dimecres, 17 de setembre de 2014

Los infinitos | John Banville




Los infinitos
John Banville
Traducció al castellà de Benito Gómez Ibáñez
Anagrama


(després he vist que també estava en català, però ja era massa tard:
Els infinits
Traducció al català d'Eduard Castanyo
Edicions Bromera)




Situació inicial, banal si voleu:
Un dia d'estiu, tan sols un dia, la família del patriarca que està en coma es reuneix en la casa de camp on jau esperant la mort.

Els personatges que s'hi apleguen:
Adam, el patriarca (antic matemàtic que estudia els infinits), la seua segona muller Ursula (alcohòlica), el fill (del mateix nom, Adam, té un secret que no confessarà mai a ningú: creu en la possibilitat del bé!), la filla Petra (amb una deficiència mental, de relació?, plena d'obsessions), la bella esposa del fill, Helen (Helena en la mitologia grega), i també Ivy Blount (antiga propietària de la casa i ara minyona), Duffi un camperol analfabet), Roddy Wagstaff (amb l'excusa de festejar Petra, ronda Adam pare per a ser el seu biògraf), Benny Grace (un antic amic del moribund però que també pot ser l'encarnació d'un déu de l'Olimp)... i, ara ve la sorpresa, els mateixos déus de l'Olimp (els quals maniobren entre els humans, unes vegades de manera pietosa, i d'altres, deshonesta, luxuriosa o interessada).


Els narradors, perquè no només n'hi ha un:
El principal és Hermes, el fill mateix de Zeus, i també el patriarca Adam mentre espera la mort.
Hermes comença el seu relat, al començament del llibre:

"Entre las cosas que creamos para que les sirviera de consuelo, el amanecer da buen resultado. Cuando la oscuridad se desmenuza en el aire como terso y blando hollín y la luz se extiende despacio sobre el Este todo el género humano, menos sus miembros más desdichados, vuelve a vivir. Los inmortales solemos disfrutar del espectáculo, esa diaria resurrección menor, reunidos en el parapeto de las nubes con la mirada puesta en ellos, nuestras queridas criaturas, mientras se remueven para recibir al nuevo día. Qué mutismo cae entonces sobre nosotros, el triste silencio de nuestra envidia."

Banville dóna veu al patriarca per a reflexionar sobre el passat, la seua estimada primera esposa, la mort imminent...


L'acció, que com hem dit no passa d'un dia, són els petits successos dels personates humans, els déus (sobretot Zeus) i el gos. Però hi són les reflexions, pensaments, preguntes... de tots i cadascun d'ells. Els déus observen les passions i les pors dels humans i hi intervenen. Tot això que dóna sentit a la seua vida (a la vida dels homes), per als déus és un simple joc.


El tema és l'enigma, el misteri de la vida i la mort humanes. Els déus immortals ens envegen perquè ells no poden finir.


I, com sempre, la prosa, exquisida, amb unes troballes absolutament meravelloses (o divines, podríem dir-ne).


Primeres pàgines d'Edicions Bromera.

3 comentaris:

  1. La ressenya no va signada, però m'hi jugo el coll que és teva, elPac. Ara, t'he de dir que la sinopsi de la novel·la em resulta vagament familiar... Vols dir que el Banville no coneix les edicions de l'ocell de foc?
    (Seriosament: sembla tot un bombonet: les primeres pàgines ja enganxen!).

    ResponElimina
  2. Quin començament tan bonic! Gràcies, elPac, per la recomanació.

    ResponElimina
  3. Encara no m'he estrenat mai amb Banville, i amb aquesta ressenya tan fantàstica, serà difícil de resistir-mi!

    Gràcies elPac!!

    ResponElimina