Una soledad demasiado ruidosa - Bohumil Hrabal

BOHUMIL HRABAL

UNA SOLEDAD DEMASIADO RUIDOSA

Galaxia Gutenberg, 2012

Traducció de Monika Zgustova

102 pàgines

En Hanta fa 35 anys que treballa en una trituradora de paper, la seva tasca és destrossar llibres i reproduccions artístiques i fer-ne unes grans bales que s'emportarà un camió per reciclar. Es passa pràcticament tot el dia i per tant, pràcticament tota la vida, en un soterrani i això l'ajuda a tenir un punt de vista especial. En Hanta és un home molt sensible, s'enamora dels llibres que li llencen per triturar i decideix posar a cada bala un llibre i una reproducció que al seu parer dignifiqui el bloc de paper, que li doni sentit a tot plegat.

A en Hanta li agrada la seva feina, viu envoltat de piles i piles de paper, té un ritme de feina adaptat a les seves pròpies necessitats, només viu per treballar i treballa per viure però no des d'un punt de vista materialista sino més aviat de convenciment espiritual, però la destrucció de tanta creació el tortura i s'ajuda de grans gerres de cervesa que el duen directe a un estat de perpètua comunió amb la seva feina.

L'autor ens col·loca en els pensaments d'en Hanta, així sabem gran part del què li ha succeït a la vida, feina, llibres, molts llibres que col·lecciona i amb els que té una relació ben especial, família, amors, soledat molta soledat i intuïm el què li prepara el futur. Un personatge tendre dels que es fa estimar, dels que t'agradaria endinsar-te al llibre per ajudar-lo, per parlar-hi, per aprendre, fins i tot per corregir-lo. Tot plegat amb sentit de l'humor i una ironia finíssima.

El fer-se gran, l'automatització de les feines, una nova generació de treballadors amb obligacions però també amb drets, l'amor, la soledat, la família, l'embriaguesa, les relacions personals, la passió per la literatura... són els temes de fons de la novel·la, en poques pàgines diu tantes coses...

Un bombonet!!!

Tastets:

"...Para vengarme introduje en la primera bala, bien abierto, Elogio de la locura de Erasmo de Rotterdam, en la segunda Don Carlos de Schiller y en la tercera, para que la palabra se hiciera carne sangrienta, Ecce Homo de Nietzsche. Aquella tarde me vi condenado a trabajar en medio de un enjambre de moscas grandes, terribles, repugnantes, regalo de los carniceros, que volaban zumbando furiosamente y me golpeaban la cara como una lluvia de granizo. Cuando me tomaba la cuarta jarra de cerveza, apareció a mi lado un joven inefable y yo supe inmediatamente que era Jesucristo en persona. A su lado se mantenía un anciano con la cara rugosa y también le reconocí: sólo podía ser Lao-Tse..."

"En mi trabajo la espiral y el círculo se corresponden y el progressus ad futurum se confunde con el regressus ad originem; todo esto lo vivo muy intensamente y, ya que soy infelizmente feliz y culto a pesar de mí mismo, he empezado a reflexionar sobre el hecho de que el progressus ad originem se corresponda con el regressus ad futurum"

Primeres pàgines