La melodia del desig | Ferran Garcia-Oliver

La melodia del desig
Ferran Garcia-Oliver
Edicions Bromera

Aquesta novel·la, Premi de Narrativa Alfons El Magnànim, sembla que ha rebut una bona acollida entre els crítics i lectors de llibres en català, ací al País Valencià (i és comprensible perquè ens toca de ben a prop).

Una història ben senzilla: les vides i els amors entre un jove i bell orguener (jueu nouconvers) que va a construir, amb son pare, un orgue al monestir de la Saïdia i una monja culta de noble família i que s'atreveix a pensar per si mateixa. Tot això a la València del primer quart del s. XV, tot just després de les guerres i del desencís del Compromís de Casp. A través d'aquest fil conductor, passem per damunt d'altres temes i fets històrics: la vida en un convent cistercenc de monges, la persecució dels jueus, la vida quotidiana en una ciutat medieval, el call, la moreria, els nobles i cavallers, la lluita simplement per sobreviure de la gent plebea, de les figures del justícia, del notari, dels homes de bé que posaven pau... i de les olors i ambients d'un mercat. No debades Ferran Garcia-Oliver és historiador i és un gran coneixedor de l'Edat Mitjana. Però tot t'ho fa pròxim, sense arficiositat, encara que de vegades la seua vena historicista et pot donar dades que la història no demana.

La lectura d'aquesta novel·la m'ha fet estar contínuament consultant, i m'ha fet veure coses del meu entorn amb ulls diferents.

Tanmateix tot això és el que més m'ha agradat de la novel·la, la reconstrució, pròxima, sense artificis, de la València i la gent d'aquell moment. L'autor me les ha acostades. També és veritat que per a un altre lector d'un altre lloc, tot això ho veurà d'una manera distinta. Però a mí, em parla dels carrers, places i llocs on visc i per on passe tots els dies, dels edificis civils, palaus, esglésies... que encara hi són o que irremeiablement han enderrocat, com el monestir de la Saïdia. 

L'autor intenta d'acostar-nos, tot utilitzant una molt treballada prosa en busca de la paraula i l'expressió exactes, a aquella València i aquelles gents. Qui no busque només una impossible història d'amor pot capbussar-se sense por en aquells temps i en aquelles històries.

(Ah, i m'encanta que Bromera haja triat un dels àngels recuperats de la Seu per a la portada.)