr. Boix que ha anat prenent notes mentalment, li diu al text que en tot el que ha sentit s’hi entreveuen inconsciències de gestos, ànimes ocultes, replecs del sentiment i que l’han commogut. Aleshores és el text qui escolta, qui mira, i veu que el Sr. Boix parlant d’ell li ha descobert noves intencions, noves memòries, noves connexions. I la sessió finalitza. I la mútua teràpia continua... al divan, parlant.

TONI F.

"...y se detenía junto a un repisa en donde se alineaban más de una docena de libros suyos.
(...)
Después tocó con la punta de los dedos sus libros. Los había de todas las clases: de tapa dura, edición rústica, ediciones de bolsillo."
(Fragment, del final de "2666" de Roberto Bolaño)

Qui hagués dit en aquelles primeres entrades, quan semblàvem tartamuts i temerosos, que duraríem tant i arribaríem fins aquí?

I ja quasi un miler...

800 o 900 llibres... Quasi una vida... O més que una de sencera...

MAIOL DE GRÀCIA CLOTET

Els llibres parlen, i parlar-ne a posteriori és el resultant natural. L'adicció augmenta i la selecció de lectures s'esclareix. Gràcies, orfes

SÍCORIS

Sembla que la vida està feta de casualitats que et van portant a llocs, persones i situacions de vegades insospitats. Un dia qualsevol busques a Google una informació qualsevol i vas saltant d’un lloc a l’altre fins que et topes amb un blog que parla de llibres, d’escriptors, de coses que t’agraden. Et sonen els noms de les persones que signen les entrades, els has vist un munt de vegades en un altre blog, ara ja tancat. T’hi fixes millor i t’adones que la troballa que acabes de fer és –per dir-ho així- un spin-off d’aquell altre blog, molt present encara a la memòria, però ja inexistent. Et fa gràcia com l’han anomenat, és enginyós: “els orfes del senyor Boix”. Decideixes fer-los un comentari de manera anònima i de seguida et conviden a afegir-te a la seva aventura col·lectiva i literària. Ho acceptes i t’inventes un pseudònim. Comences a participar en el blog molt tímidament, sense gosar gaire. I de cop, han passat gairebé quatre anys i les entrades ja són mil. I darrere de les mil entrades, mil històries i amics que valen per mil. Noves incorporacions, seguidors que de tant en tant comenten. Recomanacions, llistes, ressenyes, concursos i propostes. Somnis, tresors amb ressons de Magritte i cadàvers exquisits bellament il·lustrats i tangibles, perquè també s’editen en paper per obra i gràcia de les “edicions de l’ocell de foc”. Per haver-hi, fins i tot hi ha hagut converses animades i gens virtuals tot degustant, entre llibres, unes delicioses catànies de Vilafranca.

I tot això perquè un dia vas fer clic i, per casualitat, se’t va obrir una finestra màgica plena de llibres llegits i per llegir. Potser estava predestinat que fos així, no ho saps. En tot cas, beneïdes casualitats si és que existeixen, que tampoc no ho saps del cert.

Els llibres fan que la vida quedi gravada dins la xarxa de les lletres i gràcies a això és possible que les històries no es dissolguin en pols, en fum, en vent o en no res.
(Ifigènia Express, dins ELS DETALLS DEL MÓN de Biel Mesquida)

PATRICIO PRON

Moltes gràcies, Orfes. Es una gran alegría saberos por allí, leyendo. Ahora tocan mil más. Un gran 2014 para vosotros.

ENRIC H. MARCH

"Viure és anar embastant relats. Tota experiència se’ns presenta en un context determinat, amb un llenguatge concret (realista, abstracta, oníric), té, fins i tot, els seus codis ètics, que no tenen per què coincidir amb els de l’entorn ni amb els que acceptem conscientment. Cada vivència és com un conte, amb valor individual. Anar enfilant aquestes experiències ens acaba construint. Acceptar cada relat com una part d’un tot no vinculat a una trama predeterminada permet créixer en totes direccions, alliberats de la presentació, el nus i el desenllaç novel·lesc i determinista. Ens permet defugir l’esperit tràgic de la vida, la sort i la dissort, la voluntat divina. Cal només acceptar que, si bé tot ens afecta, el llop tanca els ulls al final de cada conte."

ROSMARÍ TORRENS

...quando tu rientrerai /.tra fiori e davanzali / i gatti lo sapranno
(Cesare Pavese, “The cats will know”)

Els teus passos lleugers,
un gat que espera,
un somriure enigmàtic.
Tornaràs al jardí
amb les primeres gemmes
una pluja lleugera, novament
i l’empedrat;
la remor esmorteïda, petjades.
Ja no esperes res i no t’esperen.
El somriure xifrat d’aquell felí
s’assembla;
un alè familiar t’envolta.
Tornaràs a aquell indret secretament
d’on totes les coses venen
i on tota cosa torna
on cap ésser humà confia
i l’ombra ja no és ombra.
Al seu dentat una poncella nova
i la pluja tèbia.
Només els felins confien.
Sobre el pedrís
busques d’on ve cada cosa.
No n’hi ha d’ombres.

Rosmarí Torrens Guerrini (publicat a Poesia des dels balcons. Centenari de Salvador Espriu. Ier Festival de poesia al carrer, Riba-Roja d’Ebre 20 de juliol de 2013. Parnass Edicions, 2013)


DANI RECASENS

— Què llegeixes?
— Res, de fet. Fa temps que no llegeixo.
— Em costa de creure.
— Per què t’hauria d’enganyar?
— Alguna cosa o altra bé deus llegir.
— Tampoc no en trauries res.
— Qui ha dit que n’hagi de treure res?
— Aleshores per què preguntes?
— Em feia gràcia, ja veus.
— Tu i les teves llistes.
— No sé de quines llistes parles.
— Tant se val.
— Em feia gràcia i prou. Tan terrible és?
— Digues què llegeixes tu. Al capdavall, va d’això, oi?
— Què t’empatolles? Abans en parlàvem. Sovint en parlàvem o només m’ho sembla a mi?
— Abans parlàvem de moltes coses. I ja veus on ens ha dut.
— Hauries preferit sempre aquest silenci? És això que vols dir?
— Tot ho dius tu.
— Quin remei. No trobes?
— Sempre et quedaran els teus blogs, oi? Com es deia allò dels orfes?
— els del senyor Boix?
— Això mateix. Encara va? Hi hauria de fer una ullada. Potser seria la forma de saber què contestar-te.

— No se’t pot dir res.


SANTI BORRELL

JOVE A L'ATUR BUSCA AMOR
Aquella tarda vaig veure el meu futur i el meu futur no admetia cap dubte. Era un jove a l'atur que buscava amor. Vivia tot el dia per cercar-lo. Per inventar-lo.

JOVE A L'ATUR BUSCA AMOR. Hauria d'haver fet un anunci al diari i sortir al carrer amb una pancarta. Busco amor. Busco una noia per anar al cine els diumenges a la tarda. Busco una noia per caminar per la muntanya i poder sentir l'olor de les flors, de tant en tant.

(del llibre inèdit "Cartes de Sònia")


EVA HUARTE

VALERIA BERGALLI

L’enhorabona per aquesta meravella que és el vostre blog! Com que heu tingut la generositat d’incloure «Verd aigua», de Marisa Madieri, a la llista mil·lennària, qui millor que aquesta escriptora per descriure la relació entre la lectura i la vida: «La meva amiga em va deixar també Guerra i pau, que va ser per a la meva desencisada adolescència una revelació i es va convertir en la mesura secreta de totes les meves aspiracions i el meu ideal de vida. Em vaig enamorar de la Nataixa, la Maria, la Sònia, del príncep Andrei, de Pierre Bezukhov. Amb ells vaig plorar i vaig somiar. La vida al Silos em semblava més suportable si al final la Nataixa es casava amb el Pierre i es convertía en una mare de sòlids malucs, si el príncep Andrei moria mirant la profunditat del cel que tenia sobre el cap i la Sònia es pintava un bigoti amb negre de fum en aquella cara bonica encesa de passió. La vida, doncs, a fora, era gran, bonica, dolorosa i sagrada i un dia jo l’atraparia.» (Traducció de Marta Hernández Pibernat.) Llarga vida, doncs, als llibres que obren portes, finestres, traspassen fronteres i viatgen en el temps. I llarga vida als qui, com vosaltres, saben que lectura i amistat són indissociables.

EDUARD F.

Com a lector, amb el pas del temps, només hi ha un tipus de literatura que m’interessa: aquella que conté una prosa narrativa bella, àgil i alhora sedimentada i profunda. No sempre és fàcil trobar aquest tipus de literatura, encara que he de reconèixer que, al llarg dels anys, han estat poques les decepcions i nombroses les il·luminacions i les troballes.

Compatir les meves lectures amb tots vosaltres és com prolongar la llum del llibre cap a zones inesperades i sempre joioses. La bella literatura és un dels pocs vicis que es pot compartir amb els altres, sense faltar a les lleis, els costums o l’ordre públic. Espero que així sigui durant molts anys.

MIU

Hi havia una vegada un Sr. Boix que va decidir emigrar al pol nord a viure amb els pingüins (es veu que allà no n’hi ha, però obviarem aquest detall), el Sr. Boix havia aconseguit fer un foradet a la imaginació de molta gent, però va marxar i amb ell va desaparèixer l’indret virtual on a molts ens agradava de passejar per parlar de llibres. Alguns orfes tristos i enyorats van començar a remoure cel i terra per trobar més orfes i així construir un altre lloc per passejar–hi els llibres i fer pujar la lecturina, d’això fa 1000 entrades. Les entrades van anar passant, la comunitat dels orfes va anar creixent en nombre i amb profunditat, naixeren petits cadàvers exquisits que després esdevingueren grans, editats de manera també exquisida, fins i tot, les relacions virtuals esdevingueren personals. Un blog on cada u hi aporta els seus granets de sorra, a vegades testimonials a vegades a carretades, però tots d’igual importància. Diria que mai uns orfes han tingut una família tan gran. Per mi les paraules llegir i orfes aniran per sempre més lligades. 1000 gràcies !!!

Un agraïment especial i enorme a Emili Manzano, Xavier Antich, Javier Pérez Andújar, Jordi Llavina, Maiol de Gràcia, Sílvia Amigó, Santi Borrell, Rosmarí Torrens, Valeria Bergalli... que no només han respost positivament a la sol·licitud de col·laboració, sinó que a més ho han fet de manera entusiasta... i al Patricio Pron que a més a més ho ha fet de manera espontània... i a totes i tots els que llegiu aquest bloc i ens feu costat amb els vostres comentaris i suggeriments...

Sense vosaltres, presentadors de programes, escriptors, poetes, editors, lectors... tot això no tindria cap sentit.