divendres, 19 de setembre de 2014

El bigoti - Emmanuel Carrère

Emmanuel Carrère
EL BIGOTI
LaBreu edicions, 2014 (La intrusa)
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
160 pàgines



Un bon dia el protagonista decideix afaitar-se el bigoti, sí, així, de cop, després de deu anys de dur-lo, per donar una sorpresa a la seva dona i als seus amics i perquè no dir-ho, per ser una mica el centre d’atenció durant una estona, uns dies...

Però la seva dona té un punt important de crueltat, li agrada fer bromes i les fa durar, fa veure que no se'n dóna compte i convenç als seus amics, inclús als companys de feina perquè facin el mateix, és cruel, o potser és boja perquè fins i tot  nega, amb llàgrimes als ulls, que ell mai hagi dut bigoti.

Si no has llegit la novel·la atura’t, no continuïs, et condicionaria la seva lectura i te l’esgarraria i creu-me que val la pena llegir-la sense que t’expliquin massa res.

Com pot ser que ningú el recordi amb bigoti? Com pot ser que la vida que duia tan perfecte, còmode, una dona meravellosa, una feina fantàstica, un pis de revista, en una de les millors ciutats del món... vagin perdent progressivament importància,  una importància inversament proporcional a la que el seu entorn ha donat a la seva manca de bigoti...

...alguns  "pèls" del bigoti:

"Ella li va respondre que no, molt suaument, va brandar el cap una altra vegada i ell va tenir la sensació que el  catàleg de gestos, d'actituds que  feien servir l'un amb l'altre es reduïa de manera monstruosa: brandar el cap, tancar els ulls, passar-se la mà per la cara...Eren gestos quotidians, però es repetien massa sovint i esclafaven els altres, com si les parets d'una habitació s'acostessin fins  a empresonar el seu ocupant, fins esclafar-lo com un cargol de banc. "

"La claror del sol s'escolava entre les persianes venecianes, no se sentia cap soroll fora de la remor llunyana, molt llunyana, d'una rentadora que devia girar en algun lloc de l'edifici. Vista per l'ull de bou, la contorsió lenta i humida de la bugada era una imatge tranquil·litzadora...."


Has continuat llegint?

Et prometo que l’excés d’informació et robarà l’efecte sorpresa... m’aturo doncs, no puc continuar explicant, faria  un “spoiler” i si em limito a fer insinuacions m’emportaria part de la màgia i tampoc no podria dir tot el que m’agradaria.

Llegeix-lo, val molt la pena! 

I sobretot, si ets un lector masculí... no t’afaitis mai més... sisplau....


Enllaç amb l'editorial, on expliquen una miqueta més... (jo no ho llegiria fins després)

11 comentaris:

  1. El tinc pendent. Gràcies per explicar-lo amb tanta subtilesa, sense desvetllar gaire però augmentant l'interès. L'enllaç amb l'editorial, et faig cas, i el llegiré després després...

    ResponElimina
  2. Podries haver llevat la mosca de la portada per a fer-li la foto. Si l'has escanejada, de segur que encara la tens enganxada al vidre de la impressora.
    Gràcies (per la ressenya, no per la mosqueta).

    ResponElimina
  3. És una intrusa pocavergonya ElPac!

    ResponElimina
  4. Hoola!
    Llegir aquesta ressenya m'ha fet pensar amb el conte El senyor M. de Miquel Martí i Pol. La Carme Solé el va il.lustrar amb el nom de L'ANIVERSARI. EL SENYOR M. veu que han passat els anys i no s'ha realitzat, la rutina...
    Un dia torna a casa amb un barret que ha trobat, això fa que se senti diferent, més animat, amb una nova personalitat, i ja no es vol treure el barret.

    Imma C.

    ResponElimina
  5. Sur mes cahiers d’écolier
    Sur mon pupitre et les arbres
    Sur le sable sur la neige
    J’écris ton nom
    Sur toutes les pages lues
    Sur toutes les pages blanches
    Pierre sang papier ou cendre
    J’écris ton nom
    Sur les images dorées
    Sur les armes des guerriers
    Sur la couronne des rois
    J’écris ton nom
    Sur la jungle et le désert
    Sur les nids sur les genêts
    Sur l’écho de mon enfance
    J’écris ton nom
    Sur les merveilles des nuits
    Sur le pain blanc des journées
    Sur les saisons fiancées
    J’écris ton nom
    Sur tous mes chiffons d’azur
    Sur l’étang soleil moisi
    Sur le lac lune vivante
    J’écris ton nom
    Sur les champs sur l’horizon
    Sur les ailes des oiseaux
    Et sur le moulin des ombres
    J’écris ton nom
    Sur chaque bouffée d’aurore
    Sur la mer sur les bateaux
    Sur la montagne démente
    J’écris ton nom
    Sur la mousse des nuages
    Sur les sueurs de l’orage
    Sur la pluie épaisse et fade
    J’écris ton nom
    Sur les formes scintillantes
    Sur les cloches des couleurs
    Sur la vérité physique
    J’écris ton nom
    Sur les sentiers éveillés
    Sur les routes déployées
    Sur les places qui débordent
    J’écris ton nom
    Sur la lampe qui s’allume
    Sur la lampe qui s’éteint
    Sur mes maisons réunies
    J’écris ton nom
    Sur le fruit coupé en deux
    Du miroir et de ma chambre
    Sur mon lit coquille vide
    J’écris ton nom
    Sur mon chien gourmand et tendre
    Sur ses oreilles dressées
    Sur sa patte maladroite
    J’écris ton nom
    Sur le tremplin de ma porte
    Sur les objets familiers
    Sur le flot du feu béni
    J’écris ton nom
    Sur toute chair accordée
    Sur le front de mes amis
    Sur chaque main qui se tend
    J’écris ton nom
    Sur la vitre des surprises
    Sur les lèvres attentives
    Bien au-dessus du silence
    J’écris ton nom
    Sur mes refuges détruits
    Sur mes phares écroulés
    Sur les murs de mon ennui
    J’écris ton nom
    Sur l’absence sans désir
    Sur la solitude nue
    Sur les marches de la mort
    J’écris ton nom
    Sur la santé revenue
    Sur le risque disparu
    Sur l’espoir sans souvenir
    J’écris ton nom
    Et par le pouvoir d’un mot
    Je recommence ma vie
    Je suis né pour te connaître
    Pour te nommer
    Liberté.

    ResponElimina
  6. “Ensemble nous avions lutté contre le destin fangeux qui nous guettait et j’ai pensé longtemps que j’avais payé ma liberté de sa mort.” Simone de Beauvoir, Mémoires d’une fille rangée.

    ResponElimina
  7. Hola,
    Disculpeu, el meu francès és nul: ara que la novel·la d'en Carrère és del més inquietant que he llegit últimament.
    Gràcies Anna

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, eh Rafa?? quin final, oi??? no m'agradaria dir massa per no desvetllar res a tafaners...però quina genialitat quan torna a l'hotel i es troba a qui es troba...

      però inquietant ho és tot ella, la novel·la...

      Elimina
    2. No en conteu més, perfaplís!

      Elimina
    3. Rafa, com que sóc de la vella escola (llengua estrangera, francés), encara l'entenc. El que no entenc, potser perquè no he llegit la novel·la, és si el poema té res a veure amb ella.
      Ara que en una entrada que vaig fer, "Lecturas no obligatorias", els comentaris eren també textos en francés, i no tenien a veure amb el llibre de l'Szymborska. No sé.

      Elimina
  8. Acabo el bigoti. Bufffff. Touché! A partir de la pàgina 30-40 és impossible deixar-la vas mantenint com un pols amb l'autor intentant descobrir per on tirarà, intentant saber com ho acabarà, disfrutant, sí, patint i disfrutant amb el patiment que t'encomana, fins al final, que havies intentat descobrir, però no! acabes i dius touché! Un monstre Carrère. No apte per a tots els estómacs.

    ResponElimina