dimecres, 29 de gener de 2014

Una educación libertina (Une éducation libertine, 2008). Jean-Baptiste Del Amo

Jean-Baptiste Del Amo
Una educación libertina (Une éducation libertine, 2008)
Editorial Cabaret Voltaire. Barcelona, 2011
Traducció al castellà de Lydia Vázquez Jiménez
508 pàgines
22,95 €

De tant en tant, un es troba amb una novel·la totalment insòlita, atípica. 
Això es el que m'ha passat al llegir aquest llibre.

El jove escriptor francès, nét d'espanyols, Jean-Baptiste Del Amo (Toulouse, 1981) va tenir la gosadia d'escriure aquesta obra, “Una educación libertina” (Une éducation libertine, 2008), i presentar-la al prestigiós Premi Goncourt.
Els membres del jurat, al llegir el seu contingut, van quedar, literalment, commocionats per la seva excelsa prosa i per la seva afilada crueltat. El llibre va estar a punt d'emportar-se el gran premi fins el darrer moment, però el fet de que Del Amo fos tan jove (tenia 26 anys)  i que aquesta fos la seva primera novel·la ho va impedir. Com a consolació a “Una educación libertina” se li concedir el “Premi Goncourt a la primera novel·la”. Poc després el llibre ha guanyat el Prix François Mauriac de la Académie Française, Prix Laurent Bonelli i Prix Fénéon. No està malament per una primera novel·la.

El gran Bernard Pivot (que va ser membre del jurat) va escriure sobre Del Amo, al “Journal du Dimanche”, el següent:
“El seu domini de la narració, la seva paciència per contar, explorar i identificar els detalls, l'elegància i la crueltat de la seva escriptura clàssica mostren un escriptor de primera fila.”

Tant la crítica francesa com la internacional veuen en el llibre de Del Amo la influència dels següents escriptors: Laclos, Rousseau, Balzac, Marivaux, Crébillon, Diderot, Beaumarchais, Mercier, Proust, Genet, Süskind, Zola, Flaubert; i per sobre de tot, el Marquès de Sade i Gabrielle Wittkop (dos escriptors que Jean-Baptiste Del Amo admira i reverencia).

Argument:
París, 1760. El jove Gaspard arriba a la ciutat escapant de la misèria del camp. Comença malvivint en treballs portuaris al riu Sena. De forma lenta i constant, Gaspard anirà escalant posicions fins arribar als gran Salons de l'aristocràcia parisenca. La seva ambició desmesurada el va convertint en un home sense moral, en un llibertí sense sentiments, fins arribar a les més altes quotes de vilesa.
  
De forma breu intentaré descriure perquè aquesta novel·la m'ha sorprès tant:

1.- “Una educación libertina” és per sobre de tot una novel·la existencialista. El sofriment físic de Gaspard, al llarg de la novel·la, es també un sofriment moral.   

 2.- El París del segle XVIII que l'autor mostra en aquesta novel·la resulta infernal, brutal i a estones insuportable. Del Amo no estalvia al lector descripcions desagradables. La seva prosa no es complaent, al contrari. Estem davant d'una obra cruel. L'autor ens introdueix a les vísceres d'un París insofrible i fastigós i aconsegueix traslladar-nos la profunda alienació que un ser humà pot sentir dins una ciutat monstruosa –aquí rau la modernitat del text.

3.- “Una educación libertina” també és una novel·la de formació, però a la inversa, és a dir, és una novel·la de “deformació”.
Gaspard arriba a París sent un jove rústic i a mesura que recorrem amb ell el seu periple vital som testimonis de la seva lenta deshumanització.

4.- Estem davant d'una obra que explora tots els dimonis del cos i de l'ànima. El dolor físic (el dolor de la carn), les olors pudents, l'abrasiva calor de l'estiu i el demolidor fred de l'hivern, tot és descrit de forma excelsa, fins al mínim detall. El lector pot quasi sentir el fred, la calor i el dolor. L'autor ha reconegut en vàries entrevistes que volia pertorbar el lector, aconseguir que aquest sentís la putrefacció humana. Dono fe que ho aconsegueix.
Fent memòria lectora, només recordo haver viscut una experiència similar, en quan a la incomoditat com a lector,  quan vaig llegir “Meridiano de sangre” (Blood Meridian, 1985) de Cormac McCarthy.

5.- La novel·la “Una educación libertina” és una novel·la obertament homosexual. La prostitució masculina apareix com la caiguda moral dins d'un pou “miserabilista”.

Per acabar, expressar que a estones la lectura d'aquesta novel·la m'ha incomodat molt, però he vençut aquesta incomoditat i recança gràcies a la bellesa estilística del llibre. Del Amo es un geni, un virtuós. Cada pàgina d'aquesta novel·la sembla haver estat escrita en estat de gràcia. Aquí he de destacar el gran treball de la traductora, la qual ha aconseguit traslladar al castellà de forma excelsa aquesta petita obra mestra.

Com exemple de l'absoluta mestria de Jean-Baptiste del Amo, adjunto alguns fragments del llibre que hi donen fe:

“París, ombligo mugriento y apestoso de Francia. El sol, suspendido por el cielo como un ojo de cíclope, lanzaba sobre la ciudad un calor incorruptible, una sequedad sofocante. La fiebre fundía sobre París como cera espesa, ardiente, transformaba los cuartuchos bajo los tejados en infiernos, penetraba por la estrechez de los callejones, saturaba rezumante cada vena y cada arteria, desecaba fuentes y estancaba el vacío de las plazas en el aire tembloroso de los patios nauseabundos.

En semejante purgatorio, el calor veraniego se pegaba a los rostros como una máscara, envolvía los cuerpos con fuego, acababa con los animales que intentaban sobrevivir en algún rincón a la sombra, sofocaba a las mujeres de pechos pringosos. Las glándulas sudoríparas derramaban a chorro sus humores. Éstos brotaban de axilas velludas para recorrer los flancos hasta alcanzar glúteos y piernas. Fundido como mantequilla sobre las frentes, el sudor picaba en los ojos y repartía su sal por las bocas jadeantes. La mugre iba posándose como un sedimento y marcaba los pliegues de las articulaciones con trazo negro. La gente se daba aire con cualquier cosa, un trapo viejo, una gaceta, la mano. Al hacerlo, se levantaba un olor agrio a humedad procedente de los cuerpos transpirantes. El hedor del uno se combinaba con el hedor del otro, eso si los cuerpos no se frotaban, en cuyo caso se mezclaban los sudores respectivos. Aquella pestilencia henchía los harapos, la ropa que apenas cubría un resto de pudor, para ascender perezosamente hasta reunirse con el aire estancado, y acabar, floreciente, invadiendo la ciudad entera.”
(...)
Es un hombre sin virtud ni conciencia. Un libertino, un impío. Se burla de todo, las convenciones no le conciernen, se ríe de la moral. Sus costumbres son, según cuentan, indecentes, sus hábitos frívolos, sus inclinaciones por los placeres no tienen límites. Codicia ambos sexos. Es un epicúreo depravado, un pícaro licencioso. Son incontables los matrimonios rotos por su culpa, por simple gusto por el juego de la seducción y por la excitación de la victoria. Es impúdico e inmoderado, vagabundo y depravado. Su reputación le precede. Las madres ponen en guardia a sus hijas, por miedo a que las descarríe. Ese librepensador filosofa sobre su decadencia, destila sus ideas sibaritas, corrompe las almas. Se dice también que es un truhán, un asesino, un envenenador, aunque nunca haya podido ser acusado. Se sospecha que ha habido mujeres que se han matado por él. Tras conducirlas a los éxtasis del amor, las desprecia inmediatamente después, ya que sólo le estimula la voluptuosidad. Se rumorea que habría pervertido a monjas, y precipitado a numerosas damas a entrar en las órdenes. Es un parrandero, un granuja. Robaría hombres a sus esposas, incluidos los que se dicen insensibles a esos placeres. Os lo aseguro, hay que desconfiar de él como del vicio en persona.»
(...)
“Bajo el disfraz de la fábula y el cuento, la literatura práctica la sátira social. Las cosas cambian, las obras nuevas nos ponen sobre aviso, burlando la censura. (...) Lo que se lee en esa prensa es precisamente eso, que la raza de los nobles está acabada. Hemos dejado de ser semidioses, intocables. El pueblo pide cuentas, pronto tendremos que rendírselas. Seremos juzgados, y luego condenados en nombre de la moral. Hasta la corte. El tiempo de los señores toca a su fin. Más tarde o más temprano los ídolos han de caer, y nada gusta más a un pueblo que la debacle de los poderosos. La crítica va viento en popa, entretiene, pasa por anodina, pero seria un error subestimarla. Mire, eche una ojeada fuera. Fíjese en ese lugar, el “Café de l´Avenir”, el “café del futuro”. Todas las noches hay una tertulia, se filosofa, se reflexiona, se leen los periódicos en voz alta para que los iletrados piensen a su vez. Se excitan las conciencias.”

3 comentaris:

  1. Sembla una novel·la ben interessant. I me l'anotaré a la llibreta de les comandes. Mercès, Eduard.

    ResponElimina
  2. N'havia llegit alguna ressenya que la posava pels núvols (ara no puc dir on perquè ja fa temps). Recordo, això sí, la sorpresa per la joventut de l'autor i la lloança de la seva prosa descriptiva. Pels fragments que ens has deixat, Eduard, dono fe que aixo últim és ben bé així!

    ResponElimina
  3. A mí m´ha agradat molt, ElPac i Sícoris i demés amic, però com ja he escrit al post es tracta d´un llibre molt cruel.
    Quan el llegia pensava en els limits morals alhora de fer literatura. Concretament hi ha algun fragment molt desagradable.
    Certament, Del Amo es un virtuós.

    ResponElimina